BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dissabte, 25 de gener de 2014

EL GAT I LA RATA

Estàs jugant amb mi al joc del gat i la rata. Tu ets el gat gros, imponent, majestuós i poderós. I jo sóc la rata, però més aviat em sento un ratolí al teu costat, realment petit, miserable i insignificant.

Tu em mires amb la teva mirada hipnòtica i m’atraus; em deleixo abandonada i vinc cap a tu com una mosca cap a la llum, cap a un destí indefugible. Quan em tens ben a prop la teva mirada canvia i la teva expressió es torna múrria i encara que temo que m’estic ficant en un embolic, no tinc esma per marxar. De sobte saltes damunt meu i em claves els teus ullals; l’ensurt és tan gran que quedo paralitzada. Tinc por i em penedeixo de no haver fugit quan encara podia. Massa tard, ja no hi ha cap possibilitat... Tanco els ulls esperant una mort imminent i el moment es fa etern: l’aire no m’arriba als meus pulmons, el cor se’m atura i el dolor és tan gran que sembla insuportable, però no sé d’on trec les forces i resisteixo. Només falta una estreta més forta o prolongar-ho un minut més i sóc morta. Sembla que gaudeixes del teu poder i l’assaboreixes calmosament.  I just en aquest instant, quan  la llum esdevé foscor absoluta i em sento caure al buit, et compadeixes de mi i m’atorgues clemència.

Jo em quedo quieta, atemorida, tremolant, molla de la teva saliva i sento el teu alè en la meva cara. Quan el meu cor recupera el seu ritme i l’aire torna a inflar el meu pit, m’atreveixo a obrir els ulls. Em veig innoble emmirallada en les teves pupil·les. Em submergeixo en l’aquositat de la teva verda mirada i m’ofego en el teu oceà.

Tu somrius complagut i el teu somriure em desconcerta i em distreu. Ara seria un bon moment per provar d’allunyar-me a tota velocitat de tu i en canvi sóc incapaç de fer una passa. Espero no sé ben bé què... I llavors ho aprecio, és com veure sortir el sol, és només un instant però l’ impàs és deliciós: en el teu rostre es produeix una transformació que afluixa qualsevol resta de tensió i esdevé tan relaxat, tan bonic i tan entendridor... Sembles tan bo que quasi m’oblido que fa un moment eres el meu botxí. 

T’ajaus davant meu i et col·loques al meu nivell. Jo immòbil, només t’observo. T’estires i em mostres la teva part més seductora. La teva mirada em busca còmplice i m’insinua petits secrets. M’enamores. Em fas sentir especial i detecto que en el fons tens necessitat de mi i em sento privilegiada de ser l’escollida. M’imagino que tenim la mateixa categoria i que som de la mateixa espècie. Em sento incomprensiblement feliç i m’oblido del mal que m’has fet; t’ho perdono tot i no sóc capaç de retreure’t res. El que ha passat només ha estat un mal moment, no tornarà a passar, em menteixo. Amb el morro em toques suament i jo m’estremeixo excitada; les teves carícies curen totes les meves ferides. Runruneges i el teu soroll em sembla una deliciosa melodia.

Tanques els ulls i gairebé t’adorms. Hauria d’aprofitar aquesta bona ocasió per fugir sigil·losament. Dubto entre fer cas al cor que em demana que em quedi o el cap que em diu a crits que marxi. No sé què fer... Puc intentar salvar la meva vida, és una qüestió de supervivència. Lentament em moc i sense ni respirar, faig un pas i després un altre. I quan en porto una dotzena de fets a càmera lenta, crec que potser sí que aconseguiré fugir. I en el precís instant que em llenço a la carrera amb el cor totalment accelerat,  caus altra vegada damunt meu i tornem a començar.

Hem repetit aquesta escena infinitat de vegades i ja no tinc esma per més. Em fa mal l’ànima tornar a passar aquest desengany. Assaboreixo la treva que m’atorgues. Em relaxo, m’entendreixo i m’adono que t’estimo, que sempre t’he estimat i que mai podré deixar-te d’estimar.

Malgrat que sé amb certesa que això és un miratge i que no durarà eternament, m’enganyo. Sé que és una relació insana, un maltractament consentit per part meva. Tu  i jo estem destinats a relacionar-nos d’aquesta manera,  amb aquest estira i arronsa. Tu poses les normes i les canvies quan a tu et convé, jo simplement et segueixo submisa.

Sé que aquest joc és la nostra manera viure, incomprensible als ulls de qualsevol, intolerable per la majoria.

Sé que tard o d’hora se’m acabaràs menjant, ho sé i malgrat tot sóc incapaç de fugir. I em sotmeto esclava a l’embruix de la teva mirada i em rendeixo perquè perdre’t seria molt pitjor que morir. 


1 comentari:

  1. La naturalesa es cruel i es menja el més feble...
    La societat encara no ha après a fer-ho millor.


    ResponElimina