MARTINA (2ª Part)
I
va venir el dia de la gran patacada... El càncer estava escampat als dos
pits... La sort havia fugit de manera definitiva de la vida de la Martina. Els
metges creien que el millor seria extirpar només la part afectada i després procurar
refer-los amb pròtesis: sempre s’hi podia tornar si la primera intervenció
quedava curta i treure’n més, però la Martina no estava disposada a sotmetre’s
a un seguit interminable d’intervencions. I va prendre la decisió més important
de la seva vida: volia viure i si per això era necessari treure’s els pits,
se’ls treia i ja està... Els metges li deien que això era molt dràstic, hi havia
la possibilitat d’esperar, que potser més tard es penediria... Ella ho tenia
clar: Fora! ... i no en parlem més.
Recorda
la nit abans de l’operació i com davant el mirall es va mirar per últim cop els
seus pits. Se’ls va fotografiar: els tenia petits però plens i rodons... Ja mai
més serien de ningú... Ja mai cap noi jugaria amb ells... Ja mai un nadó en
xuclaria llet en un futur remot... Ja mai més la roba li tindria aquell caient
femení que li donava una certa coqueteria... I va plorar... Va plorar tot el
que encara no havia plorat en tot aquest procés... Es va deixar anar
finalment... Se’ls va acariciar suament i es va acomiadar d’ells deixant que
les llàgrimes llisquessin pel seu damunt, fins a quedar ben molls... Fins que
es van acabar les llàgrimes...
Llavors
va agafar la màquina de tallar-se els cabells i a poc a poc se la va anar
passant pel cap mentre tota la seva cabellera morena i arrissada queia als seus
peus... No només es tallava la cabellera, tallava tota la seva vida anterior, perdia
tota la seva feminitat,... La deixava a zero al igual que el seu cap rapat...”
D’això
ja en fa gairebé un any i avui aquest matí la Martina estava dormint quan ha
sentit un pessigolleig a l’orella. Ha trobat una llengua que la llepava i s’ha
estremit. Mandrosament ha somrigut i ha dit: “Fede... Si us plau...para!”
Llavors s’ha despertat i ha recordat que en Fede fa mesos que va marxar. Movent
el braç cap a la seva orella ha tocat el pelatge d’en Casper, el gat, que
li demanava atenció. L’ha agafat pel clatell i se l’ha posat
sobre la panxa. En Casper, bonic, blanc i de pèl llarg que la mirava amb uns
ulls oberts i espectants. La Martina se
l’ha acostat i l’ha besat: sort n’ha tingut de la seva companyia, al menys ell
no ha fugit quan les coses han anat maldades...
L’ha
deixat damunt del llit i s’ha aixecat; ha pujat la persiana i ha mirat a fora:
un nou dia... una nova vida. Per què no?
Ha
caminat cap a la cuina amb el gat segant-li les cames, li ha posat el seu
menjar en el bol i ajupida, li ha acariciat el cap. Ha obert la nevera i s’ha
begut un got de llet. De tornada a l’habitació ha passat pel lavabo i s’ha plantat
davant del mirall de l’armari. S’ha observat de cos sencer: amb la camisola de
dormir que li va curta se li veia una bonica llargada de cames. Sí, les cames
sempre les ha tingut molt ben tornejades... Llavors s’ha mirat els cabells i
se’ls ha tocat: ara ja comencen a tenir un tacte suau, però al principi que li
sortien punxaven com una barba. Els té tant curts, però finalment estan creixent...
S’ha
tret la camisola davant del mirall, allà on hi havia els pits no hi ha
res...Finalment no es van poder salvar ni els mugrons... S’ha mirat de perfil i
s’ha palpat, només hi ha costelles. Els troba a faltar... El cos mutilat i el cabell tan curt li dóna
una imatge andrògena, però no caurà en l’auto
compassió, ella se n’ha sortit, d’altres dones no han tingut tanta sort... Amb pits
o sense la vida continua. Ha agafat la foto dels seus pits que tenia enganxada
al mirall i l’ha estripada.
Llavors
s’ha recordat que encara tenia els sostenidors guardats en un calaix. L’ha
obert i se’ls ha mirat: de blonda i puntetes, de ratlles, de flors, de molts
colors, amb aro i sense... N’ha tret el calaix i l’ha buidat a les
escombraries. Ja no li faran falta...
Aviat
vindrà l’estiu i voldrà anar a la platja. “Totes les dones es posen nervioses
quan han d’anar a la platja, insegures del seu cos que saben imperfecte” s’ha
dit per ella mateixa. Ella hi anirà i farà top less, no pensa omplir-se
absurdament els sostenidors. Té una idea molt millor...
S’ha
assegut davant l’ordinador i s’ha imprès un full. Ha fet una trucada i li han
donat hora per avui mateix a la tarda. I ara és aquí... estirada.
De
sobte el noi para la màquina que té als dits i diu ”Ja està. Si vols, ja ets
pots aixecar...”. Ella s’incorpora amb el llençol abraçat i es posa dreta
davant d’un mirall de cos sencer que hi ha darrera unes cortines. Es tomba d’esquena
i es mira. Un tatuatge li tapa gairebé tota l’esquena i ella deixa caure el
llençol davant la cara estupefacte del noi. Somriu. Aquesta és ella: un FÈNIX
que reneix de les cendres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada