BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 25 de gener de 2014

EL GAT I LA RATA

Estàs jugant amb mi al joc del gat i la rata. Tu ets el gat gros, imponent, majestuós i poderós. I jo sóc la rata, però més aviat em sento un ratolí al teu costat, realment petit, miserable i insignificant.

Tu em mires amb la teva mirada hipnòtica i m’atraus; em deleixo abandonada i vinc cap a tu com una mosca cap a la llum, cap a un destí indefugible. Quan em tens ben a prop la teva mirada canvia i la teva expressió es torna múrria i encara que temo que m’estic ficant en un embolic, no tinc esma per marxar. De sobte saltes damunt meu i em claves els teus ullals; l’ensurt és tan gran que quedo paralitzada. Tinc por i em penedeixo de no haver fugit quan encara podia. Massa tard, ja no hi ha cap possibilitat... Tanco els ulls esperant una mort imminent i el moment es fa etern: l’aire no m’arriba als meus pulmons, el cor se’m atura i el dolor és tan gran que sembla insuportable, però no sé d’on trec les forces i resisteixo. Només falta una estreta més forta o prolongar-ho un minut més i sóc morta. Sembla que gaudeixes del teu poder i l’assaboreixes calmosament.  I just en aquest instant, quan  la llum esdevé foscor absoluta i em sento caure al buit, et compadeixes de mi i m’atorgues clemència.

Jo em quedo quieta, atemorida, tremolant, molla de la teva saliva i sento el teu alè en la meva cara. Quan el meu cor recupera el seu ritme i l’aire torna a inflar el meu pit, m’atreveixo a obrir els ulls. Em veig innoble emmirallada en les teves pupil·les. Em submergeixo en l’aquositat de la teva verda mirada i m’ofego en el teu oceà.

Tu somrius complagut i el teu somriure em desconcerta i em distreu. Ara seria un bon moment per provar d’allunyar-me a tota velocitat de tu i en canvi sóc incapaç de fer una passa. Espero no sé ben bé què... I llavors ho aprecio, és com veure sortir el sol, és només un instant però l’ impàs és deliciós: en el teu rostre es produeix una transformació que afluixa qualsevol resta de tensió i esdevé tan relaxat, tan bonic i tan entendridor... Sembles tan bo que quasi m’oblido que fa un moment eres el meu botxí. 

T’ajaus davant meu i et col·loques al meu nivell. Jo immòbil, només t’observo. T’estires i em mostres la teva part més seductora. La teva mirada em busca còmplice i m’insinua petits secrets. M’enamores. Em fas sentir especial i detecto que en el fons tens necessitat de mi i em sento privilegiada de ser l’escollida. M’imagino que tenim la mateixa categoria i que som de la mateixa espècie. Em sento incomprensiblement feliç i m’oblido del mal que m’has fet; t’ho perdono tot i no sóc capaç de retreure’t res. El que ha passat només ha estat un mal moment, no tornarà a passar, em menteixo. Amb el morro em toques suament i jo m’estremeixo excitada; les teves carícies curen totes les meves ferides. Runruneges i el teu soroll em sembla una deliciosa melodia.

Tanques els ulls i gairebé t’adorms. Hauria d’aprofitar aquesta bona ocasió per fugir sigil·losament. Dubto entre fer cas al cor que em demana que em quedi o el cap que em diu a crits que marxi. No sé què fer... Puc intentar salvar la meva vida, és una qüestió de supervivència. Lentament em moc i sense ni respirar, faig un pas i després un altre. I quan en porto una dotzena de fets a càmera lenta, crec que potser sí que aconseguiré fugir. I en el precís instant que em llenço a la carrera amb el cor totalment accelerat,  caus altra vegada damunt meu i tornem a començar.

Hem repetit aquesta escena infinitat de vegades i ja no tinc esma per més. Em fa mal l’ànima tornar a passar aquest desengany. Assaboreixo la treva que m’atorgues. Em relaxo, m’entendreixo i m’adono que t’estimo, que sempre t’he estimat i que mai podré deixar-te d’estimar.

Malgrat que sé amb certesa que això és un miratge i que no durarà eternament, m’enganyo. Sé que és una relació insana, un maltractament consentit per part meva. Tu  i jo estem destinats a relacionar-nos d’aquesta manera,  amb aquest estira i arronsa. Tu poses les normes i les canvies quan a tu et convé, jo simplement et segueixo submisa.

Sé que aquest joc és la nostra manera viure, incomprensible als ulls de qualsevol, intolerable per la majoria.

Sé que tard o d’hora se’m acabaràs menjant, ho sé i malgrat tot sóc incapaç de fugir. I em sotmeto esclava a l’embruix de la teva mirada i em rendeixo perquè perdre’t seria molt pitjor que morir. 


1 comentari:

  1. La naturalesa es cruel i es menja el més feble...
    La societat encara no ha après a fer-ho millor.


    ResponElimina