BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimarts, 29 d’abril de 2014

MARTINA 2ª PART Accèssit en el CONCURS LITERARI DE POESIA I NARRATIVA CURTA "LA SAGRERA" de Sta Eugènia de Berga. Premi entregat el 23 d'Abril de 2014.

                                                MARTINA (2ª Part)
I va venir el dia de la gran patacada... El càncer estava escampat als dos pits... La sort havia fugit de manera definitiva de la vida de la Martina. Els metges creien que el millor seria extirpar només la part afectada i després procurar refer-los amb pròtesis: sempre s’hi podia tornar si la primera intervenció quedava curta i treure’n més, però la Martina no estava disposada a sotmetre’s a un seguit interminable d’intervencions. I va prendre la decisió més important de la seva vida: volia viure i si per això era necessari treure’s els pits, se’ls treia i ja està... Els metges li deien que això era molt dràstic, hi havia la possibilitat d’esperar, que potser més tard es penediria... Ella ho tenia clar: Fora! ... i no en parlem més.
Recorda la nit abans de l’operació i com davant el mirall es va mirar per últim cop els seus pits. Se’ls va fotografiar: els tenia petits però plens i rodons... Ja mai més serien de ningú... Ja mai cap noi jugaria amb ells... Ja mai un nadó en xuclaria llet en un futur remot... Ja mai més la roba li tindria aquell caient femení que li donava una certa coqueteria... I va plorar... Va plorar tot el que encara no havia plorat en tot aquest procés... Es va deixar anar finalment... Se’ls va acariciar suament i es va acomiadar d’ells deixant que les llàgrimes llisquessin pel seu damunt, fins a quedar ben molls... Fins que es van acabar les llàgrimes...
Llavors va agafar la màquina de tallar-se els cabells i a poc a poc se la va anar passant pel cap mentre tota la seva cabellera morena i arrissada queia als seus peus... No només es tallava la cabellera, tallava tota la seva vida anterior, perdia tota la seva feminitat,... La deixava a zero al igual que el seu cap rapat...”

D’això ja en fa gairebé un any i avui aquest matí la Martina estava dormint quan ha sentit un pessigolleig a l’orella. Ha trobat una llengua que la llepava i s’ha estremit. Mandrosament ha somrigut i ha dit: “Fede... Si us plau...para!” Llavors s’ha despertat i ha recordat que en Fede fa mesos que va marxar. Movent el braç cap a la seva orella ha tocat el pelatge d’en Casper, el gat, que li  demanava  atenció. L’ha agafat pel clatell i se l’ha posat sobre la panxa. En Casper, bonic, blanc i de pèl llarg que la mirava amb uns ulls oberts i espectants.  La Martina se l’ha acostat i l’ha besat: sort n’ha tingut de la seva companyia, al menys ell no ha fugit quan les coses han anat maldades...
L’ha deixat damunt del llit i s’ha aixecat; ha pujat la persiana i ha mirat a fora: un nou dia... una nova vida. Per què no?
Ha caminat cap a la cuina amb el gat segant-li les cames, li ha posat el seu menjar en el bol i ajupida, li ha acariciat el cap. Ha obert la nevera i s’ha begut un got de llet. De tornada a l’habitació ha passat pel lavabo i s’ha plantat davant del mirall de l’armari. S’ha observat de cos sencer: amb la camisola de dormir que li va curta se li veia una bonica llargada de cames. Sí, les cames sempre les ha tingut molt ben tornejades... Llavors s’ha mirat els cabells i se’ls ha tocat: ara ja comencen a tenir un tacte suau, però al principi que li sortien punxaven com una barba. Els té tant curts, però finalment estan creixent...
S’ha tret la camisola davant del mirall, allà on hi havia els pits no hi ha res...Finalment no es van poder salvar ni els mugrons... S’ha mirat de perfil i s’ha palpat, només hi ha costelles. Els troba a faltar...  El cos mutilat i el cabell tan curt li dóna una imatge andrògena, però no caurà en  l’auto compassió, ella se n’ha sortit, d’altres dones no han tingut tanta sort... Amb pits o sense la vida continua. Ha agafat la foto dels seus pits que tenia enganxada al mirall i l’ha estripada.
Llavors s’ha recordat que encara tenia els sostenidors guardats en un calaix. L’ha obert i se’ls ha mirat: de blonda i puntetes, de ratlles, de flors, de molts colors, amb aro i sense... N’ha tret el calaix i l’ha buidat a les escombraries. Ja no li faran falta...
Aviat vindrà l’estiu i voldrà anar a la platja. “Totes les dones es posen nervioses quan han d’anar a la platja, insegures del seu cos que saben imperfecte” s’ha dit per ella mateixa. Ella hi anirà i farà top less, no pensa omplir-se absurdament els sostenidors. Té una idea molt millor...
S’ha assegut davant l’ordinador i s’ha imprès un full. Ha fet una trucada i li han donat hora per avui mateix a la tarda. I ara és aquí... estirada.
De sobte el noi para la màquina que té als dits i diu ”Ja està. Si vols, ja ets pots aixecar...”. Ella s’incorpora amb el llençol abraçat i es posa dreta davant d’un mirall de cos sencer que hi ha darrera unes cortines. Es tomba d’esquena i es mira. Un tatuatge li tapa gairebé tota l’esquena i ella deixa caure el llençol davant la cara estupefacte del noi. Somriu. Aquesta és ella: un FÈNIX que reneix de les cendres...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada