BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dimecres, 28 de maig de 2014

SIMÓ -1ª PART

En Simó recorda com el dia que va fer deu anys, la mare va fer un esforç impressionant per aixecar-se del llit i arribar a la cuina a menjar un tall del seu pastís d’aniversari. Encara la veu embolicada en una bata morada, el seu somriure dibuixat en una cara excessivament pàl·lida i com va aplaudir quan en Simó va apagar d’una bufada totes les espelmes. Ell va obrir el seu únic regal, una pilota, i després de fer-li un petó, va tornar al llit acompanyada pel pare que li murmurava en veu baixa:
— Li dic ara?
— Com vols ara? Espera a demà, que avui és el seu aniversari— va dir la mare.

Notava que els pares es mostraven inquiets per algun motiu, però no sabia què... Aquella nit li va costar dormir i quan es va despertar tenia el pare assegut al costat del llit.  Ell, seriós, el va mirar fixament i va anar al gra:
—Simó, t’haig de dir dues coses i espero que siguis valent per afrontar-les. La mare està malalta, molt malalta, de fet. El doctor diu que necessita una intervenció i que pot ser molt complicada. Demà ingressarà a l’hospital i durant uns dies no em mouré del seu costat. He demanat a la teva tia Amàlia que es faci càrrec de tu. Aquesta tarda et portaré a la masia i t’estaràs allà fins que et vingui a buscar.
—Qui és la tia Amàlia, pare?— va preguntar amb un fil de veu.
—Simó, és la meva germana. Que no te’n recordes? La vam anar a veure quan tenies quatre anys...— va dir el pare molt convençut.
—No la conec, pare. No hi vull anar.
—No pots triar, Simó. És l’única parenta que tenim i ningú més pot fer-se càrrec de tu. Haig d’estar amb la mare. Ho entens, oi?—va dir el pare. Es va adonar al moment que els ulls d’en Simó amenaçaven en desbordar-se— Simó, no és cap càstig. Fes un esforç. Estaràs en una masia i podràs passar molta estona a fora i veuràs animals... Ja ets gran, t’has de comportar com un homenet.

Però en Simó va fer un salt del llit i va córrer plorant cap a la habitació de la mare. Quan el pare va entrar els va atrapar tots dos abraçats. La mare l’acaronava i li besava el front, mentre ell sanglotava desesperat. Van estar-se així durant més d’una hora.

El pare va omplir una maleta amb tot el que creia que en Simó podia necessitar per passar unes setmanes a casa de la seva germana i després del dinar més trist de la seva vida, el pare el va arrencar dels braços de la mare i el va empènyer cap a dins el cotxe. Plovia. Era un dia fred de primavera. Plorant i abraçat a la pilota, en Simó va mirar un moment cap al pis i va veure com la mare s’havia aixeca’t del llit i li feia adéu amb la mà de la finestra estant. Ella es va acostar al vidre i hi va dibuixar un petó amb els seus llavis. En Simó no està segur si el què va veure era una llàgrima que li lliscava per la galta o era una gota de la pluja que regalimava per la finestra, però del que si va estar segur és que la mare l’estimava de debò. Ell també va posar els llavis en el vidre del cotxe i no els va apartar fins que va deixar de veure el carrer. Va plorar en silenci tot el camí.

Mentre el pare conduïa, en Simó s’allunyava de Barcelona i de la seva vida coneguda. Aviat es van trobar envoltats de muntanyes que s’estrenyien entre elles i on la carretera i les vies del tren es creuaven ara per dalt, ara per baix per no fer-se nosa. El congost es va acabar obrint donant pas a una comarca ampla i plena de pobles i cases de pagès disseminades. L'ensopiment del temps fan fer que en Simó s’acabés dormint.

Dues hores més tard, la mà del pare el sacsejava, obligant-lo a despertar. Va obrir els ulls i  va veure amb els llums de cotxe una gran portalada que s’obria camí cap a una casa que s’albirava en línea recta. En Simó va sentir un calfred. Quan el cotxe es va aturar davant d’una gran masia, el seu cor es va fer petit, petit...

Per un moment la cridòria d’una canilla de gossos va ofegar el batec del cor d’en Simó que semblava voler escapar del seu pit com un ocell dins d’una gàbia. Els seus ulls esbatanats no es creien que s’hagués de quedar unes setmanes en aquell indret tan foraster.
        
— Ja hi som Simó. T’acabarà agradant, ja ho veuràs— va dir el pare que es pensava que potser podria arribar a creure’s tal mentida.

Van baixar del cotxe i mentre el pare agafava la maleta i ell badava, un gos petit va venir a llepar-li una mà. En Simó, de l’ensurt, va caure de cul de manera ridícula. En aquell moment una dona vestida de negra, de faccions tosques i cabell estretament recollit en un monyo, va sortir del portal de la casa il·luminat per un petit fanal. Ell es va posar dret d’un bot i va pregar per un breu instant que ella no fos la tia Amàlia, però el seu pare es va acostar a ella amb dues llargues camallades i li va besar les galtes davant d’un gest esquerp i molest per part seva. El va cridar:
— Simó! Vine a saludar a la teva tia.

Ella se’l va mirar amb el nas arrufat, repassant-lo de dalt a baix com si fos una nosa o li pogués encomanar qui sap què. Es va girar cap al seu germà i li va demanar secament:
—I fins quan se suposa que s’ha d’estar a aquí?.

El pare la va agafar pel braç i se la va portar un tros enllà, cap a la foscor, mentre en Simó no deixava de contemplar el poc que el fanal il·luminava i distingia de la casa immensa que tenia al davant. Havia estat pintada blanca i però es veia llocs on la pintura havia saltat i es palpava una certa deixadesa. Al primer pis hi havia un porxo que travessava tota la façana i una finestra rodona a les golfes. Per un moment li va semblar veure-hi una ombra però la conversa entre el pare i sa germana pujava de to i en Simó va girar uns segons el cap per veure com discutien acaloradament. Quan va tornar a mirar a la finestra rodona, no hi havia res.

Estava tant astorat amb tot plegat que no va sentir al pare que el cridava. Quan es va girar el motor del cotxe ja estava engegat i ell li feia adéu amb la mà des del cotxe. Ni tant sols li fa fer una abraçada ni li va dir quan tornaria. I allà el va deixar, terriblement sol i espantat, amb la maleta als peus i abraçat a la pilota que li havia regalat la mare.

(Continuarà)


dijous, 15 de maig de 2014

BOB

En Bob ha agafat últimament el costum d’anar a córrer. Hi sol anar a la nit, quan els carrers són buits i sent les seves passes com ressonen damunt l’asfalt. No escolta música, li agrada escoltar la quietud de la ciutat i la seva respiració compassada. A aquelles hores li sembla que la ciutat és seva, que la domina i la control·la. A vegades fantasieja una mica i s’imagina que n’és el vigilant, que vetlla per pel son dels ciutadans que s’han guanyat un descans merescut i ell, en Bob, procura que res destorbi el seu repòs. Ell, que és menut i esprimatxat, gens musculat ni fort, se sent valent corrent sol per la ciutat adormida.

No té una ruta fixada, li agrada improvisar i canviar cada dia el trajecte per descobrir calls, passatges i racons insòlits. Mai s’atura però es fixa en tot i intenta quedar-se amb petits detalls. Només fa uns mesos que és a la ciutat i encara no la coneix però aquestes sortides nocturnes li permeten veure una cara diferent de la que mostra durant el dia quan la gent omple el carrer.

Fa just un mes, exactament vint-i-vuit dies, corria una nit com avui. Era lluna plena i sense adonar-se va començar a córrer cap a les afores. La llum era tan esplèndida que li permetia avançar cap els camps per camins pavimentats. Va passar pel costat d’una masia i de sobte va veure una ombra d’una bèstia que venia veloçment cap a ell. Espantat va intentar  accelerar la marxa, però quan va notar una pressió forta al turmell, va saber que ja l’havia atrapat. Va  llençar un esgarip de dolor i va córrer encara amb el gos enganxat a la cama arrossegant-lo uns instants, fins que va reaccionar i amb l’altra cama va aconseguir donar-li una coça just al musell. L’animal va deixar-lo fent un so gutural. En Bob va treure forces d’on no n’hi havia i va allunyar-se tan com va poder de la bèstia agressora que amb el nas ensangonat va retornar cap al seu mas.

Quan li va semblar que estava segur i que el gos no tornava, es va aturar. Notava una escalfor d’un líquid calent que li mullava el mitjó, era sang. Maleït gos! Va asseure’s en un marge per contemplar la magnitud de la tragèdia. Va treure’s la dessuadora i fent pressió amb les dues mans va aconseguir que la ferida parés de rajar. Un cop fregada la zona afectada, va veure just els dos forats dels dos ullals clavats al turmell. Ranquejant, amb la dessuadora lligada a la cama i tremolant de fred i de l’ensurt, va tornar cap a casa. Mentre corria no s’hi havia fixat que estava tan lluny del seu pis; la tornada se li va fer llarga. 

A casa va desinfectar la ferida i es va ficar al llit. Va tenir diversos malsons, ell corria i milers de gossos sortien per totes bandes, intentava escapar-se però li saltaven a sobre i el devoraven. Ell cridava com un boig, aterrat i es va despertar suat. Tenia febre, bullia... Merda de gos! I si estava rabiós i li ha encomanat la ràbia? Per favor...

Es va despullar i posant les mans a banda i banda del passadís va aconseguir arribar a la dutxa. Va engegar l’aigua freda i fa xisclar de l’impacte. Va aguantar un parell de minuts i va tancar l’aixeta. Tremolós embolicat amb el barnús es va prendre un antitèrmic i va caure desplomat damunt al llit. Altra vegada va submergir-se en un univers de malsons, tots violents, agitadors i sense sentit. Gossos i més gossos. Va notar de nou una mossegada al turmell i va cridar a ple pulmó. Un gos tenia la seva cama retinguda entre les seves dents. Van mirar-se als ulls, desafiant-se, provocant-se, provant-se...  I llavors es va veure a ell mateix ensenyant les dents al gos i la bèstia espantada va marxar esporuguida. Es va veure a ell mateix, amb dents de gos, musell de gos, ulls de gos... Ell era un gos, el més gros de tots els gossos, el més fort... En realitat, s’havia convertit en un llop! I els gossos el temien i tots marxaven amb la cua entre cames, acovardits...

Quan es va despertar, sonava insistentment el timbre de la porta. Després del timbre van sentir una veu i cops de puny. En Bob va aixecar-se del llit i tapant-se amb el barnús, va obrir la porta. Era en Tom, el seu company de feina:
—Tio, tio!!  Bob! Què t’ha passat? Fa dos dies que no vens a la feina. M’has donat un ensurt!! Em pensava que estaves mort. Fa més d’un quart que estic trucant a la porta. Si arribes a tardar més... estava apunt d’avisar a la policia.
—Què dius?...  Que què?— va dir en Bob, passant-se la mà pels cabells—Com que fa dos dies que no vinc a la feina? Ostres... Ja me’n recordo... He estat malalt. He tingut febre. És que em va mossegar un gos. Mira!—va dir tot ensenyant-li el turmell a en Tom. Però al turmell no hi havia res, no hi havia rastre del ullals marcats. Va mirar-se l’altre turmell, seria l’altre, doncs... Però no. Ell estava segur del què havia passat, però no en quedava cap cicatriu ni senyal...
—Bob, tio! Segur que has estat malalt, hi ha molta passa aquests dies... Però això del gos ho deus haver somiat...—va dir-li amb un somriure benèvol. – Va, vesteix-te, va! Si arribem tard a treballar i ens fotaran fora als dos. Va! Ràpid! Espavila!!

En Bob estava aturat. No entenia res. I la marca dels ullals? Com és que ja no hi ha cap senyal? En Tom el va esperonar i va acabar marxant a la feina i poc després ja no hi va pensar  més, i es trobava perfectament bé. Al vespre, va dubtar uns moments i va acabar sortint a córrer, però aquest cop no va sortir cap a les afores, es va quedar dins del que ell anomenava: zona civilitzada.


I aquest matí s’ha llevat estrany, neguitós, frissós... no n’entén el motiu però es nota irritable i una mica agressiu. El turmell li pica i es rasca. I quan se’l mira es descobreix la senyal dels ullals inflada i vermella. Queda astorat... Com és que de sobte li apareix? Està desconcertat...

Al vespre es calça les vambes i es mira altra vegada la cicatriu. Encara hi és. La tapa amb les mitjons i surt a córrer. Avui es nota lleuger i veloç. Gairebé diria que sorprenentment àgil... Els peus el menen cap a les afores i ell es deixa portar, incapaç de negar-li res a uns peus que semblen que volin. Mira la lluna: alta, rodona, taronja i grossa. De cop i volta li venen ganes de cridar-la com si fos una noia bonica, seductora... Del seu coll surt un so animal que no es reconeix. Riu.

I mentre córrer, el seu cos canvia, es transforma... Nota com la roba li cau i sense parar, la va perdent pel camí. De sobte, s’adona que està posant les mans al terra i s’impulsa: està caminat amb les quatre extremitats!! Se sent salvatge, animal... Sent una sensació estranya, com un calfred que li recórrer el llom i tot de pèls li omplen el cos, les cames, la cara... Al final de l’esquena detecta en la seva anatomia una part que no coneixia: una llarga i forta cua l’ajuda a tallar millor el vent... No para de córrer, i no es cansa. La seva agilitat li permet pujar i baixar dels marges com si res. De sobte s’atura. Queda un moment aspectant i percep un moviment en la foscor. El seu instint l’obliga a atacar i sense ser-ne conscient, s’adona que acaba de caçar un ratolí!! Però quan reacciona, ja se l’ha menjat. És realment, un animal!!

Rancorós i amb ganes de revenja, decideix anar a visitar al gos que el va mossegar. Troba fàcilment el mas i desafiant, espera el seu encontre. El gos ve rabent i ell s’adona que continua essent una bèstia grossa, de fet més grossa del que recordava. Fuig cames ajudeu-me camps a través, fins que el gos que el persegueix el deixa per avisat i retorna al seu jaç. Amb la llengua fora transpira de manera accelerada. Realment aquell gos és una mala bèstia!

Veu el reflex de la lluna en el riu i decideix acostar-s’hi. Està assedegat de tant córrer. S’apropa a l’aigua i tanca els ulls mentre beu. Un cop satisfet, es refà i es llepa amb la llengua el morro. I llavors se li acut mirar-se en el riu per veure la seva nova imatge. A poc a poc , i amb certes reserves però excitat, s’acosta al mirall i es descobreix a si mateix com un gos... Però un gos, gos... Res d’homes llop ni històries exagerades! Un gos petit, lleig, sense cap gràcia... un simple gos petaner, petit i insignificant...

Se sent enganyat, estafat, desil·lusionat... Mentre estava patint les transformacions, sense deixar de córrer, es veia a si mateix com un llop... Un llop, enorme, majestuós i poderós. I ara resulta que en realitat només un misèrrim gos llardós... Quina merda!

Cap cot i amb la cua entre cames, desfà el camí fet. I quan la lluna plena s’amaga darrera uns núvols espessos, recupera la seva forma humana. I despullat i a les fosques, camina en direcció cap els llums de la ciutat, mentre ensopega amb la seva roba que li havia caigut pel camí.