diumenge, 28 d’abril del 2013

ELS AMICS.


Ara que estem immersos en uns moments de crisi on molta gent s’està replantejant la seva vida per qüestions que no pot evitar, hi ha qui s’adona que no té amics... Potser fa un temps que ho sabien però no hi reflexionaven i en moments així surten totes les nostres febleses... Aquest  és un dels motius de que els psicòlegs tinguin tanta feina, perquè malgrat la seva professionalitat, no són en el fons uns amics de pagament?...

Per què, en realitat, qui són els amics?... Els amics són unes persones que hi confies, t’estimes, amb qui pots parlar de coses molt personals però també t’hi pots fer un tip de riure,... Això que d’entrada sembla fàcil no ho és tant a mesura que et fas gran.

 Quan ets un nen qualsevol que se t’adreça somrient és un amic. A l’adolescència hi ha qui té un munt d’amics, alguns en tenen 300 o més al facebook... i és perquè encara no han fet una tria. Amb els anys s’adonaran que d’amics de debò caben en una mà i ,com a molt, en dos o tres dits de l’altra...

D’entrada, amb sort, el millor amic l’has de tenir a casa: la teva parella ha de ser el teu millor amic,...  Ha de ser la persona amb qui coincideixis amb més punts: valors, maneres de veure la vida, projectes en comú, fills... Però, les relacions d’amistat no són eternes i aquest amic o amiga també el pots perdre, sobretot si el tens desatès... Llavors et queden els altres, els que molta gent diu que no té.

Però si fem repàs, tots coneixem un munt de gent: amics de l’ infància, companys de l’escola, companys de feina, parents, coneguts, saludats... Segur que de tots aquests hi ha persones amb les que t’hi sents realment bé, persones amb les que parlant-hi et poses de bon humor, els hi pots explicar petites coses que et ballen pel cap, algun problema, inquietuds ...  Segur que sí. Hi ha persones a les que caus bé i hi connectes.  D’altres no... oblidem-nos d’aquests, és impossible caure bé a tothom...

El secret per tenir bons amics és demanar a cada amic només el que et pugui donar, mai el que no... Es tracta de fer un Collage de l’Amistat on cadascú t’aporti una cosa diferent i entre unes quantes persones aconseguir tenir “els millors amics”. Tots tenim punts forts i uns altres de dèbils, no som perfectes. Per tant no podem exigir que els nostres amics ho siguin. Potser en el fons esperem massa dels altres i llavors ens deceben...Tampoc nosaltres no hem d’esforçar-nos en excés per complaure algú que exigeix massa. Com a amics, germans o fills hi haurà coses que sí podrem oferir i altres que no.

Hem d’aprendre a saber què podem compartir amb cadascú i gaudir-ne. Esprémer els punts que tenim en comú, que ens uneixen... i els que no, no. Els haurem de compartir amb d’altres. Entre tots aconseguirem tenir “els millors amics”. No tot inclòs en una sola persona, sinó diversificat en unes quantes.

També és moment de recuperar aquelles persones amb les que havíem tingut una bona relació i fa temps que no truquem ni veiem. Segur ens emportarem més d’una sorpresa i veurem que malgrat el distanciament no ens han oblidat i estan més a prop del que ens pensem.

I és que a vegades de tant que busquem la millor de les companyies ens quedem sols...

TOT ORDENAT I CLASSIFICAT.



Quan era petita vivia en un poble no gaire lluny d’aquí. De fet, jo vivia a pagès en una casa una mica apartada del nucli però hi anava a l’escola i a comprar. És curiós l’ambient de poble, és com una gran família però també pot ser una xarxa molt asfixiant. Hi ha una classe de persones que ho controlen tot, ho saben tot de tothom.

Tenen tan control que fins i tot tenen els amics i coneguts classificats. Desconec el criteri que fan servir però estic segura que mentalment porten una fitxa de cadascú. No sé en quin moment decideixen a quin lloc et col·loquen però estic segura que no deu passar massa temps deixant algú sense classificar. M’ imagino que agafen el tret que a ells els hi sembla més rellevant  o el que defineix  millor a aquella persona.

 Tenir la gent classificada facilita el dia  a dia perquè és gairebé impossible tenir sorpreses de ningú. Si pertanys a Can Dallonses doncs ets un ... (imagineu qualsevol adjectiu fins i tot una mica despectiu i tot, si voleu ), si ets de Can Daixonses doncs segur que ets ...( i aquí valgui també un altre adjectiu si voleu una mica  més considerat), però si pertanys a la Família Tal doncs segur que ets un bon partit perquè estan forrats i no se sap mai , millor quedar-hi bé.

No entenc com pel fet de ser d’una família senzilla o diguem fins i tot vulgar no puguis tenir la oportunitat de res en aquest nucli tan tancat. És per aquest motiu que hi ha persones que no aguanten la pressió d’aquest etiquetatge i decideixen marxar. Volar lluny del niu i fer quelcom diferent que no sigui jutjat i desprestigiat fins i tot abans d’ emprendre volada. Suposo que d’aquí deu venir aquella expressió de que ningú és profeta en la seva terra. I és els que saben d’on provens no et miren igual que els que no coneixen els teus orígens.

M’he adonat que aquesta  pràctica és força habitual també en barris on tothom coneix tothom. També és molt pràctic per classificar els nouvinguts provinents d’altres cultures. Amb una etiqueta englobes un munt de gent i et treus la feinada d’ analitzar individu per individu. Al cap i a la fi tots son iguals, no? O això és el que es pensa aquesta mena de gent.

Però el que em desconcerta més és saber quin o quins adjectius fan servir per definir algú. Segurament que d’entrada separen la gent Interessant de la gent Poc interessant... Després afinen més i hi posen :l’ intel·ligent, el burro, el  treballador, el gandul, el trempat, la fresca, el sorrut, el torrat,... Hi ha prou adjectius per definir la manera de ser d’una persona? I què passa si aquesta mateixa persona se li poden aplicar adjectius que es contradiuen entre sí depenent de l’estat d’ànim del dia o del moment que viu? Perquè durant la vida anem canviant de manera de ser segons les circumstàncies que ens envolten i com ens afecten.

 Jo de petita sempre li deien els mestres a la meva mare que era una nena molt madura, sèria i responsable. Vaig passar una etapa adolescent bastant esbojarrada i divertida que no s’assemblava gens al meu jo d’infantesa. He viscut molt anys com una persona compromesa, emprenedora i amb una vida molt estable i equilibrada. Però ara mateix m’adono que en la feina se m’han tancat moltes portes i l’ il·lusió que hi tenia dipositada se m’ha acabat.

 I això em porta a agafar-me la vida d’una altra manera i a canviar d’actitud. Vull viure el dia a dia, gaudint amb la meva família de les petites coses que encara són gratis. Només els ulls que no miren no veuen res interessant al seu voltant. D’ara en endavant penso passejar, badar, descobrir i viure intensament a flor de pell cada dia com si fos l’últim. No contenir-me i dir el que sento sense fer mal a ningú. No descartar ningú per què de tothom es pot aprendre alguna cosa. Per què  no us sembla que en el fons tots som un cúmul de sentiments bullint dins un mateix? .

Amb els anys he après que és impossible controlar-ho tot. Se’m escapen moltes coses, ja no atrapo res. Els fills es fan grans i van a la seva, la feina no surt com esperaves, tot canvia i tan despresa que t’adaptes o et desesperes. Estic oberta a provar coses noves, a dir sí on deia no, no penso quedar-me encasellada i  fins i tot m’atreveixo a escriure a aquest text.

Ah ! I m’he proposat fer tornar boja aquesta mena de persones que ja em tenien classificada, descol·locar-la de tal manera que mentalment agafi fa meva fitxa i rumiïn si em posen dins la primera separació que fan entre Interessants o No interessants . Si els hi sembla que em posin un: Sense Classificar i simplement llenci la meva fitxa a les escombraries. A ells els deixo la decisió.





RÀBIA



Sento ràbia!! Una forta pressió al cap i al coll un nus que no em deixa respirar, tal com una corda gruixuda que algú em tibés... Tinc ganes de desfer-me d’aquesta corda que m’ofega... Hauria de cridar... Cridar fort, a ple pulmó...d’engegar tothom a la merda... De ser dolenta i desfogar-me d’això que em bloqueja els pensaments. No puc pensar... Només vull fer mal a algú o trencar quelcom... No m’importa que no serveixi per res.

Em costa tranquil·litzar-me perquè estic molt enfadada. Em fa molt mal el coll, molt...Em costa empassar... El cap sembla que em vulgui explotar... Llavors penso amb el meu pare i recordo haver-lo vist així... Perdent els papers, anant-se-li l’olla... No vull ser com ell... Un monstre!...és el que ell em semblava de petita. No vull que ningú em vegi d’aquesta manera. Marxo... Necessito estar sola, necessito calmar-me.

Quan els meus ulls s’omplen de llàgrimes, el nus del coll s’afluixa... Intento plorar i em costa molt començar... Però després no hi ha qui em pari: ploro....Això està millor... Les llàgrimes em tornen persona i allò dolent que hi havia dins meu ha marxat: la bèstia s’ha escapat...Plorar m’allibera d’aquell roc que tenia al cap i ara puc pensar... Ploro molt... Ploro per tot allò que he perdut, fins i tot pel meu pare, pobre... Encara ploro més... Per tot allò que podia haver set i mai serà... Per tot allò mai he tingut...

Intento pensar que sóc bona persona. Prefereixo sentir-me petita i insignificant al monstre d’abans... Haig de conciliar-me amb mi mateixa. Creure que el més important d’aquest món és estimar, encara que et facin patir.

 El patiment d’avui és part de la felicitat d’ahir. Aquest és el pacte. Hi ha una mesura de la felicitat, si et passes, ho pagues... I ara m’adono que jo havia estat massa feliç...

JOANA

Tarda suau d’abril al parc. Estic parlant animadament , quan m’adono de la seva careta que m’està observant. Me la miro i sóc incapaç de resistir la seva dolça mirada. M’ajupo i l’abraço. Ella es desfà tendrament als meus braços i em sorprèn amb quina facilitat se’m dóna... Li estampo un petó a les seves galtes rosades i l’aixeco a coll. Que poc que pesa el seu petit cos...Ens quedem mirant fixament amb els caps recolzats pels fronts. Somriu, té el nas pintat de groc i endevino que ha estat ensumant de massa a prop un pixallits. M’agrada com viu, tastant-ho tot al màxim, extraient el suc a tot el que l’envolta...La seva curiositat insaciable, les ganes d’explorar-ho tot, de fer de cada dia una aventura de viure... L’envejo.

Els seus cabells em cauen a la cara i els seus ulls juganers es fixen en els meus i demanen tota la meva atenció. M’allibera de totes les meves pors i esborra tots els meus neguits. Sé què vol... vol jugar.
I m’hi llenço sense contemplacions. M’oblido que sóc adulta i per uns minuts apareix la nena que mai he deixat de ser. Som simplement dues nenes que es busquen amb ganes de passar-ho bé. Riem de petites coses que m’explica i de sobte es rendeix als meus braços i em diu: ”Fes-me volar...”  
Acosto el seu cos al meu i mentre ella oneja pels aires, giro i giro sense parar... La seva cara reflexa la seva felicitat d’infant, deixant-se portar aliena a tots els patiments dels adults que ens fa tan pesants i tan poc volàtils... No existeix res més en aquell moment: només som ella i jo, el sol del capvespre i el vent... Em marejo i a poc a poc, disminueixo la velocitat. Mai la deixaria caure... Mai voldria fer mal a un ésser tan delicat i alhora tan fidel... Lentament la deixo al terra i el seu somriure feliç m’ensenya amb quina facilitat ens podem alleugerir de tot... simplement jugant .

Marxa fent-me Adéu amb la mà i bufant-me un petó que el vent envejós se’l queda per ell.

LA MORT DE LA MARE.


Era un dia plujós d’abril. Jo tenia deu anys i la mare feia dues setmanes que estava al llit. Feia anys que patia del cor i malgrat tenir una salut bastant dèbil havia infantat sis fills. Però aquelles últimes setmanes una pneumònia s’havia apoderat de la poca salut que li quedava. Estava molt dèbil, però sempre em rebia pacient, amb un somriure, quan entrava a la seva habitació i m’agafava la mà. A mi em feia pena veure-la allà estirada i no traginant com feia habitualment per la casa. La seva cara s’havia anat fent petita i més pàl·lida i amb la camisa de dormir blanca i els coixins al costat se’m presentava gairebé com un àngel. Jo la pentinava amb la mà i li besava el front. Els seus ulls dolços em miraven amb tendresa i alhora amb una profunda tristesa, que jo ,com infant, no entenia.

Però aquell matí hi havia un mal pressentiment en l’aire. Només llevar-me vaig sentir molt d’enrenou a la seva habitació i al passadís hi havien les seves germanes. El doctor va sortir de la cambra i amb un lleuger moviment de cap va aconseguir fer-les plorar. Jo no sabia que passava, però vaig notar un calfred recorrent-me l’espinada. Els plors dels adults és quelcom que desorienten els nens i no donen cap escletxa per l’esperança... Vaig obrir-me pas entre els grans que ni tan sols em miraven i em vaig acostar al llit. La mare jeia suada i agonitzant en una lluita aferrissada per agafar-se encara a la vida, sense deixar-se arrossegar cap un camí sense retorn... Ho vaig veure clar, s’estava morint i vaig cridar: “ No! No vull que es mori la mare!!...” Ella va obrir els ulls i amb un alè de veu va xiuxiuejar:”Emporteu-vos-la...” Les tietes em van agafar per les espatlles, però rebutjant qualsevol consol vaig fugir escales avall mentre les llàgrimes lliscaven per les meves galtes...

Em vaig amagar al paller. Ho odiava tot, fins i tot la pluja m’impedia enfilar-me a l’arbre on sempre em refugiava quan volia evadir-me de la realitat. Quan estava trista, enfadada o n’havia fet alguna sempre m’enfilava una estona al codonyer del costat de l’hort. Des d’allà a dalt ho veia tot diferent, des d’una altra perspectiva... I m’imaginava que era un ocell i volava ben lluny d’aquella misèria que ens envoltava... De la postguerra, de la manca d’ aliments, dels pocs moments feliços, d’aquell món tan gris i miserable...

Al migdia em van venir a buscar. La mare ja era morta i les tietes havien fet el dinar per mi, el pare i els meus altres quatre germans més grans que jo. La Carme, la petita de set anys era fora des del vespre anterior. Suposo que els adults ja havien previst el desenllaç d’avui i pensaven que jo ja tenia edat suficient per aguantar aquesta sotragada de la vida... Vaig seure a taula i em vaig estar mirant un a un els meus germans... Recordo amb rancúnia la mirada perduda i llunyana del meu pare, incapaç de consolar-nos, de donar-nos una abraçada, de fer un gest que ens fes sentir propers... Cadascú amb la seva pròpia pena, cadascú més sol que mai... sense la mare, l’única que ens feia sentir part d’una família... Vaig odiar el meu pare, per què no se n’havia anat ell en comptes de la mare que tan estimava?...

Després de fer veure que menjàvem em van fer pujar a l’habitació. El record d’aquella imatge encara la tinc avui al cap, seixanta-cinc anys més tard... La mare vestida de negre amb els cabells tibats i pentinats, encarcarada, talment un ninot,... L’impacte va ser brutal: no hi havia res de la mare en aquell cadàver... Vaig marxar esperitada altra vegada per l’escala...

Però aquesta vegada les tietes em van seguir i com que havia parat de ploure em van convèncer que anés a collir unes flors per la mare. L’herba fetgera que creixia als marges de prop del mas ens regalava cada primavera flors blanques i liles. I cada vegada que en trencava una pensava en un record bonic de la meva mare: el seu gest de quan es posava els cabells darrera l’orella, el seu somriure, el dia que se li van escapar les oques i reia empaitant-les, la vegada que em va pintar el nas amb farina quan feia el pa, quan em venia a fer el petó de bona nit, quan em deia que era la més espavilada de la casa, quan collíem juntes els tomàquets de l’hort, quan em deixava ajudar-la tallant els patrons per fer-me una faldilla ...

Vaig tornar a entrar a l’habitació i les tietes havien tapat amb un llençol blanc el maleït vestit negre i li havien tornat a posar els coixins sota el cap. Una a una vaig anar col·locant les flors al seu voltant, intercal·lant ara una de lila ara una de blanca... Quan vaig haver acabat em vaig apartar i la vaig contemplar: em va semblar que somreia...

Quan l’endemà es van endur el cos de la mare, ella ja no hi era... Estava dins del meu cor...