En Simó va obrir uns ulls com taronges.
Els cops es van repetir, lents i pausats, com fets per una mà oberta, però alhora
contundents. No hi havia dubte, eren reals. Algú estava picant insistentment a
la porta de la seva habitació. Assegut al llit es va quedar tremolant tot ell
de cap a peus. Una veu baixa, gairebé un murmuri, mussitava quelcom, acompanyat
d’una respiració accelerada. Malgrat la por, va baixar del llit i s’hi va
acostar. Dins seu la curiositat lluitava per ser més gran que el pànic. Va
acostar l’orella per aconseguir entendre el significat d’aquella lletania
intel·ligible. De sobte, uns passos accelerats i dues veus, la segona més ronca
i seca. Esbufecs, plantofades, gemecs, grunys... Va mirar pel forat del pany
però no va poder veure-hi res. Recolzat d’esquena a la porta, només patia per
si s’obria i allò terrorífic envaïa l’únic racó on se sentia segur. Uns minuts
llargs,... fins que va semblar que el soroll s’allunyava. Quan es va fer el
silenci en Simó va trobar el coratge per treure el cap al passadís.
Només una llum sortia d’una
escletxa d’una habitació i el nen no va poder evitar sentir-s’hi atret. Va
avançar fins al davant i hi va entrar.
No s’assemblava en res a la seva, aquesta era gran i plena de mobles bells. Devia
ser la de la tia Amàlia. Feia una recambra amb una alcova al fons, on un llit
de fusta treballada amb dosser l’ocupava gairebé sencera deixant just l’espai
per una tauleta de nit. A la recambra, a la dreta, un enorme armari mirall de
quatre portes, un tocador i una cadira, tot del mateix conjunt. Al sostre una
làmpada amb llàgrimes de cristall escampava els seus reflexes brillants per les
parets i el terra. En Simó, bocabadat, se la mirava oblidant-se de la por i
l’enrenou que l’havia despertat feia uns instants. La llum proporcionava meravellosament
a la habitació una màgia que mai enlloc havia trobat abans...
Una Mare de Déu tancada dins una
urna, estava al damunt d’una calaixera. Els ulls d’en Simó van copsar la mirada
de la verge. Va agafar la cadira i s’hi va acostar, enfilant-se davant seu.
Tota ella anava coberta amb un vestit blau cel i un pom de flors a les mans. El
seu rostre blanc simulava un somriure malgrat els ulls eren tristos. De seguida
li va recordar a la seva mare, tan bonica i ,alhora, tan trista per estar malalta.
Una malaltia que els havia allunyat un de l’altre. Li va semblar que la verge
el mirava fixament... Li volia dir alguna cosa? Potser li mancava aire allà
dins tancada? Va buscar una nansa o quelcom per poder treure aquella urna que
l’empresonava. No va trobar res. La verge se’l mirava esperançada. El nen va
posar els dits per la ranura que unia el vidre amb el peu de fusta però en va...
De la imatge va començar a caure una llàgrima que relliscant per la cara va
creuar-li el pit i es va aturar en el ram de flors. Una segona va brollar de
l’altre ull i va començar a plorar de manera incontrolada. En Simó va veure com
la verge deixava caure les flors i posava les mans al vidre i, donant cops amb
els palmells, reclamava sortir en un gest desesperat. S’ofegava... El terror es
va apoderar del nen que veia com la seva mare moria davant seu sense que ell
pogués fer res per evitar-ho, incapaç de socórrer-la. Just en el moment abans de defallir, va
mirar-se en Simó i va posar els seus diminuts llavis en el vidre, mentre el seu
cos s’esfondrava fins al terra de l’urna.
En Simó cridava i plorava abraçat
a la campana de vidre, tan trasbalsat que no va sentir entrar a la tia. Ella,
enfadada, va obrir la boca en un intent de renyar el nen per la intrusió a la
seva habitació, però va quedar muda quan ell se li va tirar als braços.
–La mare s’ha mort!!! La meva
mare és morta!! – deia entre sanglots enfonsant el cap en l’espatlla de
l’Amàlia que duia els cabells deixats anar. – La mare de Déu també és morta i
jo també em vull morir... – cridava desesperat.
L’Amàlia va intentar desfer-se
del nen, però s’havia agafat a ella com una taula de salvació. En braços el va
tornar al seu llit. No parava de plorar i cada cop que ella provava de deixar-lo,
se li aferrava. Ella li acariciava els cabells en un únic gest de tendresa,
incapaç de dir-li cap paraula de consol que el pogués apartar del seu
convenciment. Cap a la matinada es va adormir entre sanglots i respiracions
entretallades. L’Amàlia amb el dit li va resseguir la piga de la galta i el va
deixar sol.
Al matí es va llevar confós i
esgotat. Va recordar la nit. Una tristor li pesava dins el cor com si hi tingués una pedra. Li va tornar al cap la idea
que sa mare havia mort i va tornar a plorar abraçat al coixí. Quan va decidir
baixar a esmorzar, va passar davant la cambra de la seva tia i va mirar pel
forat de la clau. Va entreveure a la Mare de Déu dreta dins l’urna...
A la cuina la Mercè l’esperava
amb l’esmorzar preparat. La tia havia sortit al poble. No es van dir res fins
que l’Amàlia va entrar com si vingués d’una carrera. Va agafar aire i va dir:
–La teva mare està bé. Acabo de
parlar per telèfon amb el teu pare.—El rostre d’en Simó va canviar en un segon
i la tristesa es va volatilitzar.—Dues setmanes més i et vindran a buscar.
El nen es va aixecar d’un bot i
va córrer a abraçar-se a les faldilles de la seva tia. La Mercè reia
contemplant la cara de l’Amàlia, tan poc acostumada a donar i rebre gestos
afectuosos, que se la mirava incòmoda. S’havia trencat una barrera... A partir
d’aquell dia la relació entre nebot i tia es va suavitzar.
Però un matí quan en Simó es va
despertar, tenia la porta oberta i la seva pilota havia desaparegut. Sense
pensar-s’ho dues vegades, va pujar cap a les golfes...
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada