BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

divendres, 31 de maig de 2013

RWANDA: 1ª PART

Aquesta història és real, viscuda per la meva família i per mi que tenia llavors vuit anys.

Sóc de Rwanda, un país petit al cor d’Àfrica. Pels que no hi heu estat mai us faré una pinzella de com és: de dimensions semblants a Catalunya, anomenat “el País dels mil turons” pel seu relleu, plujós i sec segons l’estació de l’any, amb una terra marró xocolata i amb un verd maragda de la seva vegetació. Amb zones de sabana i selva, volcans  i animals en llibertat. De població bàsicament pagesa que cultiva en terrats resseguint els turons i també ramadera amb vaques de banyes molt llargues. 

Gent senzilla però de tribus dispars (tutsis i hutus) obligada a conviure degut a unes fronteres fetes fa segles amb un regle des d’un despatx d’Europa. Dels blancs ens han vingut molts problemes, però també és cert que n’hi ha que s’han preocupat per nosaltres i per un país depenent i poc emprenedor.

Durant molts anys hi ha hagut friccions en la convivència però també períodes tranquils on ens hem barrejat entre nosaltres. Jo i els meus germans som fruit d’aquesta barreja.

A l’abril del 1.994,i des de la ignorància de la meva edat, jo vivia una vida més o menys feliç. No érem pobres, teníem una casa feta d’obra, senzilla però acollidora. Els meus pares havien estat uns anys subvencionats pel govern, estudiant a Bèlgica a canvi que la seva carrera servís per ajudar el país. El meu pare era advocat i la mare informàtica i a Brussel·les havien tingut les meves dues germanes grans. De tornada a Rwanda vaig néixer jo i al 1990 el meu germà petit. Teníem minyona i un mosso que ens feien les feines dures. Teníem cotxe i sabates... un luxe! Però jo preferia anar descalça per no ser més que les meves amigues.

Però aquella primavera el món es va tornar boig. Els adults estaven el corrent de tantes coses que jo desconeixia que, per mi ,d’un dia per l’altre es va produir un canvi brutal en la meva vida. Feia unes nits havia sentit als pares parlant al llit i discutint amb la veu alta: ...no sé què de marxar a Europa,... no sé que de fugir... d’amagar-nos... Les meves germanes escoltaven d’amagat però no em volien explicar res, el petit roncava tranquil al seu llit. Al carrer es respirava allò que es diu una calma tensa i es preveia que quelcom s’estava gestant... L’emissora de ràdio nacional (hutu) va començar a donar missatges en contra dels tutsis i incitava a la violència de manera descarada.

Un matí mentre estàvem esmorzant vam sentir una moto i va entrar esbufegant un company de la universitat on el pare feia classes. “Et busquen! Et volen matar!” va dir molt esverat. El pare es va aixecar d’un bot, la mare va fer un crit. “Haig de marxar...” va dir el pare perplex. “Vindrem amb tu” va contestar la mare.”No!... No, serà millor que ens separem” va contestar decidit ell. La mare el va agafar per la camisa posant-se a plorar, però ell la va apartar. “Ràpid, aviat vindran cap aquí...” va dir nerviós el company del pare. Nosaltres estàvem amb els ulls ben oberts i a mig menjar. El pare va entrar a la seva habitació i  la mare el va seguir mentre ell prenia quatre coses que devia considerar importants. Va sortir i ens va fer un petó al cap a tots quatre, encara incapaços de reaccionar... “Per res del món us separeu de la mare. Us estimo” va dir. Va xiuxiuejar quelcom a l’orella de la mare i ella el va apartar enfadada.

Ens vam aixecar  i vam veure el pare que marxava agafat a l’esquena del seu company, fugint amb una moto.
Deu minuts després van arribar una colla de nois cridant i brandant matxets. El mosso va sortir a protegir-nos, però d’un cop brutal li van tallar la mà. Nosaltres vam xisclar tots alhora i la mare va anar cap a ells travessant el pati. Li van preguntar on era el pare i ella va mentir. Va rebre una bufetada que la va fer tambalejar. Li van tornar a repetir la pregunta, va mentir altra vegada. El noi que encapçalava la camarilla va agafar per la camisa al nostre mosso que gemegava al terra i sense immutar-se li va tallar el cap...

Recordo el seu cap rodant pel terra del pati. Era la primera vegada que veia res semblant: sortia tanta sang del seu coll tallat que allà mateix vaig vomitar el poc esmorzar que havia pres...  La mare sanglotava. Em pensava que en aquell moment també la matarien a ella, però el noi li va dir que ella era dels seus i per això li perdonava la vida, però el pare era un escarabat que havien d’esclafar...

Van marxar...

(Continuarà)


dijous, 30 de maig de 2013

PLUJA.

M’agrada la pluja. Sí, sóc d’aquells individus que els hi agrada els dies plujosos. Voldria matisar, però, que prefereixo la pluja suau a la tempesta sobtada d’estiu...les descàrregues elèctriques em fan por.

No m’importa mullar-me, al contrari, m’encanta. Em fascina ara, quan comença a ploure. Em poso a sota seu i la rebo com una benedicció. Alço la cara i miro enlaire. La primera gota em cau a la galta i esdevé gairebé una petita punxada de plaer en la meva cara calenta. Després en ve una altra que em cau al front, una altra fiblada... La tercera em cau als llavis i la quarta a prop de l’orella dreta... Cada gota desperta la sensibilitat adormida de la meva pell i el meu rostre és un conjunt de petits fragments sensitius.

Una gota em cau a l’ull i m’ obliga a tancar-lo uns instants, però continuo mirant al cel amb l’altre i espero delerós on anirà a parar la pròxima gota. Després en venen més de seguides, el xim-xim es torna ruixat. Aixeco els braços en forma de creu i obro els palmells cara amunt perquè s’omplin d’aigua.

La pluja em relaxa, em neteja i em purifica. Si estic trist o angoixat trec profit de l’aigua que cau i hi barrejo les meves llàgrimes. Ploro, a vegades no sé perquè ,simplement em deixo anar i ho faig. Llavors imagino les meves llàgrimes salades barrejant-se amb les gotes de la pluja: s’atrauen, s’ajunten, en fan una de sola, més gran, de composicions diferents però igualment enriquidores per mi. Juntes llisquen pel meu rostre, baixen pel meu coll i entren sota la roba i hem fan estremir...

El xàfec em reconcilia amb mi mateix, amb la natura. M’adono de la meva petitesa, de que el meu pas en aquest món és merament circumstancial. No sóc més que una vida casual, una de tantes, insignificant. Quan jo no hi sigui continuarà plovent, les estacions es succeiran impertorbables... totalment alienes a la meva absència. La natura continuarà el seu cicle i no em trobarà a faltar. Em sap greu... Ploro.

Em mantenc en la mateixa posició impertorbable, amarant-me d’aigua i esdevinc a poc a poc un element més d’aquest paratge. Les vambes se’m perforen i noto com unes arrels em creixen als dits dels peus i m’empresonen a la terra. Les cames se’m tapen d’una molsa petita  i verda de tanta aigua que recullen els meus pantalons. Les puntes dels dits de les meves mans em fan pessigolles i sento com se’m foraden i apareixen unes petites fulles verdes. El meu pit es cobreix d’una escorça aspra i marró. La meva cara també queda tapada darrera una màscara arbòria. Els meus cabells es posen de punta i uns branquillons apareixen al mig d’ells i em tornen arbre...

D’aquesta manera la natura agraeix la meva entrega i m’engoleix. Accepta la meva voluntat de esdevenir seu per sempre més, de formar part del cicle vital de la vida i del seu paisatge.

Quan passegeu per aquest bosc em reconeixereu fàcilment: quan hi ha tempesta d’estiu sóc l’únic arbre que tremola de por...


dimarts, 28 de maig de 2013

PASSAR A L'ACCIÓ.

Estava dormint i de sobte els crits de l’oficial el desperten. Sense temps per pensar es posa dret i es quadre. Alerta!: veu el llum vermell encès donant voltes. Ja hi som. Ha arribat el moment de la veritat, el moment de passar a l’acció.

S’ha preparat molt i semblava que encara faltava per aquest dia, però finalment és aquí: en el lloc adequat en el moment adequat. Els donen uns minuts per posar-se en marxa. No sap què fer. S’estira tan llarg és i tensa i destensa el seu cos recuperant tota la flexibilitat i agilitat que li farà falta. Mira els seus companys, es copsa en l’aire un nerviosisme inevitable. Ningú sap massa com reaccionar en aquests instants previs. Es miren els uns als altres, algun esbossa un petit somriure que no l’hi és correspost. Això serà una lluita, també entre ells. No és necessari buscar proximitat amb ningú si d’aquí un moment seran rivals. Alguns tenen els ulls tancats,  cercant tal vegada concentració o potser una petita pregària. Ell no té en qui pensar, no recorda parents ni amics. La seva vida ha estat des de que té ús de raó, un camí que l’ha portat aquí i avui.

Està nerviós i content alhora. Sap que aquest camí no té tornada, és una empresa suïcida. Mai més res serà igual, però no l’importa. Està llançat a l’aventura i d’una vegada per totes farà quelcom important malgrat hi deixi la pell. No té por, potser és un inconscient, però està totalment decidit i no es farà enrere.

L’oficial en cap entra. S’ha acabat el temps. No cal pensar, obeir ordres i lluitar per l’objectiu. És un soldat i aquesta és la seva feina. Nota escalfor i l’ambient es carrega. Comencen a moure’s primer d’una manera gairebé submisa per el llarg passadís, però després esdevé una marxa militar. Aguanten aquest ritme un període de temps fins que la formació es desfà i tothom córrer cap a l’objectiu. Hi ha empentes i trebanquetes entre els mateixos soldats, ningú vol ser l’últim. Alguns cauen exhausts a les bandes o bé són aixafats pels seus companys durant la cursa. No hi ha compassió, no és moment de permetre’s febleses ni empaties.

Ell corre tant com pot, mirant per la cua d’ull els que el segueixen. No pensa aturar-se per cap motiu i té clar que vol arribar el primer i assolir la glòria. Sap que mai n’ha tornat cap i  que ha hagut de recollir moltes vegades els cadàvers escampats d'altres formacions. Però té clar que ara li toca a ell i no retiraran del mig les seves restes. Els oficials els hi han explicat que al final hi ha un resplendor que els promet la vida eterna o bé la mort. Molts no hi veuen massa diferència entre una cosa i l’altra. Ell sí, vol la vida eterna.

Continua corrent i s’adona que cada vegada són menys. Es comença a notar a cansat, però l’excitació no el deixa defallir. Veu el final del passadís cada cop més a prop. Hi ha rumors que al capdavall només hi ha una paret on morir esclafat per la pròpia inèrcia de la velocitat assolida durant la cursa. Ell creu en la seva sort i no pensa morir d’aquesta manera tan absurda.

Corre tant que quan gira el cap veu que està sol. Ja no té rivals, per ell serà la resolució final... Agafa un últim impuls i es llença al buit totalment entregat al seu destí. Salta, fa el salt més gran de la història... No hi ha cap paret, no ... Està content, feliç, pletòric... El impuls el fa caure damunt d’un òvul flonget on ell s’enfonsa tot sencer i queda submergit en una mena de núvol de gust afruitat. Sí!! Per fi, ha aconseguit el premi!!...Tot per ell sol! ... La vida eterna...

.


diumenge, 26 de maig de 2013

L'ESPERA.

Estic  aquí estirat al sol. Uf! Quina calor... potser estaré millor a l’ombra. Sí, potser sí. Em poso a l’ombra... Oh, ara tinc fred. Vaja!... Em torno al sol, però deixaré el cap a l’ombra.

Sí, ara estic bé. Em sembla que m’adormiré...

Ei, qui em molesta? Ostres una abella que em ronda per l’orella. No puc estar tranquil?...Sento un cotxe que aparca. Obro un ull...

Mira, ara arriba ell. A veure si em veu... Sí, Hola, hola!! ... No m’ha vist... Sempre té el cap no sé on aquest. Hi ha dies que em passa pel costat i ni em saluda... Quin penques!!

Puja l’escala amb quatre gambades i obre la porta. Però no m’ha vist.

Si que fa calor avui... Beuré una mica d’aigua. Puagg!! Hi ha l’abella morta a dintre. Quin fàstic!

Sento el nen com plora. Aquest nen cada dia és més delicat. Ahir li vaig fer una empenteta de no res i va muntar un sidral. El tenen massa consentit. No es pot anar essent tant delicat per la vida. Li convindria anar a la guarderia.

Sento com discuteixen... Cada dia es porten pitjor aquesta parella. I només hi falta el nen al mig que no ajuda gens a millorar la situació. Abans eren tan romàntics... A vegades els espiava i em feien una enveja.

Ai, la Blanca... Penso en ella i sospiro. Tinc ganes d’anar a veure la Blanca. Oh, és tan bonica... Ahir li vaig fer un petó al nas i se’m va quedar mirant sorpresa amb les seves pestanyes tan llargues. Té uns ulls tan bonics... i és tan rossa. M’encanten les seves natges i com es mou. És tan provocativa i alhora tan innocent... Amb ella en tindria de fills i segur que no serien tan consentits com aquest marrec d’aquí.

Ostres, quin dia més avorrit! Només faig el mandra i res de profit. Si pogués sortiria esperitat a veure la Blanca i em passaria les hores amb ella...

Mira, el gat del veí. No el puc veure. Sempre es fa les feines a la sorra de l’entrada i em mira sorneguer. Els tinc una mania als gats, no hi puc fer més. No sé perquè però no em cauen bé.

Calla, sento la porta que s’obre. Ei, hola, hola... Ostres, ara sí que m’han vist. Que bé, que bé!! Veig que porten el cotxet i el nano. Segur que surten a fer un volt. Ja era hora.


Mira, mira... Porten la corretja. Per fi. M’obriran la porta de la gàbia i podré anar fer un volt i estirar les cames. I amb una mica de sort passarem per davant de casa la Blanca i li podré ensumar en cul... Què?? Els gossos ho fem amb molta naturalitat això. No paro de saltar i moure la cua. Ara sí que estic content...

dijous, 23 de maig de 2013

DÓNA'M UNA RAÓ.

T’acabo de dir que t’estimo i em dius que tu a mi no. Dóna’m una raó...

Ets la meva llum, el meu sol... Ets la meva droga diària que em fa tirar endavant. Jo t’ho donaria tot, absolutament tot... I tu no em vols. Dóna’m una raó.

Que sóc gelós? No és veritat! Només que no m’agrada que et mirin altres homes, que té de dolent això? Et vull només per mi, que siguis meva i prou. Jo amb tu ho tinc tot, a tu no et cal res més. Dóna’m una raó...

Que sóc violent? No és cert! Sóc apassionat, és culpa teva si m’encenc. Ets la guspira que branda el bosc i quan et tinc a prop no em ser aturar. Però, que no és amor això?

Deixa’m que et besi... T’agradarà. Estigues quieta o et faré mal. Només et vull fer un petó i sabràs si m’estimes de debò... Però que fas? M’estàs esgarrapant... Quieta, t’he dit, només et vull besar.

T’haig de subjectar les mans, per què m’ho poses tan difícil? Només m’has de provar. Vull que tastis el meu sabor, la meva llengua dins la teva boca... T’agradarà. Que no vols? Dóna’m una raó...

T’ensumo els cabells i el teu perfum em confon. Hi enfonso el nas i m’excito. Què té de dolent això? Jo t’estimo. No sé perquè t’hi oposes tant si jo no et vull cap mal, només vull una oportunitat... Deixa’t besar...

M’estic cansant de tant forcejar. T’agafaré pel coll i et besaré. Només serà un moment, uns minuts apassionats... En voldràs més, t’agradarà...

Ho veus dona, no ha estat pas tan difícil. Com és que no dius res? Com és que ja no et resisteixes? ... Ah, crec que al final has sucumbit a la meva passió.

Com és que no em mires? ...Tens la mirada perduda ,i... els teus ulls entelats ja no guspiregen. El cap no set aguanta i el teu cos em rellisca... T’abraço fort, però sembles de gelatina... Estàs bé? Què et passa? ... Ja no protestes ni em rebutges... Com és que els teus cabells han perdut la teva olor? La teva cara està pàl·lida i el teu alè absent...

T’estiro a terra i poso el cap damunt el teu pit. El teu cos no respira, el teu cor no batega... Què t’ha passat? ... Va, dóna’m una raó...

Oh, Déu meu! Què he fet?... De tant que t’estimava m’he tornat foll!

Crec que ja sé la raó: aquest amor ha estat una bogeria...

dimecres, 22 de maig de 2013

LES PRESSES.


No us sembla que vivim sotmesos a una pressió constant d’una agenda diària tan apretada i organitzada que ens fa viure en un món de presses?  Tenim pressa per tot, fins i tot tinc pressa per acabar aquest text i tot just m’hi acabo de posar...

Per què tanta pressa? ...Per anar a on?... Per fer què?... L’altre dia em vaig sentir a mi mateixa dient al meu fill: ”Afanya’t a dormir que demà t’has de llevar d’hora”... Se’m va quedar mirant sense entendre res i llavors vaig pensar que l’estava atabalant. Fins i tot el dormir s’ha de fer ràpid? ...Com ens podem relaxar i dormir amb tranquil·litat si ja ens pressionem abans de tancar els ulls?...

“Vesteix-te a poc a poc que tinc pressa” diu una dita. I és cert, a mi em passa... Com més ràpida vull anar més malament ho faig tot: em cauen les coses dels dits, vesso els plats, no sé on acabo de deixar el que tenia als dits fa un moment,... i acabo marxant deixant-me alguna cosa important a la taula del rebedor. Admiro la gent que és capaç d’aguantar la pressió sense que se li desmunti tot als dits. Crec que tenen un xip al cervell que els hi dicta les ordres i ells les segueixen al peu de la lletra sense immutar-se. Són persones amb serenor  i coordinació. A mi em passa que el meu cap va per un costat i el meu cos per un altre, el meu cervell va ràpid però el meu cos és lent, graponer i maldestre. No he aconseguit mai fer-los anar tots dos alhora en moments d’urgència.

Crec que hi ha persones que no estem preparades per la vida moderna. De petita no recordo haver viscut amb presses, al contrari: les vacances d’estiu eren interminables, les hores de classe lentes, els caps de setmana feixucs i costaven de passar... Ara enyoro aquella calma, la lentitud del pas del temps,... els dies es succeïen amb parsimònia com les gotes de pluja lliscant suament per un vidre... Tot semblava anar a un ritme més calmat, hi havia tan per fer però teníem tot el temps del món...

Ara volem fer tantes coses que em sembla que no hi aprofundim gaire. Sabem una mica de tot, però no som experts en res. Comencem moltes coses, però quantes n’acabem?... I si les acabem, les hem fet bé o només per treure’ns-les de sobre?... Ens omple això?  Què en traiem de tot plegat?... Crec que tenim un  ventall d’ofertes tan gran al davant que ens costa decidir i en volem provar algunes sense tenir un criteri clar, i ens estressem. Potser hauríem d’aprendre a prioritzar i a dir no. Potser no hi ha temps per fer-ho tot.

Hauríem de fer un esforç per agafar-nos el dia a dia amb més calma. Regalar-nos temps per fer  el mandra al llit, per observar el balanceig de les branques del arbres, per respirar l’olor de la primavera, per llegir un llibre, per mirar els núvols, per tancar els ulls escoltant una cançó, per somiar...

Com diu un anunci que sento aquests dies:” Abans de continuar, atura’t”
 I jo hi afegiria: I no corris, no tinguis pressa, el temps que et quedi serà el mateix, ...Gaudeix-lo...

diumenge, 19 de maig de 2013

PESSICS D'AMOR.

L’Ariadna té dotze anys i està en aquella edat tonta en que hi ha moments que és una nena i d’altres és quasi una dona. No té massa clar quan toca ser una cosa i quan l’altra. Encara no fa mig any jugava a nines, es podia passar hores i hores parlant amb elles i imaginant un món irreal que només era seu. Ara les observa, allà arraconades, escabellades, abandonades... A vegades se sent culpable d’haver-les oblidat,... les seves millors amigues.

Però és que des de fa poc el seu cos no deixa de sorprendre-la i això la desconcerta. No sap què passa. Com és que sense el seu permís, des fa un any, ha començat  a experimentar una sèrie de canvis que no li agraden. Els pits li estan creixent i li molesten quan s’estira de panxa a terra. Li fan nosa i de perfil li fan fer una silueta que no identifica com a seva i es posa geperuda per no ensenyar-los. No s’hi acaba d’adaptar. Per què tot això? Cal ?... A ella ja li estava bé amb el seu cos de nena, tan pràctic, tan net, tan fàcil de controlar.

A més, des de fa uns mesos que ja té la... bé allò tan fastigós i brut que et converteix en una dona d’un dia a l’altra. Vaja merda!...I llavors hi ha de sumar els rotllos que li fa la mare que encara l’incomoden més...

Oh, tan feliç que era sent una nena. Per què s’ha de passar per tot això, si ella no està preparada i tampoc ho vol?. Ella no tenia cap pressa en créixer... No podia haver-se quedat més temps en aquella edat andrògena on no sabia si era un nen o una nena i podia enfilar-se als arbres i jugar a nines, xutar una pilota i fer cuinats? ... No s’havia de definir en cap sentit i ho podia fer tot. Era natural, ... una persona i res més.

Ara aquest món de dona que li ve a sobre li fa por. No ho coneix. No sap si sabrà comportar-se com a tal. Ella odia aquelles nenes tan exageradament femenines... No vol ser una d’elles. Però un munt de sentiments es comencen a despertar i no té massa idea de com pair-los...


Fa dues setmanes, un matí que la mare anava tard, li va fer anar comprar al Forn de pa de dos carrers més enllà. L’Ariadna hi havia anat molt de petita, però ara ja fa temps que no acompanya a la mare a tot arreu, i portava temps que no hi entrava.

Quan va empènyer la porta  va sentir l’olor de pa acabat de fer. Hummm... Li encanta...  Va tancar un moment els ulls i va aspirar. I quan els va obrir, l’amo, en Llorenç se l’estava mirant amb el front arrugat des de darrera el taulell. “Ariadna?... Ets tu? “ li va preguntar. “Carai quina sorpresa més agradable... Que gran i guapa t’has fet! Estàs preciosa!” li va dir molt somrient.

Ella es va posar vermella com un pebrot. En Llorenç sempre havia estat molt simpàtic amb ella. Quan era petita li donava palets de pa amb pipes que li agraden tant... Per primera vegada se’l va mirar amb uns altres ulls: el va veure tan guapo i atractiu, amb les mànigues arromangades, aquell somriure seductor i uns ulls negres com el carbó. Per primera vegada es va sentir dona... Va descobrir el plaer de sentir-se bonica als ulls d’un home...  I encara que estigui casat i tingui trenta anys, no li va semblar vell, sinó l’ home més interessant del planeta... Ell li va donar conversa i li va demanar que el vingui a veure més sovint i que no esperi tant a tornar.

I ara s’ha ofert voluntària per anar a comprar el pa cada dia. No es pot treure en Llorenç del cap i somia amb ell, abraçada al coixí. Sent una munió de papallones a l’estomac quan camina cap el Forn i un moment abans d’entrar es miralla a l’aparador: es posa bé els cabells darrera les orelles i adreça l’esquena. I empeny la porta amb el millor dels seus somriures que porta assajat de casa. En Llorenç sempre la correspon amb un tracte que ella considera especial...

Un dia l’Ariadna li demana absurdament: “El fas tu, el pa?” i ell li contesta encisador:”Jo, mateix... Amb aquestes mans i amb tot el meu amor” ....Uff!!

Des d’aquell dia, l’Ariadna quan arriba a casa fa un ritual: treu una llesca de pa i se la menja molt a poc a poc, a pessics... Pessics d’amor d’en Llorenç li omplen la boca, ella els mastega amb molta cura i se’ls empassa convençuda que el seu amor cada dia és més gran perquè ... d’ell s’alimenta.

I a la nit somia que ella es converteix en farina i les mans d’en Llorenç l’amassen, la pasten i li donen forma. Ell la fa i desfà al seu gust, una vegada i una altra fins que li dóna la forma que ell desitja, i la cou... Després, en Llorenç amorosament, a pessics se la menja...

divendres, 17 de maig de 2013

EL DIA QUE MORI.


Morir és una part de la vida, és el final. Tots sabem certament que arribarà un dia que deixarem aquest món per anar-nos-en... On? Ningú ho sap. Hi ha moltes teories sobre això: al cel cristià?... al cel físic?... formarem part de l’aire?... del tot?... de res?..
.
Podem escollir on deixarem les restes del nostre cos: formant part de la terra, convertits en cendra?...o en matèria orgànica en descomposició?... en menjar pels voltors?... disseccionats per uns estudiants de medicina?... A mi, el meu cos m’importa molt poc on pugui acabar. Jo ja no hi seré...

Només sé que m’agradaria que la meva mort fos tranquil·la, dolça, serena... Que no fos inoportuna, que no em vingués en un mal moment, allò que dius: ha de ser precisament... ara?... Que tingués temps de veure-la venir, de preparar-me, d’assaborir-la si pogués ser. Que m’adonés que està passant amb temps suficient per anar-hi de cara, amb un somriure, com dient:  allà vaig...

Posats a demanar, que em pogués acomiadar dels que estimo. Morir acompanyat amb algú agafant-te la mà ha de ser marxar cap a un camí molt plàcid. No ha de fer por.

Morir és simplement anar a una altra dimensió on el cos no hi té cabuda, pesa massa i per excés d’equipatge s’ha de quedar aquí. Que hi haurà allà? Ningú ho sap, potser res. Potser és una enredada més de la vida. Us imagineu? ... Esperant qui sap què, una llum al final del túnel i al final resulta que la sortida estava tapiada i només ens esclafem contra una paret...

Vés a saber. Quan hi vagi us ho explico. El problema és que no sé com...

De totes maneres el que més ens ha de preocupar és el Record que deixarem. Això sí que és important. Crec que hauríem de dedicar-hi la vida a cuidar aquest record: sembrar-lo,regar-lo, mimar-lo,treure’n les males herbes i adobar-lo. És el rastre que deixarem, la nostra petjada...

Siguem conscients d’això. Penseu un moment: com voleu que us recordin?... Eternament estressats, enfeinats, atabalats, emprenyats... Pareu. No val la pena tot això!. En qualsevol moment podem morir i no haurem tingut temps de deixar un record a l’alçada!! ...

No creieu que és millor deixar com a petjada: molts somriures, molts petons, moltes abraçades, ... Compartir amb la gent que estimem: una passejada, una tarda parlant vora el foc, un berenar a la platja, una visita a un malalt, un dinar... Fer-nos un tip de riure... Aquests records ens precediran.

Una persona mor realment quan ja ningú parla d’ella, quan ningú la recorda. Si deixem bons records  parlaran de nosaltres quan ja no hi siguem, i en parlaran bé.

Pensem-hi abans de que sigui massa tard...

dimarts, 14 de maig de 2013

LA NOIA DE LA CARRETERA.

Mare, t’escric aquesta carta asseguda al costat de la carretera. Oh, mare... Penso tant en tu i t’he trobat tant a faltar... Si em veiessis, no em reconeixeries. Estic tan canviada, estic tan feta malbé... No estaries gaire contenta de la teva nina... Jo tampoc estic gens satisfeta de la meva vida. L’he convertida en un malson, sóc un desastre... Tu ja em vas avisar i advertir, però jo no et vaig fer cas... I tant si tenies raó. Tard me n’adono, jo també...

Mare... Estic ficada en un pou del que no sé si seré capaç de sortir-me’n. T’escric avui perquè suposo ha arribat el moment de plantejar-me qui sóc i cap on vaig. Sóc poc més que una ombra de la nena que vaig ser. Poca cosa en queda de la teva petita que estirada al teu llit ,els diumenges al matí,  jugava a imaginar-se que de gran seria algú important que canviaria el món. Què se n’han fet dels somnis d’infantesa? ... Que fàcil era tot en aquell temps! Llavors tot era possible, tots els camins semblaven bons...

Fins ara l’únic camí que he vist és el de la desesperació... Quina enredada de vida!

Jo era bona estudiant i els professors creien que podia aconseguir el que volgués. Fins i tot vaig començar la carrera!... Tu , creies en mi. Tothom hi creia...menys jo mateixa. Vaig ser dèbil i va arribar un dia que tot es va torçar: les males companyies i la meva poca personalitat em van arrossegar cap al costat fosc de l’ésser humà. Vaig entrar en el món de les drogues de manera gradual. Tot era molt temptador i semblava un joc on jo podia controlar el moment de tornar. Però no, és molt difícil trobar el moment de deixar-ho. Una fam insaciable, una gana em rossega i em devora a mi mateixa... Ho he fet tot per una dosi. Terriblement tot!.

De mica en mica el meu cos ha passat a ser dels demés. Ja no em pertany, com si fos quelcom aliè, una nosa, un destorb... Però alhora és el que em té captiva de la droga, em demana més i més. Com he pogut arribar a aquest extrem de misèria i decrepitud?

I aquí, en aquesta cruïlla, he passat moltes hores esperant que algú s’aturi i em compri a canvi de fer servir el meu cos i llençar-lo després al buit... Tot a canvi d’uns podrits diners que m’he gastat en droga.
A vegades s’aturen nois joves i es burlen de mi, m’insulten , m’escupen i se’n van. Em sento com un animal,... menys que això! Un animal desperta compassió... jo ja no. He viscut les més horribles vexacions, mare!... No m’ho facis explicar, és massa esfereïdor. De fet, tots aquests records dolents s’acumulen en una part del meu cervell i queden allà, abandonats en un abocador on cada dia s’hi afegeix més porqueria... Crec que m’he venut fins i tot l’ànima, mare...

També és cert que alguna vegada he trobat algun bon home que estava més necessitat de ser escoltat que de fer res més. Hi ha molta gent sola, a part de mi, en aquest món. N’hi hagut algun que m’ha intentat ajudar, però llavors sempre he estat jo la que ha fallat i m’he contradit. Potser per vergonya, potser per no voler-me esforçar, m’he deixat arrossegar passivament riu avall...


Però fa unes setmanes va passar quelcom que ho ha canviat tot. Era un dia al migdia, en aquella hora que el sol despietat cau damunt del cap, el meu cos fràgil i drogat va caure desplomat a la cuneta d’aquest camí. No sé quantes hores hi vaig estar, ...llençada com un gos esbudellat. Només sé que algú sense identificar em va dipositar a l’entrada de les urgències de l'hospital i em va salvar la vida.

 Vaig estar inconscient dos dies i quan vaig obrir els ulls et vaig veure a tu, mare!... Estaves davant meu, contemplant-me amb els teus cabells blancs, el teu dolç somriure i els teus ulls amatents. Tu, havies tornat!... Havies travessat un munt de kilòmetres de núvols i havies baixat del cel només per fer-me companyia i agafar-me la mà... Reconfortada  em vaig tornar a dormir i dos dies més tard em vaig despertar definitivament.

Encara sentia la teva mà, agafada a la meva. Vaig obrir els ulls i et vaig cridar amb veu enrogallada:” Mare?...” Una senyora gran em va mirar i em va somriure. No eres tu... No era la meva mare... Oh, mare... Només havia estat un somni! Una al·lucinació de la meva ment, del meu cervell deteriorat. “Seré qui tu vulguis que sigui” em va contestar ella. Més tard vaig saber que la senyora s’havia passat dos dies al meu costat sense deixar-me... No la coneixia de res, però ara sé que me l’has enviada tu: és un àngel!

Es diu Trini i té seixanta-sis anys i els cabells blancs com els teus. Fa mig any se li va morir l’única filla que tenia després de lluitar inútilment contra un malvat càncer. Ella, vídua de fa molts anys, només troba sentit a la seva vida ajudant als demés: és voluntària a l’hospital .Ara m’ha tocat a mi.

La tinc aquí. M’espera dins un taxi i m’observa com escric aquesta carta. No té pressa, diu que ningú l’espera enlloc, té tot el temps que li queda per dedicar-se a mi. Em cuida amb la mateixa tendresa que va cuidar la seva filla. No sé com agrair-li el què fa per mi, però ella em diu que el favor és mutu.

M’he vingut a acomiadar d’aquest lloc on vaig vendre el meu cos. Aquí, en aquest racó on durant tan temps he esperat els homes a canvi de diners. No tornaré.

Ara no estic sola, mare... Ella et substitueix a la terra. Ella em dóna força i esperança...Gràcies per enviar-me-la, crec que encara em puc salvar... Ella no em deixarà.

T’estimo molt, mare,molt.


dijous, 9 de maig de 2013

EL VEÍ.

La Maria no pot deixar de plorar. Aquest matí ha trobat el seu veí mort. El Sr Joaquim ha mort d’un tret al pit mentre llegia tranquil·lament a la seva butaca. Qui pot haver estat capaç de tal atrocitat?... La Maria no pot deixar de pensar-hi  i està molt afectada.

Mentre la policia acaba d’escorcollar la casa i els voltants buscant un indici de com haver passat tal trasbals, ella tremola. Com pot haver dormit sense cap malson si el Sr Joaquim ja era mort? ... Ella no va sentir res d’estrany ahir ,fora del soroll dels trons de la tempesta que queia.

La Maria recorda l’últim cop que el va veure. Era ahir a la tarda. Ella estava treballant al jardí, traient les flors mortes de les petúnies i dels rosers.  El Sr Joaquim va sortir de casa seva tot estirant l’esquena i aixecant graciosament els braços enlaire, segur que portava hores escrivint... i li va somriure:
-Bona tarda, Maria. Vostè com sempre mimant les seves flors... Qui pogués ser flor del seu jardí per sentir les seves mans...
La Maria es va enrajolar.
-No em digui aquestes coses, Sr Joaquim, que m’atabalo.
Ell va riure. Li agradava intimidar-la amb jocs de paraules, però ho feia amb tanta gràcia i educació que era impossible enfadar-s’hi. La Maria s’havia acostumat tan a la seva companyia que ja no recordava com era abans la seva vida sense ell.

Només feia uns set mesos que havia arribat a la casa del costat. De fet, va ser tot un aconteixement la seva arribada en aquest poblet de mala mort de muntanya que mai passava res d’extraordinari. Que un professor universitari jubilat vingués a viure a aquí, buscant un indret tranquil per escriure un llibre, va capgirar la vida avorrida dels pocs habitants del lloc. Tothom estava pendent del seu trasllat i els primers dies era observat de manera descarada. Amb el pas de les setmanes, va deixar de ser el centre d’atenció i ara, encara el tractaven amb caire preferent a les dues botigues del poble, però ja no el molestaven.

Per la Maria, la seva presència sí que va suposar un canvi en la seva vida. El Sr Joaquim era això, tot un senyor, fet poc habitual en un ambient rústic on la gent era tal com rajava.

 La Maria també era una forastera però portava vint anys al poble que pensava que amb el temps ja havia perdut les maneres fines de ciutat on havia estat criada. Portava tots aquests anys casada amb en Miquel. Ell era un bon home, una mica rude i poc sociable però la tractava amb respecte i li oferia una vida senzilla i tranquil·la. En Miquel havia treballat al bosc durant anys: recollint llenya, netejant,... però l’empresa l’havia acomiadat quan va reduir plantilla. Ara portava tres anys treballant en una planta embotelladora d’aigua a quinze quilòmetres de casa. No havien tingut fills i això la Maria li sabia molt greu, però amb els anys no li havia quedat cap més remei que acceptar-ho.

Des de que va arribar el Sr Joaquim l’ensopiment de la vida de la Maria es va acabar. El primer dia que es va traslladar, ell va picar a la seva porta i es va presentar. Era un home d’uns seixanta llargs, de caire intel·lectual, de fesomia agradable i cara prima amb sines platejades. Els seus ulls verds preciosos feien intuir una intel·ligència molt superior a la resta, però el seu ampli somriure  li il·luminava la cara i el feia molt proper.  Les seves maneres van enamorar a la Maria. Es van caure bé... Era simpàtic i amb sentit de l’humor . La seva mirada despertava en ella uns sentiments que feia anys que creia perduts, però en el fons només estaven adormits... Mai hagués pensat que un senyor gran li pogués trastocat el seu món.

La Maria l’observava secretament. Els primers dies quan obria els porticons mirava si ell ja els havia obert. Calculava el moment en que ell sortia a comprar el pa i el diari per sortir ella també i compartir el camí fins el centre del poble. Al principi, ho feia dissimuladament, però ara ja era el Sr Joaquim que l’esperava al portal per baixar junts. Ell li explicava tantes coses que la Maria mai trobava el moment d’acomiadar-se. Passava el dia feinejant per la casa però per la cua de l’ull vigilava qualsevol moviment seu. A les tardes, poc abans de que arribés en Miquel s’estava al jardí arreglant les flors i el Sr Joaquim sempre sortia a parlar amb ella. Li comentava com li anava el llibre que estava fent i a vegades ella li feia suggeriments que ell assegurava incorporar en el seu treball.

La Maria estava més contenta des de que tenia el Sr Joaquim a prop seu. Tenia un motiu per llevar-se cada dia i s’arreglava una mica més que abans.  A vegades cuinava més quantitat del compte per donar-li a ell, o bé provava noves receptes de pastissos. El Sr Joaquim sempre la rebia amb molta cortesia i la seva mirada la feia sentir important.

Per altra banda, en Miquel cada dia semblava més allunyat d’ella. Mai feien res junts. Arribava a casa molt cansat i mastegava el sopar amb desgana i amb molt poques ganes de parlar. Es passava el vespre mirant la televisió sense fer-li massa cas. La Maria a vegades li parlava del Sr Joaquim amb un cert entusiasme però llavors veia en ell una mirada molesta i callava.


Ahir la tarda mentre cuidava el jardí, va tallar unes roses i n’hi va donar un ram al Sr Joaquim. Ell, molt agraït, li va besar una galta. Ella es va estremir i just en aquell moment va aixecar els ulls i va veure en Miquel aguantant la porta de fusta del jardí, observant-los. No li va agradar gens la seva mirada i es va separar del Sr Joaquim gairebé d’un bot. Vermella va entrar a la casa i va veure com el Sr Joaquim intentava establir una conversa amb en Miquel. Però aquest no semblava estar massa de bon humor i aviat va entrar. Hi va estar poc, va dir que sortia a donar un volt. La Maria el va avisar que s’acostava una tempesta d’estiu i que no tardaria a descarregar. En Miquel no li va fer gaire cas i va marxar igualment.

Al cap de poc va començar a ploure amb molta intensitat. Feia una xafogor enganxosa de finals d’estiu i malgrat la pluja va obrir les finestres . Era una tempesta furiosa, amb molta descàrrega elèctrica , amb molts llamps i trons. La Maria patia per en Miquel, on era?... Mira que tossut que arriba a ser de vegades... El va veure arribar entrada de fosc. Va passar pel cobert a deixar alguna cosa però la cortina d’aigua l’impedia veure amb claredat que duia a les mans.

Va entrar moll com un ànec, però semblava una mica content. La Maria no va entendre res, però la va tranquil·litzar veure’l  més animat. Van sopar i després, va passar una cosa que feia mesos que no passava... Van fer l’amor. En Miquel la va estimar amb passió i va estar tant per ella que li va compensar el temps perdut. Van dormir esgotats mentre a fora la tempesta s’havia convertit en un suau plugim...


Però aquest matí, després de marxar en Miquel a treballar s’ha estat una estona al llit estirada. Es sentia feliç, com feia temps que no recordava... 

Ha obert els porticons i ha vist que el Sr Joaquim ja els tenia oberts. Esperava com sempre que l’esperés per baixar al poble, però no ha vingut. Ho ha trobat estrany i finalment s’ha acostat a la casa. Hi havia les finestres obertes i l’ha cridat pel nom. No ha sentit cap resposta. S’hi ha atansat i l’ha vist assegut a la seva butaca. Li ha fet una broma convençuda que la lectura el tenia tan absort que no trobava el moment de deixar el llibre. Però ell no s’ha mogut...  La Maria ha deixat de somriure i s’ha adonat que el Sr Joaquim tenia un forat al pit del qual n’havia sortit sang... S’ha tapat la boca amb les mans a sortit esperitada cap a casa seva a trucar la policia.

No han tardat massa a venir. L’han interrogada mentre ella no podia parar de plorar. Finalment l’han deixada tornar a casa. No es pot treure la imatge del Sr Joaquim mor. Plora i tremola... Ella se l’estimava...

Intentant recuperar una mica la serenor , ha començat a fer les feines de la casa. Fa el llit i recull la roba molla que duia en Miquel ahir quan va tornar del passeig. Agafa els pantalons i sent un soroll metàl·lic d’alguna cosa petita que cau d’una butxaca. Ha anat a parar sota el llit. S’ajup i ho recull... I el món s’atura mentre observa a la seva mà una bala d’escopeta.


CARTES D'AMOR ENCADENADES: nº 1


EN DAVID I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 1

En David s’ha passat tot l’estiu treballant al xiringuito de la platja de la Boadella. Està tip de sol i noies en bikini. Mai hauria cregut que diria això: quin noi de 22 anys pot estar cansat d’una cosa semblant?.... Doncs, mira en David se li ha fet llarg l’estiu, fins ara. Als vespres toca el saxo en club nocturn de Platja d’Aro i entre tot fa uns calerons per pagar-se la carrera que està estudiant.

Ja tenia ganes de que s’acabés l’estiu, fins que fa uns dies va veure arribar al capvespre una noia amb un vestit de flors. Cada dia, a la mateixa hora i amb el mateix vestit repeteix el que sembla una cerimònia que el deixa fascinat. Té un aura de misteri... Espera amb impaciència que sigui l’hora de plegar perquè arribi ella. Se la mira, primer per la cua de l’ull però després ja de manera descarada. De fet, ella ni s’hi fixa, ni tan sols se’l mira...

Aquesta noia el té ben seduït. És bonica i té una cabellera arrissada del mateix color del sol quan es pon. El seu cos és ferm i perfecte tot ell de dalt a baix, però el que més el trasbalsa és la delicadesa dels seus moviments, la gràcia que té entrant a l’aigua i l’elegància com neda. Sempre ve sola i s’hi està poca estona. En David no és vergonyós però aquesta noia l’intimida i no s’atreveix a acostar-s’hi, només l’observa.

Però avui s’ha decidit perquè demà ja plega i li ha fet una carta... D’amor? No n’està segur... Però li deixarà damunt les pedres on sempre deixa la bossa, moments abans que arribi... I esperarà la seva reacció:



"Platja de la Boadella, 30 d’agost de 2012.

Per la noia del vestit de flors,
                                                   Sóc el noi del xiringuito de la platja on cada capvespre véns a banyar-te. Després d’un estiu envoltat de noies al sol només una m’ha enlluernat...tu.

                                                   T’he descobert fa dues setmanes. Et veig arribar cap al tard, poc abans de plegar. Observo el balanceig dels teus malucs mentre camines. T’atures mandrosa i deixes la teva bossa damunt de les mateixes pedres. Amb un petit gest et descalces i camines per la sorra. T ’acostes a l’aigua, hi poses un peu i després l’altre. De lluny puc percebre com t’estremeixes de fred i m’imagino com els teus pits s’endureixen. A poc a poc et descordes el primer botó, el segon i després el tercer...Jo aguanto la respiració i el moment se’m fa etern fins que et despulles i llences el vestit a la sorra. Aixeques els braços enlaire i em quedo pres del el teu clatell. Un bes t’hi tatuaria amb els meus llavis ardents... Amb un moviment suau , bellugues el cap i et desfàs els cabells. Al vent s’esvaloten i es tornen rojos amb el sol del capvespre. Tot és foc i jo em cremo...

                                                    Sense pressa entres a l’aigua, tan lentament, gairebé com si ho fessis a posta perquè jo pugui contemplar el teu cos exuberant. L’aigua et cobreix primer els turmells, després les cames, les cuixes dures i esveltes fins arribar al bikini. És tan petit que tapa just el poc que em queda per descobrir i alhora tan captivador. Un món mel·liflu de plaer... Continues entrant a l’aigua i quan t’arriba a la panxa t’arronses i rius tota sola. Però no t’atures i quan el mar et frega el pit, t’hi llences de cap... Tardes una estona a sortir i jo ja estic patint desitjós per haver-te de venir a socórrer. Uns moments sota l’aigua i surts satisfeta, surant per damunt les ones. Nedes amb elegància fins a la boia i no cal ser un gran entès per adonar-se que ets una excel·lent nedadora. Segur que un cos tan bonic només el pot haver modelat l’aigua...

                                                    Després dels teus deu minuts de natació tornes graciosament cap a la platja. Surts talment com una deessa de l’Olimp  i el sol et cobreix d’or... Reculls el teu vestit i t’acostes a la bossa tota tu regalimant aigua. En treus una tovallola blava i t’eixugues la cara. Qui pogués ser gota per recórrer el contorn del teu coll, baixar pels teus pits i perdre’s en el teu melic... T’emboliques amb la tovallola i tremoles de fred. A mi me’n sobra d’escalfor i no es deu al sol que porto acumulat de dos mesos de platja... Voldria venir i abraçar-te per la cintura i llepar-te la sal del teu coll . T’asseus i et reculls les cames entre els braços. És en aquest moment quan cada dia busco el coratge per acostar-me a tu i dir-te com de captivat em tens. Però mai ho aconsegueixo. Rendit miro com t’aixeques i et vesteixes, agafes la bossa i marxes... I envejo la platja perquè ella t’ha pogut acariciar i jo no.

                                                     Avui és el meu últim dia i no puc anar-me’n sense dir-te el què em fas sentir. Per això et deixo aquesta carta damunt les pedres on sempre deixes la bossa i quan l’hagis llegida, si sóc mereixedor de la teva companyia, t’estaré esperant al costat del xiringuito.

                                                      El teu apassionat admirador.."


dimarts, 7 de maig de 2013

ÉS D'ELLS... ELLS... QUI SÓN ELLS?


Quan era petita a casa teníem l’aparell més màgic i sorprenent del món: ...un televisor.

Era un invent tan increïble que ens tenia a mi i a tots els meus germans entretinguts hores i hores. Malgrat les imatges fossin en blanc i negre i ens haguéssim d’aixecar a prémer el botó manualment per canviar de d’un canal a l’altre i que, per sort, només n’hi havia dos!... Ens passàvem les tardes de dissabte mirant les aventures de l’Errol Flynn, Gary Cooper, Gregory Peck ... i ,com no, en Tarzan. Com gaudíem d’aquella màgia que no sabíem ben bé d’on venia...

Però a vegades, sovint en el moment més esperat del desenllaç, es perdia la recepció i quedava la pantalla com si estigués caient una forta nevada i adéu pel·li...Esperàvem un minut  i a mi, com que era la petita dels germans, em feien aixecar i donar uns cops amb la mà plana damunt l’aparell.

Després acostava els meus ulls en els petits foradets de l’altaveu, que ja sempre havia sospitat  que eren per respirar, i mirava a dins del televisor. M’imaginava que hi havia un parell d’homenets petitons, vestits com a tècnics ( tipus els Mario Bross  d’ara) , asseguts dormint en una cadira amb els braços plegats i que els meus cops els despertaven de sobte. Em semblava veure’ls fer un bot de la cadira i d’un salt agafar una petita maleteta d’eines i córrer com a bojos a reparar el desperfecte.

Si la recuperació de l’ imatge era ràpida em posava contenta de saber que teníem sort de disposar d’uns petits bons tècnics. Però si tardaven gaire ens posàvem impacients i cridàvem a la mare. Ella venia i amb un cop d’ull feia el diagnòstic i pronunciava aquella frase: “És d’ells...” I jo li deia: “Sí, ja ho sé. Jo ja els he avisat...però no se’n surten”. La mare marxava sense fer-me ni cas. I jo tornava a posar els ulls en els foradets de l’altaveu i els imaginava molt atabalats... Pobres!

I llavors de sobte s’arreglava i jo aplaudia. Que bé!...Ja podíem acabar de mirar la pel·li...!

Uns quants anys més tard vaig saber que “Ells” eren realment uns homes de carn i ossos que hi havien darrera d’uns taulells amb comandaments que de molt lluny ens feien arribar les imatges per ones a través d’antenes. Ja veus... Doncs, jo estic segura d’haver vist dins el televisor de casa uns homenets petitons...

Últimament la tecnologia ha evolucionat tant i hi ha tants progressos que no acabo d’entendre que ja no em plantejo moltes preguntes de com és possible moltes coses.

Però ara que tot just fa una setmana que vaig obrir aquest Bloc, quan miro les estadístiques i veig que l’han visualitzat més de quatre-centes persones, em quedo bocabadada... I no em puc estar de pensar :”Ells... Qui són ells?...”. No sé qui em pot estar llegint a aquí, a Alemanya i als Estats Units... Tinc curiositat... Però no us puc veure per cap forat, malgrat  posi els ulls en l’altaveu. Em cal imaginar-vos com uns éssers petitets, asseguts amb les cames creuades damunt un teclat d’ordinador i seguint els meus textos en una pantalla gran com de cinema menjant crispetes. La imaginació encara no l’he perduda, ja ho veieu...

Ara sé que: “Ells”... sou vosaltres.  Doncs, moltes gràcies per seguir-me.

dimecres, 1 de maig de 2013

L'AMIC IMAGINARI.


En Martí era un noi de catorze anys molt estudiós, de fet era l’alumne més excel·lent de l’ institut. Era un punt de referència per la classe i els professors no paraven de lloar-lo. Li agradava donar el màxim en tot el que feia, però tenia un problema: no tenia amics... El seu nivell d’exigència era tan gran que sempre trobava defectes a tothom. Demanava tan als demés que li costava bastant tenir unes relacions llargues i estables, i de seguida es cansava de les imperfeccions dels altres. Avorrit de no trobar un amic a l’alçada va decidir fer-se un amic a mida: un amic imaginari.

Li va posar per nom: Felip. Va ser la idea més genial de la seva vida, com no se li havia ocorregut abans?... Portava tan anys sentint-se sol i incomprès per els altres nens que per fi havia solucionat aquest problema...En Felip era perfecte. Ho va explicar als seus pares i ,com era fill únic i tan bon estudiant, li van permetre aquesta excentricitat.

Aviat en Felip va passar a ser un membre més de la família. Se li va posar un plat a taula i a la nit se li obria el llit-niu de la habitació d’en Martí. Els pares quan volien seure al sofà li demanaven a en Martí on estava en Felip per no xafar-lo. No s’estranyaven de veure el seu fill parlant sol i rient com un boig, el veien content i no creien que li fes cap mal.

De fet, en Felip, anava amb ell a tot arreu i compartien qualsevol moment del dia. Seguien tots dos atentament les classes, i com que quatre orelles eren millor que dues, les notes d’en Martí van sobrepassar els excel·lents, deixant als professors perplexos... A l’hora del patí amb el seu amic invisible ja no necessitava ningú. I els caps de setmana se l’emportava d’excursió, jugaven a la Play i xerraven al llit fins a les tantes.

Van arribar les vacances i en Martí per primera vegada va accedir a anar de colònies d’estiu. Ara amb en Felip el costat es veia en cor de fer coses que abans li eren impensables i així doncs, els dos, van marxar quinze dies de colònies a la muntanya.

Allà hi havia un munt de nois i noies amb ganes de passar-ho bé i en Martí es va enamorar per primer cop... No estava previst, de fet mai es pot preveure, simplement passa... En Felip n’estava al cas, ja que en Martí no parava de parlar-li d’ella a totes hores. Va arribar l’última nit i en Martí va demanar-li a la noia per trobar-se sols després de sopar. Ella va dir que sí. Però quan ser l’hora de la cita, en Felip no volia quedar-se sol i en Martí se’l va haver d’emportar amb ell de mala gana. Va ser una mala pensada...

La noia tenia una petita lleugera desviació en un ull i a en Martí li semblava que no parava de mirar-se en Felip. Ell li donava conversa però de sobte es quedaven callats i al cap d’un moment ella reia... Potser eren els nervis de la primera cita, però en Martí, gelós, es va adonar que a en Felip també li agradava la noia. Veia a en Felip xiuxiuejant-li coses a l’orella, apartant-li els cabells de la cara, resseguint-li les espatlles amb el dit ... I quan va atrevir-se a fer-li en petó al clatell, en Martí es va posar dret de cop i va dir:”Prou!... Marxem”. La noia no entenia res, no era capaç de saber d’on sortien aquelles sensacions tan agradables, simplement es deixava portar pel moment...

En Martí estava molt enfadat i quan van tornar a la habitació es van barallar. Va ser la primera baralla de moltes d’altres que van venir. Amb mala cara van tornar a casa i els pares no van saber mai que havia passat. Però a partir d’aquell dia tot va canviar. La relació entre en Martí i en Felip es va anar fent distant...

En Felip va començar a ser un problema. Ja no anava a l’escola amb en Martí i jeia al sofà tot el dia. Quan no hi havia ningú a casa la tele anava canviant de canals i la nevera es buidava sola. La mare tenia la sensació que algú l’espiava quan es dutxava i al pare li desapareixia el tabac. Quan en Martí tornava a casa el veien emprenyat i sempre s’estava discutint a crits amb en Felip.

Fins que un dia fart d’ell li va obrir la porta del carrer i va cridar: “Fora!... He dit : Fora!! Ja no et vull ni veure!... “. Va esperar un minut i amb un cop fort va tancar la porta i es va tornar a seure al sofà, però aquesta vegada sol...