L'ESTIU

A la Conxita ja no se li posa bé l’estiu. Abans, quan era petita, li encantava la deixadesa de les hores llargues i mandroses, vagarejant per casa o al jardí. Es llevava tard, sense horaris, quan acabava la són. Es gronxava sota al cirerer i, amb una mà, abastava cireres dolces i vermelles que es menjava goluda sense aturar el balanceig. Empaitava el gat i n´hi feia set i una a la pobra bèstia que, resignada, es deixava martiritzar. Llegia estesa al llit a l’hora de la migdiada i, si el llibre l’absorbia, molt sovint se li ajuntava amb el berenar. Jugava a nines i inventava històries familiars fàcilment reconeixibles del seu dia a dia. Va construir amb caixes de fruita sobreposades, una casa de quatre pisos per una família de plàstic de tres membres. Mai acabava de posar-hi detalls, reciclant tot el que trobava per casa.

Amb una mica de sort, venia alguna amiga a jugar o la mare la deixava anar a casa de la seva cosina amb la bicicleta. Sola per camins de pagès anava a l’aventura i imaginava travesses pel desert del Gobi, per boscos frondosos de Noruega i l’ Amazones, dins del seu cap inventiu. Aparcava al costat dels camps de blat i s’endinsava en aquell mar d’espigues acariciant-les suaument amb la mà oberta. Una vegada, en una baixada plena de pedres, va frenar poruga i va caure; es va pelar els genolls i el colze. Va plorar de ràbia per ser tan poc destra, però passada la humiliació, va mirar-se: semblava que tornava d’una guerra tan ensangrentada... I va arribar a casa feta un Sant Guim però amb el cap ben alt.

Gairebé tres mesos de vacances semblaven una eternitat. No anaven enlloc, a casa sempre hi havia feina, com a molt a visitar a alguna tieta els diumenges a la tarda o a treure el cap en alguna festa major del voltant. Quan tornava a l’escola tothom explicava viatges interessants i estades a la platja, ella només els somiava.  

A l’adolescència, l’estiu es va convertir en tardes de piscina com a recompensa de matins que ajudava a la mare. Algun diumenge: cinema. Primers amors, coquetejos i miradetes. Als divuit va marxar quinze dies amb unes amigues a la platja: per fi, la llibertat!! Com els anuncis de cervesa que ens regalen cada estiu: tots joves, tots guapos, tot fantàstic... Tardes prenent el sol i discoteques fins a la matinada. Va conèixer nois estrangers i el món semblava a l’abast. Tant per fer, tant per recórrer... Però la volada va ser curta: aviat es va enamorar, casar i tenir fills.

I ara ja no li veu el què a l’estiu. Li toca treballar i de vacances poques essent autònoma. Surt cada matí cansada, i quan al migdia treu el cap al carrer, se li desfà el cervell. L’asfalt desprèn una escalfor ofensiva. El transport públic va ple de gent suada que fa hores que el desodorant l’ha abandonat. No suporta que ningú la toqui. Li atabala tanta humanitat enxubada. Enyora quan vivia al poble, la solitud de les hores calmoses on semblava que el temps s’aturava i fins passades les cinc de la tarda, ningú sortia de casa a no ser que fos realment necessari. Aquí a la ciutat, la gent es mou a totes hores. Això és la selva...

Arriba a casa i la troba de potes enlaire, envaïda pels seus fills: massa grans per anar a cap casal i massa petits per treballar. Els plats del dinar damunt el sofà, bosses de patates esberlades, xancletes desaparellades i abandonades,... La tele encesa literalment, la Play cremant... Cap norma complerta, cap treball realitzat... L’ordre de la resta de l’any ha desaparegut. Crits, discussions, i moltes i moltes raons... Es posa molt agressiva. Li cansa tot i tothom.

Emprenyada es tanca al bany. Sota l’aigua deixa que les llàgrimes es barregin amb el sabó i desfoga la tensió acumulada. Surt embolicada amb la tovallola i obre la porta del balcó. Les cortines que onegen la tapen dels ulls dels veïns i nua espera que el vent l’eixugui. Abaixa la persiana, s’estira al llit i en la penombra s’adorm buscant la persona que era i que ara no troba, buscant l’assossec dels estius de la seva infantesa. I, lentament, es reconcilia amb ella i el món.