BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dimecres, 22 d’octubre de 2014

ENAMORAT

En Marc s’aixeca del llit. Amb la poca claror que entra del carrer per les escletxes de les persianes, es vesteix amb la roba escampada que té per terra. S’acosta a la Txell que dorm plàcidament al llit, li aparta els cabells de la cara i, amb molta tendresa, li besa el front. Sense fer soroll, camina a les palpentes per una casa que no coneix fins arribar al rebedor. Agafa la jaqueta del penjador, comprova que hi ha les claus i el mòbil i tanca amb suavitat la porta del pis. Baixa les escales lleuger i arriba al cotxe xiulant i fent dringar les claus a les seves mans. Alça els ulls i veu una lluna minsa que, còmplice del seu secret, li cluca l’ullet. Es sent tan feliç, ... immensament feliç. Està enamorat.

Sospira. Retroba aquella sensació tan agradable d’estar en pau en ell mateix i amb el món sencer. Tot li sembla meravellós... Com ha pogut viure sense això durant tan de temps? És la tercera vegada que s’enamora i creu que viure-ho és el millor regal que li pot fer a la vida... No li cal res més, és el súmmum de les sensacions, dels sentits,... És possible explotar de felicitat? Creu que sí... Es sent tan plenament complet que la seva satisfacció vessa per tots els porus. Tot és tan senzill que és increïble...  lo impossible esdevé realitat... és tocar el cel amb la punta dels dits...

No vol pensar en què passarà demà, ni d’aquí un mes, ni d’aquí un any. Sols viu l’ara i aquí. Vol fer-lo etern i reviure’l una vegada i una altra. Impregnar-se d’aquest embruix i assadollar-se de d’aquesta màgia. És cert que en aquest món tan material, la màgia també existeix... Només quan un s’enamora n’és plenament conscient...

Mentre condueix una cançó romàntica de la ràdio el transporta de nou als braços de la Txell. Parat en un semàfor, ressegueix inconscientment el volant del cotxe amb la mà dreta. Recorda la suavitat i la fermesa del cos d’ella. A poc a poc la mà llisca per la seva rodonesa i rememora les corbes del final de la seva esquena. Imagina la Txell boca terrosa deixant-se acariciar... La cançó el deixa embadocat. La mà s’enfonsa en els contorns del volant i el dit mig busca racons per acaronar i esbalaït es perd per altres universos acabats d’explorar... Deixa que el semàfor canviï tres vegades abans no arrenca. A les quatre del matí, la ciutat dorm i ell somia despert...

S’ha enamorat de la seva manera de ser, del seu sentit de l’ humor, de la seva agilitat per encadenar idees... De com es mou, de com s’aparta els cabells darrera l’orella, de com es mossega el llavi quan rumia... I és que de la Txell li agrada tot: l’olor dels seus cabells, els seus ulls color mel, els clotets de la seves galtes... El sedueix el caliu de la seva veu a cau d’orella, el seu alè i el gust de la seva pell. Però el què realment li roba el cor és el seu somriure. Meravellós i encisador somriure que li dóna ales per volar i imaginar i desitjar...

Portava tan temps esperant el desenllaç d’avui que temia que el decebés. Patia per si tot acabava en un buit absurd i irreconciliable que no permetés una marxa enrere. I després del sopar, de riure, de petits acostaments, tot ha sorgit sol de manera natural, inevitable...

Somriu, no ha deixat de somriure des de que ha saltat del llit. Convençut que el seu rostre avui brilla més que la lluna i que el temps batega al ritme del seu cor. 



dimecres, 15 d’octubre de 2014

PERSONATGES DE NIT

     Estic escrivint. El silenci de la nit em va bé. Després d’enllestir el sopar, endreçar la cuina, preparar maletes i deixar als nanos colgats al llit, és la meva hora. L’hora que el meu marit aprofita per fer zapping i jo, d’esquena a la tele, escric. Però el millor és quan ell se’n va al llit i veient-me inspirada, em fa un petó resignat i dedueix que avui li faré el salt i em quedaré a escriure. Llavors és el meu moment. El moment en que les mans van soles, les tecles sembla que es premin amb el pensament i el cap córrer. La imaginació vola i fuig tan enllà que a vegades tinc por que no sabrà tornar. Hi ha dies que és tan genial i divertit que, segurament, és pecat i tot. Una acció que dóna tan plaer ha d’estar prohibida, o ha de ser de pagament o és una degeneració, segur.

     I aquest món pervers em perdo... I desapareixo en el temps i en l’espai i passo a viure en un món paral·lel, o en una mena de submón, on la realitat i la ficció no es posen d’acord i em confonen. Els personatges dels meus contes surten de la pantalla i se’m passegen pel menjador. A vegades se’m barallen, em saquegen la nevera i se’m apalanquen al sofà. Parlen entre ells i em monten uns tinglados...

     Sempre n’hi ha algun que es queixa i se’m asseu al costat mentre escric, em recolza el cap a l’espatlla i amb cara de pena es lamenta... N’hi ha que no els agrada com són i volen que els hi doni una personalitat més potent, que els faci més bonics físicament o que la història que els hi vaig muntar no els hi agrada i la volen diferent. A vegades m’atabalen... Jo dic que el què està escrit i penjat al Bloc, ja no ho canvio, que no es pot estar dubtant tota la vida i que no hi ha volta endarrere. Però ells insisteixen, pesats...

     Hi ha la “Magalí”, escabellada que es rasca tot el dia i crec que porta polls, que em retreu ullerosa que no li faig cas. Com em pot dir això? Si li estic fent una novel·la que em porta una feinada i un munt d’hores que no sé si serviran per res... En “Simó” que ara que ja sap qui s’amagava a les golfes de la masia, em demana què n’ha de fer d’una masia vella i destartalada. Que sé jo!  Vés a una immobiliària, segur que trobes algú de peles que li encantarà restaurar-la i te la compra... En Quico del conte “No hi ha qui entengui a les dones”, que s’ha tornat a barallar amb la dona i no sap com arreglar-ho. Noi, no sé, treballa-t’ho una mica... La Mercè de “Dones casades i sexe” que des de que sap que el seu conte és el més llegit del Bloc amb diferència, es mou per casa amb un glamour i uns aires de diva que no hi ha qui l’aguanti. Tinc “Mitjons desaparellats” per tot arreu: al sofà, darrera les cortines, sota el llit... L’altre dia en vaig trobar un parell al calaix del pa. Per favor! Aquí no! Busqueu intimitat en un altre lloc, si us plau... Hi ha la Laura de “El Príncep Blau” que sí que em fa patir. Torna portar un ull morat i el llavi inflat. No hi ha manera que es desenganxi de l’Ivan, crec que un dia me la matarà, pobreta... Mira, en “El gat i la rata” , el gat ja fa dies que es va cruspir la rata i ja n’ha trobat una altra igual de submisa, igual d’enamorada, igual de bleda... No hi ha manera, mentre hi hagi gats, sempre hi haurà rates disposades a sacrificar-se per uns ulls bonics... La que està la mar de bé és “La Princesa”. Es veu que amb el drac es fan d’allò més. Qui ho havia de dir! Tants anys buscant un príncep i al final resulta que com un drac apassionat no hi ha res... Ufff!! La vida! Com ens la podem arribar a complicar!... Per cert, l’àvia amb Alzheimer del “No recordo” fa pocs dies va traspassar. Últimament vivia en el buit total, aïllada del món, en un lloc difícilment classificable... Al cel sia.

     I les hores passen que n’hi me n’adono i quan un badall m’interrompeix retinc la vista en el rellotge i veig que ja són les quatre. Valga’m Déu!! Com passa el temps quan un es diverteix! La teoria de l’Einstein la puc realment corroborà.

     Em costa una feinada fer-los entrar novament a l’ordinador, d’un en un, sense empentes ni discussions! L’altra nit, l’Eva de “La vida al paradís” se’m va quedar clapada al sofà. Es veu que  al paradís no tenen res tan còmode com un sofà i vaig haver de cridar a l’Adam que sortís a ajudar-me. Pesa com roc aquesta mossa, crec que últimament menja massa pomes...

     I quan ja ho tinc tot endreçat, me’n vaig al llit. I ahir, pel passadís veig a venir algú. Ostres! Algun personatges que se m’ha colat i no l’he vist?... Però quan m’hi apropo m’adono que sóc jo mateixa??!!... Jo mateixa,... amb pijama,... despentinada que entra al quarto de bany. De debò??... Estic duplicada????... Sense fer soroll, em trec la roba, agafo un altre pijama del calaix i em fico al llit. Quan torni l’altra JO del lavabo ja m’agradarà veure on ens fiquem tres en un llit de metro trenta-cinc?... I sense capficar-m’hi més, quan el cap em toca el coixí, m’adormo.      

dimarts, 7 d’octubre de 2014

SIMÓ 6ª PART I ÚLTIMA

      —El notari m’ha trucat i m’ha dit que t’ha donat les claus. Sabia que vindries...—fa la Mercè abraçant-lo. – T’has convertit en un home ben gran i ben guapo—li diu alçant una mà i acariciant-li la piga de la galta amb la punta del dit.
        A en Simó se li fa estrany abraçar a una Mercè tan petita quan ell la recordava alta i forta, i es ruboritza davant la seva carícia com si encara tingués deu anys. Ella se li agafa del braç i sota el paraigua s’apropen a la porta. Costa d’obrir. La tia Amàlia va marxar fa tres anys de la masia i des de llavors que ningú hi ha tornat a posar els peus. L’entrada és plena de teranyines que pengen del sostre i les rates corren esperitades davant els intrusos. Se sent la pudor dels excrements secs de la vaca i la mula. I també olora a humitat. La cuina està bruta i desastrosa, i a la Mercè se li neguen els ulls quan la veu tan abandonada: hi ha cagallons de ratolins per damunt dels fogons i uns quants han fet niu dins una olla.

    —Què en faré jo d’aquesta casa?—demana dubtós en Simó.

    —No ho sé, fill. Et valdrà una picossada arreglar-la... Però és casa teva i la casa dels teus avantpassats—diu pesarosa mentre obre una finestra. A fora encara plou.

    —Poc en sé jo dels meus avantpassats, només el que em va explicar tu aquelles setmanes que vaig ser aquí—fa en Simó mirant-la fixament.—I no m’ho vas explicar tot, oi?.

     Espera la reacció d’ella que fa com si no el sentís. La Mercè agafa un drap d’un calaix, frega el banc  i s’asseu. Aprofita per treure la pols que té just a sobre la taula mentre busca les paraules adequades per explicar una història que va prometre que mai explicaria a ningú. Mira com en Simó també s’asseu i comença:
     —Quan l’Amàlia es va convertir en mestressa era poc més que una nena. La família del teu avi i la de la teva àvia van partir-se el pastís a cops de destrals i es van endur les millors terres. A la teva tia li va tocar fer-se càrrec d’una masia opulenta que havia de mantenir amb les sobres d’aquests corbs. Van ser uns anys durs, però de mica en mica es va anar espavilant tota sola perquè de seguida es va demostrar que el teu pare no servia per aquesta empresa. Ell es va instal·lar a Barcelona i ben poc se’l veia per aquí.
     >>Com cada any, llogava jornalers per fer la collita, temporers que passaven uns dies a la masia i després desapareixien. Un estiu va venir un xicot francès, Pierre, crec que es deia. Era de cabells negres i pell bruna cremada pel sol, amb uns ulls profunds com el fons d’un pou. La teva tia era jove i mai s’havia fixat en ningú i, ningú s’havia fixat en ella, tampoc. S’havia tornat reservada i desconfiada però hi havia alguna cosa en aquell xicot que l’atreia. Durant aquell estiu es va deixar portar i es va rendir al joc de la seducció. Quan es va acabar la sega ell li va prometre que anava a França a recollir les seves coses i tornava. L’Amàlia, enamorada,  el va esperar il·lusionada un mes, dos mesos, tres... i no va tornar.
     >>Va plorar amargament el seu despit, i quan creia que només podia oblidar-lo, es adonar que estava embarassada. Va fer els impossibles per treure aquella criatura del seu ventre, però la gestació continuava malgrat tot. Quan va començar a fer-se evident, va acomiadar a tothom i només jo em vaig quedar al seu costat. Era jo la que anava al poble, era jo la que sortia quan algú demanava per ella i així, d’amagat de la gent, va arribar el dia del part.
    >>Va ser llarg i dur... Pensava que l’Amàlia es moria. Era estreta de malucs i el nen era gros i es va encallar a mig parir. Ella maleïa i renegava tant que pensava que vindria el dimoni i se’ns emportaria a les dues a l’infern... Va ser horrible!— Dels ulls de la Mercè en baixen dues llàgrimes i en Simó no pot estar-se d’agafar-li la mà per damunt la taula.—Tot eren crits, suor i sang... Jo també era jove i mai havia vist néixer una criatura. No sabia com ajudar-la i em semblava que s’havia de partir pel mig. Vaig tibar amb tanta força a aquella cosa llefiscosa i morada que sortia de dins d’ella que em va caure al terra. Jo només volia salvar l’Amàlia, no m’importava res més... Quan va expulsar la placenta i els seus crits es van calmar, vaig recollir del terra aquell fetus. Ens pensàvem que era mort... Vaig decidir d’enterrar-lo a l’hort i just quan el baixava, es va posar a plorar. Era viu i ben viu, però tenia el cap deformat. Vaig girar-me i el vaig donar a l’Amàlia, però ella em va dir que no el volia i es va posar d’esquena i la vaig sentir plorar.
    >>Què en feia jo d’aquell nadó? Vaig cuidar-lo pensant que només era qüestió d’hores o dies. Era impossible que pogués viure una criatura amb el cap aixafat. Però no es va morir. Va viure i va créixer amb un retard evident. El teníem a les golfes, dormia molt i no molestava. Tampoc semblava trist. El pujàvem a veure tres cops al dia, però no el vam estimar mai...  I mai no li vam posar nom.—La Mercè plora desconsoladament. Massa anys aguantant un secret l’ha minada per dins i ara surt tot... En Simó espera pacient, que tregui tot allò que duia a dintre i que ara ja no té cap sentit continuar retenint. –Nosaltres el teníem controlat, evitàvem visites i estranys. Però un dia vas aparèixer tu... La teva curiositat i llestesa va estar a punt de revelar el nostre secret. El nen et va veure i se’t volia acostar. Era incapaç de parlar però era la primera vegada que veia algú semblant a ell. Va escapar-se de les golfes unes quantes vegades...

    La Mercè es queda una estona en silenci, perduda en els seus pensaments. En Simó espera pacient. Finalment gosa preguntar:
     —Què se’n va fer?
    —Va morir. Un dia al matí, vam trobar-lo mort al llit. Potser no t’ho creuràs, però des de que vas estar aquí, l’Amàlia el tractava millor. Crec que va aprendre a estimar-lo i just quan començava a veure’l com un fill... se li va morir.

     El matrimoni de la Mercè va sortir erm i sempre ha cregut que Déu li va donar el càstig que es mereixia per fer el què fa fer. Després de tants anys ja no serveix de res lamentar-se. Continua:
     —El vam enterrar a l’hort entre totes dues, una nit – i un calfred la fa tremolar tota ella. S’aixeca i tanca la finestra. —El que abans havia estat una nosa després es va convertir en un buit... –  diu movent el cap d’un costat a l’altre i afegeix— Vine, et vull ensenyar una cosa.

    A poc a poc, enfilen escales amunt fins a les golfes. La Mercè pren les claus i obre la porta. En Simó agafa aire i s’esgarrifa pensant que en aquell lloc hi va viure un nen durant tota la seva vida. Contempla els trastos i els mobles tapats amb llençols. Dóna un cop amb el peu a alguna cosa que rodola cap a sota el llit. S’ajup i descobreix una pilota, la seva pilota... L’agafa i sense ser-ne conscient s’hi abraça com quan era petit.
     I llavors sent la veu de la Mercè que diu:
     —Mira!
    Quan es gira, queda parat. Tot el pany de paret està dibuixat sobre el guix, un mural gravat fet amb un punxó o un clau. Hi ha l’era de la casa, la bassa, els ànecs, els arbres, el camí ,la portalada, el gos petit... Mira per la petita finestra rodona i veu que el nen va copiar tot el que veia a fora, tot... I, quan s’hi fixa bé, veu que en un costat hi ha dos nens dibuixats que comparteixen una pilota: un té el cap deformat i l’altre té, clarament, una enorme piga a la galta.

    Bocabadat,  la pilota li rellisca de les mans ...

     FÍ



dimecres, 1 d’octubre de 2014

SIMÓ 5ª PART

Lentament, va enfilar amunt, ara un esglaó ara un altre. Tenia la certesa que a les golfes s’amagava un secret molt ben guardat i ell, aquell matí, havia pres la decisió d’esbrinar-lo. L’escala acabava amb una porta que li barrava el pas. Va moure inútilment el pany. Va ajupir-se i ficant l’ull al forat de la clau, va poder veure un munt de trastos tapats amb llençols i, en un racó, quelcom semblant a una habitació amb un llit, una tauleta i ... Un moviment ràpid d’una ombra el va sobresaltar i va treure l’ull. Després, la foscor dins el forat. Algú tapava intencionadament la seva visió. Sí, era una persona. En sentia la respiració accelerada i un xiuxiueig que no entenia. Va sentir un soroll d’una cosa que rodolava i va endevinar que era la seva pilota que lliscava pel pis.

—Qui ets? — va dir en Simó amb veu segura—Sé que tens la meva pilota
Només en va sortir un silenci i de sobte...

—Simó!! Simó!!

La veu de la tia el va sobresaltar. El cor li va fer un bot i el va espantar més que el que podia haver-hi darrera la porta. Va pensar en la tia enfadada i, fent el mínim soroll possible, va començar a baixar les escales de fusta.

—Simó!! On t’has ficat? Baixa! Mira qui t’ha vingut a buscar... —deia la tia mentre, desconcertada de no trobar-lo, tornava altra vegada al pis de baix.

A buscar?? A buscar!! Ostres!!... La mare!!! En Simó va baixar el tram d’escales cap a l’entrada rabent i va intuir al mig del portal una figura femenina que no podia ser ningú més que la seva mare. S’hi va llençar i de l’embastida per poc no la tira la per terra... I és que en Simó s’havia fet fort durant aquestes setmanes a la masia i ara deixava sortir tota la seva energia i emoció sense mesura. La mare el va rebre sorpresa i contenta. El va abraçar, el va besar i li va passar les mans pels cabells que li havien crescut i que li donaven un aspecte una mica salvatge i deixat. En Simó l’estrenyia tan fort que el pare, en un segon pla, va acostar-se a dir-li que tractés amb cura a la mare, que encara estava delicada. Pare i nen només es van mirar de manera distant
.
La tia els va fer entrar a la cuina on la Mercè observava amb les mans a la cintura com en Simó es mantenia fermament enganxat a la seva mare. Va fer llimonada i va treure una capsa de galetes que es guardava per moments especials com ara aquest.

Van parlar molt per sobre de com havia anat l’operació i l’estada a l’hospital. La recuperació seria lenta però el futur semblava prometedor. La mare va demanar com s’havia portat en Simó durant aquest temps a la masia i la tia només es va desfer en elogis i en va recordar els bons moments. El nen somreia i es mirava la tia amb una certa complicitat. Poc després van esperonar-lo a que anés a buscar la maleta i decidit va pujar a la seva habitació a recollir els seus objectes personals.

Mentre els adults s’acomiadaven, en Simó va anar a acariciar per última vegada al gosset amic seu. Va donar un darrer cop d’ull a la casa i va semblar-li tan diferent de com la va veure quan va arribar.

Un petó a la Mercè i una abraçada estreta a la tia, va ser la seva manera de dir Adéu. I ja dins el cotxe en marxa va dir al seu pare:
—­­ ­­Un moment!
—Que et deixes alguna cosa?— va dir ell aturant el cotxe i girant el cap.

Els ulls d’en Simó es van dipositar en la finestra de les golfes i es va recordar de la pilota. Però després va afegir:
—Res, pare! Tornem a casa...

VINT ANYS MÉS TARD

En Simó està assegut al cotxe. A fora plou i veu com les gotes de pluja rellisquen pel vidre i l’aïllen de la resta del món. Té un sobre a la falda que li acaba d’entregar el notari. El tomba i li cauen a les mans unes claus enormes. La tia és morta, va morir fa una setmana, i ahir el van trucar perquè fos present a la lectura del testament. És l’hereu universal de la herència de la tia Amàlia. Ara és seva la masia i les terres. De diners pocs n’hi ha després dels tres anys que ha estat la tia amb Alzheimer en una residència. Era l’únic parent que li quedava: la mare mai es va refer del tot i va morir d’una pneumònia cinc anys més tard d’aquella estada llarga a l’hospital; el pare en fa set que va morir en un accident casolà un dia que havia begut massa. Des de que va morir la mare, que el pare no va aixecar cap, va perdre la feina, només tenia deutes i a les venes hi portava més vi que sang.

Poc hi pensava en Simó amb que li vingués una herència, de fet mai s’ho havia plantejat... Com tampoc s’havia parat mai a pensar d’on sortien els diners que van pagar la seva carrera i el màster. Creia que el pare tenia un racó i resulta que al darrera de tot, la tia Amàlia vetllava per ell. I ho sap ara, ara que ja és morta i no pot agrair-li... Li sap greu no haver-la visitat més, de no haver estat més atent amb ella...

Li venen al cap les setmanes que va passar a la masia quan era petit. Engega el cotxe i perdut en els seus pensaments condueix tot el trajecte fins a plantar-se davant de la casa. Encara plou però acosta els ulls al vidre i veu deformada una masia que feia anys que no veia. No li sembla tan gran com la recordava. La contempla molt deixada i abandonada. Què esperava?

Quan mira cap al cobert veu un paraigua vermell i li sobta. Hi ha algú arrecerat en el cobert, potser algú a qui la pluja forta l’ha sorprès i simplement espera a aixopluc que passi el mal temps. Llavors veu que el saluda. Abaixa el vidre i reconeix la cara de la Mercè, més plena d’arrugues, però els mateixos meravellosos ulls. Salta del cotxe i amb una correguda, s’acosta al cobert.

(Continuarà)