Ahir em vaig anar a dormir amb la
idea que estava covant alguna cosa, sentia molt fred i vaig pensar que, segurament,
m’havia refredat.
Aquest matí quan sona el
despertador a les set, el paro i m’hi tombo. És dissabte i, encara que tinc un
dia molt ocupat, vull dormir mitja horeta més. De sobte, em desperto i falten
deu minuts per les nou... Merda!! Volia anar al supermercat i ser a casa abans
de les deu. Surto esperitada i em deixo la llista del què havia de comprar
penjada a la nevera. Aparco i entro al super. Em noto tèrbola i penso que un
cafè de màquina m’anirà bé. M’hi acosto, hi tiro cinquanta cèntims, clico el
cafè, m’espero i no em surt res, ni els diners de retorn. Comencem bé...
Camino pels passadissos i m’adono
que no estic desperta del tot. El meu cos es mou per inèrcia però el meu
cervell no funciona. M’imagino la meva pobra i única neurona dormint per terra,
amb una mà damunt la panxa i l’altra estesa, amb la boca oberta i la saliva
regalimant-li galta avall. Quin panorama...
De cop, noto una esgarrifança,
faig un esternut i un xiulet profund se’m queda pitant a l’orella. Veig la meva
neurona aixecant-se de cop, posant-se les mans a les orelles i xocant una
vegada i una altra contra les parets de la meva cova intel·lectual. Per un
forat se li comença a omplir la cova d’aigua i ella neda i neda, però no pot
fer res aguantar l’embat de l’aigua i quan la tempesta s’encalma es posa panxa
enlaire i decideix fer el mort. No entenc què hi pinta l’aigua, però després ho
veig tot clar... Dotze eixabuiros en un minut. La meva mà busca a les palpentes
un paquet de mocadors dins la bossa i em converteixo en una font: nas i ulls es
posen a rajar de manera sobtada. Tanta aigua que m’imagino que hores d’ara, la
neurona deu tornar a descansar al terra moll del meu cervell.
Aquesta acció es repeteix a cada
passadís del super. L’espectacle està garantit... Els pocs compradors que hi ha
aquelles hores s’aparten de mi com si portes l’ebola. Camino deixant una aura
de microbis per allà on passo. A la parada del peix senyalo el lluç que vull a
dos metres de distància, no fos cas que el segurata se m’emporti per atemptar
contra la salut pública. Quan arribo a caixa veig que porto el carro ben ple,
però una setmana més m’he deixat els vals descompte a casa. Sóc un desastre...
Arribo a casa i endreçar la
compra es converteix en un esforç terrible i qualsevol petita acció representa
per mi una quimera. És com si portés una ressaca impressionant, però m’he
quedat sense festa... Tinc els ulls inflats i el nas vermell. Vaig a mocador
cada tres minuts. Decideixo que avui no estic presentable per anar enlloc. La
meva neurona ronca després de cada embastida d’aigua,que és el mateix que dir
que la meva capacitat intel·lectual avui fa aigües cada dos per tres.
A fora fa un sol preciós de
finals d’estiu però el meu cos està a ple desembre. Tremolo i les cames em
flaquegen. Definitivament me’n torno al llit i espero dormir i despertar-me
millor d’aquí una estona. La família marxa i em deixa tranquil·la, o això es
pensa: el telèfon truca un parell de cops i haig de sortir del llit a obrir la
porta tres vegades en dues hores. I a cada sortida l’esgarrifança corresponent, el xiulet a les
orelles i els esternuts de seguici. Estic a punt del col·lapse...
Si és cert que un seixanta per
cent del nostre cos és aigua, us puc assegurar que m’estic fonent més despresa
que els glacials del Perito Moreno.
Un refredat i ens convertim en
una paròdia de nosaltres mateixos. No tinc paciència, estic agressiva i la meva
neurona fa estona que no respon. Crec que ella sí que ha pogut agafar el són i
podrà recomençar el dia més tard. Quina sort...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada