BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimecres, 22 de maig de 2013

LES PRESSES.


No us sembla que vivim sotmesos a una pressió constant d’una agenda diària tan apretada i organitzada que ens fa viure en un món de presses?  Tenim pressa per tot, fins i tot tinc pressa per acabar aquest text i tot just m’hi acabo de posar...

Per què tanta pressa? ...Per anar a on?... Per fer què?... L’altre dia em vaig sentir a mi mateixa dient al meu fill: ”Afanya’t a dormir que demà t’has de llevar d’hora”... Se’m va quedar mirant sense entendre res i llavors vaig pensar que l’estava atabalant. Fins i tot el dormir s’ha de fer ràpid? ...Com ens podem relaxar i dormir amb tranquil·litat si ja ens pressionem abans de tancar els ulls?...

“Vesteix-te a poc a poc que tinc pressa” diu una dita. I és cert, a mi em passa... Com més ràpida vull anar més malament ho faig tot: em cauen les coses dels dits, vesso els plats, no sé on acabo de deixar el que tenia als dits fa un moment,... i acabo marxant deixant-me alguna cosa important a la taula del rebedor. Admiro la gent que és capaç d’aguantar la pressió sense que se li desmunti tot als dits. Crec que tenen un xip al cervell que els hi dicta les ordres i ells les segueixen al peu de la lletra sense immutar-se. Són persones amb serenor  i coordinació. A mi em passa que el meu cap va per un costat i el meu cos per un altre, el meu cervell va ràpid però el meu cos és lent, graponer i maldestre. No he aconseguit mai fer-los anar tots dos alhora en moments d’urgència.

Crec que hi ha persones que no estem preparades per la vida moderna. De petita no recordo haver viscut amb presses, al contrari: les vacances d’estiu eren interminables, les hores de classe lentes, els caps de setmana feixucs i costaven de passar... Ara enyoro aquella calma, la lentitud del pas del temps,... els dies es succeïen amb parsimònia com les gotes de pluja lliscant suament per un vidre... Tot semblava anar a un ritme més calmat, hi havia tan per fer però teníem tot el temps del món...

Ara volem fer tantes coses que em sembla que no hi aprofundim gaire. Sabem una mica de tot, però no som experts en res. Comencem moltes coses, però quantes n’acabem?... I si les acabem, les hem fet bé o només per treure’ns-les de sobre?... Ens omple això?  Què en traiem de tot plegat?... Crec que tenim un  ventall d’ofertes tan gran al davant que ens costa decidir i en volem provar algunes sense tenir un criteri clar, i ens estressem. Potser hauríem d’aprendre a prioritzar i a dir no. Potser no hi ha temps per fer-ho tot.

Hauríem de fer un esforç per agafar-nos el dia a dia amb més calma. Regalar-nos temps per fer  el mandra al llit, per observar el balanceig de les branques del arbres, per respirar l’olor de la primavera, per llegir un llibre, per mirar els núvols, per tancar els ulls escoltant una cançó, per somiar...

Com diu un anunci que sento aquests dies:” Abans de continuar, atura’t”
 I jo hi afegiria: I no corris, no tinguis pressa, el temps que et quedi serà el mateix, ...Gaudeix-lo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada