L’Amadeu va sortir de casa
emprenyat. Havia d’anar fer un encàrrec que no entenia i li feia molta ràbia
haver de complir ordres que se li feien grans. Des de que es va jubilar formava
part d’una entitat associativa en la qual participava de manera molt esporàdica
i casual. Últimament se li va ocórrer aparèixer a l’assemblea general, just el
dia que calia un canvi de junta, i el van anomenar a dit... tresorer! Es va
atabalar, però la secretària de seguida li va voler descarregar feina i responsabilitats. Va dir-li: “Tranquil, Amadeu. Només de tant en tant el trucaré per algun assumpte
però que no el molestaré massa, ja ho veurà. No pateixi...”
No va quedar gaire convençut. Ell
no pretenia implicar-se, es va fer soci per sortir de casa cansat de sentir rondinar
la dona de veure’l tot el dia ajagut al sofà. Va ser per fer alguna cosa, per relacionar-se
una mica i prou. No volia embolics de papers i menys de calers que d’aquests
llocs sempre se’n podia sortir escaldat...
Pocs dies després, un vespre la
secretària el va trucar i li va demanar:
— Per favor, m’hauria de fer una
gestió per fer possible el canvi de noms del compte corrent. Hauria d’anar personalment
amb el dni a Caixa Tal i demanar les claus per poder operar en el nou compte
mancomunat. El president també haurà de fer exactament el mateix. Li asseguro
que no li posaran cap problema. Només li escanejaran el dni i immediatament li donaran
les claus. I si de cas surt algun imprevist, em truca i me’ls passa...— li va
dir la secretària tranquil·litzant-lo.On era Caixa Tal? Mai havia
sentit a parlar d’aquesta entitat. Els bancs d’abans s’havien fusionat tantes
vegades que ja no estava al cas d’aquests nous rebrots.
—Sí, home, sí, apunti... —li va
dir la secretària—. Rambla de la Mercè número 2. Apuntis també el número de
compte i el que ha de demanar.
—Unes claus... dius?
—Bé, només és una targeta de
plàstic amb uns números per poder fer transferències i pagaments, res més...
—Val.
—És fàcil, no s’amoïni, ells ja
saben de què va...
I de bon matí va sortir resolt a
buscar la Caixa Tal aquesta amb el paper de l’adreça als dits. La ciutat on
havia nascut i crescut se la coneixia tant que sovint no es fixava amb el nom
dels carrers. La Rambla del Carme, la Rambla
de la Mercè... tot quedava a tocar.
Va mirar els números dels
portals: a l’altra banda 1 i 3, doncs el 2 havia de ser aquí mateix... I
decidit va empènyer una enorme porta de vidre. Una noia molt discreta amb un
vestit jaqueta blau marí seia darrera un taulell. El va rebre amb un cordial
somriure.
—Hola, que vinc a buscar unes
claus.
La noia se’l va mirar amb cara de
no entendre res. Va bufar... seria una més difícil del què semblava. Santa
paciència!
—Mira, t’ho explico: sóc de
l’associació “talqual” i tenim aquest número de compte—li va allargar el paper
que duia als dits. La noia se’l va mirar fixament—. En la darrera assemblea es
va fer un canvi de junta. M’envien a buscar unes claus per tal de poder operar.
Ella se’l va mirar desconcertada
i va afegir amb una veu baixa que no l’entenia, que ella era nova a la feina de
feia dos dies i no sabia de què li parlava.
—T’ho torno a explicar—i fent un esforç
insuperable en un home nerviós com era ell, va deixar-li anar amb convicció per
segona vegada la parrafada que duia apresa.
La noia va continuar amb cara de
sorpresa sense entendre res. Només va gosar dir en veu baixa:
—Ara quan arribi la meva cap li
preguntaré. Si em deixa un número de mòbil, ens posem en contacte amb vostè.
L’Amadeu li va dictar i ella,
servicial, se’l va apuntar en el mateix paper que li havia donat.
—Ah! Escaneja’m el dni perquè et
farà falta per comprovar les dades—va fer convençut.
Ella es va aixecar sol·lícita amb
el seu dni als dits i es va acostar a l’impresora a escanejar-lo. Mentre, l’Amadeu va aprofitar per
fer una ullada a l’entitat bancària. Cada dia les fan més modernes, tant que ja
no semblen ni bancs... I només tenen un taulell! Si aquesta pobra noia ha
d’atendre a tota la gent, amb la poca traça que hi té, es deuen formar unes
cues que déu n’hi do. Ara entenc les cadires que hi ha... I tants despatxos
petits que ja em diràs tu perquè tan secretisme... Pels pocs calés que tenim
avui dia la gent, si cada vegada som més pobres... Això sí, es fan poca
propaganda. Deu ser una banca justa d’aquelles que fan publicitat dels que
patrocinen i no pas d’ells mateixos... En això m’agraden.
Va tornar la noia amb expressió
atònita i li va tornar el dni. Li va dir que tan aviat com fos possible el
trucaria.
L’Amadeu va sortir molest al
carrer. Colla d’ineptes!! Encara hi hauré de tornar un altre dia, quina merda!
La gent es pensa que no tinc res més a fer o què... Quin abús!! Veus com no
m’havia d’haver deixat enredar...
Dues passes més enllà, davant de l’aparador
de la pastisseria de la cantonada, els budells li van fer recordar que encara
no havia esmorzat. Va entrar i es va fer passar el caprici d’una petita coca de
llardons amb fruits secs. El sucre a prendre pel sac! Un dia és un dia i avui
ja m’ho he guanyat...
Va sortir al carrer i la va mossegar
amb delit. Mentre la gaudia, va caminar carrer amunt. Va veure un nom que li va
cridar l’atenció: Caixa Tal... Caixa Tal??? Que estrany... Si aquí és
Caixa Tal, on se suposa que he entrat
jo?... A veure...
Va recular uns deu metres. La
Rambla de la Mercè canviava a Rambla del Carme, Ai carai! La Caixa Tal que ell
es pensava haver entrat era en realitat... Queixal-vital!!... Una clínica
dental!!
Valga’m Déu!! Què he fotut...
Va entrar esperitat de dret cap a
la noia del taulell que encara tenia el paper als dits i se’l mirava intentant
treure’n l’entrellat.
—Dóna’m el paper... i oblida’m !!
—li va dir mentre li prenia dels dits amb una estrebada. I va
marxar amb presses sense donar més explicacions.
Collons!! Quin dia! Ara entenc
perquè no m’entenia de res la pobra noia aquesta... Per un encàrrec que em
donen i encara em confonc de lloc... Ai, Déu meu!!