Una altra tarda avorrida d’estiu al centre
històric de Vic. Avui agafo unes cartes de la botiga i proposo al campanar i al bisbe Oliba
un joc fàcil: “La Mona”. Es tracta de fer parelles de cartes fins que una queda
sense. Qui li queda aquesta carta és la “mona” i perd. Dit això, n’agafo una i
me l’amago sota el cul.
A la primera partida perdo jo. El campanar riu
i fa un toc de campana.
Encadeno una segona derrota i llavors en toca
dues. Vaaale...
A la tercera, tres campanades. Mona altra
vegada. Apa!
I a la quarta fa sonar cinc campanades. Protesto: Com que cinc?? En van quatre!!
Ell diu que són les cinc. Sé que fa trampes,
que em guipa les cartes per sobre, i li dic.
El bisbe Oliba ens recomana pacient: “Pau! Pau i treva...”. El campanar em retreu que tinc mal perdre. A sí???
El bisbe Oliba ens recomana pacient: “Pau! Pau i treva...”. El campanar em retreu que tinc mal perdre. A sí???
Algú a la meva esquena riu i em giro. És el Temple
Romà que ens espia i, desdentegat, es fot de nosaltres. Doncs, sabeu què?? S’ha acabat el joc!
Recullo les cartes i plego.
Recullo les cartes i plego.