BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 27 de setembre de 2014

NOMÉS UN REFREDAT

Ahir em vaig anar a dormir amb la idea que estava covant alguna cosa, sentia molt fred i vaig pensar que, segurament, m’havia refredat.

Aquest matí quan sona el despertador a les set, el paro i m’hi tombo. És dissabte i, encara que tinc un dia molt ocupat, vull dormir mitja horeta més. De sobte, em desperto i falten deu minuts per les nou... Merda!! Volia anar al supermercat i ser a casa abans de les deu. Surto esperitada i em deixo la llista del què havia de comprar penjada a la nevera. Aparco i entro al super. Em noto tèrbola i penso que un cafè de màquina m’anirà bé. M’hi acosto, hi tiro cinquanta cèntims, clico el cafè, m’espero i no em surt res, ni els diners de retorn. Comencem bé...

Camino pels passadissos i m’adono que no estic desperta del tot. El meu cos es mou per inèrcia però el meu cervell no funciona. M’imagino la meva pobra i única neurona dormint per terra, amb una mà damunt la panxa i l’altra estesa, amb la boca oberta i la saliva regalimant-li galta avall. Quin panorama...

De cop, noto una esgarrifança, faig un esternut i un xiulet profund se’m queda pitant a l’orella. Veig la meva neurona aixecant-se de cop, posant-se les mans a les orelles i xocant una vegada i una altra contra les parets de la meva cova intel·lectual. Per un forat se li comença a omplir la cova d’aigua i ella neda i neda, però no pot fer res aguantar l’embat de l’aigua i quan la tempesta s’encalma es posa panxa enlaire i decideix fer el mort. No entenc què hi pinta l’aigua, però després ho veig tot clar... Dotze eixabuiros en un minut. La meva mà busca a les palpentes un paquet de mocadors dins la bossa i em converteixo en una font: nas i ulls es posen a rajar de manera sobtada. Tanta aigua que m’imagino que hores d’ara, la neurona deu tornar a descansar al terra moll del meu cervell.

Aquesta acció es repeteix a cada passadís del super. L’espectacle està garantit... Els pocs compradors que hi ha aquelles hores s’aparten de mi com si portes l’ebola. Camino deixant una aura de microbis per allà on passo. A la parada del peix senyalo el lluç que vull a dos metres de distància, no fos cas que el segurata se m’emporti per atemptar contra la salut pública. Quan arribo a caixa veig que porto el carro ben ple, però una setmana més m’he deixat els vals descompte a casa. Sóc un desastre...

Arribo a casa i endreçar la compra es converteix en un esforç terrible i qualsevol petita acció representa per mi una quimera. És com si portés una ressaca impressionant, però m’he quedat sense festa... Tinc els ulls inflats i el nas vermell. Vaig a mocador cada tres minuts. Decideixo que avui no estic presentable per anar enlloc. La meva neurona ronca després de cada embastida d’aigua,que és el mateix que dir que la meva capacitat intel·lectual avui fa aigües cada dos per tres.

A fora fa un sol preciós de finals d’estiu però el meu cos està a ple desembre. Tremolo i les cames em flaquegen. Definitivament me’n torno al llit i espero dormir i despertar-me millor d’aquí una estona. La família marxa i em deixa tranquil·la, o això es pensa: el telèfon truca un parell de cops i haig de sortir del llit a obrir la porta tres vegades en dues hores. I a cada sortida  l’esgarrifança corresponent, el xiulet a les orelles i els esternuts de seguici. Estic a punt del col·lapse...

Si és cert que un seixanta per cent del nostre cos és aigua, us puc assegurar que m’estic fonent més despresa que els glacials del Perito Moreno.

Un refredat i ens convertim en una paròdia de nosaltres mateixos. No tinc paciència, estic agressiva i la meva neurona fa estona que no respon. Crec que ella sí que ha pogut agafar el són i podrà recomençar el dia més tard. Quina sort...

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada