MARTINA (1ª Part) - Una nova versió del conte RENÉIXER.
La
Martina es remou inquieta a la cadira de la sala d’espera. Està una mica nerviosa
i no en té motiu. De fet, si volgués es podria aixecar i marxar, però no ho
farà. Si ha pres aquesta decisió és perquè vol i ara aquests nervis absurds no
tenen cap mena de sentit. Tanca els ulls, fa una respiració profunda... Hi
torna unes quatre o cinc vegades i nota com es relaxa i les palpitacions
exagerades disminueixen i el batec retroba el ritme de sempre. En aquell moment
sent una veu que diu:”Martina?” i el seu cor es dispara altra vegada. Aixeca la
vista i veu un noi moreno amb barba i cabell llarg que li somriu. S’alça i per
un moment les cames li flaquegen. El noi li aguanta la porta i li diu:
“Endavant”. La Martina entra unes passes i dubta entre asseure’s o quedar-se
dreta. Ell sí que pren cadira i se la mira des de l’altra banda de la taula,
però ella encarcarada no es mou, només obre la bossa que porta penjada, en treu
un full i li atansa. Ell li agafa i el se’l mira amb deteniment. “Es tracta
d’això?”. La Martina assisteix. “Doncs... som-hi!”diu posant-se dret i la fa
entrar en una habitació on una llitera amb un llençol blanc l’espera. El cor de
la Martina es torna atabalar i amenaça de sortir-li per les orelles. “Despulla’t
de cintura cap amunt i posa’t còmoda. Ara torno” diu el noi mentre se la mira i
afegeix:”Relaxa’t...”
Ella
deixa la bossa damunt de l’única cadira que hi ha. Li costa treure’s la jaqueta
perquè les mans li tremolen i li manca traça amb els botons... Llavors es treu
el jersei de coll alt i la samarreta i li ve pressa per estirar-se. Busca
ansiosa quelcom amb què tapar-se i veu un llençol plegat damunt una taula;
allarga un braç, el desplega maldestre i s’embolica amb ell mentre s’estira. Tanca
els ulls i torna a respirar unes quantes vegades per tranquil·litzar-se.
Llavors s’adona que hi ha música:Dire Straits, Brothers in arms... Intenta no
pensar en res, però la porta s’obre i entra el noi amb un carro amb instrumental
esterilitzat. Ell es col·loca uns guants de làtex, s’acomoda en un tamboret a
prop seu. “Tomba’t” li diu ” En tenim per una hora llarga. No et faré mal...
però t’has de relaxar. No pensis en res”.
La
Martina es posa ràpidament boca terrosa arrossegant el llençol amb ella. Tomba
el cap i els seus ulls es queden mirant l’instrumental: no pot aturar sentir un
lleuger tremolor per tot el cos. El noi la toca i ella salta com si fos una
molla. “T’hauré de posar una mica anestèsia...” diu en veu baixeta “Només serà
una punxada”. Nota l’agulla però a partir d’aquí ja no sent res més. Ell
treballa en silenci, poc disposat a donar conversa. El pensament de la Martina
marxa lluny, cap aquell matí de fa un any endarrere quan la vida li va canviar
de sobte... Recorda:
“
Un sol espaterrant entrava pel balcó i ella i en Fede acabaven de fer l’amor.
Estaven despullats al llit i mentre parlaven ,ell, recolzat sobre un braç,
jugava amb els dits amb un mugró de la Martina. Recorda fins i tot de què
parlaven: de marxar uns dies a Formentera a viure un estiu desbocat i ple de
bogeries... De sobte en Fede es va posar seriós i li va dir: ”Tens un bony al
pit...”. Ella va callar de cop i es va palpar amb la mà dreta. Esperava no
trobar res, de fet ella sempre havia tingut un pit molt fibrós, però el desig
no es va complir... Hòstia!!! Un bony i bastant gros!... Es va aixecar d’un
salt del llit i es va plantar davant de l’armari mirall. Es va emmirallar, va
aixecar el braç enlaire i la descoberta es va fer més evident. Va tornar a
repetir el mateix moviment i la protuberància va continuar apareixent en un
lloc on fa pocs dies no hi havia res. Es va espantar... Un calfred li va
recórrer l’esquena i el pànic se li va instal·lar a la boca de l’estómac. En
Fede la contemplava des del llit esborronat.
Va
córrer a trucar esverada a la seva mare i aquella mateixa tarda van aconseguir
hora per anar al ginecòleg. El metge no va poder negar res davant d’una
evidència més que comprovada: caldria fer amb urgència una biòpsia. L’espera
dels resultats va ser el què més la va neguitejar: sense gana i nits sense
dormir durant una setmana. La resposta final va ser: Càncer... Maleïda i temuda
paraula...
Des
d’aquell moment va sentir que la seva vida es convertia en una cursa a
contrarellotge contra un bony que creixia de manera desmesurada a un ritme
frenètic. Necessitava una intervenció ràpida i tot semblava moure’s amb
exagerada lentitud. No volia pensar però el seu cap no parava de donar voltes
de manera inevitable...
En
Fede va ser incapaç de reaccionar, d’animar-la, d’ajudar-la... Tot aquell amor
que li havia promès, aquell suport que esperava per part d’ell va quedar en no
res: es va quedar buit en un racó, mut i espantat... Ni un gest de tendresa cap
ella, ni consol, ni una abraçada... La va rebutjar infantilment com si fos una
empestada, com si pogués encomanar-li quelcom... La Martina es va adonar
dolgudament que la seva taula de salvament no seria en Fede i un matí, quan va
es despertar, ell havia marxat
deixant-li una nota sobre el coixí...
No
el va plorar, no s’ho mereixia... El va veure tan covard que va sentir pena per
ell. Va pensar que només davant problemes veritables te n’adones de com són les
persones i quines són les seves reaccions: a vegades hi ha desagradables
sorpreses...
En
canvi la família va demostrar ser un valor segur que mai falla; sobretot la mare
la va acompanyar a totes les proves, sempre discreta i amb la seva mà entre les
seves. No hi va haver ni grans discursos ni grans converses. Mai es va lamentar
ni plorar davant seu... La seva mare s’havia quedat sense paraules davant la
impotència d’una filla greument malalta però tenia clar que no la deixaria sola
passant aquest tràngol.
I
va venir el dia de la gran patacada..."
(Continuarà)
ai.........
ResponElimina