Aquesta setmana la
ciutat està pràcticament deserta. Al centre històric de Vic només quedem el
campanar i jo fent-nos companyia. Fins i tot el bisbe Oliba ha fet la maleta i ha
marxat a Ripoll a veure uns coneguts. Es veu que va ser abat del monestir fa
molts anys i aprofita dies així anar-hi. Ningú es fixa ni troba estrany que
damunt del pedestal que diu: “Bisbe Oliba - Pare de la Pàtria - Vic-2002” ell
no hi sigui.
El campanar, en
canvi, em confessa que no es veu en cor de marxar. S’ha fet gran i li fa mal
tota la carcanada. Res, que l’edat no perdona. Per ell, arribar-se a Boí i Taüll
a veure els seus cosins seria tota una odissea. Ho posposa un any rere l’altre.
Li dic que podrien fer un Skype però es lamenta que els cosins no tenen internet. Ah,
vaja...
Ens hem fet ben amics
ell i jo. Podríem jugar però, sense el bisbe, no és el mateix. Així doncs, m’assec
sota la seva ombra i escolto les històries que m’explica. Allò de: “si les pedres
parlessin”, doncs, és cert que saben moltes coses. M’encanta sentir-lo! A vegades s’engresca
tant amb els relats que es despista i s’oblida de tocar les hores però com que
no hi ha ningú...
Com que ell és molt
alt, diu que ja m'avisarà quan vegi a tornar els cotxes. De moment, tot és quietud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada