BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba.
L'estiu és molt bonic si fas vacances però, pels que treballem, hi ha moments d'avorriment i de letargia que et fan sentir molt sol. Principalment, després de dinar quan l'escalfor que desprèn el terra crea una mena de miratge que distorsiona la realitat. Són en aquests moments ebris quan em venen al cap aquests Microcontes d'Estiu. A veure si els trobeu divertits...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents. Espero que us agradi.
Un petó.

divendres, 10 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA


En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!
De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.

divendres, 3 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: UNA TARDA MÉS


Aquestes tardes són matadores amb tanta calor. Quin ensopiment... Em miro els meus companys del centre històric de Vic: el campanar fa capcinades i, de tant en tant, quan es desperta, de la batzegada, fa sonar una campana; el bisbe Oliba sembla que dormi però, els seus llavis xiuxiuegen molt fluixet una lletania, crec que resa. 
Sóc inquieta de mena. Surto de la botiga i els sacsejo: “Vaaa!!  Juguem a alguna cosa, si us plau...”
Els dos em miren amb poques ganes. El campanar s'estira en tota la seva envergadura i fa cruixir la seva estructura de pedra de dalt a baix. El bisbe Oliba es frega la suor del front amb un mocador groc que algú li ha penjat aquesta nit i somriu tot brillant.
“Juguem al mocador” proposa el campanar. I, dit això, li pren al bisbe. “Vinga, jo l’aguanto. Feu una línia a terra a uns tres metres i, quan cridi, veniu corrent. Qui l’agafi ha de córrer fins a la seva línia i l’altre el pot perseguir per agafar-lo". Aplaudeixo contenta. 
Passem la tarda fent curses. Com córrer el bisbe Oliba per l’edat que té! Va com una bala!! Ep, però jo tampoc quedo enrere.
El campanar, de tant en tant, ens fa gabiejar i ens aixeca el mocador ben enlaire i, per molt que saltem, no el toquem. Que divertit! 
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.


dissabte, 28 de juliol de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: SEGONA TARDA AVORRIDA.


Una altra tarda avorrida d’estiu al centre històric de Vic. Avui agafo unes cartes de la botiga i proposo al campanar i al bisbe Oliba un joc fàcil: “La Mona”. Es tracta de fer parelles de cartes fins que una queda sense. Qui li queda aquesta carta és la “mona” i perd. Dit això, n’agafo una i me l’amago sota el cul.
A la primera partida perdo jo. El campanar riu i fa un toc de campana.
Encadeno una segona derrota i llavors en toca dues. Vaaale...
A la tercera, tres campanades. Mona altra vegada. Apa!
I a la quarta fa sonar cinc campanades. Protesto: Com que cinc?? En van quatre!!
Ell diu que són les cinc. Sé que fa trampes, que em guipa les cartes per sobre, i li dic. 
El bisbe Oliba ens recomana pacient: “Pau! Pau i treva...”.  El campanar em retreu que tinc mal perdre. A sí???
Algú a la meva esquena riu i em giro. És el Temple Romà que ens espia i, desdentegat, es fot de nosaltres. Doncs, sabeu què??  S’ha acabat el joc!
Recullo les cartes i plego.

diumenge, 22 de juliol de 2018

MICROCONTES D'ESTIU: UNA TARDA AVORRIDA

Tarda d'estiu al centre històric de Vic. Amb aquesta calor només quedem dempeus: el campanar, la figura del bisbe Oliba (és de llautó i a hores d'ara treu fum, pobret...) i jo.
Com que estem avorrits els he proposat un joc: "1 2 3 Pica paret". Fa estona que només paro jo. Per molt de pressa que em giri no els veig a moure's ni un pam.
No ho sé, potser no han entès com va el joc... 
N'hauré de pensar un altre. Aquest parell tenen molt poca iniciativa.