BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimarts, 26 de maig de 2015

CAIXA TAL

L’Amadeu va sortir de casa emprenyat. Havia d’anar fer un encàrrec que no entenia i li feia molta ràbia haver de complir ordres que se li feien grans. Des de que es va jubilar formava part d’una entitat associativa en la qual participava de manera molt esporàdica i casual. Últimament se li va ocórrer aparèixer a l’assemblea general, just el dia que calia un canvi de junta, i el van anomenar a dit... tresorer! Es va atabalar, però la secretària de seguida li va voler descarregar feina i responsabilitats. Va dir-li: “Tranquil, Amadeu. Només de tant en tant el trucaré per algun assumpte però que no el molestaré massa, ja ho veurà. No pateixi...”
No va quedar gaire convençut. Ell no pretenia implicar-se, es va fer soci per sortir de casa cansat de sentir rondinar la dona de veure’l tot el dia ajagut al sofà. Va ser per fer alguna cosa, per relacionar-se una mica i prou. No volia embolics de papers i menys de calers que d’aquests llocs sempre se’n podia sortir escaldat...

Pocs dies després, un vespre la secretària el va trucar i li va demanar:
— Per favor, m’hauria de fer una gestió per fer possible el canvi de noms del compte corrent. Hauria d’anar personalment amb el dni a Caixa Tal i demanar les claus per poder operar en el nou compte mancomunat. El president també haurà de fer exactament el mateix. Li asseguro que no li posaran cap problema. Només li escanejaran el dni i immediatament li donaran les claus. I si de cas surt algun imprevist, em truca i me’ls passa...— li va dir la secretària tranquil·litzant-lo.On era Caixa Tal? Mai havia sentit a parlar d’aquesta entitat. Els bancs d’abans s’havien fusionat tantes vegades que ja no estava al cas d’aquests nous rebrots.
—Sí, home, sí, apunti... —li va dir la secretària—. Rambla de la Mercè número 2. Apuntis també el número de compte i el que ha de demanar.
—Unes claus... dius?
—Bé, només és una targeta de plàstic amb uns números per poder fer transferències i pagaments, res més...
—Val.
—És fàcil, no s’amoïni, ells ja saben de què va...

I de bon matí va sortir resolt a buscar la Caixa Tal aquesta amb el paper de l’adreça als dits. La ciutat on havia nascut i crescut se la coneixia tant que sovint no es fixava amb el nom dels carrers. La  Rambla del Carme, la Rambla de la Mercè... tot quedava a tocar.
Va mirar els números dels portals: a l’altra banda 1 i 3, doncs el 2 havia de ser aquí mateix... I decidit va empènyer una enorme porta de vidre. Una noia molt discreta amb un vestit jaqueta blau marí seia darrera un taulell. El va rebre amb un cordial somriure.
—Hola, que vinc a buscar unes claus.
La noia se’l va mirar amb cara de no entendre res. Va bufar... seria una més difícil del què semblava. Santa paciència!
—Mira, t’ho explico: sóc de l’associació “talqual” i tenim aquest número de compte—li va allargar el paper que duia als dits. La noia se’l va mirar fixament—. En la darrera assemblea es va fer un canvi de junta. M’envien a buscar unes claus per tal de poder operar.
Ella se’l va mirar desconcertada i va afegir amb una veu baixa que no l’entenia, que ella era nova a la feina de feia dos dies i no sabia de què li parlava.
—T’ho torno a explicar—i fent un esforç insuperable en un home nerviós com era ell, va deixar-li anar amb convicció per segona vegada la parrafada que duia apresa.
La noia va continuar amb cara de sorpresa sense entendre res. Només va gosar dir en veu baixa:
—Ara quan arribi la meva cap li preguntaré. Si em deixa un número de mòbil, ens posem en contacte amb vostè.
L’Amadeu li va dictar i ella, servicial, se’l va apuntar en el mateix paper que li havia donat.
—Ah! Escaneja’m el dni perquè et farà falta per comprovar les dades—va fer convençut.

Ella es va aixecar sol·lícita amb el seu dni als dits i es va acostar a l’impresora a escanejar-lo. Mentre, l’Amadeu va aprofitar per fer una ullada a l’entitat bancària. Cada dia les fan més modernes, tant que ja no semblen ni bancs... I només tenen un taulell! Si aquesta pobra noia ha d’atendre a tota la gent, amb la poca traça que hi té, es deuen formar unes cues que déu n’hi do. Ara entenc les cadires que hi ha... I tants despatxos petits que ja em diràs tu perquè tan secretisme... Pels pocs calés que tenim avui dia la gent, si cada vegada som més pobres... Això sí, es fan poca propaganda. Deu ser una banca justa d’aquelles que fan publicitat dels que patrocinen i no pas d’ells mateixos... En això m’agraden.

Va tornar la noia amb expressió atònita i li va tornar el dni. Li va dir que tan aviat com fos possible el trucaria.

L’Amadeu va sortir molest al carrer. Colla d’ineptes!! Encara hi hauré de tornar un altre dia, quina merda! La gent es pensa que no tinc res més a fer o què... Quin abús!! Veus com no m’havia d’haver deixat enredar...

Dues passes més enllà, davant de l’aparador de la pastisseria de la cantonada, els budells li van fer recordar que encara no havia esmorzat. Va entrar i es va fer passar el caprici d’una petita coca de llardons amb fruits secs. El sucre a prendre pel sac! Un dia és un dia i avui ja m’ho he guanyat...
Va sortir al carrer i la va mossegar amb delit. Mentre la gaudia, va caminar carrer amunt. Va veure un nom que li va cridar l’atenció: Caixa Tal... Caixa Tal??? Que estrany... Si aquí és Caixa  Tal, on se suposa que he entrat jo?... A veure...
Va recular uns deu metres. La Rambla de la Mercè canviava a Rambla del Carme, Ai carai! La Caixa Tal que ell es pensava haver entrat era en realitat... Queixal-vital!!... Una clínica dental!!
Valga’m Déu!! Què he fotut...

Va entrar esperitat de dret cap a la noia del taulell que encara tenia el paper als dits i se’l mirava intentant treure’n l’entrellat.
—Dóna’m el paper... i oblida’m !! —li va dir mentre li prenia dels dits amb una estrebada. I  va marxar amb presses sense donar més explicacions.

Collons!! Quin dia! Ara entenc perquè no m’entenia de res la pobra noia aquesta... Per un encàrrec que em donen i encara em confonc de lloc... Ai, Déu meu!!


dijous, 14 de maig de 2015

UNA OPERACIÓ COMPLICADA

El doctor va acabar de fer els darrers punts de sutura. Tenia les ulleres entelades quan la infermera li va eixugar amb una gasa les gotes de suor del front. Portaven moltes hores en aquest quiròfan i la operació per fi s’havia resolt.

Feia només una setmana  que un pacient havia entrat a la seva consulta. L’home estava abatut, emocionalment desmuntat. Havia consultat els millors psicòlegs i especialistes en matèria referent a depressions i malgrat havia provat tota mena de medicaments i mètodes d’auto-ajuda, res havia estat eficaç per ajudar-lo
.
Buscant en la part més íntima de la seva persona havia arribat a la conclusió que alguna mancança tenia a nivell personal que el portava a aquesta mena de tristesa innata. Potser tal vegada de petit no havia tingut les atencions necessàries, però la seva germana, nascuda i criada a la mateixa família, gaudia d’una salut emocional envejable. Ja de jove, amb la colla d’amics, s’havia adonat que sovint els acudits i les bestieses que als altres els feien caure de la cadira i cargolar-se per terra, a ell no li feien el fet i el deixaven més aviat... sec. Tot ho trobava absurd, estúpid, per dir-ho clarament. Potser tota la seva desgràcia es remetia en certa manera a una manca de disposició.

Quan va anar a veure el doctor, ho va fer empès per la seva bona reputació en trasplantaments. Una eminència dins de la medicina, el millor entre els millors. Ell el va atendre amb atenció, es va llegir de peapà el seu historial i la pregunta va ser:
–I realment què vol que faci jo?.
L’home es va moure un moment a la cadira i escurant-se la gola va afegir convençut de la seva petició:
–Un trasplantament de sentit de l’ humor.
El doctor va deixar-se caure al respatller aclaparat. Interessant, va pensar com home que era acostumat a posar-se nous reptes cada dia.
–Interessant! – va repetir amb veu alta mentre es fregava la barbeta–.  I quan ho voldria fer? – li va preguntar al pacient.
–Tant aviat com sigui possible. Crec que pròximament hi haurà un donant digne de ser aprofitat – va deixar anar.
–Qui és aquest donant que vostè veu tan clar? – va preguntar el metge encuriosit.
–Ahir vaig sentir a les notícies que el popular humorista Aicaratxus està molt greu. Es tem per la seva vida i pel que sembla el traspàs podria ser d’avui per demà.
–No em podeu venir amb presses, home de Déu! Això és una situació molt important i requereix un estudi molt exhaustiu abans d’emprendre tal aventura. Vostè sap què em demana?... Això no s’ha practicat mai ningú! No tinc cap estudi fet i per tant no li puc oferir cap mena de garantia de que funcioni – va dir el doctor posant-se una mica nerviós.
–Estic disposat a assumir riscos. Em faig responsable de tot el que vostè com a metge no em pugui assegurar. M’he informat i estic al cas: en operacions que acostumen a ser un experiment el pacient ha de donar el seu consentiment per escrit de que passi el què passi no hi haurà compensació pels perjudicis. Estic clarament convençut que no hi tinc res a perdre, de fet en aquest moment la meva vida... ja no val res.

El doctor va fer-lo fora amb bones paraules i es va tornar asseure a la seva cadira. Quines bestieses de dir aquest home! Un trasplantament de sentit de l’ humor!!! Com hi ha món...

Quan va tancar la consulta la curiositat el va portar a buscar per Internet. Va llegir foros mèdics i decàlegs sobre medicina i enlloc sortien els mots “sentit de l’humor”. Va fer un parell de trucades a col·legues seus. Un li va dir que què s’havia pres, que necessitava descansar i que s’oblidés de tal bajanada.  L’altre s’ho va prendre més seriosament i després de parlar llarga estona sobre el tema, van arribar a la conclusió que el repte feia pensar...

Cinc dies més tard, mentre buscava i estudiava a fons la proposta impossible, va rebre una trucada de l’hospital on l’humorista estava ingressat dient-li que l’home acabava de traspassar. Les notícies en van parlar a l’hora en punt i quan li va sonar el mòbil, ja sabia qui era. Calia actuar amb rapidesa.

Dues hores després el pacient estava estirat a la taula d’operacions i s’acomiadava del metge minuts abans de posar-li l’anestèsia intravenosa, mentre a l’altra llitera descansava  l’Aicaratxus de cos present. Només eren tres professionals dins el quiròfan: ell, el metge col·lega seu i una lleial infermera; la discreció era fonamental.

Passaren a obrir l’Aicaratxus en canal en un tall en forma de y capiculada. Van apartar vísceres i òrgans. On se suposava que es guardava el sentit de l’ humor?... Van estudiar amb deteniment el cos fraccionat del pobre humorista que en vida havia fet tanta gràcia. On emmagatzemava aquell optimisme sorneguer? No en tenien ni idea...

Van descartar els pulmons, ja que el traspassat havia mort d’un infecció degut a un cacahuet que se li havia anat per mal forat mentre reia d’un acudit. A un home tan eixerit se’l va emportar a l’altre barri un cacahuet malgirbat, un afer ben ridícul i absurd tanmateix.

Van estudiar-lo amb deteniment. Cap desproporció considerable de la resta de cossos que havien obert al llarg de les seves experiències quirúrgiques. Cap diferència remarcable, cap detall que pogués justificar un sentit de l’ humor desmesurat.

–I en cervell? – va suggerir amb veu baixa la infermera que, conscient del seu poc status, va insinuar amb timidesa el poc que podia aportar a tal recerca.

Els dos doctors es van mirar. Podrien considerar-ho... Per què no? Amb una serra li van tallar com un casquet la closca a l’Aicaratxus.  La massa grisa com totes, la blanca tampoc destacava.

El pacient va fer un moviment, li calia més anestèsia. A veure si es despertaria abans de començar. La infermera li va subministrar una segona dosi i això els va donar un respir per continuar investigant.

Dues hores més tard no tenien cap conclusió. Els seus coneixements tenien un límit i potser era aquell.

–Complicat, veritablement, complicat– va deixar anar el col·lega començant a decaure.

El temps passava i l’experiment no semblava avançar. Els dos metges esgotats de rebatre’s mútuament qualsevol proposta, es van deixar caure a les cadires.

–I ara què? No podem deixar a aquest home sense una alternativa. Això l’acabarà d’enfonsar més en el desànim i pot acabar fent una bestiesa.
–Bé, hi ha una solució... No cal que li diguin que han fracassat – va dir la infermera mirant-se les puntes de les sabates.
–Proposa que l’enganyem? – va dir el doctor en cap mirant-se-la incrèdul.
–Enganyar... no seria la paraula adequada. Podríem aplicar allò que s’anomena “efecte placebo”. Per provar...

I mitja hora més tard els darrers punts de satura semblaven gairebé bordats en el pobre pacient.

Quan l’home es va despertar, es va trobar adolorit. Encara sota l’afecte de l’anestèsia va intentar endevinar amb els ulls tancats a quina part del seu cos trobaria la ferida. Va bellugar-se amb suavitat fins a notar una fiblada a la natja. A poc a poc, va lliscar la mà fins a palpar-se el cul; hi va trobar una enorme vena que el comprimia. Va aixecar lleugerament el llavi dibuixant un somriure i seguidament es va posar a riure com un boig... I és que només pensar que el sentit de l’ humor de l’Aicaratxus estava en aquest lloc ja el va fer petar de riure...