BOB

En Bob ha agafat últimament el costum d’anar a córrer. Hi sol anar a la nit, quan els carrers són buits i sent les seves passes com ressonen damunt l’asfalt. No escolta música, li agrada escoltar la quietud de la ciutat i la seva respiració compassada. A aquelles hores li sembla que la ciutat és seva, que la domina i la control·la. A vegades fantasieja una mica i s’imagina que n’és el vigilant, que vetlla per pel son dels ciutadans que s’han guanyat un descans merescut i ell, en Bob, procura que res destorbi el seu repòs. Ell, que és menut i esprimatxat, gens musculat ni fort, se sent valent corrent sol per la ciutat adormida.

No té una ruta fixada, li agrada improvisar i canviar cada dia el trajecte per descobrir calls, passatges i racons insòlits. Mai s’atura però es fixa en tot i intenta quedar-se amb petits detalls. Només fa uns mesos que és a la ciutat i encara no la coneix però aquestes sortides nocturnes li permeten veure una cara diferent de la que mostra durant el dia quan la gent omple el carrer.

Fa just un mes, exactament vint-i-vuit dies, corria una nit com avui. Era lluna plena i sense adonar-se va començar a córrer cap a les afores. La llum era tan esplèndida que li permetia avançar cap els camps per camins pavimentats. Va passar pel costat d’una masia i de sobte va veure una ombra d’una bèstia que venia veloçment cap a ell. Espantat va intentar  accelerar la marxa, però quan va notar una pressió forta al turmell, va saber que ja l’havia atrapat. Va  llençar un esgarip de dolor i va córrer encara amb el gos enganxat a la cama arrossegant-lo uns instants, fins que va reaccionar i amb l’altra cama va aconseguir donar-li una coça just al musell. L’animal va deixar-lo fent un so gutural. En Bob va treure forces d’on no n’hi havia i va allunyar-se tan com va poder de la bèstia agressora que amb el nas ensangonat va retornar cap al seu mas.

Quan li va semblar que estava segur i que el gos no tornava, es va aturar. Notava una escalfor d’un líquid calent que li mullava el mitjó, era sang. Maleït gos! Va asseure’s en un marge per contemplar la magnitud de la tragèdia. Va treure’s la dessuadora i fent pressió amb les dues mans va aconseguir que la ferida parés de rajar. Un cop fregada la zona afectada, va veure just els dos forats dels dos ullals clavats al turmell. Ranquejant, amb la dessuadora lligada a la cama i tremolant de fred i de l’ensurt, va tornar cap a casa. Mentre corria no s’hi havia fixat que estava tan lluny del seu pis; la tornada se li va fer llarga. 

A casa va desinfectar la ferida i es va ficar al llit. Va tenir diversos malsons, ell corria i milers de gossos sortien per totes bandes, intentava escapar-se però li saltaven a sobre i el devoraven. Ell cridava com un boig, aterrat i es va despertar suat. Tenia febre, bullia... Merda de gos! I si estava rabiós i li ha encomanat la ràbia? Per favor...

Es va despullar i posant les mans a banda i banda del passadís va aconseguir arribar a la dutxa. Va engegar l’aigua freda i fa xisclar de l’impacte. Va aguantar un parell de minuts i va tancar l’aixeta. Tremolós embolicat amb el barnús es va prendre un antitèrmic i va caure desplomat damunt al llit. Altra vegada va submergir-se en un univers de malsons, tots violents, agitadors i sense sentit. Gossos i més gossos. Va notar de nou una mossegada al turmell i va cridar a ple pulmó. Un gos tenia la seva cama retinguda entre les seves dents. Van mirar-se als ulls, desafiant-se, provocant-se, provant-se...  I llavors es va veure a ell mateix ensenyant les dents al gos i la bèstia espantada va marxar esporuguida. Es va veure a ell mateix, amb dents de gos, musell de gos, ulls de gos... Ell era un gos, el més gros de tots els gossos, el més fort... En realitat, s’havia convertit en un llop! I els gossos el temien i tots marxaven amb la cua entre cames, acovardits...

Quan es va despertar, sonava insistentment el timbre de la porta. Després del timbre van sentir una veu i cops de puny. En Bob va aixecar-se del llit i tapant-se amb el barnús, va obrir la porta. Era en Tom, el seu company de feina:

—Tio, tio!!  Bob! Què t’ha passat? Fa dos dies que no vens a la feina. M’has donat un ensurt!! Em pensava que estaves mort. Fa més d’un quart que estic trucant a la porta. Si arribes a tardar més... estava apunt d’avisar a la policia.

—Què dius?...  Que què?— va dir en Bob, passant-se la mà pels cabells—Com que fa dos dies que no vinc a la feina? Ostres... Ja me’n recordo... He estat malalt. He tingut febre. És que em va mossegar un gos. Mira!—va dir tot ensenyant-li el turmell a en Tom. Però al turmell no hi havia res, no hi havia rastre del ullals marcats. Va mirar-se l’altre turmell, seria l’altre, doncs... Però no. Ell estava segur del què havia passat, però no en quedava cap cicatriu ni senyal...

—Bob, tio! Segur que has estat malalt, hi ha molta passa aquests dies... Però això del gos ho deus haver somiat...—va dir-li amb un somriure benèvol. – Va, vesteix-te, va! Si arribem tard a treballar i ens fotaran fora als dos. Va! Ràpid! Espavila!!

En Bob estava aturat. No entenia res. I la marca dels ullals? Com és que ja no hi ha cap senyal? En Tom el va esperonar i va acabar marxant a la feina i poc després ja no hi va pensar  més, i es trobava perfectament bé. Al vespre, va dubtar uns moments i va acabar sortint a córrer, però aquest cop no va sortir cap a les afores, es va quedar dins del que ell anomenava: zona civilitzada.

I aquest matí s’ha llevat estrany, neguitós, frissós... no n’entén el motiu però es nota irritable i una mica agressiu. El turmell li pica i es rasca. I quan se’l mira es descobreix la senyal dels ullals inflada i vermella. Queda astorat... Com és que de sobte li apareix? Està desconcertat...

Al vespre es calça les vambes i es mira altra vegada la cicatriu. Encara hi és. La tapa amb les mitjons i surt a córrer. Avui es nota lleuger i veloç. Gairebé diria que sorprenentment àgil... Els peus el menen cap a les afores i ell es deixa portar, incapaç de negar-li res a uns peus que semblen que volin. Mira la lluna: alta, rodona, taronja i grossa. De cop i volta li venen ganes de cridar-la com si fos una noia bonica, seductora... Del seu coll surt un so animal que no es reconeix. Riu.

I mentre córrer, el seu cos canvia, es transforma... Nota com la roba li cau i sense parar, la va perdent pel camí. De sobte, s’adona que està posant les mans al terra i s’impulsa: està caminat amb les quatre extremitats!! Se sent salvatge, animal... Sent una sensació estranya, com un calfred que li recórrer el llom i tot de pèls li omplen el cos, les cames, la cara... Al final de l’esquena detecta en la seva anatomia una part que no coneixia: una llarga i forta cua l’ajuda a tallar millor el vent... No para de córrer, i no es cansa. La seva agilitat li permet pujar i baixar dels marges com si res. De sobte s’atura. Queda un moment aspectant i percep un moviment en la foscor. El seu instint l’obliga a atacar i sense ser-ne conscient, s’adona que acaba de caçar un ratolí!! Però quan reacciona, ja se l’ha menjat. És realment, un animal!!

Rancorós i amb ganes de revenja, decideix anar a visitar al gos que el va mossegar. Troba fàcilment el mas i desafiant, espera el seu encontre. El gos ve rabent i ell s’adona que continua essent una bèstia grossa, de fet més grossa del que recordava. Fuig cames ajudeu-me camps a través, fins que el gos que el persegueix el deixa per avisat i retorna al seu jaç. Amb la llengua fora transpira de manera accelerada. Realment aquell gos és una mala bèstia!

Veu el reflex de la lluna en el riu i decideix acostar-s’hi. Està assedegat de tant córrer. S’apropa a l’aigua i tanca els ulls mentre beu. Un cop satisfet, es refà i es llepa amb la llengua el morro. I llavors se li acut mirar-se en el riu per veure la seva nova imatge. A poc a poc , i amb certes reserves però excitat, s’acosta al mirall i es descobreix a si mateix com un gos... Però un gos, gos... Res d’homes llop ni històries exagerades! Un gos petit, lleig, sense cap gràcia... un simple gos petaner, petit i insignificant...

Se sent enganyat, estafat, desil·lusionat... Mentre estava patint les transformacions, sense deixar de córrer, es veia a si mateix com un llop... Un llop, enorme, majestuós i poderós. I ara resulta que en realitat només un misèrrim gos llardós... Quina merda!

Cap cot i amb la cua entre cames, desfà el camí fet. I quan la lluna plena s’amaga darrera uns núvols espessos, recupera la seva forma humana. I despullat i a les fosques, camina en direcció cap els llums de la ciutat, mentre ensopega amb la seva roba que li havia caigut pel camí.