BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dijous, 9 de maig de 2013

EL VEÍ.

La Maria no pot deixar de plorar. Aquest matí ha trobat el seu veí mort. El Sr Joaquim ha mort d’un tret al pit mentre llegia tranquil·lament a la seva butaca. Qui pot haver estat capaç de tal atrocitat?... La Maria no pot deixar de pensar-hi  i està molt afectada.

Mentre la policia acaba d’escorcollar la casa i els voltants buscant un indici de com haver passat tal trasbals, ella tremola. Com pot haver dormit sense cap malson si el Sr Joaquim ja era mort? ... Ella no va sentir res d’estrany ahir ,fora del soroll dels trons de la tempesta que queia.

La Maria recorda l’últim cop que el va veure. Era ahir a la tarda. Ella estava treballant al jardí, traient les flors mortes de les petúnies i dels rosers.  El Sr Joaquim va sortir de casa seva tot estirant l’esquena i aixecant graciosament els braços enlaire, segur que portava hores escrivint... i li va somriure:
-Bona tarda, Maria. Vostè com sempre mimant les seves flors... Qui pogués ser flor del seu jardí per sentir les seves mans...
La Maria es va enrajolar.
-No em digui aquestes coses, Sr Joaquim, que m’atabalo.
Ell va riure. Li agradava intimidar-la amb jocs de paraules, però ho feia amb tanta gràcia i educació que era impossible enfadar-s’hi. La Maria s’havia acostumat tan a la seva companyia que ja no recordava com era abans la seva vida sense ell.

Només feia uns set mesos que havia arribat a la casa del costat. De fet, va ser tot un aconteixement la seva arribada en aquest poblet de mala mort de muntanya que mai passava res d’extraordinari. Que un professor universitari jubilat vingués a viure a aquí, buscant un indret tranquil per escriure un llibre, va capgirar la vida avorrida dels pocs habitants del lloc. Tothom estava pendent del seu trasllat i els primers dies era observat de manera descarada. Amb el pas de les setmanes, va deixar de ser el centre d’atenció i ara, encara el tractaven amb caire preferent a les dues botigues del poble, però ja no el molestaven.

Per la Maria, la seva presència sí que va suposar un canvi en la seva vida. El Sr Joaquim era això, tot un senyor, fet poc habitual en un ambient rústic on la gent era tal com rajava.

 La Maria també era una forastera però portava vint anys al poble que pensava que amb el temps ja havia perdut les maneres fines de ciutat on havia estat criada. Portava tots aquests anys casada amb en Miquel. Ell era un bon home, una mica rude i poc sociable però la tractava amb respecte i li oferia una vida senzilla i tranquil·la. En Miquel havia treballat al bosc durant anys: recollint llenya, netejant,... però l’empresa l’havia acomiadat quan va reduir plantilla. Ara portava tres anys treballant en una planta embotelladora d’aigua a quinze quilòmetres de casa. No havien tingut fills i això la Maria li sabia molt greu, però amb els anys no li havia quedat cap més remei que acceptar-ho.

Des de que va arribar el Sr Joaquim l’ensopiment de la vida de la Maria es va acabar. El primer dia que es va traslladar, ell va picar a la seva porta i es va presentar. Era un home d’uns seixanta llargs, de caire intel·lectual, de fesomia agradable i cara prima amb sines platejades. Els seus ulls verds preciosos feien intuir una intel·ligència molt superior a la resta, però el seu ampli somriure  li il·luminava la cara i el feia molt proper.  Les seves maneres van enamorar a la Maria. Es van caure bé... Era simpàtic i amb sentit de l’humor . La seva mirada despertava en ella uns sentiments que feia anys que creia perduts, però en el fons només estaven adormits... Mai hagués pensat que un senyor gran li pogués trastocat el seu món.

La Maria l’observava secretament. Els primers dies quan obria els porticons mirava si ell ja els havia obert. Calculava el moment en que ell sortia a comprar el pa i el diari per sortir ella també i compartir el camí fins el centre del poble. Al principi, ho feia dissimuladament, però ara ja era el Sr Joaquim que l’esperava al portal per baixar junts. Ell li explicava tantes coses que la Maria mai trobava el moment d’acomiadar-se. Passava el dia feinejant per la casa però per la cua de l’ull vigilava qualsevol moviment seu. A les tardes, poc abans de que arribés en Miquel s’estava al jardí arreglant les flors i el Sr Joaquim sempre sortia a parlar amb ella. Li comentava com li anava el llibre que estava fent i a vegades ella li feia suggeriments que ell assegurava incorporar en el seu treball.

La Maria estava més contenta des de que tenia el Sr Joaquim a prop seu. Tenia un motiu per llevar-se cada dia i s’arreglava una mica més que abans.  A vegades cuinava més quantitat del compte per donar-li a ell, o bé provava noves receptes de pastissos. El Sr Joaquim sempre la rebia amb molta cortesia i la seva mirada la feia sentir important.

Per altra banda, en Miquel cada dia semblava més allunyat d’ella. Mai feien res junts. Arribava a casa molt cansat i mastegava el sopar amb desgana i amb molt poques ganes de parlar. Es passava el vespre mirant la televisió sense fer-li massa cas. La Maria a vegades li parlava del Sr Joaquim amb un cert entusiasme però llavors veia en ell una mirada molesta i callava.


Ahir la tarda mentre cuidava el jardí, va tallar unes roses i n’hi va donar un ram al Sr Joaquim. Ell, molt agraït, li va besar una galta. Ella es va estremir i just en aquell moment va aixecar els ulls i va veure en Miquel aguantant la porta de fusta del jardí, observant-los. No li va agradar gens la seva mirada i es va separar del Sr Joaquim gairebé d’un bot. Vermella va entrar a la casa i va veure com el Sr Joaquim intentava establir una conversa amb en Miquel. Però aquest no semblava estar massa de bon humor i aviat va entrar. Hi va estar poc, va dir que sortia a donar un volt. La Maria el va avisar que s’acostava una tempesta d’estiu i que no tardaria a descarregar. En Miquel no li va fer gaire cas i va marxar igualment.

Al cap de poc va començar a ploure amb molta intensitat. Feia una xafogor enganxosa de finals d’estiu i malgrat la pluja va obrir les finestres . Era una tempesta furiosa, amb molta descàrrega elèctrica , amb molts llamps i trons. La Maria patia per en Miquel, on era?... Mira que tossut que arriba a ser de vegades... El va veure arribar entrada de fosc. Va passar pel cobert a deixar alguna cosa però la cortina d’aigua l’impedia veure amb claredat que duia a les mans.

Va entrar moll com un ànec, però semblava una mica content. La Maria no va entendre res, però la va tranquil·litzar veure’l  més animat. Van sopar i després, va passar una cosa que feia mesos que no passava... Van fer l’amor. En Miquel la va estimar amb passió i va estar tant per ella que li va compensar el temps perdut. Van dormir esgotats mentre a fora la tempesta s’havia convertit en un suau plugim...


Però aquest matí, després de marxar en Miquel a treballar s’ha estat una estona al llit estirada. Es sentia feliç, com feia temps que no recordava... 

Ha obert els porticons i ha vist que el Sr Joaquim ja els tenia oberts. Esperava com sempre que l’esperés per baixar al poble, però no ha vingut. Ho ha trobat estrany i finalment s’ha acostat a la casa. Hi havia les finestres obertes i l’ha cridat pel nom. No ha sentit cap resposta. S’hi ha atansat i l’ha vist assegut a la seva butaca. Li ha fet una broma convençuda que la lectura el tenia tan absort que no trobava el moment de deixar el llibre. Però ell no s’ha mogut...  La Maria ha deixat de somriure i s’ha adonat que el Sr Joaquim tenia un forat al pit del qual n’havia sortit sang... S’ha tapat la boca amb les mans a sortit esperitada cap a casa seva a trucar la policia.

No han tardat massa a venir. L’han interrogada mentre ella no podia parar de plorar. Finalment l’han deixada tornar a casa. No es pot treure la imatge del Sr Joaquim mor. Plora i tremola... Ella se l’estimava...

Intentant recuperar una mica la serenor , ha començat a fer les feines de la casa. Fa el llit i recull la roba molla que duia en Miquel ahir quan va tornar del passeig. Agafa els pantalons i sent un soroll metàl·lic d’alguna cosa petita que cau d’una butxaca. Ha anat a parar sota el llit. S’ajup i ho recull... I el món s’atura mentre observa a la seva mà una bala d’escopeta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada