BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dijous, 13 de febrer de 2014

HOMES CASATS I SEXE.

En Jordi es desperta ben trempat d’un son plenament excitant. Es nota ben engrescat i es gira i sent la Mercè com respira ben adormida al seu costat. Es tomba cap a ella i com qui no vol la cosa li posa una mà damunt del pit. Ella ni s’immuta. En Jordi decideix provar sort i lentament fica les mans per sota del pijama de la Mercè i li comença a acariciar amb suavitat els pits. Ella es belluga un trist moment i sembla tornar a caure en un sopor.” I si provo de pessigar-li molt fluixet els mugrons?” ell sap que això li agrada a la seva muller.

La Mercè prefereix dormir, però en Jordi no té cap intenció d’abandonar i una mà se li va cap a l’entrecuix d’ella.  Rumia uns breus segons i recorda que té via lliure, la setmana passada estava fora de servei... A vegades creu que això de la regla és més una excusa que res més.”Vols dir que només la tenen cada quatre setmanes?” pensa.  La Mercè li sembla que la té cada tres, perquè sempre li diu:” Nooo, que avui no pot ser...” “Què se n’ha fet de la passió dels primers anys?” es pregunta una mica dolgut. “Si fos per ella, amb un parell de cops al mes n’hi hauria de sobres, sinó fos perquè insisteixo... Hi ha tan poca iniciativa per part seva” es lamenta.  De mica en mica fica els dits per dins les calcetes i es sorprèn un instant. “Ei, què se n’ha fet d’aquella mata que hi havia per aquí?... Carai, la Mercè! Que moderna, s’ha rapat!”. Somriu distret  mentre el seu dit busca el botonet màgic que desperta la bella dorment com si fos un interruptor.

La Mercè es belluga. ”Veus, ja es desperta”pensa en Jordi. Aprofita que la situació s’activa per anar-se’n a explorar aquella cova que tant li agrada. Avui ho troba diferent per la manca de pèl: “Millor, així no em fa pessigolles”. Hi enfonsa el nas, li encanta la seva olor i el fa posar encara més catxondo.  Amb la llengua comença a resseguir els llavis i quan arriba al clítoris nota com ella s’estremeix irremeiablement. “Ja me la faig meva, ja...” Li encanta  aquest gest de quan ella arqueja l’esquena i gemega. Comença a llepar i el seu gust li activa tots els sentits.  Per ell és tornar als orígens i perdre’s totalment mentre deixa la ment en blanc.

En Jordi està desconnectat de tot i n’hi s’adona que la Mercè aixeca els llençols i se’l mira. Si podria passar hores així, perdut en aquest racó, calent i amarat de suor. Quan es nota la cara xopa, decideix pujar un nivell més i comença a fer servir els dits...

Ara la Mercè ja s’abandona totalment i es deixa portar per les carícies expertes d’en Jordi. Amb els anys ha après què la fa posar a cent i aquí en té la prova: els dits entren i surten amb frenesí fregant les zones més excitades... Ella es retorça i un espasme la fa estremir de cap a peus. En Jordi no s’atura. Tot està tan lubricat que els seus dits s’introdueixen fins i tot a orificis prohibits, i tan ràpid que la Mercè es mou sacsejada i respira entretalladament.

En Jordi encara no la vol deixar descansar fins que aconsegueixi el premi final: veure com s’escorre la seva dona. I, finalment, arriba la font i una mullena ho amara tot...

Surt somrient de la tenda improvisada i la penetra ràpidament. “Uaauuu!! Collons... això sí que és glòria...” pensa mentre l’engrapa pels cabells i es mou sobre d’ella com muntés un cavall esbocat. En Jordi està intentant allargar el moment per convertir-lo en etern però l’excitació té límits i acaba arribant a l’orgasme mentre es mossega els llavis per ofegar un crit gutural que se li ofega a la gola. Cau damunt la Mercè.


Ella li fa tendrament un petó i se’l treu de sobre empenyent-lo amb el braç. Ell rodola cap un costat i així, rendit es queda panxa enlaire. Dos minuts més tard, en Jordi dorm nu sobre el llit i la Mercè ja se’n ha anat a planxar. 

dissabte, 1 de febrer de 2014

EL TEMPS S'ACABA

Assegut a la cadira amb una manta a les cames en Jaume mira per la finestra. Fa un dia d’hivern. La gelada llepa les vores dels camins, les fulles dels arbres, les teulades... I, com cada matí, quan sembla que està apunt de sortir el sol, arriba la boira mandrosa que serpenteja pels camps. 

Els seus ulls es fixen en les sembrades que ja despunten. Després d’una tardor ben seca i un hivern sense gens d’aigua, encara sort n’hi haurà d’aquesta boira que manté la terra humida. Es coneix aquests camps amb els ulls clucs. Tants anys de treballar-hi, llaurant-los de jovenet arremangat de mànigues i pantalons empenyent amb tota la seva força quan l’euga s’encallava; de suor fregat a la camisa; de segar a mà i fer garberes amb el pare i els germans; de tallar el menjar amb la dalla i arrencar naps glaçats per donar-los a les vaques... La terra que ha portat dins les ungles quan collia patates, que se li ha enganxat sobre la pell  les tardes de sol i vent. Aquesta terra que és la seva, la del pare, la de l’avi i el rebesavi. Que passarà al nebot i potser aquí s’acabarà la cadena. Les coses no duren eternament, canvien i  arriba que al final es perden.

Per això en Jaume li sembla que el seu món ja no és aquest. A vuitanta anys, poca cosa queda de la vida que ell evoca. Les feines del camp ja no són tan dures com abans; veu passar de la finestra estant aquests tractors enormes que en una hora fan la feina que ells feien en un dia. S’ha perdut el contacte amb la terra i aquell anar fent sense presses de la seva època.

Avui està nostàlgic. Recula en el temps i s’adona que el seu primer record és de quan la mare l’agafava a ell de la mà i a la seva germana a coll i corrien a estirar-se a un marge apartat de la casa, al costat de l’hort i dels estenedors de la roba, i sentien a passar els avions que bombardejaven Vic. Ell, tafaner de mena, sempre aixecava el cap per veure cap a quin costat de la ciutat li esqueia la desgràcia aquell dia i la mare l’empenyia fins fer-li tocar la boca a terra. Quan havia passat es posaven drets i des del turó observaven les columnes de fum que sortien de les cases malauradament escollides. Sentien les sirenes que, tot i essent tan lluny, arribaven nítidament a les seves orelles.

El pare també corria per aquests móns de Déu, al costat dels que finalment van perdre,  posant bombes als ponts, i passant de tant en tant per casa a omplir la boca i la panxa de la mare amb una altra criatura. Acabada la guerra, se’n recorda d’haver-lo anat a veure a un camp de presoners a Barcelona. Estava prim, brut i ple de polls. La mare portava el petit en braços i ell i la seva germana lluïen uns cabells rojos molls de brillantina.

Quan el pare va tornar, l’avi va marxar a viure amb la filla a un altre mas. No es portaven massa bé i junts no hi cabien;  a cada casa hi hagut els seus problemes, i a la seva era aquesta relació discrepant entre pare i fill. Els vells d’aquella època eren respectats malgrat fos de mala gana i manaven fins que morien. L’avi era molt tossut.

Recorda la casa plena de gent: els pares, quatre germans, un oncle, la minyona, el mosso... Temps de moltes boques i menjar avorrit: patates, col, bledes i cansalada.  Mai van passar gana, però de tall n’hi havia poc. El pollastre només el tastaven per la festa major i la matança del porc es convertia en una festa que es convidava a tota la parentela. Aquell dia es menjaven un porc sencer.


Ressegueix amb la vista el corriol que feien anant a peu  a l’escola; on abans hi havia un camí de pols i fang, ara hi ha una carretera asfaltada amb faroles. S’ajuntaven tots els veïns de les cases de pagès del voltant i els grans vigilaven els petits mentre anaven junts cap estudi. Ningú anava gaire net, sabates amb forats i roba vella i apedaçada que passava dels uns als altres. Portava una ampolla de vidre amb llet per esmorzar i a vegades se li petava i es quedava decandit. Carteres dures i mestres encarcarats que trencaven el regle a la punta dels dits. Càstigs corporals desmesurats i un catecisme que predicaven però no complien. Els dies es feien eterns i no li agradava gens l’escola i quan a casa hi havia molta feina li deixaven fer campana , ell ballava per un peu.

La infantesa va deixar pas a una època daurada: temps de joventut, de riures i bretolades. D’anar a caçar al Montseny caminant cinc hores i tornar com si fos un passeig. De posar creueres amb vesc per agafar els ocells i d’empaitar ratpenats amb una canya amb un drap a la punta. De jugar a futbol amb qualsevol pilota de parracs. D’ esperar el diumenge per mudar-se i anar a un aplec o una festa major. De mirar les noies i d’intentar tocar-ne alguna a canvi d’una bufetada. De ballar al mig de la carretera i apartar-se quan passava un cotxe. De tenir poc i sentir-se tan ric...

I un dia ballant sardanes va conèixer la Dolors i es van enamorar; petons furtius i abraçades d’amagat quan podien esquivar les germanes d’ella que els vigilaven. Anys de festeig i d’esperar a poder arribar més enllà mentre el cos ansiós demanava impacient.  Finalment va venir el casori i es van comprar una moto i anaven a la platja després de munyir les vaques. No els feia mandra res i eren joves.

També van venir  sotragades: tres embarassos fallits i saber que no tindrien fills va ser un cop dur, mai ho negarà. Tant que li hauria agradat ser pare... El seu va morir d’un mal lleig abans que l’avi,  sense haver estat hereu de res. Els germans es van anar casant i van marxar del mas. La casa es va anar buidant i amb el temps les veus dels d’abans es van apagar.

Ansiós de canalla, corria sempre amb el nebot en braços i de tant tenir-lo el nen va agafar afició al món de pagès. De gran es va quedar a treballar amb ell i això el va fer content.  Els seus fills han omplert la casa de rialles i han estat avis sense mai haver estat pares. La canalla els distreuen, els fan oblidar les cabòries i se senten acompanyats.

Nous costums, noves maneres de viure. Ell no ha volgut fer com els vells d’abans i s’ha apartat de les decisions del negoci, creu que s’ha de deixar pas al jovent i donar algun consell si el demanen. Molta tecnologia i aparells que ell no entén: robots, mòbils, ordinadors,... Tot això no li agrada. Veu a la gent més sola que abans, cadascú en el seu propi món però apartat dels que té al costat. Tothom va amb el cotxe a tot arreu i ja no es parla entre els veïns.

El paisatge també ha canviat molt en tots aquests anys. Ara hi ha cases a tot arreu, la ciutat gairebé se’ls ha tirat a sobre, però aquests camps encara són un regal a la seva vista. La terra sempre el crida...


De sobte sent el terrabastall d’un got que s’acaba de trencar a la cuina. La Dolors últimament està distreta, aquesta dona...  Des de que va venir la doctora a veure’l que està nerviosa.  No va sentir que es van dir perquè amb els anys ha perdut oïda però per la cara se n’adona que res de bo no deu pas ser. Quan es pensa que no la veu, s’eixuga els ulls amb la punta del davantal. No és cap sorpresa, l’edat no perdona i tard o d’hora, un ha de marxar...

Ja fa dies que intueix que aquest mal que té va treballant, i sent al cos un rosec que li pren les forces i la gana. No s’enganya, sap que el temps s’acaba...

Mira al cel i ja surt el sol. Somriu. Aviat s’allargaran els dies.