BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents.

Us regalo el meu conte premiat en el Concurs de Narrativa Curta de El 9 Nou d'aquest estiu: NENES DE SÍRIA.
Un petó.

dissabte, 1 de setembre de 2018

NENES DE SÍRIA


Soc tan petita, tant, que podria ser minúscula, més menuda que un gra de sorra, més que una volva de pols que balla a contrallum. Soc un imperceptible alè d'aire que surt d’un cor que batega. Només això. I avui, aquesta misèria que represento, ha pres la decisió d’aventurar-se a l’exterior. M’és igual el que em pugui passar. Aquí estic, fent-me pas entre edificis esventrats, en un espai tan desolat com jo mateixa.
La maleïda guerra ha arrasat qualsevol rastre de vida, ha enrunat el paisatge i ha esborrat les persones. Si la intenció de l'enemic era fer-me sentir poca cosa, puc dir-li que l'objectiu està més que aconseguit. Ja pot donar el joc per acabat. Ho ha fet perfecte. I que no es preocupi, què de mi no ha quedat ni tan sols desig de venjança, ni odi, ni ràbia... Res. Sóc la viva estampa de la derrota. Ha guanyat. Enhorabona!
I ara només vull que marxi i que em deixi estar. Estar... Perquè ser, el que se’n diu ser, crec que a hores d’ara sóc un humil esbós desdibuixat, una imatge borrosa en un mirall trencat, una tènue ombra d’allò que un dia vaig ser: una càndida nena.
Els set anys que fa que dura aquesta barbàrie se m’han emportat tantes coses que mai podré recuperar. Se m’ha endut el meu do més preuat, el que em feia ser especial, la meva innocència. Jo només era criatura de cinc anys, riallera i enjogassada, que confiava plenament que els adults sabrien aturar aquest desgavell i que em protegirien. Però no...
Aquí fora no hi ha ningú. Només un sol furiós que incendia la meva pell esblanqueïda i em cou amb tanta violència que em sap greu que ell també descarregui sobre mi la seva ira. Un soroll em fa girar el cap. Qui hi ha?? Potser no sóc tan valenta com em vull creure.
Una pila de rocs s’ha esllavissat i, de sota, entreveig el morro d’una rata. Surt tranquil·lament i s’asseu. Ni em mira. Està ben grassa. Es llepa els bigotis i es frega el musell amb les potes. Em fa un fàstic... Quan penso que les rates fan un tiberi amb els cossos que no hem pogut recuperar, se’m regira tot. Quines bèsties més podrides!!!
Li llenço una pedra però tinc tan mala punteria que no la toco però fuig esperitada, això sí. Torno a estar sola. Aquesta rata era l’únic ésser viu que he vist en una setmana.
I des del darrer bombardeig, el més eixordador és el silenci...
Camino sense rumb. Se’m fa difícil recordar com era la ciutat abans d’aquest desastre. Ja no hi ha cap construcció més alta de dos metres. No queda res d’aquella ciutat alegre i moderna. Ni rastre dels carrers plens de botigues, dels cinemes, teatres, cafeteries i restaurants. Els jardins han quedat colgats de runa. No hi ha ni un dels arbres centenaris que feien ombra a les avingudes, ni cap de les fonts on anàvem a berenar algunes tardes.
Reconec un tros de paret del mural de l’escola fet amb mans pintades de colors. M’hi acosto i ressegueixo aquests dibuixos amb la punta del dit. Em ve a la memòria una cançó que cantàvem a l’escola. La taral·lejo... On deuen ser els nens i les nenes que van fer aquest mural? Qui sap... No queda ni un pupitre, ni un llibre. L’escola va ser dels primers llocs que van atacar, una matinada quan encara era buida. Van partir la rutina de la canalla amb un cop de destral i vam quedar castigats a casa. Hi vaig anar tan poc. Sort de la mare i de la tia que em van ensenyar a llegir i a escriure.
Ara elles tampoc hi són. Aquesta guerra se m’ha endut tota la gent que estimava.
La mort del pare va ser la primera de les nostres desgràcies. Sembla que faci tant de temps que diria que fa segles. Era al principi, al primer any del conflicte, quan encara ens pensàvem que duraria poc. Va sortir de casa un matí a treballar i no va tornar. Recordo l’olor de la seva galta en el darrer petó.
A partir de llavors la germana petita de la mare, la Sarah, va venir a viure amb nosaltres. Quan els bombardejos van sovintejar, vam decidir arreglar-nos el soterrani. El vam equipar amb menjar, espelmes, matalassos, mantes, jocs i alguns llibres. A cada bombardeig, corríem les quatre a posar-nos a recer. Un dia una bomba ens va esquerdar la casa i vam instal·lar-nos definitivament al soterrani. Teníem una petita finestra exterior que permetia seguir una mínima rutina diària. Només pujàvem a la casa per buidar les gibrelletes o per rentar-nos una mica al lavabo. Als capvespres sortíem al pati interior i albiràvem les postes de sol taronges entre dos edificis esfondrats. 
Quan portàvem quatre anys de guerra, ma germana va agafar una pneumònia. La mare la va portar a l’hospital ple a vessar de ferits, mutilats, malalts, nadons... I, mentre elles eren allà, van caure-hi dues bombes. Mai vam recuperar els seus cossos. I jo em demano encara ara: Per què atacar a una gent que ja està patint prou amb les seves malalties i problemes de salut? Quin mèrit té? No ho puc entendre... Se m’entelen els ulls quan hi penso.
La Sarah em va cuidar i em va estimar molt. Entre totes dues vam crear una petita illa de calma lluny del foll món exterior. Matàvem les llargues hores llegint, inventant històries i cantant. Ens disfressàvem i interpretàvem petits fragments d’obres que llegíem. Rèiem molt. Sí, rèiem... Sembla estrany, oi? Ho fèiem per no pensar, per oblidar el dolor i l’absència dels que havien marxat. Però també teníem dies de desànim que no ens venia de gust fer res i jèiem abraçades en silenci.
Abans de la guerra la Sarah treballava a la biblioteca de la ciutat i coneixia tants llibres que jo no m’avorria mai escoltant-la. Una vegada vam llegir una història d’una papallona i, un matí, quan em vaig despertar, m’havia cosit unes ales en una vella samarreta del pare. Jo corria amunt i avall pel soterrani, fent anar les ales i ella aplaudia encantada. “Que mai ningú et talli les ales, ho sents? No permetis que res ni ningú t’impedeixi ser una ànima lliura”. És la meva samarreta de la sort, la que porto avui.
Tres cops a la setmana la tia sortia cap al tard a buscar nous tresors. Era tanta l’ànsia de la seva tornada que l’espera se’m feia eterna. Trigava poc menys d’una hora a sentir el seu trepig per les escales. Baixava triomfal amb un somriure d’orella a orella. Sempre apareixia amb un nou llibre que havia anat a requisar a la biblioteca. ”Aliment pel cos i aliment per l’ànima” em deia mentre deixava a la meva falda una fruita mústia o unes galetes una mica ràncies acompanyant el nou llibre. Jo ho devorava tot de manera afamada.
Recordo el dia que em va portar El Diari d’Anna Frank. Era d’una noia que vivia també amagada en un amagatall. “Que xulo, Sarah! I com va acabar? Es va salvar, oi?” li vaig demanar esperançada. Els seus ulls riallers es van enfosquir. “No importa com acaba. El que és important és saber que la seva petjada perviu”.
Perduda en els meus pensaments he trobat un trosset d’herba verda entre tanta porqueria i m’hi estiro.
Un dia, però, la nostra illa va ser profanada. La Sarah havia sortit i, a penes havien passat deu minuts, que vaig sentir passes a l’escala. M’hi vaig atansar confiada: “Què t’has deixat? Ets una despistada”. No era el seu vestit el que apuntava al capdamunt de l’escala, no, eren les cames d’un home... Vaig córrer pel soterrani però hi havia pocs llocs on arraulir-me que em vaig ficar dins de l’únic armari que teníem. L’home va venir de dret cap a mi. No recordo què deia, només sé que reia i aquella rialla em va fer orinar a sobre. Va obrir d’una revolada la porta de l’armari i va aconseguir engrapar-me una cama amb les seves manasses. Jo m’agafava fort a la roba penjada i em resistia tant com podia però la seva força era quatre vegades la meva. Va arrossegar-me a mi i armari fins a mig soterrani. De l’estrebada que va fer, l’armari va caure enrere i jo vaig sortir disparada contra la pota de la taula. Em vaig desmaiar...
I llavors va passar una cosa que mai entendré: jo ho contemplava tot des de dalt, suspesa, i em veia a mi mateixa damunt la taula, estesa, plana i desinflada, com si el meu cos fos un globus sense aire. L’home s’havia descordat el pantaló però jo no sentia res, com si res de què li passava en aquell cos m’afectés a mi. Vaig desviar els ulls i vaig adonar-me que la Sarah havia tornat i baixava silenciosament l’escala, agafava el cassó més gros de la cuina i l’estavellava diverses vegades damunt el cap de l’home que estava absent amb els ulls girats en blanc. Va caure desplomat enmig d’un bassal de sang.
Immediatament ella es va abocar damunt meu, plorant i cridant el meu nom. Va començar a sacsejar el meu cos esverada. I vaig creure que era moment de tornar. Em vaig introduir de nou dins la meva pell com aquell que es posa una samarreta i vaig respirar... Llavors ho vaig notar tot: el cop del cap, el foc de l’entrecuix i el gust de les llàgrimes de Sarah relliscant pels meus llavis.
Em va portar a coll fins al bany de dalt. Va omplir la banyera i va buidar-hi tot el sabó que teníem. Va ensabonar-me amb delicadesa els cabells ensangonats i va bufar-me el trau del cap. Va netejar-me els braços, la panxa, l’esquena... Ella cantava somicant. Les dues tremolàvem com fulles d’arbre.
No recordo quant vaig dormir, si van ser hores o van ser dies... Quan vaig despertar el soterrani era net, l’armari al seu lloc i l’home no hi era. Mai vam parlar del que va passar. Però a partir de llavors, cada vegada que ella marxava, jo m’amagava dins l’armari fins que sentia la seva veu que em cridava a la tornada.  

Em cal deixar passar el temps i veure què puc recuperar, reparar i sargir de mi mateixa. No és cert que el temps tot ho cura, simplement un s’acostuma al dolor i, amb els anys allò que era insofrible, es fa suportable per la seva quotidianitat. Les ferides es tanquen però les cicatrius queden inesborrables a la pell i a la memòria.
La Sarah va morir fa poc més d’una setmana. Una tarda va tornar ferida al soterrani. Duia a penes menjar i cap llibre nou. L’havien assaltada. No em va voler explicar més detalls. Sagnava d’algun lloc imprecís que no em va deixar mirar. Va començar a afeblir-se i un matí vaig llevar-me suada. Ella bullia al meu costat. “Perdona’m, perdona’m per deixar-te sola...” em va dir.
El seu cos està tan botit que ja no podia quedar-me més amb ella. Sóc també un cadàver dempeus.
He plorat tant que de tant plorar m’he quedat seca i corsecada que crec que m'esberlaré en qualsevol moment de cap a peus.
Paro l’orella. Sento una veu de criatura? Escolto de nou. Canta? Una estiba de runa tapa un portal. M’ajupo i miro per una petita escletxa. Calla. Un moviment acompanyat d’un gemec. M’assec i espero. Minuts més tard torna a cantar molt baixet. És una cançó de bressol. La mare ens la cantava a cau d’orella per no sentir les bombes i les sirenes dels bombardejos.
Canto també. Una mica més tard, una maneta, uns ulls esbatanats i una cara bruta surten de l’escletxa. Un peu descalç i, a poc a poc, el cos sencer. Una nena d’uns dos anys amb un vestit vermell. Porta alguna cosa al braç semblant a un nadó. És una nina llardosa amb cos de roba i amb braços, cames i cap de plàstic. Està espantada però d’ella surt un gest que em deixa glaçada: amb la seva mà tapa els ulls de la nina perquè no vegi aquest paisatge dantesc. Veig tanta humanitat en aquest petit gest que els ulls se m’omplen de llàgrimes. No la vull espantar, me les empasso darrere un somriure.
Ella em mira i em dóna la mà.
Som dues, ara. Ens en sortirem. Jo seré la seva Sarah. De seguida que pugui li haig de cosir unes ales...

divendres, 24 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TOT ARRIBA QUE S'ACABA


Algú em sacseja. ”Dolors, desperta. Que ja tornen...” sento que diu la veu de pedra del campanar. Aixeco el cap per mirar-lo i ell eixampla horitzontalment els seus finestrals fent un encantador somriure. Em frego els ulls i m’estiro mandrosa.
Veig el bisbe Oliba que mou el bàcul i em saluda des del seu pedestal. Ha tornat!!! Ole!! Ja hi tornem a ser tots! Corro a abraçar-lo contenta. Ens ha portat una caixa de carícies de Ripoll. “Oh, quin detall! No calia, de debò.” dic amb la boca ja plena de galeta. Li pregunto com ha anat i ens relata les vicissituds del seu viatge: de com li va costar entrar dins el tren, de què li volien fer pagar dos bitllets, de com se’l mirava la gent i que algú, que el va reconèixer, li va demanar una selfie... Se’l veu content. ”I el temps?” tema obligat. Els ha plogut quasi cada tarda. “Com aquí!” diem el campanar i jo al mateix temps. Riem tots tres.
El campanar allarga el coll i ens descriu el panorama que veu des d’allà dalt. Les carreteres vénen plenes de cotxes en direcció cap a la Plana. Les vacances s’acaben i la tornada a la rutina és qüestió de pocs dies, de poques hores per a nosaltres.
Ens mirem. Sabem què vol dir això... La tornada a la normalitat equival a deixar de fer el beneit. Ja no podrem jugar més i ells dos hauran de tornar al seu paper de patrimoni històric i guardar les aparences. “Tenim temps de jugar una mica?” demano nerviosa. El campanar dóna una altra ullada i fa que sí: ”Són lluny. Encara hi ha temps”. I aprofitem el que queda de tarda per esprémer la nostra imaginació jugant a un munt de jocs.
Quan es fa fosc ens acomiadem amb una triple abraçada. Ens haurem d’esperar a l’estiu que ve per tornar a estar junts. A partir d’ara m’hauré de conformar amb un somriure i una aclucada d’ulls seva quan no ens miri ningú.

divendres, 17 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: CIUTAT DESERTA


Aquesta setmana la ciutat està pràcticament deserta. Al centre històric de Vic només quedem el campanar i jo fent-nos companyia. Fins i tot el bisbe Oliba ha fet la maleta i ha marxat a Ripoll a veure uns coneguts. Es veu que va ser abat del monestir fa molts anys i aprofita dies així anar-hi. Ningú es fixa ni troba estrany que damunt del pedestal que diu: “Bisbe Oliba - Pare de la Pàtria - Vic-2002” ell no hi sigui.  
El campanar, en canvi, em confessa que no es veu en cor de marxar. S’ha fet gran i li fa mal tota la carcanada. Res, que l’edat no perdona. Per ell, arribar-se a Boí i Taüll a veure els seus cosins seria tota una odissea. Ho posposa un any rere l’altre. Li dic que podrien fer un Skype però es lamenta  que els cosins no tenen internet. Ah, vaja...
Ens hem fet ben amics ell i jo. Podríem jugar però, sense el bisbe, no és el mateix. Així doncs, m’assec sota la seva ombra i escolto les històries que m’explica. Allò de: “si les pedres parlessin”, doncs, és cert que saben moltes coses. M’encanta sentir-lo! A vegades s’engresca tant amb els relats que es despista i s’oblida de tocar les hores però com que no hi ha ningú...
Com que ell és molt alt, diu que ja m'avisarà quan vegi a tornar els cotxes. De moment, tot és quietud.

divendres, 10 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA


En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!
De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.

divendres, 3 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: UNA TARDA MÉS


Aquestes tardes són matadores amb tanta calor. Quin ensopiment... Em miro els meus companys del centre històric de Vic: el campanar fa capcinades i, de tant en tant, quan es desperta, de la batzegada, fa sonar una campana; el bisbe Oliba sembla que dormi però, els seus llavis xiuxiuegen molt fluixet una lletania, crec que resa. 
Sóc inquieta de mena. Surto de la botiga i els sacsejo: “Vaaa!!  Juguem a alguna cosa, si us plau...”
Els dos em miren amb poques ganes. El campanar s'estira en tota la seva envergadura i fa cruixir la seva estructura de pedra de dalt a baix. El bisbe Oliba es frega la suor del front amb un mocador groc que algú li ha penjat aquesta nit i somriu tot brillant.
“Juguem al mocador” proposa el campanar. I, dit això, li pren al bisbe. “Vinga, jo l’aguanto. Feu una línia a terra a uns tres metres i, quan cridi, veniu corrent. Qui l’agafi ha de córrer fins a la seva línia i l’altre el pot perseguir per agafar-lo". Aplaudeixo contenta. 
Passem la tarda fent curses. Com córrer el bisbe Oliba per l’edat que té! Va com una bala!! Ep, però jo tampoc quedo enrere.
El campanar, de tant en tant, ens fa gabiejar i ens aixeca el mocador ben enlaire i, per molt que saltem, no el toquem. Que divertit! 
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.