No us sembla que vivim sotmesos a una pressió
constant d’una agenda diària tan apretada i organitzada que ens fa viure en un
món de presses? Tenim pressa per tot,
fins i tot tinc pressa per acabar aquest text i tot just m’hi acabo de posar...
Per què tanta pressa? ...Per anar a on?... Per
fer què?... L’altre dia em vaig sentir a mi mateixa dient al meu fill: ”Afanya’t
a dormir que demà t’has de llevar d’hora”... Se’m va quedar mirant sense entendre
res i llavors vaig pensar que l’estava atabalant. Fins i tot el dormir s’ha de
fer ràpid? ...Com ens podem relaxar i dormir amb tranquil·litat si ja ens
pressionem abans de tancar els ulls?...
“Vesteix-te a poc a poc que tinc pressa” diu
una dita. I és cert, a mi em passa... Com més ràpida vull anar més malament ho
faig tot: em cauen les coses dels dits, vesso els plats, no sé on acabo de
deixar el que tenia als dits fa un moment,... i acabo marxant deixant-me alguna
cosa important a la taula del rebedor. Admiro la gent que és capaç d’aguantar
la pressió sense que se li desmunti tot als dits. Crec que tenen un xip al
cervell que els hi dicta les ordres i ells les segueixen al peu de la lletra
sense immutar-se. Són persones amb serenor i coordinació. A mi em passa que el meu cap va
per un costat i el meu cos per un altre, el meu cervell va ràpid però el meu
cos és lent, graponer i maldestre. No he aconseguit mai fer-los anar tots dos
alhora en moments d’urgència.
Crec que hi ha persones que no estem preparades
per la vida moderna. De petita no recordo haver viscut amb presses, al
contrari: les vacances d’estiu eren interminables, les hores de classe lentes,
els caps de setmana feixucs i costaven de passar... Ara enyoro aquella calma,
la lentitud del pas del temps,... els dies es succeïen amb parsimònia com les
gotes de pluja lliscant suament per un vidre... Tot semblava anar a un ritme
més calmat, hi havia tan per fer però teníem tot el temps del món...
Ara volem fer tantes coses que em sembla que no
hi aprofundim gaire. Sabem una mica de tot, però no som experts en res.
Comencem moltes coses, però quantes n’acabem?... I si les acabem, les hem fet
bé o només per treure’ns-les de sobre?... Ens omple això? Què en traiem de tot plegat?... Crec que
tenim un ventall d’ofertes tan gran al
davant que ens costa decidir i en volem provar algunes sense tenir un criteri
clar, i ens estressem. Potser hauríem d’aprendre a prioritzar i a dir no.
Potser no hi ha temps per fer-ho tot.
Hauríem de fer un esforç per agafar-nos el dia
a dia amb més calma. Regalar-nos temps per fer el mandra al llit, per observar el balanceig
de les branques del arbres, per respirar l’olor de la primavera, per llegir un llibre, per mirar els
núvols, per tancar els ulls escoltant una cançó, per somiar...
Com diu un anunci que sento aquests dies:” Abans
de continuar, atura’t”
I jo hi
afegiria: I no corris, no tinguis pressa, el temps que et quedi serà el mateix,
...Gaudeix-lo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada