Algú em sacseja. ”Dolors,
desperta. Que ja tornen...” sento que diu la veu de pedra del campanar. Aixeco
el cap per mirar-lo i ell eixampla horitzontalment els seus finestrals fent un
encantador somriure. Em frego els ulls i m’estiro mandrosa.
Veig el bisbe Oliba
que mou el bàcul i em saluda des del seu pedestal. Ha tornat!!! Ole!! Ja hi
tornem a ser tots! Corro a abraçar-lo contenta. Ens ha portat una caixa de carícies de Ripoll. “Oh, quin detall! No
calia, de debò.” dic amb la boca ja plena de galeta. Li pregunto com ha anat
i ens relata les vicissituds del seu viatge: de com li va costar entrar dins el
tren, de què li volien fer pagar dos bitllets, de com se’l mirava la gent i que
algú, que el va reconèixer, li va demanar una selfie... Se’l veu content. ”I el
temps?” tema obligat. Els ha plogut quasi cada tarda. “Com aquí!” diem el
campanar i jo al mateix temps. Riem tots tres.
El campanar allarga
el coll i ens descriu el panorama que veu des d’allà dalt. Les carreteres vénen
plenes de cotxes en direcció cap a la Plana. Les vacances s’acaben i la tornada
a la rutina és qüestió de pocs dies, de poques hores per a nosaltres.
Ens mirem. Sabem
què vol dir això... La tornada a la normalitat equival a deixar de fer el
beneit. Ja no podrem jugar més i ells dos hauran de tornar al seu paper de patrimoni
històric i guardar les aparences. “Tenim temps de jugar una mica?” demano
nerviosa. El campanar dóna una altra ullada i fa que sí: ”Són lluny. Encara hi
ha temps”. I aprofitem el que queda de tarda per esprémer la nostra imaginació
jugant a un munt de jocs.
Quan es fa fosc ens
acomiadem amb una triple abraçada. Ens haurem d’esperar a l’estiu que ve per
tornar a estar junts. A partir d’ara m’hauré de conformar amb un somriure i una
aclucada d’ulls seva quan no ens miri ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada