SANTA PACIÈNCIA

A l’Alícia a vegades li passa que perd els nervis. No acostuma a ser gaire sovint, però de tant en tant hi ha un dia que no sap ben bé perquè, es descontrola. Potser té a veure amb aquells dies dels mes que es troba més tensa, neguitosa i amb una migranya que la bloqueja... Potser són un cúmul de circumstàncies que se li ajunten i la treuen de polleguera... No ho sabria dir, però li passa. No cada mes, però alguns cops a l’any, sí.

I aquests dies li ha passat. Estava a casa per Setmana Santa amb els nens i el marit. Un dia més de vacances, sense fer gaire res d’especial, sense anar a massa enlloc. Fent allò tant divertit com és al canvi de roba d’armari, rentant cortines o endreçant coses que no es faran servir fins a l’hivern que ve.

Un dia d’un mal de cap horrorós, de poca paciència, de poc relax... I de cop i volta els nanos entren cridant a la cuina, barallant-se: un plorant perquè l’altre li acaba de perdre una peça d’un joc i el segon desmentint-ho a viva veu. L’Alicia s’emprenya i crida més fort que ells, però el segon té llengua i contesta. Ella s’enfila i comença a dir coses desagradables com: que són un desastre de fills, que n’està farta dels dos: un per emprenyador i l’altre perquè sempre va de víctima i no se sap defensar... que són uns desendreçats, que no cuiden res, que són uns malcriats, que els hi agafarà tot i ho donarà algun nen que ho respecti, que l’esgoten, que ja té ganes que siguin grans i fotin el camp de casa... o que, potser pensant-ho millor, serà ella la que marxarà de casa!!

Els nens queden parats de la reacció de la mare i el petit, plorant encara més, busca refugi a la falda del pare i el gran continua cridant fins que es tanca amb un cop de porta a la seva habitació. El seu marit se la mira sense dir res i s’emporta al petit al menjador.

L’Alícia, encesa, es tanca a la cuina i s’adona que està tan emprenyada que tremola i tot. Agafaria alguna cosa i la xafaria, però no ho fa... Obre la finestra i intenta tranquil·litzar-se tancant els ulls, però no pot estar massa alterada... Agafa un fregall i renta amb fúria totes les paelles i olles pendents de rentar del sopar d’ahir. Frega el marbre, la nevera, el microones i el forn... Encara està exaltada. S’enfila a una cadira i comença a netejar la rajola, una feina que odia amb l’ànima i no troba mai el moment per fer-la. I mentre frega i frega, s’adona que plora...

Plora i no pot parar. Se sent mala mare, mala esposa, mala persona... Sent que ja no pot més i que el món li cau a sobre. Voldria escapar... Per anar a on? Amb qui? Per què?... No té resposta a cap de les tres preguntes. Simplement fugir... Sola a algun lloc on pogués relaxar-se, on pogués buidar tot això dolent que té dintre i tornar nova, neta,... bona.

Podria,fins i tot, no tornar... I què faria? Ella pertany a aquí, a aquesta família, a aquest món. Pensa en aquell nòvio que va tenir i no va funcionar. Potser si hagués funcionat tindria una vida ben diferent aquesta i seria feliç...

Feliç! Que no ho és de feliç?... Clar que sí! A dies com tothom, a estones... A vegades li sembla que la vida dels altres és millor que la seva, però és un error. Tothom té els seus moments... El cap li dóna voltes i se li envà d’una cosa a una altra.

Una hora més tard, s’asseu esgotada a la cadira. Contempla la cuina, que brilla com feia temps que no es veia. La tensió li ha anat marxant, l’activitat física l’ha relaxada, s’ha calmat... S’adona que s’ha passat, tampoc n’hi havia per tant, són nens i es barallen cinquanta vegades al dia... S’avergonyeix de la seva reacció, de les seves dures paraules, de ser tan inestable. Haurà de demanar-los disculpes... I lentament obre la porta de la cuina amb el cap cot.

Els troba tots tres jugant al terra de la habitació com si res hagués passat. S’asseu amb ells. El petit quan la veu se li llença al coll i li fa petons. El gran riu amb les bromes del pare. I ell se la mira i li diu baixet i amb un petit somriure:”Ja t’ha passat?...”

L’Alícia els demana perdó però els nens ja ni se l’escolten. El seu marit li fa un petó i mentre els dos nanos ja es tornen a barallar perquè tots dos volen la mateixa joguina. Ella es deixa caure d’esquena i es fica les mans al cap: ”Ja hi tornem a ser...” Però aquest cop, s’ho agafa bé. ”Setmana Santa=Santa Paciència” pensa...