BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dimarts, 30 de desembre de 2014

TEMPS DE CANVIS

Per què els homes i les dones tenim comportaments tan diferents? Perquè la societat ens tracta diferent, de manera més o menys conscient, i ens transmet una sèrie de normes i pressions que ens fa ser com som.

Des de l’època de les cavernes el rol de l’home ha estat pràcticament el mateix: el dominant, el protector, el triomfador... Però el paper de la dona, clarament secundari, ha anat evolucionant en aquest darrer segle i s’ha produït una revolució femenina que sembla no tenir marxa enrere. I és que hi ha tantes diferències de gènere i pressions socials que sovint no hi posem esment...

Popularment al món s’accepta com una sort l’arribada d’un fill mascle i en canvi és viscut amb menys gràcia si es tracta d’una nena, els avortaments massius de fetus femenins de la Xina en són un trist exemple.

I és que aquesta diferència de tracte està tan acceptada des de les famílies, que fins i tot les mares tractem inconscientment de manera diferents als nostres fills de les nostres filles: els colors, les joguines,...  Els elogis cap a les nenes són gairebé sempre estètics, que boniques les nostres petites princeses, i en canvi en els nens ens referim més al caràcter:  forts i valents.

Els anuncis infantils de la televisió abans ens inculcaven a les nenes el rol de mares i les nines eren nadons que havíem de cuidar per la seva aparent fragilitat. Ara no hem millorat gaire: la maternitat ha estat substituïda per la seducció (estoigs de maquillatge) i l’adolescència prematura (nines que aparenten adolescents amb cossos desproporcionats: llavis grans, cintures impossiblement estretes..., en les quals la nena s’emmiralla i desitja imitar). Però els anuncis destinats als nens continuen sent bàsicament els mateixos de sempre: armes, jocs violents, robots,... Un món caòtic, buit, virtual, sense sentiments... Matar sense cap amenaça, agressió sense motiu, la vida no té cap valor: “Game over” i tornar a començar.

En els patis de les escoles hi ha una pista de futbol on la majoria dels nens juguen i les nenes s’ho miren. Els professors sovint es comporten diferent amb els nens i les nenes i se’l valora diferents aptituds. Normalment els nens creen més conflictes i les nenes reclamen menys atenció, però existeixen tristament situacions de bulling amagades en els nens perquè no es queixen, perquè fa dèbil i no poden plorar... En canvi, les nenes acostumen a queixar-se davant de situacions semblants.

On la diferència de gènere és molt evident és en els llibres d’història:  no hi surten les dones, no hi ha textos ni cites de dones... La presència femenina només apareix en exemples de converses en llibres de llengua.  També existeix una greu invisibilitat de les dones en termes genèrics: “Som-hi nois!... Tots els homes de la terra...” que assumim calladament.

Un altre component social que fa pensar és l’alta taxa de mortalitat masculina: moren molts homes en baralles, en curses de velocitat, prenent drogues... i en riscos presos de manera  innecessària per voler ser més que els altres. Els homes estan programats per triomfar i se’ls crea una pressió que si no ho aconsegueixen, a vegades, poden caure en el suïcidi i l’alcoholisme... A les dones se’ns demana ser físicament seductores i agraciades, complir uns cànons de bellesa inabastables que porta a la bulímia i l’anorèxia en persones amb poca autoestima. Però després s’espera de nosaltres que siguem unes excel·lents mares i eternes cuidadores. Per què estudiar i preparar-se tant si hem d’acabar a casa? Es veu que amb això n’hem de tenir prou i ens hem de sentir completes.

Uf!! Quanta pressió desmesurada que ens bloqueja a tots i ens fa sentir infeliços!

Ens queda molt per fer... Hem de fer un canvi a la societat i intentar educar des de casa i des de l’escola en busca d’un equilibri. Hem de donar a cadascú el que li falta: permetre als homes treure tota la seva part sentimental tradicionalment mal vista, i no obligar a les dones a ser el que no han triat. Potser els homes, conservadors de mena, ho viuran amb cert patiment per por a perdre certs privilegis  i per la inestabilitat que genera adaptar-se a nous canvis perquè tot plegat significa un gir en les relacions i en el què esperem els uns dels altres. I és que:

“Les dones busquem un home que ENCARA NO existeix i els homes busquen una dona que JA NO existeix.”

Les dones d’ara busquem un home que no s’assembli gens als nostres pares, un home que ens escolti, ens estimi però que ens doni llibertat per estudiar, treballar i ens deixi ser nosaltres mateixes. Un home que ens ajudi en la feina de la casa, que cuini i tingui cura dels fills amb paritat. Un home amb una part femenina desenvolupada sense cap mena de vergonya.

Els homes que busquen en la seva parella una segona mare no la trobaran. Nosaltres no volem ser com les nostres mares abocades eternament a la família a ajudar a realitzar els desitjos dels altres aparcant els propis en un racó. Ho volem fer tot, compaginar tot... Serà difícil, ho sé. Ens equivocarem moltes vegades i haurem de tornar a començar, però tot serà més fàcil si tots ens hi impliquem.

Aquesta evolució és un camí cap a la llibertat per poder ser cadascú qui vulgui ser. Els homes i les dones som persones amb desitjos i il·lusions per realitzar. Busquem simplement igualtat d’oportunitats i despendre’ns a poc a poc de totes aquestes capes de pressió social que ens han encasellat.  Trencarem barreres i farem un món nou on tots, homes i dones, puguem viure amb plenitud.



dimarts, 9 de desembre de 2014

SINCERITAT

Hi ha persones que vivim enganyades. Ens pensem que en aquest món es pot viure dient la veritat i essent sincer i autèntic. Ens pensem que essent bones persones com som, no hi pot haver problemes, perquè no tenim res a amagar, però aquesta idea és sovint errònia.

A vegades la franquesa topa amb persones amb qui creies que podies obrir-te, però quan ho fas la seva reacció no té res a veure amb l’esperada: es tanquen en banda amb un sonor cop de porta que et deixen glaçat. Dir la veritat no vol dir ser honestament cruel, ans el contrari, em refereixo a parlar en veu alta de les coses bones que aquella persona t’aporta a la teva vida. Hi ha persones que aquest gest l’interpreten com una intrusió a la seva intimitat. No tots busquem el mateix en les relacions i ens costa entendre-ho... Haurem d'aprendre a respectar que per alguns la sinceritat és excessiva.
    
“Qui diu les veritats, perd les amistats” em deia la meva àvia. Doncs, que trist... Em sembla patètic haver de viure en un món ple de farsants. Que fingir o aparentar sigui la cara que es vol oferir als demés. De petons forçats a les galtes, d’abraçades poc estretes, de somriures mentiders...

Aquests dies passejant per les botigues he vist :”Amics Invisibles a 5 euros”. Em sembla una idea genial... Qui no té un amic és perquè no té cinc euros... Crec que entraré a la botiga i me’n compraré un. No sé quin ventall d’estoc tenen, espero que n’hi hagin per triar. Vull un amic sincer, que em digui les coses tendrament clares i que me’n pugui refiar. No vull ni que me l’emboliquin, me l’emportaré de braçet!  


dilluns, 1 de desembre de 2014

TRES

La Judit té un dia trist avui i és que: avui fa un any que va morir l’Héctor... L’Héctor era un dels seus millors amics juntament amb en Gil. De fet, eren un trio d’allò més ben avingut. Anaven junts a tot arreu, sortien de copes, anaven a la muntanya... La Judit se’ls estimava tant als dos que mai s’havia vist capaç de triar-ne només un.

Portaven junts en el mateix grup d’esplai des dels deu anys i cada cap de setmana es veien i participaven en totes les activitats. Es van anar fent grans i quan l’esplai va quedar aparcat, la seva amistat va continuar.

Sempre anaven els tres i la Judit s’hi sentia còmode entre els dos nois.  L’Héctor era alt i prim, de caràcter una mica tímid i reservat, però amb idees genials que li venien al cap de tant en tant. En Gil era de totalment al revés de l’altre, més baixet i corpulent, tot ell força física i de caràcter obert i alegre. Ella creia que els dos junts feien l’home ideal, ja el què li mancava a un, ho trobava a l’altre i al revés.

Un dia que l’Héctor estava malalt, en Gil li va demanar per sortir com a parella. Va ser una sorpresa... Ella no va saber què dir, era un afalac evidentment, però llavors què passaria amb l’Héctor?... El deixarien tirat i sol?  Pobre!... En Gil es va emprenyar i li va dir que això era problema d’ell, a veure si l’havien de portar d’espelma tota la vida darrera seu, que ja era grandet per buscar-se la vida...

La Judit no sabia què fer i va anar a veure l’Héctor a casa. Estava molt enfebrat i feia molt mala cara. De sobte, ell li va agafar la mà i li va començar a dir paraules boniques. Ella ho va atribuir a la febre i s’ho va prendre somrient. Encara no sap si emportada per la tendresa o per veure’l desvalgut, ella li va agafar la cara amb les dues mans i el va besar. L’Héctor, malgrat està malalt, va respondre àvidament.

Van estar uns dies despenjats tots tres. La Judit havia de pensar i no es veia en cor de decidir res sense fer-los mal. Els tenia a tots dos pendents i no sabia com encarar aquesta nova situació.

I va venir el pont de primers de desembre i tenien per costum passar-lo a la muntanya. Però en l’últim moment, la Judit va agafar una passa i li va ser impossible aixecar-se. Els va obligar a anar-hi ells dos sols, va pensar que, fins i tot, els hi aniria bé parlar sense ella al davant.

Ningú es pensava que un d’ells no tornaria. Què va passar? Un accident, un absurd i estúpid accident a la muntanya com n’hi ha tants: una relliscada, un mareig o un vertigen que va provocar una caiguda que va malbaratar una vida que encara prometia llarga.


Avui la Judit té un pes dins seu que fa que li costi llevar-se. Quan finalment s’aixeca, busca en Mixu. Troba estrany que no estigui miolant i fregant-li les cames com sempre. On carai s’ha ficat?

Fa dos mesos que viu amb en Gil, i ell i el gat no es porten gaire bé. Des de l’accident de l’Héctor, en Gil ha canviat; ja no és aquell noi alegre que la feia riure.  Quan li va demanar per anar a viure junts, la Judit no va gosar negar-s’hi, però la convivència no està sent com ella esperava. Hi ha alguna cosa que la fa està intranquil·la i hi ha dies que no es treu l’Héctor del cap... Sovint somia que ell la crida i l’avisa que estigui alerta, però no entén a què es refereix.

Tothom es va creure la versió del supervivent, per què no se l’havien de creure? Eren amics, no? Bé, amics... No sabem els matisos d’aquesta paraula: dos homes enamorats d’una mateixa dona poden ser amics o ja han deixat de ser-ho si abans ho eren? A vegades la Judit es mira de reüll en Gil i dubte...

Però aquest matí intenta fer fora aquests mals pensaments que no porten enlloc i es disposa a fer una mica de feina per distreure’s.  

Mixu?? Mixu??? El crida per tot el pis i no el troba. Que estrany... Recull tota la roba bruta i surt a la galeria. Obre la rentadora i veu una cosa peluda en el tambor i,... en aquell instant, reconeix el cadàver del gat asfixiat.


dijous, 13 de novembre de 2014

DIES D'IL·LUSIÓ

Sovint m’agrada buscar al diccionari paraules que descriuen el món que m’envolta i aquests dies he buscat:
“IL·LUSIÓ: 1 Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable. 2 Esperança sense fonament real. 3 Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”.

La primera definició m’agrada perquè si un mot es defineix com alegria o entusiasme amb l’esperança de que passarà quelcom bonic, em sembla realment preciós. La segona definició em crea una mica de neguit pel fet de que digui que no hi ha un fonament real cap aquesta esperança. I la tercera és la que menys satisfà, perquè diu que, en el fons, només és un error de percepció i la realitat no té res a veure amb el que esperem que passi. ...Carai!

Me n’he anat a buscar el diccionari de sinònims, a veure si m’anima una mica, i he trobat: “IL·LUSIÓ: Miratge. Quimera, utopia, al·lucinació. Somni”. M’he quedat parada... D’entrada sembla que la il·lusió és més mentida que realitat, que només és un desig que sembla bastant impossible. Ai! Que trist... Em quedo amb l’últim sinònim: Somni. I és que si hi ha una cosa que no se’ns pot negar són els somnis i el dret a somniar.

Somniar és gratis, de moment, i a mi m’encanta fer-ho. Sovint me’n vaig a dormir amb l’expectativa de: a veure què somniaré avui?... Com aquell que va al cinema i espera amb ganes una pel·lícula que el sorprengui i el captivi. I mentre visc el somni tot és real i tot és possible: les portes de la imaginació s’obren i conviuen de costat els móns més oposats i estrambòtics. Sóc jo la protagonista i al cap d’un moment em veig a mi mateixa de lluny. Puc ser un home, una criatura, o fins i tot un animaló: canvio de cos i de personalitat a plaer. Faig i desfaig: sense ordre ni llei. És per mi una altra realitat.

Estic segura que en un futur no massa llunyà s’inventarà una màquina a on ens podrem connectar per somniar. Podrem decidir amb qui volem compartir els somnis aquella nit i l’altra persona somniarà el mateix que nosaltres i viurem la mateixa aventura. Serà una transformació nocturna que ens deixarà volar i donarà peu segurament a moltes transgressions  i infidelitats, però tot s’acabarà tan bon punt ens despertem. Serà com viure dues vides i passarem d’una a l’altra només tancant els ulls. Però encara falta per això...

Tornem a la Il·lusió que és una paraula clau a la vida que a partir d’ara escriuré amb majúscules: IL·LUSIÓ.

Què és una vida sense Il·lusió? És... mitja vida. Sense un motiu per llevar-nos cada dia, anar treballar, esperar el cap de setmana i així, mes a mes, any darrera any,  fins a la fi dels nostres dies.... això no és viure,... és subsistir o sobreviure,... anar tirant, res més.

“D’Il·lusió també es viu” diu un refrany. I tant! Les il·lusions han de ser el motor que ens fan avançar: aconseguir petites o grans fites. Quan morirem ens passaran pel davant les imatges dels bons moments viscuts, de les il·lusions complertes, dels somnis realitzats. De tot allò que ens va fer feliç i pel qual ha valgut la pena viure.

Quan som joves pensem que podem menjar-nos el món, però a mesura que de les nostres expectatives no es compleixen i, a base d’algunes frustracions, aprenem a baixar el llistó de les nostres il·lusions. Toquem més de peus a terra i decidim que no importa que els guapos i rics no ens facin cas, que hi ha portes que mai se’ns obriran i que potser picàvem massa alt.

No cal posar un llistó tan amunt: un dinar amb família, un trobada amb un amic, una caminada de cap de setmana, la lectura d’un nou llibre, una nova recepta de cuina... Qualsevol cosa que ens desperti alegria i que esperem amb frissança ho és, com deia la primera definició, i d’entrada és un sentiment positiu que ens fa anar pel carrer amb un somriure.

Però quan una Il·lusió s’encomana i es comparteix és genial. Provoca tanta quantitat d’energia positiva que la gent se sent com alliberada. Això és el que he viscut aquests dies, la sensació d’estar fent història, de lluitar pacíficament i amb armes honestes: amb somriures...  És la ben bé la primera definició.

Avui no em vull creure la segona: ” L’esperança sense fonament real”. Em nego a pensar que tot aquesta Il·lusió acabi sent una utopia. No, no vull.

I de la tercera definició: ”L’error de percepció provocat per una aparença” no va per nosaltres. Si de cas, va per les persones que no veuen més enllà del seu nas i es posen d’esquena a les Il·lusions dels altres. Va pels que no volen escoltar,  que no tenen la més mínima empatia per ningú i creuen que tot és una al·lucinació que es desfarà.

I és que a vegades, si les circumstàncies són idònies, quan les Grans Il·lusions es converteixen en el desig d’un poble no hi ha res que ho aturi...  

       

dimecres, 22 d’octubre de 2014

ENAMORAT

En Marc s’aixeca del llit. Amb la poca claror que entra del carrer per les escletxes de les persianes, es vesteix amb la roba escampada que té per terra. S’acosta a la Txell que dorm plàcidament al llit, li aparta els cabells de la cara i, amb molta tendresa, li besa el front. Sense fer soroll, camina a les palpentes per una casa que no coneix fins arribar al rebedor. Agafa la jaqueta del penjador, comprova que hi ha les claus i el mòbil i tanca amb suavitat la porta del pis. Baixa les escales lleuger i arriba al cotxe xiulant i fent dringar les claus a les seves mans. Alça els ulls i veu una lluna minsa que, còmplice del seu secret, li cluca l’ullet. Es sent tan feliç, ... immensament feliç. Està enamorat.

Sospira. Retroba aquella sensació tan agradable d’estar en pau en ell mateix i amb el món sencer. Tot li sembla meravellós... Com ha pogut viure sense això durant tan de temps? És la tercera vegada que s’enamora i creu que viure-ho és el millor regal que li pot fer a la vida... No li cal res més, és el súmmum de les sensacions, dels sentits,... És possible explotar de felicitat? Creu que sí... Es sent tan plenament complet que la seva satisfacció vessa per tots els porus. Tot és tan senzill que és increïble...  lo impossible esdevé realitat... és tocar el cel amb la punta dels dits...

No vol pensar en què passarà demà, ni d’aquí un mes, ni d’aquí un any. Sols viu l’ara i aquí. Vol fer-lo etern i reviure’l una vegada i una altra. Impregnar-se d’aquest embruix i assadollar-se de d’aquesta màgia. És cert que en aquest món tan material, la màgia també existeix... Només quan un s’enamora n’és plenament conscient...

Mentre condueix una cançó romàntica de la ràdio el transporta de nou als braços de la Txell. Parat en un semàfor, ressegueix inconscientment el volant del cotxe amb la mà dreta. Recorda la suavitat i la fermesa del cos d’ella. A poc a poc la mà llisca per la seva rodonesa i rememora les corbes del final de la seva esquena. Imagina la Txell boca terrosa deixant-se acariciar... La cançó el deixa embadocat. La mà s’enfonsa en els contorns del volant i el dit mig busca racons per acaronar i esbalaït es perd per altres universos acabats d’explorar... Deixa que el semàfor canviï tres vegades abans no arrenca. A les quatre del matí, la ciutat dorm i ell somia despert...

S’ha enamorat de la seva manera de ser, del seu sentit de l’ humor, de la seva agilitat per encadenar idees... De com es mou, de com s’aparta els cabells darrera l’orella, de com es mossega el llavi quan rumia... I és que de la Txell li agrada tot: l’olor dels seus cabells, els seus ulls color mel, els clotets de la seves galtes... El sedueix el caliu de la seva veu a cau d’orella, el seu alè i el gust de la seva pell. Però el què realment li roba el cor és el seu somriure. Meravellós i encisador somriure que li dóna ales per volar i imaginar i desitjar...

Portava tan temps esperant el desenllaç d’avui que temia que el decebés. Patia per si tot acabava en un buit absurd i irreconciliable que no permetés una marxa enrere. I després del sopar, de riure, de petits acostaments, tot ha sorgit sol de manera natural, inevitable...

Somriu, no ha deixat de somriure des de que ha saltat del llit. Convençut que el seu rostre avui brilla més que la lluna i que el temps batega al ritme del seu cor. 



dimecres, 15 d’octubre de 2014

PERSONATGES DE NIT

     Estic escrivint. El silenci de la nit em va bé. Després d’enllestir el sopar, endreçar la cuina, preparar maletes i deixar als nanos colgats al llit, és la meva hora. L’hora que el meu marit aprofita per fer zapping i jo, d’esquena a la tele, escric. Però el millor és quan ell se’n va al llit i veient-me inspirada, em fa un petó resignat i dedueix que avui li faré el salt i em quedaré a escriure. Llavors és el meu moment. El moment en que les mans van soles, les tecles sembla que es premin amb el pensament i el cap córrer. La imaginació vola i fuig tan enllà que a vegades tinc por que no sabrà tornar. Hi ha dies que és tan genial i divertit que, segurament, és pecat i tot. Una acció que dóna tan plaer ha d’estar prohibida, o ha de ser de pagament o és una degeneració, segur.

     I aquest món pervers em perdo... I desapareixo en el temps i en l’espai i passo a viure en un món paral·lel, o en una mena de submón, on la realitat i la ficció no es posen d’acord i em confonen. Els personatges dels meus contes surten de la pantalla i se’m passegen pel menjador. A vegades se’m barallen, em saquegen la nevera i se’m apalanquen al sofà. Parlen entre ells i em monten uns tinglados...

     Sempre n’hi ha algun que es queixa i se’m asseu al costat mentre escric, em recolza el cap a l’espatlla i amb cara de pena es lamenta... N’hi ha que no els agrada com són i volen que els hi doni una personalitat més potent, que els faci més bonics físicament o que la història que els hi vaig muntar no els hi agrada i la volen diferent. A vegades m’atabalen... Jo dic que el què està escrit i penjat al Bloc, ja no ho canvio, que no es pot estar dubtant tota la vida i que no hi ha volta endarrere. Però ells insisteixen, pesats...

     Hi ha la “Magalí”, escabellada que es rasca tot el dia i crec que porta polls, que em retreu ullerosa que no li faig cas. Com em pot dir això? Si li estic fent una novel·la que em porta una feinada i un munt d’hores que no sé si serviran per res... En “Simó” que ara que ja sap qui s’amagava a les golfes de la masia, em demana què n’ha de fer d’una masia vella i destartalada. Que sé jo!  Vés a una immobiliària, segur que trobes algú de peles que li encantarà restaurar-la i te la compra... En Quico del conte “No hi ha qui entengui a les dones”, que s’ha tornat a barallar amb la dona i no sap com arreglar-ho. Noi, no sé, treballa-t’ho una mica... La Mercè de “Dones casades i sexe” que des de que sap que el seu conte és el més llegit del Bloc amb diferència, es mou per casa amb un glamour i uns aires de diva que no hi ha qui l’aguanti. Tinc “Mitjons desaparellats” per tot arreu: al sofà, darrera les cortines, sota el llit... L’altre dia en vaig trobar un parell al calaix del pa. Per favor! Aquí no! Busqueu intimitat en un altre lloc, si us plau... Hi ha la Laura de “El Príncep Blau” que sí que em fa patir. Torna portar un ull morat i el llavi inflat. No hi ha manera que es desenganxi de l’Ivan, crec que un dia me la matarà, pobreta... Mira, en “El gat i la rata” , el gat ja fa dies que es va cruspir la rata i ja n’ha trobat una altra igual de submisa, igual d’enamorada, igual de bleda... No hi ha manera, mentre hi hagi gats, sempre hi haurà rates disposades a sacrificar-se per uns ulls bonics... La que està la mar de bé és “La Princesa”. Es veu que amb el drac es fan d’allò més. Qui ho havia de dir! Tants anys buscant un príncep i al final resulta que com un drac apassionat no hi ha res... Ufff!! La vida! Com ens la podem arribar a complicar!... Per cert, l’àvia amb Alzheimer del “No recordo” fa pocs dies va traspassar. Últimament vivia en el buit total, aïllada del món, en un lloc difícilment classificable... Al cel sia.

     I les hores passen que n’hi me n’adono i quan un badall m’interrompeix retinc la vista en el rellotge i veig que ja són les quatre. Valga’m Déu!! Com passa el temps quan un es diverteix! La teoria de l’Einstein la puc realment corroborà.

     Em costa una feinada fer-los entrar novament a l’ordinador, d’un en un, sense empentes ni discussions! L’altra nit, l’Eva de “La vida al paradís” se’m va quedar clapada al sofà. Es veu que  al paradís no tenen res tan còmode com un sofà i vaig haver de cridar a l’Adam que sortís a ajudar-me. Pesa com roc aquesta mossa, crec que últimament menja massa pomes...

     I quan ja ho tinc tot endreçat, me’n vaig al llit. I ahir, pel passadís veig a venir algú. Ostres! Algun personatges que se m’ha colat i no l’he vist?... Però quan m’hi apropo m’adono que sóc jo mateixa??!!... Jo mateixa,... amb pijama,... despentinada que entra al quarto de bany. De debò??... Estic duplicada????... Sense fer soroll, em trec la roba, agafo un altre pijama del calaix i em fico al llit. Quan torni l’altra JO del lavabo ja m’agradarà veure on ens fiquem tres en un llit de metro trenta-cinc?... I sense capficar-m’hi més, quan el cap em toca el coixí, m’adormo.      

dimarts, 7 d’octubre de 2014

SIMÓ 6ª PART I ÚLTIMA

      —El notari m’ha trucat i m’ha dit que t’ha donat les claus. Sabia que vindries...—fa la Mercè abraçant-lo. – T’has convertit en un home ben gran i ben guapo—li diu alçant una mà i acariciant-li la piga de la galta amb la punta del dit.
        A en Simó se li fa estrany abraçar a una Mercè tan petita quan ell la recordava alta i forta, i es ruboritza davant la seva carícia com si encara tingués deu anys. Ella se li agafa del braç i sota el paraigua s’apropen a la porta. Costa d’obrir. La tia Amàlia va marxar fa tres anys de la masia i des de llavors que ningú hi ha tornat a posar els peus. L’entrada és plena de teranyines que pengen del sostre i les rates corren esperitades davant els intrusos. Se sent la pudor dels excrements secs de la vaca i la mula. I també olora a humitat. La cuina està bruta i desastrosa, i a la Mercè se li neguen els ulls quan la veu tan abandonada: hi ha cagallons de ratolins per damunt dels fogons i uns quants han fet niu dins una olla.

    —Què en faré jo d’aquesta casa?—demana dubtós en Simó.

    —No ho sé, fill. Et valdrà una picossada arreglar-la... Però és casa teva i la casa dels teus avantpassats—diu pesarosa mentre obre una finestra. A fora encara plou.

    —Poc en sé jo dels meus avantpassats, només el que em va explicar tu aquelles setmanes que vaig ser aquí—fa en Simó mirant-la fixament.—I no m’ho vas explicar tot, oi?.

     Espera la reacció d’ella que fa com si no el sentís. La Mercè agafa un drap d’un calaix, frega el banc  i s’asseu. Aprofita per treure la pols que té just a sobre la taula mentre busca les paraules adequades per explicar una història que va prometre que mai explicaria a ningú. Mira com en Simó també s’asseu i comença:
     —Quan l’Amàlia es va convertir en mestressa era poc més que una nena. La família del teu avi i la de la teva àvia van partir-se el pastís a cops de destrals i es van endur les millors terres. A la teva tia li va tocar fer-se càrrec d’una masia opulenta que havia de mantenir amb les sobres d’aquests corbs. Van ser uns anys durs, però de mica en mica es va anar espavilant tota sola perquè de seguida es va demostrar que el teu pare no servia per aquesta empresa. Ell es va instal·lar a Barcelona i ben poc se’l veia per aquí.
     >>Com cada any, llogava jornalers per fer la collita, temporers que passaven uns dies a la masia i després desapareixien. Un estiu va venir un xicot francès, Pierre, crec que es deia. Era de cabells negres i pell bruna cremada pel sol, amb uns ulls profunds com el fons d’un pou. La teva tia era jove i mai s’havia fixat en ningú i, ningú s’havia fixat en ella, tampoc. S’havia tornat reservada i desconfiada però hi havia alguna cosa en aquell xicot que l’atreia. Durant aquell estiu es va deixar portar i es va rendir al joc de la seducció. Quan es va acabar la sega ell li va prometre que anava a França a recollir les seves coses i tornava. L’Amàlia, enamorada,  el va esperar il·lusionada un mes, dos mesos, tres... i no va tornar.
     >>Va plorar amargament el seu despit, i quan creia que només podia oblidar-lo, es adonar que estava embarassada. Va fer els impossibles per treure aquella criatura del seu ventre, però la gestació continuava malgrat tot. Quan va començar a fer-se evident, va acomiadar a tothom i només jo em vaig quedar al seu costat. Era jo la que anava al poble, era jo la que sortia quan algú demanava per ella i així, d’amagat de la gent, va arribar el dia del part.
    >>Va ser llarg i dur... Pensava que l’Amàlia es moria. Era estreta de malucs i el nen era gros i es va encallar a mig parir. Ella maleïa i renegava tant que pensava que vindria el dimoni i se’ns emportaria a les dues a l’infern... Va ser horrible!— Dels ulls de la Mercè en baixen dues llàgrimes i en Simó no pot estar-se d’agafar-li la mà per damunt la taula.—Tot eren crits, suor i sang... Jo també era jove i mai havia vist néixer una criatura. No sabia com ajudar-la i em semblava que s’havia de partir pel mig. Vaig tibar amb tanta força a aquella cosa llefiscosa i morada que sortia de dins d’ella que em va caure al terra. Jo només volia salvar l’Amàlia, no m’importava res més... Quan va expulsar la placenta i els seus crits es van calmar, vaig recollir del terra aquell fetus. Ens pensàvem que era mort... Vaig decidir d’enterrar-lo a l’hort i just quan el baixava, es va posar a plorar. Era viu i ben viu, però tenia el cap deformat. Vaig girar-me i el vaig donar a l’Amàlia, però ella em va dir que no el volia i es va posar d’esquena i la vaig sentir plorar.
    >>Què en feia jo d’aquell nadó? Vaig cuidar-lo pensant que només era qüestió d’hores o dies. Era impossible que pogués viure una criatura amb el cap aixafat. Però no es va morir. Va viure i va créixer amb un retard evident. El teníem a les golfes, dormia molt i no molestava. Tampoc semblava trist. El pujàvem a veure tres cops al dia, però no el vam estimar mai...  I mai no li vam posar nom.—La Mercè plora desconsoladament. Massa anys aguantant un secret l’ha minada per dins i ara surt tot... En Simó espera pacient, que tregui tot allò que duia a dintre i que ara ja no té cap sentit continuar retenint. –Nosaltres el teníem controlat, evitàvem visites i estranys. Però un dia vas aparèixer tu... La teva curiositat i llestesa va estar a punt de revelar el nostre secret. El nen et va veure i se’t volia acostar. Era incapaç de parlar però era la primera vegada que veia algú semblant a ell. Va escapar-se de les golfes unes quantes vegades...

    La Mercè es queda una estona en silenci, perduda en els seus pensaments. En Simó espera pacient. Finalment gosa preguntar:
     —Què se’n va fer?
    —Va morir. Un dia al matí, vam trobar-lo mort al llit. Potser no t’ho creuràs, però des de que vas estar aquí, l’Amàlia el tractava millor. Crec que va aprendre a estimar-lo i just quan començava a veure’l com un fill... se li va morir.

     El matrimoni de la Mercè va sortir erm i sempre ha cregut que Déu li va donar el càstig que es mereixia per fer el què fa fer. Després de tants anys ja no serveix de res lamentar-se. Continua:
     —El vam enterrar a l’hort entre totes dues, una nit – i un calfred la fa tremolar tota ella. S’aixeca i tanca la finestra. —El que abans havia estat una nosa després es va convertir en un buit... –  diu movent el cap d’un costat a l’altre i afegeix— Vine, et vull ensenyar una cosa.

    A poc a poc, enfilen escales amunt fins a les golfes. La Mercè pren les claus i obre la porta. En Simó agafa aire i s’esgarrifa pensant que en aquell lloc hi va viure un nen durant tota la seva vida. Contempla els trastos i els mobles tapats amb llençols. Dóna un cop amb el peu a alguna cosa que rodola cap a sota el llit. S’ajup i descobreix una pilota, la seva pilota... L’agafa i sense ser-ne conscient s’hi abraça com quan era petit.
     I llavors sent la veu de la Mercè que diu:
     —Mira!
    Quan es gira, queda parat. Tot el pany de paret està dibuixat sobre el guix, un mural gravat fet amb un punxó o un clau. Hi ha l’era de la casa, la bassa, els ànecs, els arbres, el camí ,la portalada, el gos petit... Mira per la petita finestra rodona i veu que el nen va copiar tot el que veia a fora, tot... I, quan s’hi fixa bé, veu que en un costat hi ha dos nens dibuixats que comparteixen una pilota: un té el cap deformat i l’altre té, clarament, una enorme piga a la galta.

    Bocabadat,  la pilota li rellisca de les mans ...

     FÍ



dimecres, 1 d’octubre de 2014

SIMÓ 5ª PART

Lentament, va enfilar amunt, ara un esglaó ara un altre. Tenia la certesa que a les golfes s’amagava un secret molt ben guardat i ell, aquell matí, havia pres la decisió d’esbrinar-lo. L’escala acabava amb una porta que li barrava el pas. Va moure inútilment el pany. Va ajupir-se i ficant l’ull al forat de la clau, va poder veure un munt de trastos tapats amb llençols i, en un racó, quelcom semblant a una habitació amb un llit, una tauleta i ... Un moviment ràpid d’una ombra el va sobresaltar i va treure l’ull. Després, la foscor dins el forat. Algú tapava intencionadament la seva visió. Sí, era una persona. En sentia la respiració accelerada i un xiuxiueig que no entenia. Va sentir un soroll d’una cosa que rodolava i va endevinar que era la seva pilota que lliscava pel pis.

—Qui ets? — va dir en Simó amb veu segura—Sé que tens la meva pilota
Només en va sortir un silenci i de sobte...

—Simó!! Simó!!

La veu de la tia el va sobresaltar. El cor li va fer un bot i el va espantar més que el que podia haver-hi darrera la porta. Va pensar en la tia enfadada i, fent el mínim soroll possible, va començar a baixar les escales de fusta.

—Simó!! On t’has ficat? Baixa! Mira qui t’ha vingut a buscar... —deia la tia mentre, desconcertada de no trobar-lo, tornava altra vegada al pis de baix.

A buscar?? A buscar!! Ostres!!... La mare!!! En Simó va baixar el tram d’escales cap a l’entrada rabent i va intuir al mig del portal una figura femenina que no podia ser ningú més que la seva mare. S’hi va llençar i de l’embastida per poc no la tira la per terra... I és que en Simó s’havia fet fort durant aquestes setmanes a la masia i ara deixava sortir tota la seva energia i emoció sense mesura. La mare el va rebre sorpresa i contenta. El va abraçar, el va besar i li va passar les mans pels cabells que li havien crescut i que li donaven un aspecte una mica salvatge i deixat. En Simó l’estrenyia tan fort que el pare, en un segon pla, va acostar-se a dir-li que tractés amb cura a la mare, que encara estava delicada. Pare i nen només es van mirar de manera distant
.
La tia els va fer entrar a la cuina on la Mercè observava amb les mans a la cintura com en Simó es mantenia fermament enganxat a la seva mare. Va fer llimonada i va treure una capsa de galetes que es guardava per moments especials com ara aquest.

Van parlar molt per sobre de com havia anat l’operació i l’estada a l’hospital. La recuperació seria lenta però el futur semblava prometedor. La mare va demanar com s’havia portat en Simó durant aquest temps a la masia i la tia només es va desfer en elogis i en va recordar els bons moments. El nen somreia i es mirava la tia amb una certa complicitat. Poc després van esperonar-lo a que anés a buscar la maleta i decidit va pujar a la seva habitació a recollir els seus objectes personals.

Mentre els adults s’acomiadaven, en Simó va anar a acariciar per última vegada al gosset amic seu. Va donar un darrer cop d’ull a la casa i va semblar-li tan diferent de com la va veure quan va arribar.

Un petó a la Mercè i una abraçada estreta a la tia, va ser la seva manera de dir Adéu. I ja dins el cotxe en marxa va dir al seu pare:
—­­ ­­Un moment!
—Que et deixes alguna cosa?— va dir ell aturant el cotxe i girant el cap.

Els ulls d’en Simó es van dipositar en la finestra de les golfes i es va recordar de la pilota. Però després va afegir:
—Res, pare! Tornem a casa...

VINT ANYS MÉS TARD

En Simó està assegut al cotxe. A fora plou i veu com les gotes de pluja rellisquen pel vidre i l’aïllen de la resta del món. Té un sobre a la falda que li acaba d’entregar el notari. El tomba i li cauen a les mans unes claus enormes. La tia és morta, va morir fa una setmana, i ahir el van trucar perquè fos present a la lectura del testament. És l’hereu universal de la herència de la tia Amàlia. Ara és seva la masia i les terres. De diners pocs n’hi ha després dels tres anys que ha estat la tia amb Alzheimer en una residència. Era l’únic parent que li quedava: la mare mai es va refer del tot i va morir d’una pneumònia cinc anys més tard d’aquella estada llarga a l’hospital; el pare en fa set que va morir en un accident casolà un dia que havia begut massa. Des de que va morir la mare, que el pare no va aixecar cap, va perdre la feina, només tenia deutes i a les venes hi portava més vi que sang.

Poc hi pensava en Simó amb que li vingués una herència, de fet mai s’ho havia plantejat... Com tampoc s’havia parat mai a pensar d’on sortien els diners que van pagar la seva carrera i el màster. Creia que el pare tenia un racó i resulta que al darrera de tot, la tia Amàlia vetllava per ell. I ho sap ara, ara que ja és morta i no pot agrair-li... Li sap greu no haver-la visitat més, de no haver estat més atent amb ella...

Li venen al cap les setmanes que va passar a la masia quan era petit. Engega el cotxe i perdut en els seus pensaments condueix tot el trajecte fins a plantar-se davant de la casa. Encara plou però acosta els ulls al vidre i veu deformada una masia que feia anys que no veia. No li sembla tan gran com la recordava. La contempla molt deixada i abandonada. Què esperava?

Quan mira cap al cobert veu un paraigua vermell i li sobta. Hi ha algú arrecerat en el cobert, potser algú a qui la pluja forta l’ha sorprès i simplement espera a aixopluc que passi el mal temps. Llavors veu que el saluda. Abaixa el vidre i reconeix la cara de la Mercè, més plena d’arrugues, però els mateixos meravellosos ulls. Salta del cotxe i amb una correguda, s’acosta al cobert.

(Continuarà)

dissabte, 27 de setembre de 2014

NOMÉS UN REFREDAT

Ahir em vaig anar a dormir amb la idea que estava covant alguna cosa, sentia molt fred i vaig pensar que, segurament, m’havia refredat.

Aquest matí quan sona el despertador a les set, el paro i m’hi tombo. És dissabte i, encara que tinc un dia molt ocupat, vull dormir mitja horeta més. De sobte, em desperto i falten deu minuts per les nou... Merda!! Volia anar al supermercat i ser a casa abans de les deu. Surto esperitada i em deixo la llista del què havia de comprar penjada a la nevera. Aparco i entro al super. Em noto tèrbola i penso que un cafè de màquina m’anirà bé. M’hi acosto, hi tiro cinquanta cèntims, clico el cafè, m’espero i no em surt res, ni els diners de retorn. Comencem bé...

Camino pels passadissos i m’adono que no estic desperta del tot. El meu cos es mou per inèrcia però el meu cervell no funciona. M’imagino la meva pobra i única neurona dormint per terra, amb una mà damunt la panxa i l’altra estesa, amb la boca oberta i la saliva regalimant-li galta avall. Quin panorama...

De cop, noto una esgarrifança, faig un esternut i un xiulet profund se’m queda pitant a l’orella. Veig la meva neurona aixecant-se de cop, posant-se les mans a les orelles i xocant una vegada i una altra contra les parets de la meva cova intel·lectual. Per un forat se li comença a omplir la cova d’aigua i ella neda i neda, però no pot fer res aguantar l’embat de l’aigua i quan la tempesta s’encalma es posa panxa enlaire i decideix fer el mort. No entenc què hi pinta l’aigua, però després ho veig tot clar... Dotze eixabuiros en un minut. La meva mà busca a les palpentes un paquet de mocadors dins la bossa i em converteixo en una font: nas i ulls es posen a rajar de manera sobtada. Tanta aigua que m’imagino que hores d’ara, la neurona deu tornar a descansar al terra moll del meu cervell.

Aquesta acció es repeteix a cada passadís del super. L’espectacle està garantit... Els pocs compradors que hi ha aquelles hores s’aparten de mi com si portes l’ebola. Camino deixant una aura de microbis per allà on passo. A la parada del peix senyalo el lluç que vull a dos metres de distància, no fos cas que el segurata se m’emporti per atemptar contra la salut pública. Quan arribo a caixa veig que porto el carro ben ple, però una setmana més m’he deixat els vals descompte a casa. Sóc un desastre...

Arribo a casa i endreçar la compra es converteix en un esforç terrible i qualsevol petita acció representa per mi una quimera. És com si portés una ressaca impressionant, però m’he quedat sense festa... Tinc els ulls inflats i el nas vermell. Vaig a mocador cada tres minuts. Decideixo que avui no estic presentable per anar enlloc. La meva neurona ronca després de cada embastida d’aigua,que és el mateix que dir que la meva capacitat intel·lectual avui fa aigües cada dos per tres.

A fora fa un sol preciós de finals d’estiu però el meu cos està a ple desembre. Tremolo i les cames em flaquegen. Definitivament me’n torno al llit i espero dormir i despertar-me millor d’aquí una estona. La família marxa i em deixa tranquil·la, o això es pensa: el telèfon truca un parell de cops i haig de sortir del llit a obrir la porta tres vegades en dues hores. I a cada sortida  l’esgarrifança corresponent, el xiulet a les orelles i els esternuts de seguici. Estic a punt del col·lapse...

Si és cert que un seixanta per cent del nostre cos és aigua, us puc assegurar que m’estic fonent més despresa que els glacials del Perito Moreno.

Un refredat i ens convertim en una paròdia de nosaltres mateixos. No tinc paciència, estic agressiva i la meva neurona fa estona que no respon. Crec que ella sí que ha pogut agafar el són i podrà recomençar el dia més tard. Quina sort...

  

dissabte, 20 de setembre de 2014

NOVES CARTES D'AMOR

 LA TEVA OLOR

 Amor meu,                        
                           On ets? Et busco fa temps i no et trobo. Camino pel carrer atenta, vigilant si et veig, si et reconec en alguna mirada o en algun petit gest... Miro el cel radiant i em deixo emportar per l’aire de primavera. Em perdo en el seu blau intens i em sorprenc de veure que les orenetes ja han tornat. Em distrec amb l’herba tendra i amb les flors de mil colors i mil aromes. Inspiro...

                           Cerco la teva olor, però avui no la percebo i és que de tu només en conec el teu perfum... A vegades el sento caminant pel carrer i, amb els ulls clucs, el segueixo fins que s’esvaeix. M’encanta i em sedueix... M’atrau i em captiva... El meu cervell sap que aquella olor pertany al meu amor, a tu... La teva fragància es creua davant meu, juga amb mi a un joc encisador però jo mai t’atrapo. No sé qui ets, ni quina cara fas... I malgrat el meu cor et cerca delerós, tot és endebades.

                           Torno a casa amb el cap cot i em sento defallir. Em refugio en el meu món i em tanco dins la meva closca. Contemplo la possibilitat de trobar-te en la meva realitat virtual. Espero amb ànsia un missatge teu que em digui que ets tan a prop que només ens separa una simple pantalla. I és en aquest moment que descobreixo sorpresa la teva mà que apareix i que em tiba cap un univers desconegut de cables, xarxes i connexions. Em deixo portar cap a aquest buit que no pertany a cap lloc físic i en aquest racó inaccessible per ningú més, allà, flotant en una altra dimensió, sento la teva olor i, per fi, ... et veig.

                         M’urgeix una abraçada teva i em llenço al refugi dels teus braços. M’emmirallo en els teus ulls i em sento bonica. Em perdo en l’oceà de la teva mirada. Estic bé... Ara sé que res dolent em pot passar. Noto la teva mà acariciant la meva galta i tremolosa tanco els ulls i obro tots els meus sentits. Enfonso el meu nas en el teu pit i m’embriago de tu fins a la sacietat... La teva essència m’embolcalla i m’abandono... Em rendeixo al tacte suau del teu dit resseguint-me els llavis. M’estremeixo quan m’aixeques la barbeta i sento el teu alè a prop del meu. Espero ansiosa la teva boca que s’acobla perfectament a la meva i la teva llengua que es refrega. T’agafo la cara amb les dues mans i em fonc en aquest tsunami de salives. Reneix dins meu una passió adormida i m’adono com t’he trobat a faltar i com et desitjo. I just quan més ansiosa estic de tu... em desperto. M’he adormit davant l’ordinador i tot ha estat fruit de la meva imaginació desbocada. No hi ets tu, ni la teva olor... Em desespero. Ploro.

                         On ets? Potser mai has existit abans i ets només fruit de la meva necessitat?... Jo estic segura que t’he tingut, però quan?... En una altra vida?... Aquesta olor que a vegades m’arriba em fa tornar boja i em destarota el cervell. La conec, m’és tan familiar però no tinc on agafar-me... Sé que és qüestió de temps i un dia l’atzar ens posarà un davant l’altre i ens retrobarem. Però sóc impacient i el meu desig es converteix en desesper...

                             No triguis, Amor. Em cal el teu aroma per continuar respirant...
                                 
                                                                                               Ganes de tu.

dimecres, 3 de setembre de 2014

ANGOIXA

Em desperta l’angoixa d’un malson espantós que oblido en el mateix moment que obro els ulls. Només em queda la taquicàrdia del sobresalt que m’ha deixat ben trasbalsada. Fa una nit d’estiu xafogosa i estirada al llit noto com les gotes de suor em perlen l’esquena. Aparto amb un cop de peu els llençols que em tenen empresonada i em quedo quieta esperant la calma. Els cabells esbullats em fan calor i me’ls recullo amb la mà. Estic neguitosa i no sé ben bé perquè. Canvio de postura, em poso bocaterrosa i llenço el coixí per poder dormir el màxim de plana possible. Necessito deixar de suar i m’aguanto els cabells per refrescar el clatell. El balcó és obert i la persiana dos pams aixecada, però no entra gens ni mica d’aire. Tanco els ulls fins a punt de dormir-me quan a fora sento el crit de dues òlibes que em tornen a posar en alerta. S’han parat a la barana i sento com escandaloses parlen entre elles. Què no tenen altre lloc on anar? Dono un cop a la persiana per espantar-les i marxen.

En submergeixo finalment en el món dels somnis i reconec el què veig davant. Tinc l’estranya sensació que aquest somni ja l’he tingut abans.  Oh, sí!... Ara sé que passarà...  Entra per la porta un nen amb cara preocupada subjectant-se la panxa i em diu: “Mira què m’ha passat”.  Veig per entre mig dels seus ditets un forat enorme per on apunten els seus intestins. I, inesperadament, de cop, li rellisquen i cauen espantosament a terra. El nen es queda terroritzat. Em poso les mans a la boca ofegant un crit i dic: ”Valga’m Déu! Com ho arreglarem això?”. Caic de genolls i m’esforço a tornar-li els budells a dintre, però són molls i llefiscosos i em patinen, i tants com en entren en surten. Els ulls del nen supliquen auxili i jo, per molt que m’hi esforço, sóc incapaç d’ajudar-lo. Ell plora i  jo provo una vegada i una altra fer-li encabir tota la budellada dins la seva petita panxeta. Em falten mans per controlar els metres i metres que pengen del nen i cauen als nostres peus. Demano ajut, però ningú apareix. El nen em mira fixament i em diu amarat de llàgrimes: “Em moriré?”. “No! No ho permetré” li responc envoltada pels seus intestins. Em desespero, m’angoixo i no me’n surto. Un cop i un altre els budells rellisquen i crec que ja en té més a fora que a dins. Déu meu!! Ajuda’m!!!!!... Crido estressada i de sobte... em desperto.

Suada i esverada. Només era un somni, només un somni... Però no puc oblidar la cara del nen desconegut que no he sabut ajudar. Em sento inútil, derrotada. Penso que l’he deixat sol envoltat pels seus propis budells. Pobre nen... Només era un nen... Les llàgrimes amenacen de desbordar-me quan intento prendre consciència de la realitat. No hi ha cap nen, em repeteixo mil cops, només era un somni, un somni...

M’aixeco. Estic massa exaltada i necessito moure’m. L’angoixa se’m menja... No encenc la llum i tontament ensopego amb una cantonada del llit. Un cop a la cadena de la cama em fa anar coixa fins al lavabo. M’ho miro: crec que em sortirà un bony sinó m’ho pressiono. Merda! Poso dos dits a sobre i faig força.  Aaaai!! Fa mal!! Mentre m’aguanto cinc minuts la cama em veig al mirall i m’espanto: escabellada, acalorada, ullerosa... Em pentino, em rento la cara i em refresco el clatell. Obro la finestra de bat perquè corri l’aire, però no en fa.

Ranquejant vaig a la cuina i em poso un got d’aigua. Veig que no he baixat la persiana del terrat quan me n’he anat a dormir. Cautelosa m’acosto al vidre. Sempre tinc la sensació que em trobaré una cara espiant-me. Qui vols que hi hagi?... El nen amb la budellada penjant, potser?... I un calfred em recórrer l’espinada. Tremolo. Estic molt afectada, encara... Tinc un malestar per tot el cos. Obro la porta ràpidament. No, no hi ha ningú. Necessito sortir al terrat.

És una nit realment negra. No hi ha lluna. A prop de casa no hi ha faroles, només camps i de lluny es veuen les llums del poble, però aquesta nit no es veu res, només ho intueixo. M’acosto a la barana i em quedo quieta. Tampoc hi ha estrelles. Una massa fosca sense forma m’embolcalla i em sento tan petita i vulnerable. Tinc la sensació que l’obscuritat amaga quelcom aterridor, com si tots els meus fantasmes s’haguessin posat d’acord per visitar-me. Tinc mala peça al teler, avui. Em sento al costat de l’abisme, just en la gola del llop...Estic a un metre de la porta, amb una camallada sóc a casa i salva, però les cames em tremolen i no sé si hi arribaré.

De sobte noto una plantofada a la cara que em deixa glaçada. Tambalejo. Busco endebades agafar-me a la barana per no caure, però fracasso i em desplomo al terra. Atordida, no aconsegueixo reaccionar i espero una nova envestida. Ni tan sols sé qui és el meu botxí, simplement em lliuro al seu joc perquè faci de mi el què li plagui. No tinc esma per respondre, estic col·lapsada. Venen al meu cap dimonis i bruixes, homes llop i vampirs, fantasmes i zombies... Totes les meves pors infantils apareixen juntes. M’he quedat paralitzada.

Sento dins el meu cap la veu espantada del nen que em demana una vegada i una altra:”Em moriré? Em moriré?...” Sí, et moriràs per culpa meva perquè no t’he pogut salvar, responc per mi mateixa. I llavors noto una mena de serp que em toca les cames. M’estremeixo. Tinc pànic a les serps. A l’instant m’adono que no hi ha cap serp, sinó que són els meus budells. Em palpo espantada la panxa i em poso a cridar histèrica. I a cada crit, a cada espasme em surten més metres de budellada i no ho puc evitar. Trec de mi tot allò que no en cap dintre... I la panxa es buida i jo crido.  Crido fins que ja no puc més i després silenci...

El buit m’envolta i ploro desconsolada. Un batec d’ales s’atura a poca distància del meu cap. Els ulls brillants de les òlibes es claven en els meus i m’observen. Immòbil i esglaiada les miro i elles semblen riure’s de mi. Es posen a xerrar en un idioma que no comprenc i, burletes, marxen.

Encara sóc a terra, impotent. Espero la mort que em vindrà a buscar, de fet, ja només em falta ella: la visita esperada més temuda dels temps... I passen les hores i no arriba. Deu tenir feina en una nit com aquesta. I estranyament, m’adormo...

Em desperta una llum que m’il·lumina la cara. Sóc morta, però on sóc?... Al cel?... Gairebé ho juraria amb tanta claror. No, no sóc morta. Estic jaient al terra del terrat i el sol ja ha sortit. Busco impacient l’esbornac del meu ventre i no hi ha res. Ni rastre de la ferida, tot és al seu lloc. M’aixeco i m’agafo fort a la barana. L’angoixa de la nit es desfà com la rosada.

M’adono que tinc l’oportunitat de tornar a començar. Sé que aquesta nit ha sortit de dins meu tot allò que em feia nosa i no em cabia: les pors, les penes, els neguits, les enveges, els fracassos, els desamors... M’he desprès del que no em servia i ara em sento lleugera.  Se’m presenta al davant una nova vida i aquí estic jo per gaudir-la.


dijous, 28 d’agost de 2014

ESTOCOLM

L’Anne està dinant asseguda a l’herba del parc de l’oest de la ciutat d’Estocolm. Ha aparcat la bicicleta en l’arbre del costat i ara contempla el tupper que té a la falda: una amanida verda de tonyina i una poma. Hi clava la forquilla i comença a menjar. Sí, s’ho menjarà, sembla que se li posa bé i finalment serà capaç d’aguantar alguna cosa a l’estómac després d’una setmana vomitant. Rossega i gaudeix del sabor de l’amanida.

Està contenta... Fa mitja hora que acaba de sortir de la consulta de la seva ginecòloga i sap que a finals de novembre serà mare. Somriu. La mà se li en va cap al ventre i s’acaricia. Que bé! Li fa tanta il·lusió.

S’ha menjat l’amanida, tapa el tupper i s’estira a l’herba a menjar-se la poma. De tant en tant el sol s’insinua darrera uns núvols prims i la seva escalfor la reconforta. Té ganes de veure l’Ian i dir-li que serà pare. Li podria enviar un whatsapp però una noticia tan important mereix un moment íntim: l’esperarà a casa amb un sopar a taula, espelmes enceses i música suau...

Tanca els ulls i s’adorm. Quan l’Anne es desperta s’adona que l’aire del parc ha canviat. El dia s’ha encapotat. Hi ha un silenci sobtat, com si els arbres han deixat de moure’s i  els ocells ha aturat la seva xerrameca. Una sensació estranya, un pressentiment de que alguna cosa passarà i no serà res de bo, segur. I després ho sent...

Un lament de sirenes d’ambulàncies omplen el cel i un seguit de cotxes de polícia i bombers passen rabent pel costat del parc. La gent que hi ha al parc es mira entre ella i ningú sap què ha passat fins que veuen dos nois esverats corrents darrera el seguici i diuen la notícia: “Un boig ha entrat en una escola de primària i ha començat a disparar!”.”Quina escola?” demana l’Anne intentant que un del nois s’aturi. Pensa:”Per favor,  que no sigui l’escola on treballa l’Ian...” i el noi diu exactament el nom de l’escola que ella no vol sentir i marxa a empaitar el seu company.

L’Anne es queda un moment paralitzada, s’acosta a unes mates i vomita tot el que acabava de menjar. Una suor freda li baixa per l’esquena i li sembla que tot li volta. D’una revolada, ho fica tot dins la bossa i s’enfila a la bicicleta. Pedala en direcció a l’escola, com si a cada pedalada li anés la vida. Murmura en veu baixa una lletania:”Que no li hagi passat res a l’Ian, que no li hagi passat res a l’Ian...”. Prega. Maleeix els semàfors vermells i se’ls salta. En un li va de poc que un cotxe no l’enganxi per la roda del darrera. El conductor l’escridassa però ella només pensa en l’Ian. Per un moment visualitza la foto d’ell amb tots els nens de p3 que té penjada a la nevera. Déu meu, els nens!!. Pobrets!!...

Accelera encara més la seva desesperada carrera. Hi ha molta gent que córrer en direcció a l’escola. Arriba i salta de la bicicleta, abandonant-la sense mirar. Veu pares i mares retinguts darrera el cordó policial, alguns realment desesperats.  El desplegament no pot ser més espectacular. La tensió de l’ambient és corprenedora. Un escamot de policies assalta l’escola per intentar aturar a l’homicida. L’Anne creua les mans i tanca els ulls. D’altres l’imiten. Se senten crits, trets i després silenci. L’espera és angoixant i alguna persona cau desmaiada... Finalment la porta s’obre i una policia els comunica que tot s’ha acabat:ha mort l’homicida, el director i el conserge de l’escola, dos professors estan greus i dos de lleus. Els nens estan il·lesos... 

Hi ha un respir entre els espectadors, però l’Anne encara no sap si l’Ian està dins dels greus. S’apropa a un dels policies i li diuen que s’esperi, per favor, que encara no tenen els noms i que primer s’han d’atendre els ferits.  L’Anne el busca però llavors veu a l’Ian sortint de l’escola amb un nen a coll i la resta de petits darrera seu. Arrenca a córrer i es llença als seus braços omplint-li la cara de petons...


dimarts, 19 d’agost de 2014

L'ESTIU

A la Conxita ja no se li posa bé l’estiu. Abans, quan era petita, li encantava la deixadesa de les hores llargues i mandroses, vagarejant per casa o al jardí. Es llevava tard, sense horaris, quan acabava la són. Es gronxava sota al cirerer i, amb una mà, abastava cireres dolces i vermelles que es menjava goluda sense aturar el balanceig. Empaitava el gat i n´hi feia set i una a la pobra bèstia que, resignada, es deixava martiritzar. Llegia estesa al llit a l’hora de la migdiada i, si el llibre l’absorbia, molt sovint se li ajuntava amb el berenar. Jugava a nines i inventava històries familiars fàcilment reconeixibles del seu dia a dia. Va construir amb caixes de fruita sobreposades, una casa de quatre pisos per una família de plàstic de tres membres. Mai acabava de posar-hi detalls, reciclant tot el que trobava per casa.

Amb una mica de sort, venia alguna amiga a jugar o la mare la deixava anar a casa de la seva cosina amb la bicicleta. Sola per camins de pagès anava a l’aventura i imaginava travesses pel desert del Gobi, per boscos frondosos de Noruega i l’ Amazones, dins del seu cap inventiu. Aparcava al costat dels camps de blat i s’endinsava en aquell mar d’espigues acariciant-les suaument amb la mà oberta. Una vegada, en una baixada plena de pedres, va frenar poruga i va caure; es va pelar els genolls i el colze. Va plorar de ràbia per ser tan poc destra, però passada la humiliació, va mirar-se: semblava que tornava d’una guerra tan ensangrentada... I va arribar a casa feta un Sant Guim però amb el cap ben alt.

Gairebé tres mesos de vacances semblaven una eternitat. No anaven enlloc, a casa sempre hi havia feina, com a molt a visitar a alguna tieta els diumenges a la tarda o a treure el cap en alguna festa major del voltant. Quan tornava a l’escola tothom explicava viatges interessants i estades a la platja, ella només els somiava.  

A l’adolescència, l’estiu es va convertir en tardes de piscina com a recompensa de matins que ajudava a la mare. Algun diumenge: cinema. Primers amors, coquetejos i miradetes. Als divuit va marxar quinze dies amb unes amigues a la platja: per fi, la llibertat!! Com els anuncis de cervesa que ens regalen cada estiu: tots joves, tots guapos, tot fantàstic... Tardes prenent el sol i discoteques fins a la matinada. Va conèixer nois estrangers i el món semblava a l’abast. Tant per fer, tant per recórrer... Però la volada va ser curta: aviat es va enamorar, casar i tenir fills.

I ara ja no li veu el què a l’estiu. Li toca treballar i de vacances poques essent autònoma. Surt cada matí cansada, i quan al migdia treu el cap al carrer, se li desfà el cervell. L’asfalt desprèn una escalfor ofensiva. El transport públic va ple de gent suada que fa hores que el desodorant l’ha abandonat. No suporta que ningú la toqui. Li atabala tanta humanitat enxubada. Enyora quan vivia al poble, la solitud de les hores calmoses on semblava que el temps s’aturava i fins passades les cinc de la tarda, ningú sortia de casa a no ser que fos realment necessari. Aquí a la ciutat, la gent es mou a totes hores. Això és la selva...

Arriba a casa i la troba de potes enlaire, envaïda pels seus fills: massa grans per anar a cap casal i massa petits per treballar. Els plats del dinar damunt el sofà, bosses de patates esberlades, xancletes desaparellades i abandonades,... La tele encesa literalment, la Play cremant... Cap norma complerta, cap treball realitzat... L’ordre de la resta de l’any ha desaparegut. Crits, discussions, i moltes i moltes raons... Es posa molt agressiva. Li cansa tot i tothom.

Emprenyada es tanca al bany. Sota l’aigua deixa que les llàgrimes es barregin amb el sabó i desfoga la tensió acumulada. Surt embolicada amb la tovallola i obre la porta del balcó. Les cortines que onegen la tapen dels ulls dels veïns i nua espera que el vent l’eixugui. Abaixa la persiana, s’estira al llit i en la penombra s’adorm buscant la persona que era i que ara no troba, buscant l’assossec dels estius de la seva infantesa. I, lentament, es reconcilia amb ella i el món.

dijous, 7 d’agost de 2014

SIMÓ 4ª PART

En Simó va obrir uns ulls com taronges. Els cops es van repetir, lents i pausats, com fets per una mà oberta, però alhora contundents. No hi havia dubte, eren reals. Algú estava picant insistentment a la porta de la seva habitació. Assegut al llit es va quedar tremolant tot ell de cap a peus. Una veu baixa, gairebé un murmuri, mussitava quelcom, acompanyat d’una respiració accelerada. Malgrat la por, va baixar del llit i s’hi va acostar. Dins seu la curiositat lluitava per ser més gran que el pànic. Va acostar l’orella per aconseguir entendre el significat d’aquella lletania intel·ligible. De sobte, uns passos accelerats i dues veus, la segona més ronca i seca. Esbufecs, plantofades, gemecs, grunys... Va mirar pel forat del pany però no va poder veure-hi res. Recolzat d’esquena a la porta, només patia per si s’obria i allò terrorífic envaïa l’únic racó on se sentia segur. Uns minuts llargs,... fins que va semblar que el soroll s’allunyava. Quan es va fer el silenci en Simó va trobar el coratge per treure el cap al passadís.

Només una llum sortia d’una escletxa d’una habitació i el nen no va poder evitar sentir-s’hi atret. Va avançar fins al davant  i hi va entrar. No s’assemblava en res a la seva, aquesta era gran i plena de mobles bells. Devia ser la de la tia Amàlia. Feia una recambra amb una alcova al fons, on un llit de fusta treballada amb dosser l’ocupava gairebé sencera deixant just l’espai per una tauleta de nit. A la recambra, a la dreta, un enorme armari mirall de quatre portes, un tocador i una cadira, tot del mateix conjunt. Al sostre una làmpada amb llàgrimes de cristall escampava els seus reflexes brillants per les parets i el terra. En Simó, bocabadat, se la mirava oblidant-se de la por i l’enrenou que l’havia despertat feia uns instants. La llum proporcionava meravellosament a la habitació una màgia que mai enlloc havia trobat abans...

Una Mare de Déu tancada dins una urna, estava al damunt d’una calaixera. Els ulls d’en Simó van copsar la mirada de la verge. Va agafar la cadira i s’hi va acostar, enfilant-se davant seu. Tota ella anava coberta amb un vestit blau cel i un pom de flors a les mans. El seu rostre blanc simulava un somriure malgrat els ulls eren tristos. De seguida li va recordar a la seva mare, tan bonica i ,alhora, tan trista per estar malalta. Una malaltia que els havia allunyat un de l’altre. Li va semblar que la verge el mirava fixament... Li volia dir alguna cosa? Potser li mancava aire allà dins tancada? Va buscar una nansa o quelcom per poder treure aquella urna que l’empresonava. No va trobar res. La verge se’l mirava esperançada. El nen va posar els dits per la ranura que unia el vidre amb el peu de fusta però en va... De la imatge va començar a caure una llàgrima que relliscant per la cara va creuar-li el pit i es va aturar en el ram de flors. Una segona va brollar de l’altre ull i va començar a plorar de manera incontrolada. En Simó va veure com la verge deixava caure les flors i posava les mans al vidre i, donant cops amb els palmells, reclamava sortir en un gest desesperat. S’ofegava... El terror es va apoderar del nen que veia com la seva mare moria davant seu sense que ell pogués fer res per evitar-ho, incapaç de socórrer-la.  Just en el moment abans de defallir, va mirar-se en Simó i va posar els seus diminuts llavis en el vidre, mentre el seu cos s’esfondrava fins al terra de l’urna.

En Simó cridava i plorava abraçat a la campana de vidre, tan trasbalsat que no va sentir entrar a la tia. Ella, enfadada, va obrir la boca en un intent de renyar el nen per la intrusió a la seva habitació, però va quedar muda quan ell se li va tirar als braços.
–La mare s’ha mort!!! La meva mare és morta!! – deia entre sanglots enfonsant el cap en l’espatlla de l’Amàlia que duia els cabells deixats anar. – La mare de Déu també és morta i jo també em vull morir... – cridava desesperat.
L’Amàlia va intentar desfer-se del nen, però s’havia agafat a ella com una taula de salvació. En braços el va tornar al seu llit. No parava de plorar i cada cop que ella provava de deixar-lo, se li aferrava. Ella li acariciava els cabells en un únic gest de tendresa, incapaç de dir-li cap paraula de consol que el pogués apartar del seu convenciment. Cap a la matinada es va adormir entre sanglots i respiracions entretallades. L’Amàlia amb el dit li va resseguir la piga de la galta i el va deixar sol.

Al matí es va llevar confós i esgotat. Va recordar la nit. Una tristor li pesava dins el cor com si  hi tingués una pedra. Li va tornar al cap la idea que sa mare havia mort i va tornar a plorar abraçat al coixí. Quan va decidir baixar a esmorzar, va passar davant la cambra de la seva tia i va mirar pel forat de la clau. Va entreveure a la Mare de Déu dreta dins l’urna...

A la cuina la Mercè l’esperava amb l’esmorzar preparat. La tia havia sortit al poble. No es van dir res fins que l’Amàlia va entrar com si vingués d’una carrera. Va agafar aire i va dir:
–La teva mare està bé. Acabo de parlar per telèfon amb el teu pare.—El rostre d’en Simó va canviar en un segon i la tristesa es va volatilitzar.—Dues setmanes més i et vindran a buscar.
El nen es va aixecar d’un bot i va córrer a abraçar-se a les faldilles de la seva tia. La Mercè reia contemplant la cara de l’Amàlia, tan poc acostumada a donar i rebre gestos afectuosos, que se la mirava incòmoda. S’havia trencat una barrera... A partir d’aquell dia la relació entre nebot i tia es va suavitzar.

Però un matí quan en Simó es va despertar, tenia la porta oberta i la seva pilota havia desaparegut. Sense pensar-s’ho dues vegades, va pujar cap a les golfes...

(Continuarà)

dijous, 31 de juliol de 2014

RESET

En Ramon es mou mandrós al llit. S’acaba de despertar i quan estira els braços dóna un cop contra algú que està jaient al seu costat. A les palpentes busca l’interruptor, encén el llum i d’un bot queda assegut:

—Hòstia!!!—crida sorprès quan veu una dona. Se la mira. No sap qui és. La toca i comprova que està viva, simplement dorm. Qui deu ser?... Què fa aquí?... Quina edat deu tenir?... Jove no és i, guapa?... Guapa tampoc, així escabellada, amb la boca oberta i amb un pijama d’ossets de color vermell... Li aparta els cabells de la cara i no li ve al cap ni poc ni molt de qui es tracta. Després de mirar-se-la una estona, la comença a sacsejar movent-li el braç.—Eh! Tu! Desperta’t!!— li diu, però ella no es belluga. Insisteix amb més força fins que ella obre els ulls, uns ulls ben blaus del mateix color d’un cel d’estiu. Per un moment en Ramon té com un dejà vu i pel seu cap passa una ombra del que podria ser un record, però només és un instant.— Va!! Que hi fots al meu llit?—li demana acostant-s’hi a gairebé a un pam. Ella li empeny la cara i s’hi tomba d’esquena amb intenció de seguir dormint.— Qui ets tu? Què hi fas aquí?...
—Calla, Ramon... Deixa’m dormir—diu ella amb la veu ronca.
—Com que: Calla, Ramon ? Es pot saber qui ets tu? Eh??
—Vaja, ja hi tornem... – es lamenta sense ni tan sols obrir els ulls. – Tindrem un dia mooolt llarg, avui – afegeix mentre es tomba cap a ell i sospira.

En Ramon se la mira assegut al llit amb els ulls ben oberts i completament atent a les seves paraules. Ella el troba graciós i li venen ganes de riure, però no ho fa, el metge li va recomanar que no ho fes, que es carregués de paciència i que les seves paraules fossin creïbles, sinó en Ramon es queda desconcertat per tot el dia. De fet, ara portava mesos que no li passava...

—Sóc l’Antònia, la teva dona.
Ell es queda parat, aixeca les celles i es queda rumiant. En el seu cap no és capaç de trobar cap record de cap Antònia...
—Ens vam conèixer fa vint anys en una discoteca. Vam festejar-ne tres i ens vam casar. Mira la foto de la paret. Va ser un dia molt bonic.
S’aixeca i es posa dret davant una foto d’una parella vestida de nuvis asseguts en una platja.
—Som nosaltres?—li demana a l’Antònia. Ella fa que sí amb el cap i en Ramon afegeix— No ens hi assemblem gaire. T’has engreixat,oi?
—Sí, noi. Amb l’edat tots canviem—diu mentre s’aixeca i puja la persiana. – Hauré d’actualitzar la foto i així m’estalviaré de sentir que m’he engreixat cada vegada que se la mira—fa per ella mateixa i el deixa davant el mirall comprovant amargament que allà on hi tenia cabells ara hi ha una desafortunada calva.

Quan torna de la dutxa, l’Antònia deixa caure la tovallola i en Ramon se la mira encuriosit. A ella li agrada aquesta part, quan a ell se li desperta l’atracció. S’aixeca cap a ella embadalit i li demana infantilment:
—Et puc tocar?
L’Antònia fa que sí. En Ramon li toca suament els pits, com si fos la primera vegada i ella s’estremeix de dalt a baix. S’abracen i ella li busca la boca i li fa un petó dolç i llaaaarg, d’aquells que s’havien fet fa molts anys. L’Antònia nota com el cos d’en Ramon s’anima: hi ha coses que tenen memòria per si soles, pensa somrient. Es miren als ulls.
—Aquests ulls... On he vist abans aquests ulls?—li demana ell estranyat.
—A la meva cara... Tinc uns ulls molt bonics i únics, jo—diu l’Antònia somrient molt cofoia.
—Els recordo...
—Va ser l’última cosa que vas veure abans d’entrar en coma i la primera quan et vas despertar.
—Ho dius de debò?—demana en Ramon preocupat.—He estat fotut?... Quan?

L’Antònia es comença a vestir mentre li explica com va caure de la teulada un dia que es va encaparrar a pujar a arreglar l’antena perquè la televisió no es veia. Traumatisme cranio-encefàlic amb lesions a la regió de la memòria i els records. Vuit mesos en coma. Vida més o menys normal, però amb “resets “ periòdics com el d’avui, on cal tornar a reiniciar.
—Collons!! –diu en Ramon. Es queda parat intentant recordar. Quan veu que s’arregla li demana—I on vas, ara?— Cada cop la troba més guapa i pensa que està de sort, té una dona que té el seu puntet, la troba atractiva i tot ...
—A treballar. Algú ha de mantenir la família i tu, evidentment, no pots, rei... – li diu tocant-li la barbeta.
Entra al lavabo a donar-se uns cops de rímel a les pestanyes. En Ramon la segueix i l’abraça per darrera. L’Antònia se’l mira pel mirall i la commou veure’l així, tan dúctil i submís.

Des de que va tenir l’accident és la tercera llacuna en dos anys. Al contrari del que podria semblar, aquestes llacunes són per ella gairebé una benedicció. En Ramon es torna a enamorar d’ella una vegada i una altra, l’omple d’atencions i de detalls. Ella li coneix tots els gustos i ell mai deixa de sorprendre’s, il·lusionat com una criatura davant un regal encertat. Eternament agraït, eternament amorós i eternament apassionat... No recorda res d’abans de l’accident, ni que el seu matrimoni estava apunt de fer aigües perquè el seu amor s’havia gastat... No hi ha retrets de res anterior. Confia en el que ella li explica i a vegades l’Antònia s’inventa alguna mentideta que ell s’empassa convençut. És començar de nou, com si la vida li donés més d’una oportunitat per ser feliç amb la mateixa persona. Reinventar la mateixa parella una vegada i una altra...

Se sent un soroll. En Ramon obre la porta del menjador i veu un vailet assegut al sofà amb un comandament als dits que ni se’l mira. Torna al costat de l’Antònia i li demana amb veu baixa:
—I aquell nano del sofà, qui és?
—El nostre fill, en Pol. Té tretze anys. M’he descuidat aquest detall...—diu l’Antònia somrient.

Junts es planten davant del noi i ella li diu:
—Pol, avui el pare té un “reset” d’aquells. Truca a l’àvia que et doni un cop de mà i no el deixeu sol. Val?
—Okey, mare. –Es mira al seu pare amb un somriure i donant uns copets al sofà li diu – Seu pare. Vols jugar a la Play amb mi? T’encanta.

En Ramon dubta un moment i es mira l’Antònia. Ella li fa un suau petó als llavis i li diu a cau d’orella:
—A la nit jugarem tu i jo i això sí que t’encantarà...
Li mossega lleugerament el lòbul i ell es desconcerta. Es perd en aquells ulls de color blau i somriu. Ja té ganes que sigui la nit...

S’asseu al costat del noi que diuen que és el seu fill i ell li diu:
—Saps que ahir em vas prometre que avui em compraries un joc nou?
—Ah sí?
L’Antònia respon des del rebedor mentre agafa la jaqueta.
—Pooool! T’he sentit!! No et passis de llest amb el teu pobre pare!
—Era una broma, mare. Només una broma—diu mentre se'l mira amb cara de circumstàncies.

En Ramon també se’l mira. Tot és ben estrany i per molt que ho intenti no es recorda de res en absolut. No cal posar-se nerviós, total... per què?






dissabte, 19 de juliol de 2014

HAMBURGUESES D'AMOR

En Felip es va convertir en un assidu del Mc Donalds de Manresa, des del dia que hi va descobrir la Mercè fent de cambrera. Cada dimarts s’afanyava a acabar la missa de vuit a St Vicenç, entrava a la sagristia i amb gest àgil es treia la sotana. Travessava de pressa el carrer i pujava amb quatre gambades a la rectoria. Es dutxava cantant a ple pulmó sense ni tant sols atinar que entonava cançons d’església. Es vestia amb roba moderna, unes gotes de colònia i enfilava carretera amunt a veure la Mercè.

De nou tornava a estar assegut amb una hamburguesa entre les mans mentre la contemplava com atenia als clients. La veia a moure’s d’una taula a una altra talment com si surés, atrafegada però amb un somriure etern dibuixat als llavis. Un rínxol ros se li escapava de la gorra i li queia graciosament a la cara; ella de tant en tant se’l bufava sense ser conscient de l’atractiu que despertava en el Felip aquest simple gest. L’uniforme se li ajustava perfectament a la seva silueta però el botó de dalt de la camisa amenaçava d’obrir-se en qualsevol moment i ell no podia de deixar de mirar aquell botó. Quan els seus ulls es van trobar, ella va envermellir , en Felip es va ennuegar amb la hamburguesa i va apartar la mirada avergonyit.

Allargava l’àpat expressament des del dia que va saber que la Mercè acabava el torn de les onze. L’esperava. Feia dos mesos que es trobaven amb l’excusa que marxaven al mateix moment i ell ronsejava pel pàrquing fins que la veia acostar-se al cotxe. I llavors, parlaven...

Es coneixien des de petits i havien estat grans amics. Havien anat junts a l’escola fins que la família d’en Felip va marxar a viure a seixanta quilòmetres de distància. Quan es van separar tenien catorze anys i ella ja era un esbós de la dona que acabaria essent; sempre li havia semblat preciosa i encantadora... I ara l’atzar havia fet possible el retrobament.

En aquests dos mesos de hamburgueses s’havien posat al dia de la vida de cadascú. El matrimoni de la Mercè havia estat un fracàs i ara intentava tirar endavant ella sola un fill. Li explicava els seus problemes i ell, devotament, l’escoltava. Però en Felip li havia mentit, li havia amagat que era capellà, i és que s’havia il·lusionat tant amb aquestes trobades que es deixava  portar sense pensar.

I aquell dia, mentre engolia la segona hamburguesa i devorava amb la mirada a la Mercè, va sentir una veu de nen que deia:
– Mare, mira! Hi ha mossèn Felip.
El cor li va fer salt quan va aparèixer del no res un nen de la parròquia assenyalant-lo amb el dit acompanyat de la seva mare. El petit se li va llençar als braços i en Felip va quedar sorprès.
– Quina sorpresa, Biel!- va dir una mica trasbalsat— Digue’m Felip, només Felip, ja ho saps.

I mentre amb una mà li esbullava els cabells, amb els ulls buscava la Mercè esperançat que fos prou lluny per no haver sentit la paraula mossèn. Per sort, ella estava enfeinada a l’altra banda del local i no s’havia adonat de res. Però quan ells van marxar, li va caure el món a sobre. “Mossèn Felip”, havia dit el petit. “Mossèn”... Què diantre estava fent cada dimarts al Mc Donalds esperant a la Mercè?... Però què hi tenia al cap? S’havia begut l’enteniment o què?...

Ridícul, es va sentir en aquell precís instant. Últimament s’havia sorprès pensant amb la Mercè a totes hores i encara no havia pres la decisió de dir-li que era capellà. No era capaç de revelar-li aquest detall, aquest petit i insignificant detall que ho canviava tot, ho trencava tot, que li feia perdre-ho  tot... I avui, que  ella estava especialment meravellosa, avui li havia de dir. No podia allargar més aquesta absurda farsa que un dia o altre ella acabaria sabent.

Va esperar-la al pàrquing, mentre mentalment buscava una manera suau de dir-li la veritat. Estava nerviós i per un moment va pensar en pujar el cotxe i desaparèixer de la seva vida sense dir res, com un covard. I llavors la va veure venir, amb els cabells al vent i un vestit de flors vaporós que li marcava suaument el contorn dels malucs. “Oh, Déu! Per què m’ho fas això?...” va pensar desarmat. Quan va tenir a prop aquells ulls verds espurnejants i aquell somriure captivador, es va destarotar.

– T’haig de dir una cosa important... – va dir ella decidida sense deixar de somriure.
– Jo també, tinc una cosa important per dir-te... – va fer ell neguitós.  
– Primer, jo. Estic molt contenta que ens haguem retrobat i em sento molt bé al teu costat. Crec que tu també n’estàs de mi i... Et volia demanar si vols que... Si et semblaria que tu i jo... Bé, que... – i prenent la iniciativa, la Mercè li va agafar sobtadament la cara entre les mans i el va besar amb passió.

A en Felip, aquest petó el va trasbalsar... Va tancar els ulls i es va deixar emportar pel caliu de la Mercè, pel seu embruix i la seva olor. Va sentir una corrent elèctrica que li va recórrer tot el cos i les cames li van flaquejar. La seva llengua va respondre àvida al joc que li proposava i es va enroscar i fregar amb la d’ella. Es va rendir completament a allò inaccessible i desitjable que feia tants dies que cobejava. Va enfonsar els dits entre els seus rínxols i les seves mans van buscar afamades el cos de la Mercè. Una escalfor el va inflamar i va notar com el seu jo masculí creixia sense mesura. Va abandonar el tsunami de salives i com un boig va començar a besar-la a la cara i el coll. Ella es va acomodar en el capó del cotxe i va obrir-se els botons del vestit. En Felip va buscar refugi entre els seus pits i en aquell moment de bogeria, una veu dins el seu cap va cridar:”Felip!! Que estàs fent??”. I es va aturar... Avergonyit. Perdut. Glaçat...  La Mercè el va reclamar encesa i famolenca, però en Felip s’havia petrificat...

– Felip, si us plau. No t’aturis.— I mirant-lo als ulls va descobrir que estava fent quelcom que el superava. – Què et passa? – va dir xiuxiuejant mentre li aguantava la barbeta i l’obligava a mirar-la a la cara.
I ell es va posar a plorar, talment com una criatura, totalment desconsolat.
– No pot ser, Mercè. No pot ser... – repetia en veu baixa.— No pot ser...
– Però, per què? Que no t’agrado?—va demanar dolçament ella.
– Sí, sí que m’agrades. Però ...—i buscant dins seu tot el coratge que va trobar, va ser capaç de mussitar —És que... sóc capellà.


Va deixar la Mercè garratibada, amb els cabells esbullats i el vestit descordat. I va enfilar-se al cotxe i plorant, va marxar...