Lentament, va enfilar amunt, ara
un esglaó ara un altre. Tenia la certesa que a les golfes s’amagava un secret
molt ben guardat i ell, aquell matí, havia pres la decisió d’esbrinar-lo. L’escala
acabava amb una porta que li barrava el pas. Va moure inútilment el pany. Va
ajupir-se i ficant l’ull al forat de la clau, va poder veure un munt de trastos
tapats amb llençols i, en un racó, quelcom semblant a una habitació amb un
llit, una tauleta i ... Un moviment ràpid d’una ombra el va sobresaltar i va treure
l’ull. Després, la foscor dins el forat. Algú tapava intencionadament la seva
visió. Sí, era una persona. En sentia la respiració accelerada i un xiuxiueig
que no entenia. Va sentir un soroll d’una cosa que rodolava i va endevinar que
era la seva pilota que lliscava pel pis.
—Qui ets? — va dir en Simó amb
veu segura—Sé que tens la meva pilota
.
Només en va sortir un silenci i
de sobte...
—Simó!! Simó!!
La veu de la tia el va
sobresaltar. El cor li va fer un bot i el va espantar més que el que podia
haver-hi darrera la porta. Va pensar en la tia enfadada i, fent el mínim soroll
possible, va començar a baixar les escales de fusta.
—Simó!! On t’has ficat? Baixa!
Mira qui t’ha vingut a buscar... —deia la tia mentre, desconcertada de no
trobar-lo, tornava altra vegada al pis de baix.
A buscar?? A buscar!! Ostres!!...
La mare!!! En Simó va baixar el tram d’escales cap a l’entrada rabent i va
intuir al mig del portal una figura femenina que no podia ser ningú més que la
seva mare. S’hi va llençar i de l’embastida per poc no la tira la per terra...
I és que en Simó s’havia fet fort durant aquestes setmanes a la masia i ara
deixava sortir tota la seva energia i emoció sense mesura. La mare el va rebre
sorpresa i contenta. El va abraçar, el va besar i li va passar les mans pels
cabells que li havien crescut i que li donaven un aspecte una mica salvatge i
deixat. En Simó l’estrenyia tan fort que el pare, en un segon pla, va
acostar-se a dir-li que tractés amb cura a la mare, que encara estava delicada.
Pare i nen només es van mirar de manera distant
.
La tia els va fer entrar a la
cuina on la Mercè observava amb les mans a la cintura com en Simó es mantenia
fermament enganxat a la seva mare. Va fer llimonada i va treure una capsa
de galetes que es guardava per moments especials com ara aquest.
Van parlar molt per sobre de com
havia anat l’operació i l’estada a l’hospital. La recuperació seria lenta però
el futur semblava prometedor. La mare va demanar com s’havia portat en Simó
durant aquest temps a la masia i la tia només es va desfer en elogis i en va
recordar els bons moments. El nen somreia i es mirava la tia amb una certa
complicitat. Poc després van esperonar-lo a que anés a buscar la maleta i
decidit va pujar a la seva habitació a recollir els seus objectes personals.
Mentre els adults s’acomiadaven,
en Simó va anar a acariciar per última vegada al gosset amic seu. Va donar un
darrer cop d’ull a la casa i va semblar-li tan diferent de com la va veure quan
va arribar.
Un petó a la Mercè i una abraçada
estreta a la tia, va ser la seva manera de dir Adéu. I ja dins el cotxe en
marxa va dir al seu pare:
— Un moment!
—Que et deixes alguna cosa?— va
dir ell aturant el cotxe i girant el cap.
Els ulls d’en Simó es van
dipositar en la finestra de les golfes i es va recordar de la pilota. Però
després va afegir:
—Res, pare! Tornem a casa...
VINT ANYS MÉS TARD
En Simó està assegut al cotxe. A
fora plou i veu com les gotes de pluja rellisquen pel vidre i l’aïllen de la
resta del món. Té un sobre a la falda que li acaba d’entregar el notari. El
tomba i li cauen a les mans unes claus enormes. La tia és morta, va morir fa una
setmana, i ahir el van trucar perquè fos present a la lectura del testament. És
l’hereu universal de la herència de la tia Amàlia. Ara és seva la masia i les
terres. De diners pocs n’hi ha després dels tres anys que ha estat la tia amb
Alzheimer en una residència. Era l’únic parent que li quedava: la mare mai es
va refer del tot i va morir d’una pneumònia cinc anys més tard d’aquella estada
llarga a l’hospital; el pare en fa set que va morir en un accident casolà un
dia que havia begut massa. Des de que va morir la mare, que el pare no va
aixecar cap, va perdre la feina, només tenia deutes i a les venes hi portava
més vi que sang.
Poc hi pensava en Simó amb que li
vingués una herència, de fet mai s’ho havia plantejat... Com tampoc s’havia
parat mai a pensar d’on sortien els diners que van pagar la seva carrera i el
màster. Creia que el pare tenia un racó i resulta que al darrera de tot, la tia
Amàlia vetllava per ell. I ho sap ara, ara que ja és morta i no pot
agrair-li... Li sap greu no haver-la visitat més, de no haver estat més atent
amb ella...
Li venen al cap les setmanes que
va passar a la masia quan era petit. Engega el cotxe i perdut en els seus
pensaments condueix tot el trajecte fins a plantar-se davant de la casa. Encara
plou però acosta els ulls al vidre i veu deformada una masia que feia anys que
no veia. No li sembla tan gran com la recordava. La contempla molt deixada i
abandonada. Què esperava?
Quan mira cap al cobert veu un
paraigua vermell i li sobta. Hi ha algú arrecerat en el cobert, potser algú a
qui la pluja forta l’ha sorprès i simplement espera a aixopluc que passi el mal
temps. Llavors veu que el saluda. Abaixa el vidre i reconeix la cara de la
Mercè, més plena d’arrugues, però els mateixos meravellosos ulls. Salta del
cotxe i amb una correguda, s’acosta al cobert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada