BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents.

Us regalo el meu conte premiat en el Concurs de Narrativa Curta de El 9 Nou d'aquest estiu: NENES DE SÍRIA.
Un petó.

divendres, 24 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TOT ARRIBA QUE S'ACABA


Algú em sacseja. ”Dolors, desperta. Que ja tornen...” sento que diu la veu de pedra del campanar. Aixeco el cap per mirar-lo i ell eixampla horitzontalment els seus finestrals fent un encantador somriure. Em frego els ulls i m’estiro mandrosa.
Veig el bisbe Oliba que mou el bàcul i em saluda des del seu pedestal. Ha tornat!!! Ole!! Ja hi tornem a ser tots! Corro a abraçar-lo contenta. Ens ha portat una caixa de carícies de Ripoll. “Oh, quin detall! No calia, de debò.” dic amb la boca ja plena de galeta. Li pregunto com ha anat i ens relata les vicissituds del seu viatge: de com li va costar entrar dins el tren, de què li volien fer pagar dos bitllets, de com se’l mirava la gent i que algú, que el va reconèixer, li va demanar una selfie... Se’l veu content. ”I el temps?” tema obligat. Els ha plogut quasi cada tarda. “Com aquí!” diem el campanar i jo al mateix temps. Riem tots tres.
El campanar allarga el coll i ens descriu el panorama que veu des d’allà dalt. Les carreteres vénen plenes de cotxes en direcció cap a la Plana. Les vacances s’acaben i la tornada a la rutina és qüestió de pocs dies, de poques hores per a nosaltres.
Ens mirem. Sabem què vol dir això... La tornada a la normalitat equival a deixar de fer el beneit. Ja no podrem jugar més i ells dos hauran de tornar al seu paper de patrimoni històric i guardar les aparences. “Tenim temps de jugar una mica?” demano nerviosa. El campanar dóna una altra ullada i fa que sí: ”Són lluny. Encara hi ha temps”. I aprofitem el que queda de tarda per esprémer la nostra imaginació jugant a un munt de jocs.
Quan es fa fosc ens acomiadem amb una triple abraçada. Ens haurem d’esperar a l’estiu que ve per tornar a estar junts. A partir d’ara m’hauré de conformar amb un somriure i una aclucada d’ulls seva quan no ens miri ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada