BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dimarts, 29 d’abril de 2014

MARTINA 2ª PART Accèssit en el CONCURS LITERARI DE POESIA I NARRATIVA CURTA "LA SAGRERA" de Sta Eugènia de Berga. Premi entregat el 23 d'Abril de 2014.

                                                MARTINA (2ª Part)
I va venir el dia de la gran patacada... El càncer estava escampat als dos pits... La sort havia fugit de manera definitiva de la vida de la Martina. Els metges creien que el millor seria extirpar només la part afectada i després procurar refer-los amb pròtesis: sempre s’hi podia tornar si la primera intervenció quedava curta i treure’n més, però la Martina no estava disposada a sotmetre’s a un seguit interminable d’intervencions. I va prendre la decisió més important de la seva vida: volia viure i si per això era necessari treure’s els pits, se’ls treia i ja està... Els metges li deien que això era molt dràstic, hi havia la possibilitat d’esperar, que potser més tard es penediria... Ella ho tenia clar: Fora! ... i no en parlem més.
Recorda la nit abans de l’operació i com davant el mirall es va mirar per últim cop els seus pits. Se’ls va fotografiar: els tenia petits però plens i rodons... Ja mai més serien de ningú... Ja mai cap noi jugaria amb ells... Ja mai un nadó en xuclaria llet en un futur remot... Ja mai més la roba li tindria aquell caient femení que li donava una certa coqueteria... I va plorar... Va plorar tot el que encara no havia plorat en tot aquest procés... Es va deixar anar finalment... Se’ls va acariciar suament i es va acomiadar d’ells deixant que les llàgrimes llisquessin pel seu damunt, fins a quedar ben molls... Fins que es van acabar les llàgrimes...
Llavors va agafar la màquina de tallar-se els cabells i a poc a poc se la va anar passant pel cap mentre tota la seva cabellera morena i arrissada queia als seus peus... No només es tallava la cabellera, tallava tota la seva vida anterior, perdia tota la seva feminitat,... La deixava a zero al igual que el seu cap rapat...”

D’això ja en fa gairebé un any i avui aquest matí la Martina estava dormint quan ha sentit un pessigolleig a l’orella. Ha trobat una llengua que la llepava i s’ha estremit. Mandrosament ha somrigut i ha dit: “Fede... Si us plau...para!” Llavors s’ha despertat i ha recordat que en Fede fa mesos que va marxar. Movent el braç cap a la seva orella ha tocat el pelatge d’en Casper, el gat, que li  demanava  atenció. L’ha agafat pel clatell i se l’ha posat sobre la panxa. En Casper, bonic, blanc i de pèl llarg que la mirava amb uns ulls oberts i espectants.  La Martina se l’ha acostat i l’ha besat: sort n’ha tingut de la seva companyia, al menys ell no ha fugit quan les coses han anat maldades...
L’ha deixat damunt del llit i s’ha aixecat; ha pujat la persiana i ha mirat a fora: un nou dia... una nova vida. Per què no?
Ha caminat cap a la cuina amb el gat segant-li les cames, li ha posat el seu menjar en el bol i ajupida, li ha acariciat el cap. Ha obert la nevera i s’ha begut un got de llet. De tornada a l’habitació ha passat pel lavabo i s’ha plantat davant del mirall de l’armari. S’ha observat de cos sencer: amb la camisola de dormir que li va curta se li veia una bonica llargada de cames. Sí, les cames sempre les ha tingut molt ben tornejades... Llavors s’ha mirat els cabells i se’ls ha tocat: ara ja comencen a tenir un tacte suau, però al principi que li sortien punxaven com una barba. Els té tant curts, però finalment estan creixent...
S’ha tret la camisola davant del mirall, allà on hi havia els pits no hi ha res...Finalment no es van poder salvar ni els mugrons... S’ha mirat de perfil i s’ha palpat, només hi ha costelles. Els troba a faltar...  El cos mutilat i el cabell tan curt li dóna una imatge andrògena, però no caurà en  l’auto compassió, ella se n’ha sortit, d’altres dones no han tingut tanta sort... Amb pits o sense la vida continua. Ha agafat la foto dels seus pits que tenia enganxada al mirall i l’ha estripada.
Llavors s’ha recordat que encara tenia els sostenidors guardats en un calaix. L’ha obert i se’ls ha mirat: de blonda i puntetes, de ratlles, de flors, de molts colors, amb aro i sense... N’ha tret el calaix i l’ha buidat a les escombraries. Ja no li faran falta...
Aviat vindrà l’estiu i voldrà anar a la platja. “Totes les dones es posen nervioses quan han d’anar a la platja, insegures del seu cos que saben imperfecte” s’ha dit per ella mateixa. Ella hi anirà i farà top less, no pensa omplir-se absurdament els sostenidors. Té una idea molt millor...
S’ha assegut davant l’ordinador i s’ha imprès un full. Ha fet una trucada i li han donat hora per avui mateix a la tarda. I ara és aquí... estirada.
De sobte el noi para la màquina que té als dits i diu ”Ja està. Si vols, ja ets pots aixecar...”. Ella s’incorpora amb el llençol abraçat i es posa dreta davant d’un mirall de cos sencer que hi ha darrera unes cortines. Es tomba d’esquena i es mira. Un tatuatge li tapa gairebé tota l’esquena i ella deixa caure el llençol davant la cara estupefacte del noi. Somriu. Aquesta és ella: un FÈNIX que reneix de les cendres...






dilluns, 28 d’abril de 2014

MARTINA 1ª PART Accèssit en el CONCURS LITERARI DE POESIA I NARRATIVA CURTA "LA SAGRERA" de Sta Eugènia de Berga. Premi entregat el 23 d'Abril de 2014.

                          MARTINA (1ª Part) - Una nova versió del conte RENÉIXER.
La Martina es remou inquieta a la cadira de la sala d’espera. Està una mica nerviosa i no en té motiu. De fet, si volgués es podria aixecar i marxar, però no ho farà. Si ha pres aquesta decisió és perquè vol i ara aquests nervis absurds no tenen cap mena de sentit. Tanca els ulls, fa una respiració profunda... Hi torna unes quatre o cinc vegades i nota com es relaxa i les palpitacions exagerades disminueixen i el batec retroba el ritme de sempre. En aquell moment sent una veu que diu:”Martina?” i el seu cor es dispara altra vegada. Aixeca la vista i veu un noi moreno amb barba i cabell llarg que li somriu. S’alça i per un moment les cames li flaquegen. El noi li aguanta la porta i li diu: “Endavant”. La Martina entra unes passes i dubta entre asseure’s o quedar-se dreta. Ell sí que pren cadira i se la mira des de l’altra banda de la taula, però ella encarcarada no es mou, només obre la bossa que porta penjada, en treu un full i li atansa. Ell li agafa i el se’l mira amb deteniment. “Es tracta d’això?”. La Martina assisteix. “Doncs... som-hi!”diu posant-se dret i la fa entrar en una habitació on una llitera amb un llençol blanc l’espera. El cor de la Martina es torna atabalar i amenaça de sortir-li per les orelles. “Despulla’t de cintura cap amunt i posa’t còmoda. Ara torno” diu el noi mentre se la mira i afegeix:”Relaxa’t...”
Ella deixa la bossa damunt de l’única cadira que hi ha. Li costa treure’s la jaqueta perquè les mans li tremolen i li manca traça amb els botons... Llavors es treu el jersei de coll alt i la samarreta i li ve pressa per estirar-se. Busca ansiosa quelcom amb què tapar-se i veu un llençol plegat damunt una taula; allarga un braç, el desplega maldestre i s’embolica amb ell mentre s’estira. Tanca els ulls i torna a respirar unes quantes vegades per tranquil·litzar-se. Llavors s’adona que hi ha música:Dire Straits, Brothers in arms... Intenta no pensar en res, però la porta s’obre i entra el noi amb un carro amb instrumental esterilitzat. Ell es col·loca uns guants de làtex, s’acomoda en un tamboret a prop seu. “Tomba’t” li diu ” En tenim per una hora llarga. No et faré mal... però t’has de relaxar. No pensis en res”.
La Martina es posa ràpidament boca terrosa arrossegant el llençol amb ella. Tomba el cap i els seus ulls es queden mirant l’instrumental: no pot aturar sentir un lleuger tremolor per tot el cos. El noi la toca i ella salta com si fos una molla. “T’hauré de posar una mica anestèsia...” diu en veu baixeta “Només serà una punxada”. Nota l’agulla però a partir d’aquí ja no sent res més. Ell treballa en silenci, poc disposat a donar conversa. El pensament de la Martina marxa lluny, cap aquell matí de fa un any endarrere quan la vida li va canviar de sobte... Recorda:

“ Un sol espaterrant entrava pel balcó i ella i en Fede acabaven de fer l’amor. Estaven despullats al llit i mentre parlaven ,ell, recolzat sobre un braç, jugava amb els dits amb un mugró de la Martina. Recorda fins i tot de què parlaven: de marxar uns dies a Formentera a viure un estiu desbocat i ple de bogeries... De sobte en Fede es va posar seriós i li va dir: ”Tens un bony al pit...”. Ella va callar de cop i es va palpar amb la mà dreta. Esperava no trobar res, de fet ella sempre havia tingut un pit molt fibrós, però el desig no es va complir... Hòstia!!! Un bony i bastant gros!... Es va aixecar d’un salt del llit i es va plantar davant de l’armari mirall. Es va emmirallar, va aixecar el braç enlaire i la descoberta es va fer més evident. Va tornar a repetir el mateix moviment i la protuberància va continuar apareixent en un lloc on fa pocs dies no hi havia res. Es va espantar... Un calfred li va recórrer l’esquena i el pànic se li va instal·lar a la boca de l’estómac. En Fede la contemplava des del llit esborronat.
Va córrer a trucar esverada a la seva mare i aquella mateixa tarda van aconseguir hora per anar al ginecòleg. El metge no va poder negar res davant d’una evidència més que comprovada: caldria fer amb urgència una biòpsia. L’espera dels resultats va ser el què més la va neguitejar: sense gana i nits sense dormir durant una setmana. La resposta final va ser: Càncer... Maleïda i temuda paraula...  
Des d’aquell moment va sentir que la seva vida es convertia en una cursa a contrarellotge contra un bony que creixia de manera desmesurada a un ritme frenètic. Necessitava una intervenció ràpida i tot semblava moure’s amb exagerada lentitud. No volia pensar però el seu cap no parava de donar voltes de manera inevitable...
En Fede va ser incapaç de reaccionar, d’animar-la, d’ajudar-la... Tot aquell amor que li havia promès, aquell suport que esperava per part d’ell va quedar en no res: es va quedar buit en un racó, mut i espantat... Ni un gest de tendresa cap ella, ni consol, ni una abraçada... La va rebutjar infantilment com si fos una empestada, com si pogués encomanar-li quelcom... La Martina es va adonar dolgudament que la seva taula de salvament no seria en Fede i un matí, quan va es  despertar, ell havia marxat deixant-li una nota sobre el coixí...
No el va plorar, no s’ho mereixia... El va veure tan covard que va sentir pena per ell. Va pensar que només davant problemes veritables te n’adones de com són les persones i quines són les seves reaccions: a vegades hi ha desagradables sorpreses...
En canvi la família va demostrar ser un valor segur que mai falla; sobretot la mare la va acompanyar a totes les proves, sempre discreta i amb la seva mà entre les seves. No hi va haver ni grans discursos ni grans converses. Mai es va lamentar ni plorar davant seu... La seva mare s’havia quedat sense paraules davant la impotència d’una filla greument malalta però tenia clar que no la deixaria sola passant aquest tràngol.
I va venir el dia de la gran patacada..."

(Continuarà)

dimarts, 22 d’abril de 2014

AMOR PROHIBIT

L’Ángela s’ha enamorat i plora. Tothom parla de que l’amor és meravellós, però ella no el pot gaudir, només el pateix. S’ha enamorat d’un amor prohibit, un amor que no tindrà mai, inabastable. Només ho sap ella i ho viu en silenci. Un amor que la commou, que li fa recordar sensacions abans viscudes, emocions desbordants i somnis deliciosos però quan desperta, només són això, somnis.

Mai li podrà dir perquè ell està casat amb la seva millor amiga. Com s’aguanta això?.. Impossible d’arreglar, no té cap solució, ho miris com ho miris. Ella s’estima a la seva amiga i no  seria capaç de prendre-li l’home. No podria pas ser feliç sabent que l’està fent patir. A més,  hi ha fills pel mig...

Tot ha sigut perquè l’han convidat a passar uns dies amb ells aquesta Setmana Santa. L’Ángela  està sola, fa quasi un any que s’ha separat, i durant aquesta estada, s’ha enamorat.

El coneixia d’abans, evidentment, i el trobava interessant però no havien compartit mai tantes hores i moments. I és que ell és un tros d’home, intel·ligent,  amable i atent que té els ulls més bonics que ha vist mai i un somriure encantador. A més de ser un paràs que es desviu per els nens i que no es cansa mai de jugar amb ells. L’ha vist treballar al jardí, cuinar, riure,... L’ha vist, fins i tot, dormir la migdiada en l’ hamaca del jardí i s’ha descobert resseguint-lo amb la mirada de cap a peus, mentre, amagada darrera un llibre, simulava llegir.

Han parlat de llibres, de cinema, de política, de viatges fascinants que ell ha fet i ella mai farà. I és que quan ell li parla, ella se sent feliç; quan la mira, ella tremola; quan se li acosta, ella s’atabala ... I ell què sap, simple mortal, del què passa pel cap d’una dona que se sent sola...

L'Ángela mai ha estat de sort en les parelles que ha triat... En canvi, ells com a parella, fan molta enveja. És dur contemplar com s’estimen i les atencions que es dediquen l’un a l’altre.

Creu que serà millor que no repetir-ho i rebutjarà qualsevol propera invitació. S’apartarà d’ell, perquè pensa que la prova d’amor més gran cap a una altra persona és respectar la seva felicitat,  encara que sigui no estant amb ella.

Se sent dolenta, dolenta per deixar créixer dins d’ella uns sentiments que no tenen cap raó de ser. És una mala persona, no té altre nom.

I demà serà Sant Jordi i ella no tindrà cap rosa. I al carrer es respirarà amor i ella tampoc no en tindrà. Només les ganes... Les ganes de sentir-se estimada, de ser una mica d’algú... I envejarà secretament la seva millor amiga.

divendres, 18 d’abril de 2014

SANTA PACIÈNCIA

A l’Alícia a vegades li passa que perd els nervis. No acostuma a ser gaire sovint, però de tant en tant hi ha un dia que no sap ben bé perquè, es descontrola. Potser té a veure amb aquells dies dels mes que es troba més tensa, neguitosa i amb una migranya que la bloqueja... Potser són un cúmul de circumstàncies que se li ajunten i la treuen de polleguera... No ho sabria dir, però li passa. No cada mes, però alguns cops a l’any, sí.

I aquests dies li ha passat. Estava a casa per Setmana Santa amb els nens i el marit. Un dia més de vacances, sense fer gaire res d’especial, sense anar a massa enlloc. Fent allò tant divertit com és al canvi de roba d’armari, rentant cortines o endreçant coses que no es faran servir fins a l’hivern que ve.

Un dia d’un mal de cap horrorós, de poca paciència, de poc relax... I de cop i volta els nanos entren cridant a la cuina, barallant-se: un plorant perquè l’altre li acaba de perdre una peça d’un joc i el segon desmentint-ho a viva veu. L’Alicia s’emprenya i crida més fort que ells, però el segon té llengua i contesta. Ella s’enfila i comença a dir coses desagradables com: que són un desastre de fills, que n’està farta dels dos: un per emprenyador i l’altre perquè sempre va de víctima i no se sap defensar... que són uns desendreçats, que no cuiden res, que són uns malcriats, que els hi agafarà tot i ho donarà algun nen que ho respecti, que l’esgoten, que ja té ganes que siguin grans i fotin el camp de casa... o que, potser pensant-ho millor, serà ella la que marxarà de casa!!

Els nens queden parats de la reacció de la mare i el petit, plorant encara més, busca refugi a la falda del pare i el gran continua cridant fins que es tanca amb un cop de porta a la seva habitació. El seu marit se la mira sense dir res i s’emporta al petit al menjador.

L’Alícia, encesa, es tanca a la cuina i s’adona que està tan emprenyada que tremola i tot. Agafaria alguna cosa i la xafaria, però no ho fa... Obre la finestra i intenta tranquil·litzar-se tancant els ulls, però no pot estar massa alterada... Agafa un fregall i renta amb fúria totes les paelles i olles pendents de rentar del sopar d’ahir. Frega el marbre, la nevera, el microones i el forn... Encara està exaltada. S’enfila a una cadira i comença a netejar la rajola, una feina que odia amb l’ànima i no troba mai el moment per fer-la. I mentre frega i frega, s’adona que plora...

Plora i no pot parar. Se sent mala mare, mala esposa, mala persona... Sent que ja no pot més i que el món li cau a sobre. Voldria escapar... Per anar a on? Amb qui? Per què?... No té resposta a cap de les tres preguntes. Simplement fugir... Sola a algun lloc on pogués relaxar-se, on pogués buidar tot això dolent que té dintre i tornar nova, neta,... bona.

Podria,fins i tot, no tornar... I què faria? Ella pertany a aquí, a aquesta família, a aquest món. Pensa en aquell nòvio que va tenir i no va funcionar. Potser si hagués funcionat tindria una vida ben diferent aquesta i seria feliç...

Feliç! Que no ho és de feliç?... Clar que sí! A dies com tothom, a estones... A vegades li sembla que la vida dels altres és millor que la seva, però és un error. Tothom té els seus moments... El cap li dóna voltes i se li envà d’una cosa a una altra.

Una hora més tard, s’asseu esgotada a la cadira. Contempla la cuina, que brilla com feia temps que no es veia. La tensió li ha anat marxant, l’activitat física l’ha relaxada, s’ha calmat... S’adona que s’ha passat, tampoc n’hi havia per tant, són nens i es barallen cinquanta vegades al dia... S’avergonyeix de la seva reacció, de les seves dures paraules, de ser tan inestable. Haurà de demanar-los disculpes... I lentament obre la porta de la cuina amb el cap cot.

Els troba tots tres jugant al terra de la habitació com si res hagués passat. S’asseu amb ells. El petit quan la veu se li llença al coll i li fa petons. El gran riu amb les bromes del pare. I ell se la mira i li diu baixet i amb un petit somriure:”Ja t’ha passat?...”

L’Alícia els demana perdó però els nens ja ni se l’escolten. El seu marit li fa un petó i mentre els dos nanos ja es tornen a barallar perquè tots dos volen la mateixa joguina. Ella es deixa caure d’esquena i es fica les mans al cap: ”Ja hi tornem a ser...” Però aquest cop, s’ho agafa bé. ”Setmana Santa=Santa Paciència” pensa...


dilluns, 14 d’abril de 2014

LA DUTXA

La Carla obre la porta del pis i es troba amb la maleta d’en Xevi al rebedor. Somriu. Acaba de  tornar després d’unes setmanes llargues de viatge i a ella se li han fet eternes... Deixa la bossa i la jaqueta al penjador i camina emocionada cap a la habitació. Passa per davant del bany i veu la porta una mica oberta. Sent el soroll de l’aigua de la dutxa. Està contenta i vol celebrar la seva tornada. Es treu les sabates i allà mateix es despulla deixant al passadís tota la seva roba.

En Xevi està d’esquena amb les mans recolzades a la paret i deixant caure l’aigua per damunt del seu cap. La Carla el contempla i recorda que està molt bé físicament, que té un tros d’home a casa... Sospira. Entra a la dutxa sense que ell la senti i amb gest juganer li pessiga les natges. En Xevi es gira sorprès per una acció inesperada i contempla la dona que se li presenta nua davant seu... “Cuca!” diu ell i s’afanya a abraçar-la. La Carla es deixa embolcallar pels seus braços i tota la seva presència. Enfonsa el nas en el seu pit i intenta impregnar-se de la seva  olor que aquests dies buscava en la roba d’ell. S’estremeix de l’emoció i de l’aigua que l’esquitxa. Es queden tots dos quiets, sota el raig de la dutxa que els amara i els retroba... “Quants dies sense tu. Com t’he trobat a faltar...” diu en Xevi mentre amb la mà li aparta els llargs cabells molls de la cara de la Carla. Es miren als ulls amb complicitat, amb un somriure il·luminat carregat d’amor, ple de felicitat... Ella no diu res, només se li abraona i busca la seva boca, primer amb tendresa, amb ganes  de recuperar el seu gust tants dies oblidat. Els petons es fan llargs, lents, dolços... Però a poc a poc, les llengües es cargolen i es refreguen com dues serps en zel, i es desperta una bogeria generada per l’absència de sexe durant les setmanes que en Xevi ha estat fora. Es carreguen de desig...

La Carla sent una calor que l’inflama tot el cos  i li costa respirar. Aparta la seva boca i agafa aire. En Xevi aprofita per petonejar-li la cara i les parpelles. Amb la llengua li ressegueix els caragols de les seves orelles i el coll. La Carla s’abandona a les seves carícies. Ell baixa resseguint-li l’esternó i després es despista i se’n va cap els seus pits plens i molsuts. Es perd uns minuts en el seus mugrons, xuclant... Baixa la mà cap el ventre i ella es contrau. En Xevi s’agenolla davant seu i amb la llengua busca el seu racó més amagat i dolç. Ella fa una passa endarrere i es recolza a la paret. Mira com l’aigua baixa fent petits rierols per l’esquena d’en Xevi. No sap com ha pogut passar tants dies sense això... Ell enfeinat en donar-li plaer no descansa ni un moment i la Carla es desfà.

Quan creu defallir en Xevi es posa dempeus i torna a buscar la seva boca. Hi troba el gust de la seva font més íntima, sent la seva pròpia olor... La Carla l’empeny cap a l’altra paret de la dutxa i ara és ella la que s’agenolla als seus peus. Acaricia el membre erecte primer amb les mans, amb suavitat, i quan veu en Xevi ben delerós, ho fa amb la boca... Ell tremola excitat mentre li clava les ungles a les espatlles...

En Xevi  es deixa caure exhaust al terra de la dutxa i allà tots dos asseguts s’abracen de nou. Però les cames cargolades els obliguen a agafar una postura massa incòmode i la Carla pren la iniciativa d’aixecar-se i el tiba. Un cop drets, ell la fa pivotar com si d’un ball es tractés i la posa de cara a la paret. Li aparta els cabells i els hi posa sobre els pits. Amb la llengua li ressegueix el clatell i després continua cap a l’esquena i lentament li repassa tota la columna fins al cul. Es torna agenollar i li fa petites mossegades a les que la Carla respon amb algun gemec més o menys agut...

S’aixeca altre cop i amb un braç manté a la Carla quieta, enclastada a la paret. Amb una mà agafa l’ampolla del suavitzant del cabell i se’n posa a la mà. Arrambant-se a l’esquena de la Carla, busca amb un dit l’orifici anal i l’introdueix. Ella fa un petit crit mentre ell es fica tota l’orella d’ella dins la boca.  El dit entra i surt i l’alè i la saliva d’en Xevi a cau d’orella fan que la Carla es trobi com a dins d’un tsunami que l’arrossegui. Troba que les cames amenacen a flaquejar quan de sobte nota que el dit ha estat substituït per quelcom més gros... Es mossega els llavis i en Xevi li pessiga un mugró amb una mà i amb l’altra li busca el clítoris. “Et desitjo tant...” li murmura ell baixet...

Les embranzides, l’excitació i el doll d’aigua que els cau a la cara fan que el moment sigui realment sublim. Cap dels dos no es rendeix i intenten allargar-lo al màxim per continuar-lo gaudint... Però finalment arriba l’apoteosi i acaben caient al terra de la dutxa.

Panteixen, riuen... En Xevi aixeca un braç i tanca l’aixeta. Agafa el xampú de la Carla i amb suavitat li comença en ensabonar els cabells. Ella es posa còmoda aixecant la cara enlaire i deixant que els dits d’en Xevi li facin massatge pel seu cap. A ell li encanta jugar amb els seus cabells i li deixa un cap ple de sabó. De sobte i sense avisar, obre l’aixeta i la Carla fa un crit de sorpresa per l’aigua freda que li cau a la cara. En Xevi riu mentre la Carla es gira i el busca a cegues per donar-li una bufetada però no hi veu perquè té els ulls plens de sabó. Ell li aparta l’escuma de la cara amb la mà i li besa el front. Tanca l’aixeta. Després li posa el suavitzant, molt generosament i li acaba cargolant graciosament els cabells damunt del cap.

La Carla agafa xampú i en posa als cabells d’en Xevi. Després pren el sabó i el fa aixecar. Li ensabona el coll, les orelles, el pit i les aixelles. Ell té pessigolles i baixa ràpidament els braços. Riuen com si fossin nens... Li posa sabó a la panxa i s’entreté en el melic, però les seves mans acaben baixant altre cop cap al sexe d’en Xevi. “Ets insaciable...” li diu a l’orella i ella s’estremeix i s’aparta. Ell també es posa sabó a les dues mans i la dibuixa de dalt a baix, fent rodones al voltant dels seus pits i baixant en picat fent una fletxa cap al niu que té ella entre cames. Li torneja les cames i li grapeja les anques.

Aquest cop en Xevi va de cara i sense previ avís aixeca la Carla. Ella nota la penetració i es penja del seu coll amb les cames cargolades al seu voltant. En Xevi l’aguanta a pes de braços i amb cop de mà engega la dutxa. Tot és aigua i sabó, olors i sabors, soroll i gemecs. Tot llisca, tot flueix, tot es renova i tot es purifica...


Exhausta la Carla baixa dels braços d’en Xevi i tanca l’aixeta. Agafa una tovallola i s’embolica els cabells. Després atansa un barnús a en Xevi i ella es posa el seu. De la mà entren a la habitació i es deixen caure rendits damunt al llit. Abraçats... s’adormen.