BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dijous, 14 de maig de 2015

UNA OPERACIÓ COMPLICADA

El doctor va acabar de fer els darrers punts de sutura. Tenia les ulleres entelades quan la infermera li va eixugar amb una gasa les gotes de suor del front. Portaven moltes hores en aquest quiròfan i la operació per fi s’havia resolt.

Feia només una setmana  que un pacient havia entrat a la seva consulta. L’home estava abatut, emocionalment desmuntat. Havia consultat els millors psicòlegs i especialistes en matèria referent a depressions i malgrat havia provat tota mena de medicaments i mètodes d’auto-ajuda, res havia estat eficaç per ajudar-lo
.
Buscant en la part més íntima de la seva persona havia arribat a la conclusió que alguna mancança tenia a nivell personal que el portava a aquesta mena de tristesa innata. Potser tal vegada de petit no havia tingut les atencions necessàries, però la seva germana, nascuda i criada a la mateixa família, gaudia d’una salut emocional envejable. Ja de jove, amb la colla d’amics, s’havia adonat que sovint els acudits i les bestieses que als altres els feien caure de la cadira i cargolar-se per terra, a ell no li feien el fet i el deixaven més aviat... sec. Tot ho trobava absurd, estúpid, per dir-ho clarament. Potser tota la seva desgràcia es remetia en certa manera a una manca de disposició.

Quan va anar a veure el doctor, ho va fer empès per la seva bona reputació en trasplantaments. Una eminència dins de la medicina, el millor entre els millors. Ell el va atendre amb atenció, es va llegir de peapà el seu historial i la pregunta va ser:
–I realment què vol que faci jo?.
L’home es va moure un moment a la cadira i escurant-se la gola va afegir convençut de la seva petició:
–Un trasplantament de sentit de l’ humor.
El doctor va deixar-se caure al respatller aclaparat. Interessant, va pensar com home que era acostumat a posar-se nous reptes cada dia.
–Interessant! – va repetir amb veu alta mentre es fregava la barbeta–.  I quan ho voldria fer? – li va preguntar al pacient.
–Tant aviat com sigui possible. Crec que pròximament hi haurà un donant digne de ser aprofitat – va deixar anar.
–Qui és aquest donant que vostè veu tan clar? – va preguntar el metge encuriosit.
–Ahir vaig sentir a les notícies que el popular humorista Aicaratxus està molt greu. Es tem per la seva vida i pel que sembla el traspàs podria ser d’avui per demà.
–No em podeu venir amb presses, home de Déu! Això és una situació molt important i requereix un estudi molt exhaustiu abans d’emprendre tal aventura. Vostè sap què em demana?... Això no s’ha practicat mai ningú! No tinc cap estudi fet i per tant no li puc oferir cap mena de garantia de que funcioni – va dir el doctor posant-se una mica nerviós.
–Estic disposat a assumir riscos. Em faig responsable de tot el que vostè com a metge no em pugui assegurar. M’he informat i estic al cas: en operacions que acostumen a ser un experiment el pacient ha de donar el seu consentiment per escrit de que passi el què passi no hi haurà compensació pels perjudicis. Estic clarament convençut que no hi tinc res a perdre, de fet en aquest moment la meva vida... ja no val res.

El doctor va fer-lo fora amb bones paraules i es va tornar asseure a la seva cadira. Quines bestieses de dir aquest home! Un trasplantament de sentit de l’ humor!!! Com hi ha món...

Quan va tancar la consulta la curiositat el va portar a buscar per Internet. Va llegir foros mèdics i decàlegs sobre medicina i enlloc sortien els mots “sentit de l’humor”. Va fer un parell de trucades a col·legues seus. Un li va dir que què s’havia pres, que necessitava descansar i que s’oblidés de tal bajanada.  L’altre s’ho va prendre més seriosament i després de parlar llarga estona sobre el tema, van arribar a la conclusió que el repte feia pensar...

Cinc dies més tard, mentre buscava i estudiava a fons la proposta impossible, va rebre una trucada de l’hospital on l’humorista estava ingressat dient-li que l’home acabava de traspassar. Les notícies en van parlar a l’hora en punt i quan li va sonar el mòbil, ja sabia qui era. Calia actuar amb rapidesa.

Dues hores després el pacient estava estirat a la taula d’operacions i s’acomiadava del metge minuts abans de posar-li l’anestèsia intravenosa, mentre a l’altra llitera descansava  l’Aicaratxus de cos present. Només eren tres professionals dins el quiròfan: ell, el metge col·lega seu i una lleial infermera; la discreció era fonamental.

Passaren a obrir l’Aicaratxus en canal en un tall en forma de y capiculada. Van apartar vísceres i òrgans. On se suposava que es guardava el sentit de l’ humor?... Van estudiar amb deteniment el cos fraccionat del pobre humorista que en vida havia fet tanta gràcia. On emmagatzemava aquell optimisme sorneguer? No en tenien ni idea...

Van descartar els pulmons, ja que el traspassat havia mort d’un infecció degut a un cacahuet que se li havia anat per mal forat mentre reia d’un acudit. A un home tan eixerit se’l va emportar a l’altre barri un cacahuet malgirbat, un afer ben ridícul i absurd tanmateix.

Van estudiar-lo amb deteniment. Cap desproporció considerable de la resta de cossos que havien obert al llarg de les seves experiències quirúrgiques. Cap diferència remarcable, cap detall que pogués justificar un sentit de l’ humor desmesurat.

–I en cervell? – va suggerir amb veu baixa la infermera que, conscient del seu poc status, va insinuar amb timidesa el poc que podia aportar a tal recerca.

Els dos doctors es van mirar. Podrien considerar-ho... Per què no? Amb una serra li van tallar com un casquet la closca a l’Aicaratxus.  La massa grisa com totes, la blanca tampoc destacava.

El pacient va fer un moviment, li calia més anestèsia. A veure si es despertaria abans de començar. La infermera li va subministrar una segona dosi i això els va donar un respir per continuar investigant.

Dues hores més tard no tenien cap conclusió. Els seus coneixements tenien un límit i potser era aquell.

–Complicat, veritablement, complicat– va deixar anar el col·lega començant a decaure.

El temps passava i l’experiment no semblava avançar. Els dos metges esgotats de rebatre’s mútuament qualsevol proposta, es van deixar caure a les cadires.

–I ara què? No podem deixar a aquest home sense una alternativa. Això l’acabarà d’enfonsar més en el desànim i pot acabar fent una bestiesa.
–Bé, hi ha una solució... No cal que li diguin que han fracassat – va dir la infermera mirant-se les puntes de les sabates.
–Proposa que l’enganyem? – va dir el doctor en cap mirant-se-la incrèdul.
–Enganyar... no seria la paraula adequada. Podríem aplicar allò que s’anomena “efecte placebo”. Per provar...

I mitja hora més tard els darrers punts de satura semblaven gairebé bordats en el pobre pacient.

Quan l’home es va despertar, es va trobar adolorit. Encara sota l’afecte de l’anestèsia va intentar endevinar amb els ulls tancats a quina part del seu cos trobaria la ferida. Va bellugar-se amb suavitat fins a notar una fiblada a la natja. A poc a poc, va lliscar la mà fins a palpar-se el cul; hi va trobar una enorme vena que el comprimia. Va aixecar lleugerament el llavi dibuixant un somriure i seguidament es va posar a riure com un boig... I és que només pensar que el sentit de l’ humor de l’Aicaratxus estava en aquest lloc ja el va fer petar de riure...
 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada