El doctor va acabar de fer els
darrers punts de sutura. Tenia les ulleres entelades quan la infermera li va
eixugar amb una gasa les gotes de suor del front. Portaven moltes hores en
aquest quiròfan i la operació per fi s’havia resolt.
Feia només una setmana que un pacient havia entrat a la seva
consulta. L’home estava abatut, emocionalment desmuntat. Havia consultat els
millors psicòlegs i especialistes en matèria referent a depressions i malgrat
havia provat tota mena de medicaments i mètodes d’auto-ajuda, res havia estat
eficaç per ajudar-lo
.
Buscant en la part més íntima de
la seva persona havia arribat a la conclusió que alguna mancança tenia a nivell
personal que el portava a aquesta mena de tristesa innata. Potser tal vegada de
petit no havia tingut les atencions necessàries, però la seva germana, nascuda
i criada a la mateixa família, gaudia d’una salut emocional envejable. Ja de
jove, amb la colla d’amics, s’havia adonat que sovint els acudits i les
bestieses que als altres els feien caure de la cadira i cargolar-se per terra,
a ell no li feien el fet i el deixaven més aviat... sec. Tot ho trobava absurd,
estúpid, per dir-ho clarament. Potser tota la seva desgràcia es remetia en
certa manera a una manca de disposició.
Quan va anar a veure el doctor,
ho va fer empès per la seva bona reputació en trasplantaments. Una eminència
dins de la medicina, el millor entre els millors. Ell el va atendre amb
atenció, es va llegir de peapà el seu historial i la pregunta va ser:
–I realment què vol que faci jo?.
L’home es va moure un moment a la
cadira i escurant-se la gola va afegir convençut de la seva petició:
–Un trasplantament de sentit de
l’ humor.
El doctor va deixar-se caure al
respatller aclaparat. Interessant, va pensar com home que era acostumat a
posar-se nous reptes cada dia.
–Interessant! – va repetir amb
veu alta mentre es fregava la barbeta–.
I quan ho voldria fer? – li va preguntar al pacient.
–Tant aviat com sigui possible.
Crec que pròximament hi haurà un donant digne de ser aprofitat – va deixar
anar.
–Qui és aquest donant que vostè
veu tan clar? – va preguntar el metge encuriosit.
–Ahir vaig sentir a les notícies
que el popular humorista Aicaratxus està molt greu. Es tem per la seva vida i
pel que sembla el traspàs podria ser d’avui per demà.
–No em podeu venir amb presses,
home de Déu! Això és una situació molt important i requereix un estudi molt
exhaustiu abans d’emprendre tal aventura. Vostè sap què em demana?... Això no s’ha
practicat mai ningú! No tinc cap estudi fet i per tant no li puc oferir cap
mena de garantia de que funcioni – va dir el doctor posant-se una mica nerviós.
–Estic disposat a assumir riscos.
Em faig responsable de tot el que vostè com a metge no em pugui assegurar. M’he
informat i estic al cas: en operacions que acostumen a ser un experiment el
pacient ha de donar el seu consentiment per escrit de que passi el què passi no
hi haurà compensació pels perjudicis. Estic clarament convençut que no hi tinc
res a perdre, de fet en aquest moment la meva vida... ja no val res.
El doctor va fer-lo fora amb
bones paraules i es va tornar asseure a la seva cadira. Quines bestieses de dir
aquest home! Un trasplantament de sentit de l’ humor!!! Com hi ha món...
Quan va tancar la consulta la
curiositat el va portar a buscar per Internet. Va llegir foros mèdics i
decàlegs sobre medicina i enlloc sortien els mots “sentit de l’humor”. Va fer
un parell de trucades a col·legues seus. Un li va dir que què s’havia pres, que
necessitava descansar i que s’oblidés de tal bajanada. L’altre s’ho va prendre més seriosament i
després de parlar llarga estona sobre el tema, van arribar a la conclusió que
el repte feia pensar...
Cinc dies més tard, mentre
buscava i estudiava a fons la proposta impossible, va rebre una trucada de
l’hospital on l’humorista estava ingressat dient-li que l’home acabava de
traspassar. Les notícies en van parlar a l’hora en punt i quan li va sonar el
mòbil, ja sabia qui era. Calia actuar amb rapidesa.
Dues hores després el pacient
estava estirat a la taula d’operacions i s’acomiadava del metge minuts abans de
posar-li l’anestèsia intravenosa, mentre a l’altra llitera descansava l’Aicaratxus de cos present. Només eren tres
professionals dins el quiròfan: ell, el metge col·lega seu i una lleial
infermera; la discreció era fonamental.
Passaren a obrir l’Aicaratxus en
canal en un tall en forma de y capiculada. Van apartar vísceres i òrgans. On se
suposava que es guardava el sentit de l’ humor?... Van estudiar amb deteniment
el cos fraccionat del pobre humorista que en vida havia fet tanta gràcia. On
emmagatzemava aquell optimisme sorneguer? No en tenien ni idea...
Van descartar els pulmons, ja que
el traspassat havia mort d’un infecció degut a un cacahuet que se li havia anat
per mal forat mentre reia d’un acudit. A un home tan eixerit se’l va emportar a
l’altre barri un cacahuet malgirbat, un afer ben ridícul i absurd tanmateix.
Van estudiar-lo amb deteniment.
Cap desproporció considerable de la resta de cossos que havien obert al llarg
de les seves experiències quirúrgiques. Cap diferència remarcable, cap detall
que pogués justificar un sentit de l’ humor desmesurat.
–I en cervell? – va suggerir amb
veu baixa la infermera que, conscient del seu poc status, va insinuar amb
timidesa el poc que podia aportar a tal recerca.
Els dos doctors es van mirar.
Podrien considerar-ho... Per què no? Amb una serra li van tallar com un casquet
la closca a l’Aicaratxus. La massa grisa
com totes, la blanca tampoc destacava.
El pacient va fer un moviment, li
calia més anestèsia. A veure si es despertaria abans de començar. La infermera
li va subministrar una segona dosi i això els va donar un respir per continuar
investigant.
Dues hores més tard no tenien cap
conclusió. Els seus coneixements tenien un límit i potser era aquell.
–Complicat, veritablement,
complicat– va deixar anar el col·lega començant a decaure.
El temps passava i l’experiment
no semblava avançar. Els dos metges esgotats de rebatre’s mútuament qualsevol
proposta, es van deixar caure a les cadires.
–I ara què? No podem deixar a
aquest home sense una alternativa. Això l’acabarà d’enfonsar més en el desànim
i pot acabar fent una bestiesa.
–Bé, hi ha una solució... No cal
que li diguin que han fracassat – va dir la infermera mirant-se les puntes de
les sabates.
–Proposa que l’enganyem? – va dir
el doctor en cap mirant-se-la incrèdul.
–Enganyar... no seria la paraula
adequada. Podríem aplicar allò que s’anomena “efecte placebo”. Per provar...
I mitja hora més tard els darrers
punts de satura semblaven gairebé bordats en el pobre pacient.
Quan l’home es va despertar, es va
trobar adolorit. Encara sota l’afecte de l’anestèsia va intentar endevinar amb
els ulls tancats a quina part del seu cos trobaria la ferida. Va bellugar-se amb
suavitat fins a notar una fiblada a la natja. A poc a poc, va lliscar la mà fins a palpar-se el cul; hi va trobar una enorme vena que el comprimia. Va aixecar
lleugerament el llavi dibuixant un somriure i seguidament es va posar a riure
com un boig... I és que només pensar que el sentit de l’ humor de l’Aicaratxus
estava en aquest lloc ja el va fer petar de riure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada