BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba.
L'estiu és molt bonic si fas vacances però, pels que treballem, hi ha moments d'avorriment i de letargia que et fan sentir molt sol. Principalment, després de dinar quan l'escalfor que desprèn el terra crea una mena de miratge que distorsiona la realitat. Són en aquests moments ebris quan em venen al cap aquests Microcontes d'Estiu. A veure si els trobeu divertits...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents. Espero que us agradi.
Un petó.

dissabte, 28 de juliol de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: SEGONA TARDA AVORRIDA.


Una altra tarda avorrida d’estiu al centre històric de Vic. Avui agafo unes cartes de la botiga i proposo al campanar i al bisbe Oliba un joc fàcil: “La Mona”. Es tracta de fer parelles de cartes fins que una queda sense. Qui li queda aquesta carta és la “mona” i perd. Dit això, n’agafo una i me l’amago sota el cul.
A la primera partida perdo jo. El campanar riu i fa un toc de campana.
Encadeno una segona derrota i llavors en toca dues. Vaaale...
A la tercera, tres campanades. Mona altra vegada. Apa!
I a la quarta fa sonar cinc campanades. Protesto: Com que cinc?? En van quatre!!
Ell diu que són les cinc. Sé que fa trampes, que em guipa les cartes per sobre, i li dic. 
El bisbe Oliba ens recomana pacient: “Pau! Pau i treva...”.  El campanar em retreu que tinc mal perdre. A sí???
Algú a la meva esquena riu i em giro. És el Temple Romà que ens espia i, desdentegat, es fot de nosaltres. Doncs, sabeu què??  S’ha acabat el joc!
Recullo les cartes i plego.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada