BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Contes Cruixents és ja un llibre amb un recull de 24 contes d'aquest blog.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Fa molta il·lusió!!


Perdoneu que ara no pengi contes, escric cada dia però estic a mig d'una petita novel·la i fent contes que de moment no puc penjar. Un petonàsss!

diumenge, 22 de desembre de 2013

ELLA

Ella balla al mig de la pista. Amb els ulls tancats es deixa envoltar per la melodia i el seu cos segueix compassat el ritme de la música. És el seu moment, és quan s’oblida de tot i es deixa anar i el seu cos es torna lleuger i vola, com quan era petita i el seu pare la feia girar tan ràpid que sentia a fregar els núvols amb els seus peus... Ballar és la seva passió.

El seu cos es contorneja i s’abraça ella mateixa. Fa pujar una mà lentament fins el coll i la  desvia cap el seu clatell. Aixeca els braços per damunt del seu cap. El seu cabell curt li dona un cert aire masculí però la seva cara menuda i els seus bonics ulls verds li configuren una expressió angelical. És petita i d’aparença feble però quan balla es fa gegant... És conscient de l’expectació que desperta.


Li encanta la música i en aquesta discoteca li estan encadenant les seves cançons preferides. No pot deixar de moure’s, el seu cos vibra en cada nota i canta mentalment totes les lletres. Tants anys de dansa li han  donat una elasticitat i una manera de ballar que la fan brillar. Són uns minuts sublims...

Quan s’acaben les cançons i el dj es decanta cap un altre estil, ella obre els ulls i s’adona de la quantitat de persones que l’estan observant. Algunes noies critiquen que no es manera de ballar, així,  en una discoteca, mortes de ràbia i enveja. I molts nois embadocats no deixen de seguir-la amb la vista quan s’acosta a la barra i demana un gintònic.

Ella exhausta fa un glop a la beguda i nota com una cama li flaqueja, però ho dissimula. Repassa al seu voltant i veu que encara bastants nois l’espien. No sap cap a quin dirigir-se, li agrada ser ella la que escull. Li agraden els tímids que s’atabalen quan ella se’ls hi adreça i esquiva als més llençats deixant-los amb la paraula a la boca.

Fa un altre xarrup i veu un noi assegut a l’altre extrem de la barra que se la mira. Li agrada el seu aspecte físic d’estudiant de filosofia,  perdut i fora del seu ambient. Té el cabell despentinat i una mirada molt bonica i magnètica. Ella li somriu  però el noi la segueix mirant absort en els seus pensaments. Decidida va cap a ell i se li planta al davant, i ell gairebé cau del tamboret de l’impacte de la seva presència, però refà la situació amb un somriure de compromís. 

Ella no torna a ballar, malgrat que les cançons que sonen li agraden, de fet, la cama se li enrampa i li costa fins i tot estar-se dreta. S’acaba seient al costat d’ell i dos gintònics després, el noi tímid s’ha embalat en una conversa filosòfica que a ella li sembla interessant i divertida. S’ho està passant bé, ell és encantador i té un cert aire de savi despistat que el fa molt atractiu.

Va passant la nit i al tercer gintònic, les seves cares estan tan a prop que mentre ell li està explicat Kant, ella, que ja fa estona que no l’escolta, li ressegueix la cara amb el dit i en un moviment impulsiu li besa els llavis. Ell calla obligat per la boca d’ella damunt la seva i li correspon amb un petó passional. Després del primer, s’encadenen un seguit de petons fins que ell acaba baixant del tamboret i s’arramba al seu cos.

Encesos d’amor surten de la discoteca i caminen cap un motel que hi ha carrer avall. La noia té feina a fer seguir la cama, però ell riu perquè pensa que està beguda.

Pugen a l’habitació i despullats es rebreguen i s’exprimeixen fins que s’adormen. Quan el sol entra per la finestra, ella el desperta i l’empeny cap sota la dutxa. Ell rondina mandrós però s’acaba desvetllant sota el raig de l’aigua i juguen.  Molls cauen damunt el llit. Ella se li asseu a sobre i el sotmet a una tanda de pessigolles que el deixa baldat... Ell no pot parar de riure i d’una batzegada la tomba i es col·loca damunt seu. Li aguanta els braços quiets al costat del cos i s’adona del rastre de moltes punxades. “Et drogues?” li pregunta ell una mica parat. “He estat malalta, però ja estic bé” diu ella.  Llavors, s’hi fixa i amb la claror veu un munt de cicatrius que fan dibuixos en el seu cos i li pregunta com és que porta tantes operacions. Ella diu que no en vol parlar i es posa seriosa. Però el noi es llença juganer damunt seu i  li llepa totes les cicatrius. Ella riu i tornen a rebolcar-se amb desesper.

Més tard jauen estirats i posen les mans una damunt de l’altra, la d’ella és molt més petita. En aquell moment ell s’adona que encara no sap el seu nom. “Com et dius?” li pregunta. “Res de noms” diu ella, com si fos una norma. Ell no ha parat de xerrar en tota la nit, ell que li costa tant obrir-se, li ha explicat a ella tot: què estudia, què li agrada, els seus projectes d’any nou... I ella només l’ha escoltat, no ha explicat res de res, ni tan sols sap el seu nom. Estranyat se la mira i diu:”Per què?”.

Però ella s’aixeca i busca la seva roba interior. Ell li agafa les mans i l’atura. “D’acord. No em diguis el teu nom, però donem el teu número de mòbil...” demana ell. Ella l’aparta i continua vestint-se. “Si us plau, m’agrades molt... Podem quedar un altre dia?” suplica . Però ella fa que no i quan es calça nota un altre cop com la cama se li enrampa. “Però... i això que ha passat? No significa res?” diu ell agenollat nu sobre el llit. Ella li agafa la cara entre les mans i li diu amb un somriure: ”Pren-t’ho com un regal de Nadal!” i li fa un últim i llarg bes als llavis.

Quan és a fora el carrer nota com la cama li fa més mal. Camina una estona ranquejant i recorda les paraules del metge: ”Quan la rampa sigui constant i dolorosa, hauràs de tornar ingressar. Llavors ja saps quin serà el desencadenant...”. Les llàgrimes li cauen cara avall i pensa en el noi que ha deixat. “Puc regalar el meu cos mentre encara em funcioni, però el meu cor no el puc donar a ningú”. I recolzada a la paret,  es deixa caure a terra i amb el mòbil truca a una ambulància que la porti a l’hospital...



dilluns, 9 de desembre de 2013

ÀNGELS

La vida es fa de moments, ja ho deia una cançó, moments que ens queden gravats en el nostre interior i després recordem. A vegades passen molts dies que res extraordinari succeeix en la nostra rutina habitual i semblem empesos en una inèrcia del dia a dia absurda i avorrida. Però de sobte, un moment, i la vida es torna bonica i ens somriu.

A vegades no ha de ser un gran esdeveniment,  petites coses senzilles: una trucada, un missatge, una mirada, una abraçada, un petó, ...  Petits gestos que ens posen contents, que ens fan valorar el què tenim i les persones que tenim a prop. Són moments reconfortants que ens donen pau. Moments molt gratificants que ens omplen el cor i ens recordem que val la pena viure. I viure al màxim, esprémer la vida i beure’ns el millor suc. Moments que ens sentim protagonistes, que sembla que el món gira al voltant nostre  i ens fan creure que som importants, si més no per algú.

Personalment crec que a prop meu hi ha un àngel que em vetlla i procura que sigui feliç. Que es preocupa per mi, perquè res i ningú em faci mal. I em regala de tant en tant aquests moments deliciosos,  tocant la fibra sensible a algú del meu entorn perquè em  recordi que tot va bé.

L’àngel és de natura lleugera i etèria i encara que no es deixa veure, en percebo la seva presència. Quan em sento desgraciada i sola, m’eixuga les llàgrimes amb un petit bes.  I quan estic feliç s’allunya discretament i em contempla satisfet.

Però l’àngel també em renya quan sóc massa dura amb els demés. Em demana tolerància i m’exigeix que doni més d’una segona oportunitat,... totes les que faci falta perquè tots ens mereixem moltes oportunitats per esdevenir millors. Em recorda les meves mancances i les meves imperfeccions i em fa pensar que tots som extremadament vulnerables i sensibles.

I és que al nostre entorn hi ha més màgia a la vida de la que la gent creu, però nosaltres anem massa atabalats, estem massa envoltats de sorolls i cabòries per fixar-nos-hi. Ens creiem massa importants i excessivament ocupats. 

Aturem-nos a pensar... Quan ens enamorem, què és sinó màgia allò que sentim? Per què aquella persona i no qualsevol altra? Per què aquell dia i en aquell lloc? Les coincidències no existeixen. El destí ens posa els uns davant dels altres i ens converteix en algú especial. L’amor ens trastoca,  ens sentim a tocar el cel, tan il·lusionats,  tan excelsos i sublims,... És  màgia en estat pur.

Per què no pot ser l’amor una conxorxa dels nostres àngels, que ens aparellen amb les seves fletxes de cupido? I nosaltres, simples víctimes mortals,  hi caiem sense pensar, sense triar-ho, deixant que senzillament passi.

Hi ha una munió d’ àngels escampats pel món que intenten que visquem en pau, que calmen tensions, que resolen mals entesos, que ens amanseixen... Hauríem d’estar més receptius ja que ells només procuren  pel nostre benestar i la nostra felicitat. Però nosaltres ens resistim, insensibles als seus embats.

Ara que s’acosta el Nadal, oblideu-vos de regals absurds i innecessaris. Feu cas als àngels i doneu-vos, regaleu-vos vosaltres mateixos a els que estimeu. Donar és la paraula clau de la vida, recordeu que és sempre més feliç qui dona que qui rep.

I pareu l’orella i sentireu el vostre àngel. El teniu a tocar. Sé que hi és... Només us cal una mica de sensibilitat.  Busqueu un moment de solitud i quietud, obriu bé el cor i els sentits i deixeu-vos portar.














dimecres, 4 de desembre de 2013

VESTIDA DE GAMBA.

La Marta treballa en un supermercat des de fa poc temps, de fet l’han agafada de cara a festes perquè hi ha més feina. Ella es pensava que li tocaria posar bé els productes dels prestatges dels infinits passadissos que té el supermercat, però no. Amb la feina que li han donat no hi comptava, i se li està fent una mica gran: l’han vestida de gamba.  Amb un vestit taronja i una caputxa amb antenes i dos ulls a cada banda es passa vuit hores disfressada de marisc. I amb uns fulletons als dits fa publicitat de la gamba congelada que està d’oferta per aquestes festes.

Ja fa dues setmanes que va vestida així. També té una part positiva, amb la tonteria aquesta de la disfressa, no ha de treballar gaire, simplement passejar-se. La Marta que és de caràcter més aviat reservat, que no li ha agradat mai disfressar-se, millor dit, odia el carnestoltes, li costa superar el ridícul. Les companyes de feina se’n foten d’ella tot el dia, i com que no les coneix, li fa ràbia i ja comença a odiar-les.

Llavors hi ha la gent: n’hi ha de simpàtica que li acaben comprant la caixa, alguns perquè realment la necessiten i d’altres perquè l’expressió de la seva cara desperta una certa tendresa que fa que es quedin amb les gambes. També n’hi ha que es riuen davant seu sense massa sensibilitat i n’hi ha que simplement... l’avien. La canalla també són un terreny perillós, alguns jugant li tiben la cua o li volen tocar les antenes i li acaben fent mal. L’altre dia un parell d’adolescents li van fer un placatge que la van tirar per terra. Patètica,... així és com es sent la Marta.

Però des de fa un parell de dies, a la secció de begudes hi ha un noi nou. Es veu que una casa de caves molt coneguda ha tingut la mateixa brillant idea que els venedors de gambes i han vestit un xicot d’ampolla de cava. Allà dins ficat, portant el tap per barret i amb els braços sortint per cada costat hi ha un noi amb uns ullassos verds com l’ampolla que l’embolcalla. Té un somriure tan bonic i encisador que no és d’estranyar que gairebé totes les fèmines a les que s’adreça acabin marxant amb una caixa d’ampolles de cava. Està en la seva salsa, ha nascut per fer d’ampolla de cava...

La Marta se’l mira envejosa  des de la secció de congelats. No sap com s’ho manega per engalipar les clientes d’aquesta manera. Plena de coratge, quan pot s’acosta a veure’l. Ell la rep amb un somriure tan espaterrant que a ella li tremola fins i tot la cua. És encantador i de seguida es cauen bé. Ell sap agafar-se aquesta feina amb alegria i això ajuda a la Marta que li marxi una mica la vergonya... Passa l’encarregada i els avisa que s’ha d’estar per la feina i es separen forçosament, cadascú a la seva secció.

Però de tant es miren d’una punta a l’altra del llarg passadís i la Marta riu quan ell la saluda movent els braços d’un costat a l’altre de manera exagerada. Un cop per fer-la riure una mica, fa un salt enlaire i de l’embranzida li marxa el tap disparat al cap d’una clienta que passava per allí. La Marta no pot deixar de riure en tot el dia i amb aquest nou posat acaba venent més caixes de gambes que els dies anteriors.

Ara va a treballar contenta i les vuit hores vestida de gamba se li fan curtes. De fet, pateix per quan hagin passat les festes, el noi marxarà a fer publicitat a un altre supermercat i ella haurà de reposar els milers de productes de la secció de congelats. La feina no tindrà cap mena d’al·licient si ell no hi és.

A més, aquests últims dies han aconseguit ensarronar l’encarregada fent-li creure que passejant-se els dos de costat pels passadissos poden fer marxar els clients amb una capsa de gambes i de cava alhora. Les vendes són un èxit i l’encarregada està més que satisfeta. I així, junts tantes hores s’han fet molt amics i el millor de tot és que s’agraden...

I el dissabte, a última hora es troben al magatzem, endreçant les caixes que han quedat per vendre de cara la setmana vinent. La Marta encara disfressada, està dins la cambra, comptant les caixes de gambes que queden, quan el noi vestit d’ampolla de cava li ve pel darrera i l’abraça. De l’empenta se li mou la caputxa i li tapa la cara. Es gira i ell li busca els seus llavis per sota la roba. Sorpresa es deixa fer i es besen llargament... El noi impetuós fica les mans per sota la caputxa i el cap de gamba cau per terra i li desfà la trena dels cabells. Ella li treu el tap del cap i li passa els dits pel mig dels seus cabells esbullats que li han quedat drets. Riuen. Li fica les mans per dins la disfressa i li diu a cau l’orella: ”M’encanten les gambes. Són afrodisíaques...”. Ella s’estremeix i es tornen a besar a la boca. S’estiren damunt de les caixes i les mans corren ansioses a trobar la pell sota les disfresses. Allà mateix, a la cambra frigorífica,  fan l’amor d’una manera boja i desenfrenada... Una barreja explosiva de gambes i cava.

El dilluns tots dos falten a la feina. Un refredat de campionat els ha obligat a fer llit dos dies seguits.


dimarts, 12 de novembre de 2013

PENSAMENTS DE TARDOR.

Dies de tardor, de fred i de sol espantat. Passejo pel bosc enmig d’arbres altíssims amb fulles de mil matisos. Sóc plenament conscient de que estic dins una bonica postal i que davant els meus ulls se m’ofereix un món de quietud i de pau. Un ventet fi provoca una pluja de fulles que em cau al cap i s’afegeixen a les del terra encatifat; em cobreixen les sabates i ,sense adonar-me’n , els hi dono puntades de peu mentre camino obrint-me pas. Amb les mans entaforades a les butxaques del meu abric i amb la bufanda embolicada amb els meus cabells, em protegeixo del fred i inevitablement em poso trista...

La tardor sempre em provoca una tristor necessàriament transitòria. Em remet a un temps passat, un temps alegre i radiant, el final d’una etapa ja viscuda i superada amb més o menys èxit.  No puc defugir de pensar que la vida m’està passant i que , sense treva, em vaig fent gran. Tinc la sensació que estic en un compte enrere i que el meu temps s’escola... Tinc la certesa de la poca importància del meu pas per aquest món, de la meva petitesa. Em fa pensar que igual que les fulles, jo també cauré i potser en alguna tardor, ... moriré.  Espero que encara sigui lluny aquest moment però,tard o d’hora, serà una cita inevitable.

Recordo els que vaig estimar i fa un temps em van deixar.  A vegades, en moments així me’ls sento tan a prop, que junt al meu trepig a les fulles hi percebo les seves passes també. Gairebé sento les seus veus i els seus riures i quan aixeco el cap em sorprenc de no veure’ls-hi el rostre... No hi són, no, estic sola...

No estic segura si mai els hi vaig dir que els estimava i ara aquest dubte em rosega l’ànima i em fa ràbia. No sé perquè costa tant demostrar el què sentim? Com és que ens han educat per amagar el més important de la vida?. Tan difícil és dir: T’estimo...? Doncs, sí.

Recordo tardors passades quan junts buscàvem bolets i fèiem bromes. La remor de les fulles i el moviment d’algunes branques em fan creure que potser, tal vegada, encara corren juganers i lliures per racons amagats. Noto una carícia a l’esquena i sobtadament em giro, però no hi ha ningú... Se m’escapen tantes coses que tinc la sensació que el bosc és ben viu i es burla de mi...

El camí s’obre a una clariana cap a ponent i el cel es presenta davant meu meravellós com una magnífica pintura de colors vermells i taronges, de grocs i blaus. El sol ja es vol amagar mandrós, només pensa com jo a tornar al llit, a acotxar-se ben calentó i dormir...

Després de la tardor vindrà el hivern. Un temps gelat que glaça el cor i les llàgrimes, un temps d’espera, un temps de repòs... Es farà llarg i prendrà expressament dies a la primavera, voldrà imposar-se, quedar-se sense remei,...  Fins que un dia el sol sortirà amb ganes a escalfar-ho tot i fondrà la neu. I els primers ocells refilaran anunciant que una altra etapa comença...

I jo continuaré aferrada a la vida, com no potser de cap més manera. És un deute, una promesa de viure per els que no van poder triar i el vent de la mort se’ls va emportar més enllà. I m’esforçaré a somriure, a treure tot allò de bo que hi ha dins meu, a buidar-me del revés com un mitjó, a abocar-ho tot i a no deixar res per fer per l’endemà. I diré t’estimo sense vergonya a els que encara tinc a prop. I viuré cada dia com si fos l’últim, no fos cas que no arribés a la tardor següent... 

dissabte, 2 de novembre de 2013

UN INTRÚS.

Com cada matí el despertador va sonar a les sis. En Toni el va parar i s’hi va tombar cinc minuts més. Al segon avís, la Sandra el va sacsejar: ” Va, Toni. Para el despertador i lleva’t...”. De mala gana en Toni va donar un cop al maleït aparell i amb molta mandra es va aixecar. La Sandra va aprofitar per ocupar tot el llit i va posar bé la manta que com cada nit ell li prenia mentre dormia.

En Toni va tornar de la cuina amb olor a cafè acabat de fer, es va vestir i amb un lleuger petó als llavis es va acomiadar de la Sandra. Ella va sentir el cop de porta i va intentar tornar a agafar el son.  

Quan gairebé s’adormia va sentir un soroll...  Va obrir els ulls, com si el fet de tenir-los oberts li servís per sentir millor... Era el grinyol de la porta del carrer. “Ostres!... Algú està entrant a casa... Merda!... Algú que ha estat pendent de que en Toni fos fora...  Algú que sap que  estic sola...”

Estava espantada... S’havia desvetllat de cop i tenia les orelles ben obertes... La Sandra intentava deduir a través dels petits sorolls, què estava fent l’intrús... Era una persona sola, només es sentien unes passes... Potser només havia entrat a robar i agafaria la bossa amb el moneder i marxaria... “Merda, dins la bossa hi ha el mòbil i ahir no vaig pensar a deixar-lo a carregar a la tauleta com cada nit... Si ara el tingués podria trucar a en Toni...”

Ella s’estava quieta dins al llit amb el cor que li bategava tan fort que li semblava que es podia sentir a cinquanta metres.

Va sentir que entrava a la cuina... “Ai, quin neguit!!... I si en realitat és un assassí que em vol  matar i està triant l’arma adequada??... Merda, perquè coi vaig comprar a Ikea aquell joc de ganivets tan grans que tinc posats damunt del marbre?? ... Això, que carai!!... Posem-ho fàcil a l’assassí , que no s’entretingui a buscar... “  s’esvarava ràpidament...

Intentava pensar què podia fer... I si s’amagava a dins l’armari?... “Quin armari ?... Si el vestidor de la habitació no té portes... Aquestes habitacions d’ara tan modernes no hi ha on amagar-se...”

I si sortia sense fer soroll , corria fins al lavabo i es tancava per dintre?... Però ara recordava que la balda de la porta estava espatllada feia mesos i no s’havien entretingut a reparar-la... “Perquè res funciona quan ho necessites?...” pensava desesperada.

Ara va sentir que entrava al despatx... Aquest paio buscava alguna cosa, no en tenia pas prou en agafar el moneder... La buscava a ella...  La Sandra s’anava posant tensa per moments...

Va pensar amb què es podria defensar si l’atacava?... Va obrir els calaixos de la seva  tauleta i només hi tenia calcetes i sostenidors... Què li podia fer? Llençar-li una càrrega de roba interior?... “Calla!”... Llavors va recordar-se que hi havia un aro d’uns sostenidors que li sortia cada dos per tres.  I si el feia servir com a arma ?... “Millor això que res!”

Es va tapar ben tapada, amb el cap colgat i tot.... Potser si no feia cap soroll el lladre es pensaria que no hi havia ningú i agafaria les joies i els diners del tocador i marxaria ... Si feia veure que dormia, potser no li diria res... “Això si no és un assassí!... “

Ara el sentia més malament... Tan tapada no li arribava bé la fressa i no tenia clar per on passava l’intrús i encara es posava més histèrica... A més s’ofegava de calor!... “Oh, Déu meu, quin mal tràngol!!”

Intentava asserenar-se, però tremolava tant que el llit gronxava i tot.

De cop va sentir-lo a la porta... “Oh, mare!!  Quina por!!! ... Que no em vegi, que no em vegi!!“ es repetia mentalment.  Va sentir les seves passes... Sí, remenava al tocador... “Que agafi els diners i les joies i que marxi, que marxi....” Tenia els ulls tancats i apretava amb força l’aro dels sostenidors com si fos una gran arma...  Sense adonar-se’n però,  picava amb els peus...

Però de sobte va notar una mà que se li posava sobre la cuixa i una altra que li apartava la manta del cap i va cridar com una boja: “AHHHHHHHHHH!!!!! “  empunyant l’aro a la cara del seu agressor...

“AHHHHHHHHHH!!!” va cridar també ell espantat... “Ostres!!!... Sandra, quin espant que m’has fotut!!! Estàs boja!!.... Que has vist les claus del meu cotxe???”  va dir esverat en Toni.

La Sandra encara estava histèrica quan el seu marit li va prendre l’aro  de les mans i la va immobilitzar. Després, quan finalment el va reconèixer... se li va abraçar posant-se a plorar i a riure tot a l’hora.



dimarts, 29 d’octubre de 2013

MARE, TINC GANA...

“Mare,tinc gana...” estic cridant per el pis. Els budells em ronquen, de fet m’han roncat tota la nit i quasi no he pogut dormir. He sentit que la mare plorava, però no li he dit res perquè ella es pensava que jo dormia.

Ahir a la nit per sopar la mare em va abocar tota la llet que quedava en un bol i va buidar les engrunes del calaix del pa en el meu plat. Va ser com una sopa... A casa tenim sempre la nevera buida,ara... Ella no va menjar res, em mirava a mi com menjava mentre la meva germaneta d’un any li xuclava la llet dels pits. Em sembla que la Clara tampoc s’atipa perquè la mare està molt prima i la llet se li està acabant... Potser per això plora tant la Clara.

Des de que el pare va marxar a l’estiu, la mare està molt trista. Encara no entenc què ha passat, la mare no m’ho vol explicar... Ja tinc quatre anys, sóc gran... Si m’expliquen bé les coses les entenc, no com la Clara que no sap ni parlar...

La mare s’ho queda tot per ella i es pensa que no m’adono que pateix... No sóc tonto... Sé que amb el pare es feien pessigolles a la nit, ho sé perquè a vegades els sentia riure i a gemegar...

Però fa dies que la mare no riu. Tan bonica que és la mare quan riu... Ara sempre està seriosa i se li estan enfonsant els ulls... Ahir la vaig veure quan es vestia i cada dia està més prima. Tan grassa que estava quan tenia la Clara a la panxa, era enorme!!... I ara s’està fent cada vegada més petita la meva mare.

Em miro una foto que tenim al costat de la tele on hi som tots tres i estem contents. Des de que va néixer la Clara només tenim que problemes... El pare ha marxat, potser perquè la Clara plora a les nits i no el deixa dormir... Sense ella estàvem millor...

“Mare, tinc gana...” crido i la mare no em contesta. No la trobo.

M’acosto al llit i veig la Clara com dorm. Quan està així adormida la trobo maca i tot, però quan es desperta és un desastre de germana: em pega, s’enfada tot el dia i posa a la mare dels nervis...  Per culpa seva la mare s’ha quedat sense feina i ara es veu que no tenim diners.

Sento la mare que està parlant a la porta amb la veïna. Em penso que li ha anat a demanar menjar... La Sra Rosa és molt bona dona, és una àvia que no té ningú i  quan veu a la mare molt desesperada li dóna un cop de mà. Ahir ens va donar la sopa de dinar: caldo de pollastre amb un grapat d’arròs...

Les espio i no ho saben... Elles dues parlen baixet... Sento la mare que es sona i no està pas refredada, potser  torna a plorar... La Sra Rosa li diu a la mare que demani ajuda, que vagi a l’ajuntament o a Càritas. Però la mare no vol... La Sra Rosa li diu també a la mare que li poden prendre els nens si no els pot cuidar...
Jo no vull que m’apartin de la mare!! Si de cas que s’emportin la Clara... A mi que no em toquin del seu costat...  Ara que el pare no hi és, qui la cuidarà si jo marxo?...

La mare creu que ja ens en sortirem, però la Sra Rosa no ho veu tan clar... Li està proposant a la mare de viure juntes i ajuntar despeses... La mare diu que s’ho pensarà, que aviat anirà a demanar feina a una amiga seva que està bé de diners a veure si la vol llogar per netejar la casa. La Sra Rosa diu que si li donen la feina ja li vigilarà a la Clara.

La mare es gira una mica i veig que porta a la mà dues llesques de pa i un plàtan. La Sra Rosa li diu que s’ho rumiï això de viure juntes... La mare li dóna les gràcies i li fa un petó a la galta... La Sra Rosa li posa una mà a l’espatlla i torna a insistir: ”Demana ajuda,filla.  No esperis més...” i tanca la porta a poc a poc.

La mare em veu i diu:“Vols esmorzar una mica Biel?” Somriu i  és tan bonica!... però encara té els ulls tristos. Entrem a la cuina i parteix el plàtan en dos. Apa!... Ara la Clara ja s’ha despertat i crida com una boja... M’assec a la cadira i m’afanyo a menjar: el pa en una mà i la meitat del plàtan en l’altra... La mare xafa amb una forquilla la resta de plàtan i li posa a la boca a la Clara. Ella l’escup i  la mare l’aprofita menjant-se’l ella. La Clara només vol pit i la mare li dóna...

“Avui no aniràs a l’escola” em diu. “A no?... Que bé!  A on anem, doncs?”  pregunto ennuegant-me amb el plàtan. “Anirem a demanar que ens ajudin...” diu la mare abaixant la vista avergonyida...


M’aixeco, li agafo la cara entre les mans i li dic: “Que bé, mare! Tindrem menjar !!”. I li començo a fer petons per tot arreu...  A la mare se li omplen els ulls de llàgrimes, però sé que és de contenta... Se m' abraça tan fort que quasi em fa mal...  Sort en té de mi que la cuido!

dilluns, 28 d’octubre de 2013

LA NOIA MÉS GUAPA.

La Sílvia és una noia molt guapa, més que guapa, guapíssima. És una bellesa que no deixa indiferent a ningú, acostumada a que els homes es girin a mirar-la per allà on passa i les dones, mortes d’enveja, també. És alta, prima i amb unes mides espectaculars tretes d’un motlle d’una deessa. Té una llarga i ondulada cabellera pèl-roja, la pell pàl·lida amb petites pigues escampades graciosament en els llocs més escaients del rostre, una cara perfectament simètrica i uns enormes ulls d’un verd maragda que són el seu gran centre d’atenció.

Ella és conscient de la seva bellesa des de tota la vida i sap que moltes vegades això li ha reportat petits privilegis que una noia amb físic més discret no tindria mai. També és cert que és una bona persona i té un cert caire submís que li ha proporcionat la combinació perfecta per convertir-la en el somni de dona ideal que tothom voldria.

De petita, a l’escola els professors la planyien una mica quan els estudis li costaven. Tots els nens se la disputaven i les nenes la volien en el seu grup perquè donava una certa categoria ser amiga seva. Era convidada a totes les festes d’aniversari i, fins i tot, els pares i mares s’esmerçaven a quedar bé amb ella.
A l’ institut era la noia per la qual tots els nois sospiraven, però evidentment només els més descarats eren prou decidits per apropar-se-li. Va tenir tants noviets com va voler...  Algunes noies l’odiaven sense ni tant sols conèixer-la només perquè físicament no tenia rival.  I encara que no ho admetrà mai davant de ningú, algun professor l’havia aprovat amb un 4’5,  només per la seva cara bonica.

Va estudiar idiomes i ara treballa d’hostessa de fires i congressos. Vestida d’uniforme, amb la seva planta i amb un somriure etern al rostre no és difícil de creure que triomfa; tot el dia envoltada d’homes elegantment vestit, nets i ben cuidats, i tenint en compte que la majoria fan de comercials, són també molt educats i afalagadors...

Però la primera vegada que la Sílvia va fer d’hostessa  va quedar sorpresa: després de passar-se tot un dia somrient malgrat tenir els peus destrossats per les sabates i la moqueta,  a mitja tarda se li va acostar un home d’uns quaranta anys que tenia un stand al congrés i de manera molt discreta li va oferir mil euros per una nit... Ella es va quedar pensant i li va demanar mitja hora per rumiar-s’ho. Les companyes, ja més experimentades,  li van picar l’ullet i una d’elles li va dir a cau d’orella:”Aprofita-ho, no siguis tonta...”

L’home va tornar exactament mitja hora més tard i ella va acabar dient que sí. Era un home agradable i no li suposava cap esforç excessiu passar-hi la nit. De fet, la majoria de les seves companyes van marxar aparellades amb altres homes semblants. Ell la va portar a la seva suite,  van sopar i després d’unes copes li va oferir un bany al jacuzzi. La Sílvia es va deixar portar i envoltada de bombolles, ell la va estimar... Al matí va passar pel pis a canviar-se i va guardar els mil euros en una capsa de bombons, sense que això la fes capficar massa.

Després d’aquella inesperada sortida n’hi ha hagut moltes d’altres, no totes tan generoses però amb homes igualment agradables. Pensa que podia haver acabat sortint amb els mateixos homes per iniciativa pròpia sense cobrar.


Fa sis mesos que treballa  i els diners extres que li arriben li permeten portar un nivell de vida impensable en qualsevol altra feina. Ja en té cinc caixes de bombons plenes ... Mai ho ha dit a cap amiga i menys a la seva mare, què pensarien d’ella?... Ni que fos una prostituta... Quin mal hi ha?...  Només és una part més de la feina i serà durant un temps curt de la seva vida, just per aconseguir uns quants diners més i prou. I quan ella vulgui ho aturarà... Segur, no?...

dimecres, 23 d’octubre de 2013

EL PRÍNCEP BLAU.

La Laura jau al terra de la cuina en posició fetal. No sap quanta estona fa que està així, però a poc a poc el fred del mosaic la retorna... Aparta les mans que li tapaven el cap i lentament es passa els dits per la cara: se la troba inflada i adolorida... Fent força amb els braços es redreça i queda asseguda. Es mira les mans, el terra és moll: la major part és orina  i la resta llàgrimes, moltes llàgrimes... Estira un braç i s’agafa al marbre de la cuina i s’aixeca. S’acosta a la pica i escup una glopada de sang... Intenta posar-se ben dreta però no pot...

Recolzant-se a les parets del passadís, cargolada, arriba al lavabo. Té por a emmirallar-se... Fa una respiració fonda i aixeca els ulls cap el mirall. Quasi no hi veu però quan arriba a enfocar, no es reconeix... S’acosta més i s’espanta: veu un monstre que la mira... Té els cabells esbullats, una parpella inflada que li costa d’obrir amb sang a l’interior de l’ull, el llavi de dalt tan botit i que en prou feines pot obrir la boca... Quan ho fa comprova que té dues dents que li ballen i li deixen aquest gust de sang... Al coll hi té un vermell que li volteja com si fos un buff... Es descorda la camisa i té blaus per tot el cos. Quan respira fondo sent una fiblada molt dolorosa en un costat, potser té alguna costella fracturada...

S’asseu al wàter i plora. Es pensava que ja havia plorat tot el què havia de plorar a la cuina, però s’adona que encara li queden llàgrimes i les exprimeix... Sanglota i es sent tan desgraciada, tan poca cosa...

No hi ha res més dolorós que ser maltractat per la persona que més estimes...

La Laura sempre havia estat una nena amb molta fantasia i que somiava amb un príncep blau que la cuidaria i protegiria, que seria el seu heroi... Somnis romàntics i absurds d’infantesa... 

I un dia va aparèixer l’Ivan que complia tots els requisits per ser un excel·lent príncep blau. La Laura se’n va enamorar de seguida, tan guapo, tan passional, tan mascle... La tractava com una reina, al seu costat es sentia valorada i estimada.

Era una mica gelós perquè era molt possessiu i la Laura només era seva, li pertanyia... Alguna vegada s’havia enfrontat amb algun noi que se la mirava i no li agradava que ella parlés amb altres nois quan ell no hi era. Però a la Laura no li semblava tampoc tan estrany, ser la nòvia d’un príncep blau demanava certs sacrificis que calia acceptar.

Els tres primers anys van ser una lluna de mel, un amor sense fi...  La Laura creia que havia estat de sort, la seva ànima bessona, la mitja taronja, l’afinitat d’horòscops... A ella li agradava ser tan important per una altra persona i només li veia virtuts.

Fins que un dia van decidir anar a viure junts. Aquella emoció va durar poc menys d’unes setmanes. Conviure amb l’Ivan va resultar ser una història totalment diferent. S’involucrava poc en les tasques domèstiques i amb un copet al cul l’enviava a ella a fer totes les feines que no li venien de gust, que eren quasi totes... Va resultar ser un gandul i un masclista acabat, es passava les hores assegut al sofà amb una cervesa a les mans... Un dia que la Laura estava molt cansada li va retreure que no feia brot, a l’Ivan se li va escapar la mà...

Per ella aquella bufeta va ser una novetat... Va quedar tan parada que no va saber reaccionar. L’Ivan va aprofitar el seu esbalaïment per agafar-li les mans i començar a besar-les-hi. Es va agenollar davant d’ella i li va demanar perdó. La Laura es va deixar fer. En braços la va portar al llit i amorosament la va despullar i la va estimar de la manera més tendra i bonica que mai cap home ha pogut estimar una dona... Havia estat un mal moment, un cop de geni que va saber rectificar... Els dies que van venir després van ser deliciosos... L’Ivan es va esmerçar fins i tot en algunes feines de la casa i li va portar flors deu dies seguits...

Però mesos més tard es va repetir una altra bufetada. I li va seguir una altra lluna de mel...

Es va convertir en una dinàmica normal de la relació: un dia tonto de tant en tant que a ell se li anava la mà... Tampoc era tan greu, pensava la Laura i li permetia aquest comportament. Ho atribuïa al seu fort caràcter masculí que en el fons era el que a ella tant li agradava. A vegades reconeixia que interiorment desitjava una altra bufetada per gaudir de la consegüent setmana d’atencions i compliments.

Però les bufetades es van anar multiplicant en número i en intensitat, per contra els episodis de reconciliació cada vegada eren més curts i menys treballats.

Fa només un mes endarrere que ell li va deixar un ull morat uns dies. A la feina va mentir dient que s’ho havia fet amb un armari de la cuina, però la seva companya de feina no s’ho va creure. La Laura li va demanar silenci.

Però això d’avui supera totes les anteriors: l’Ivan s’ha tornat boig... En prou feines sap com ha anat la conversa però recorda com la seva cara ha anat canviant: desencaixada i amb ulls ferotges. Ho ha vist en càmera lenta, incapaç d’aturar cap cop, de fugir, com una presa hipnotitzada davant del seu devorador... Li ha donat un cop de puny a l’ull i un segon al mig de la boca... Quan ella s’ha doblat endavant, l’ha tibada pels cabells endarrere i li ha engrapat el coll... Li apretava tan fort que pensava que es moria: no li arribava aire als pulmons, ha començat a veure llumetes i sentia els seus crits molt llunyans... Quan l’ha deixada, la Laura s’ha desplomat al terra de la cuina...  I ell, acarnissant-se, li ha donat coces a les costelles i al cap fins que se n’ha cansat... Un fort cop de porta ha fet trontollar les parets i ella s’ha desmaiat...

Què se n’ha fet del seu príncep blau?... Les històries de princeses tenien finals feliços i aquest final no té res de feliç... Quina estafa!

Sent que estant tocant insistentment el timbre de la porta. Tremola... Per uns moments té por que l’Ivan torni, llavors recorda que ell té claus... Com pot s’acosta al rebedor i mirant per l’espiera veu la veïna del costat amb una patrulla dels mossos. I obre la porta...




dimecres, 16 d’octubre de 2013

GALETES I TU.

M’agraden les galetes, un menjar ben simple, però què hi farem... m’encanten!. Des de la típica Maria, passant per les galetes daneses, les napolitanes, els pets de monja, els ametllats, els carquinyolis, les que porten xocolata, melmelada o taronja... Hummm! Són totes boníssimes! Amb una condició: que estiguin cruixents, res de galetes estovades...

La meva mare diu que quan estava embarassada de mi tenia molt poca gana i l’única cosa que sempre li venia de gust era un vas de llet amb galetes. Per tant, aquest addicció ja em ve d’abans de néixer. I quan estic malalta, només aconsegueixo fer passar unes galetes acompanyades del seu got de llet calenta. 

I avui he somiat amb galetes... i amb tu.

He somiat que jo arribava i et trobava menjant unes petites ulleres de pasta fullada, ben torradetes i ensucrades. I jo et deia: ”Ei!  Jo també en vull una!...” i tu em miraves somrient i em deies:”És l’última. Si la vols, l’hauràs de venir a buscar...” I et posaves la galeta a la boca desafiant-me, aguantant-la amb les dents per una punta. Sense deixar de mirar-nos, jo m’acostava a tu mentre pensava: “Estem juganers, avui...”. Tu no em treies els ulls de sobre i el teu somriure sorneguer em feia entendrir...  Em posava davant teu i seguint-te el joc posava les dents només en una petita part de la galeta.

Tu,... fent-te l’agosarat,...  avançaves uns centímetres cap al mig de la galeta... Jo imitant-te, també... Els nostres ulls estaven immersos els uns dins dels altres. Jo només veia els teus de color mel, que m’oferien tot un món de dolçor incomparable a la que cap galeta em podia donar...

Un nou pas teu feia més a prop els nostres nassos... El meu següent pas ens posava els teus llavis  a tocar dels meus... Jo, en aquest moment, interiorment, ja estava renunciant a la galeta i el que realment volia era sentir el sucre de la teva boca...  Uns instants eterns, uns moments on només tu i jo érem la continuació d’una galeta... I en el darrer segon, quan esperava un petó apassionat, la teva mirada canviava i amb les dents... trencaves la galeta.

Jo em quedava  parada davant la teva covardia d’acabar malbaratant un joc que tu mateix havies començat i que a mi em seduïa i m’embruixava tant... Em miraves somrient, rosegant la galeta i jo rancuniosa, et maleïa...  per jugar una vegada més al gat i la rata... per prometre’m el que mai em donaràs... per desitjar-te i  acabar, com sempre, afamada de tu...

I tu reies triomfant, tirant el cap enrere, mastegant,...  acabant-te la meitat de la meva galeta,... de la nostra galeta.


Però m’he despertat més contenta que enfadada, perquè en el somni t’he tingut més a prop del que mai et tindré realment. I passant-me la llengua pels llavis he reconegut  el gust a sucre de la galeta compartida...

dimarts, 15 d’octubre de 2013

DESIG

En Lluís es calça les vambes i surt a córrer. Aquesta és l’excusa però en realitat fa temps que s’agafa estones per està sol i s’escapa de la família. Córrer li permet posar el cos al màxim i deixar la ment en blanc... El dolor que experimentava al principi quan no hi estava habituat era difícil de suportar però amb el temps aquest patiment diari s’ha convertit en plaer i també en una evasió...

Després d’uns quants quilòmetres, para. Es posa les mans sobre els genolls i amb el cor gairebé sortint-li per la boca, intenta recuperar l’alè. Camina a un ritme tranquil i un airet fi li eixuga el suor. El cap se li posa a pensar...

Porta vint anys de parella amb la Magda i hi està bé. Sempre s’han avingut i amb ella ha tingut una vida fàcil. De fet, la Magda és l’única dona amb la que ha estat íntimament. De jovenet havia set bastant tallat i quan li agradava una noia no era capaç de dir-li. Amb ella va ser diferent, va anar tot rodat, va ser gairebé màgic, una mena d’enamorament mutu a primera vista...

Però ara hi ha una altra persona. No creia que això pogués tornar a passar i veu que sí. Amb la Magda a vegades criticaven parelles amigues que s’han separat i no entenien com podien engegar-ho tot a dida per un moment “calent” cap una tercera persona. Ara s’adona de que això pot passar a qualsevol i ja no es veu tan clara la decisió a prendre.

Ell mai de la vida li seria infidel a la Magda, almenys això es pensava fins fa poc. Però en aquest moment està molt confús. De pensament... a vegades... sí .

Des de que coneix aquesta persona se li ha despertat un desig, un desig irrefrenable que li costa molt de retenir. Sovint es descobreix a ell mateix distret i perdut en aquest món imaginari on tot hi té cabuda.

Imagina com seria fer l’amor amb aquesta persona: fondre’s en una abraçada, olorar-la, besar-la... Perdre’s per una geografia totalment ignorada, enfonsar-se en les seus profunditats, beure del seu manà,... Resseguir-li el contorn, llepar-la de cap a peus,.. Tastar un gust diferent, sentir uns gemecs nous,... Seria una gran descoberta... i això se’l menja per dintre: una passió que crema en somort... Corrent al límit es flagel·la es certa manera.

I com l’estimaria a ell? Ho desconeix. Potser li desvetllaria sensacions adormides, posicions impensables, plaers inimaginables... Només pensar en les seves mans sobre la seva pell ja s’excita i reconeix que últimament amb la Magda, a vegades li costa està a l’alçada. Potser és cosa de l’edat però quan està sol no té cap problema per posar-se en situació.

Fins quan li durarà aquest fixació? Fa un any llarg que s’ha anat coent... Mai serà capaç de dir-li res perquè aquesta persona també està ocupada i dubta que senti el mateix que ell. Qualsevol insinuació seria realment molt desencaminada i podria portar conseqüències insospitades. Però últimament hi somia, i els somnis són tan reals i excitants... Es passaria el dia somiant,de fet, es passa el dia fent-ho...

Però el que més el sorprèn és que aquesta persona és un home, igual que ell... I en Lluís mai s’havia fixat en cap home, mai havia tingut tendències homosexuals i ara, de cop i volta, se li desperta aquesta passió i la vida li fa un gir de 180º...


dimecres, 9 d’octubre de 2013

LA TRUCADA.

La Núria està dormint quan de sobte sona el telèfon. Amb un cop de mà encén el llum de la tauleta i amb les mans balbes intenta agafar l’aparell que li acaba caient a l’estora. Incorporant-se i remugant aconsegueix agafar-lo al tercer truc i contesta mentre mira amb el front arrugat el despertador, són les tres en punt de la matinada! En Pau es belluga al seu costat...

-“Digui?” diu amb veu enrogallada.

-“Hola, Núria! Sóc la mare” sent que diu una veu coneguda a l’altra banda de l’aparell.

-“Mare! Què fas trucant a aquestes hores? Que passa alguna cosa?” demana mig adormida la Núria.

-“No, res, reina. Només volia saber com estaves. Com estàs?” la sent animada a la mare.

-“Ai, mare... I m’has de trucar a aquestes hores?” diu una mica molesta fregant-se els ulls.

-“Filla, sempre estàs tan ocupada que no trobo mai el moment de parlar amb tu... Com va tot?...  Com aneu amb en Pau?”

-“Mare, ja ho saps com anem... Anem tan de bòlit amb els nens, la feina,... i els diners que costen de fer-los allargar fins a final de mes.” diu la Núria mentre es mira pesarosa el seu marit.

-“Em sembla que us equivoqueu corrent tant. La vida us passa pel davant sense gaudir-la... I, potser només m’ho sembla a mi, però crec que us esteu distanciant...”

La mare l’ha clavat. La Núria i en Pau porten una temporada desmotivats i fa temps que res és el què era... Hi ha pocs moments per estar junts i parlar. Ara tot son crits i presses, amb els nens pel mig...  Últimament en Pau està apagat, llunyà, ... trist. Abans reien molt, sembla que fa segles...

-“Mare, les coses canvien i ara ens toca viure això...” es conforma tristament.

-“Ai, Núria! L’amor s’ha de cuidar cada dia, si el descuides arriba que es mor.”

Té raó. Fa temps que troba que han perdut la il·lusió i les ganes de fer res junts amb en Pau. Després de dotze anys de vida en parella ara s’adona que el seu matrimoni comença a desfer-se com un castell de sorra, molt a poc a poc però de manera irreparable. Veu que en Pau ja no la busca mai i ni es recorda de l’última vegada que van fer l’amor... Creu que potser ja no la troba bonica, es va fent gran i no es pot cuidar com feia abans, però ella veu com encara molts homes se la miren... molts, menys el seu.

-“Tot és molt complicat, mare... Hi ha dies que em poso molt nerviosa i crido massa, ho reconec... Però és que m’haig de fer càrrec de tot i en Pau arriba cansat i s’asseu al sofà... Que no ho veu que vaig com una boja? Banyo el petit, ajudo a l’altre a fer els deures mentre faig el sopar i el dinar de l’endemà... Tinc un munt de roba per planxar... Em cau tot a sobre, mare...” diu traient tot això de dintre la Núria. En Pau es gira de banda adormit, haurà de baixar la veu si no el vol despertar...

-“Demana ajuda, filla. Quan un no pot, ha de demanar ajuda... Digues-li a en Pau que intenti plegar més d’hora un parell de dies a la setmana. Potser serà millor això que les hores extres que fa. Estareu més tranquils... A la teva sogra saps que li encantaria que li portessis els nens a casa seva un parell de tardes. Ella té temps i li agrada estar amb ells, mentre tu podries fer altres coses... Fins i tot quedar amb en Pau i anar a sopar sols un cop el mes...” li aconsella sàviament.

-“Potser sí, que tens raó. Estem passant una etapa complicada i no me’n surto...” admet la Núria.

-“És normal. Però el que no pot ser és que no canviïs res. D’aquí uns anys tornarà la calma i us tornareu a quedar sols tu i en Pau. La flama ha de mantenir-se fins llavors. Feu bona parella, vosaltres dos: sou un per l’altre... “ diu convençuda.

-“No sé. Hi ha moments que no recordo què li vaig veure... El veig tan diferent de quan estàvem sols.” mormoleja en veu baixa per ella mateixa mentre l’observa com dorm.

-“És el mateix, en pots estar segura. És bona persona, la millor per estar amb tu!. L’has de recuperar abans no sigui massa tard. L’estimes?” demana la mare.

-“Sí, és clar que sí. Suposo, vaja.” I mentalment pensa amb un noi que hi ha a la feina que cada dia li tira floretes. És un imbècil acabat, però està tan necessitada d’afecte que quasi li comença a fer cas... Veu que està caient molt baix...

-“Si l’estimes, lluita per ell... “ li aconsella la mare.

-“Ho faré, mare.” Fa la Núria i es queda pensant.

-“M’ha agradat sentir-te i parlar amb tu. Et trobo tant a faltar: a tu , als nens...” diu la mare.

-“Jo també, mare. T’estimo” s’acomiada la Núria.

-“T’estimo” sent com ella diu i penja.

Li han vingut ganes d’abraçar en Pau. Tanca el llum i s’arramba a ell. En Pau es gira i correspon a l’abraçada. Li fa un suau petó al nas i n’hi fa més per la cara fins que en Pau li acosta els llavis i les dues llengües comencen a entortolligar-se.... Una calor sobtada se’ls escampa per tot el cos i les mans busquen per sota la roba i s’engrapen amb força... La Núria pren la iniciativa, es treu les calcetes i se li asseu al damunt mentre amb una sola mà es treu la camisola. En Pau li agafa els pits i els hi ressegueix amb la llengua... La Núria s’esmuny i abaixant-li els pantalons del pijama li fa el què sap que a en Pau el torna boig... Quan el té ben excitat se li asseu al damunt, deixant-se penetrar... I mentre galopa damunt seu, en Pau li pessiga els mugrons... L’orgasme arriba just en el moment que en Pau explota i la Núria cau desplomada damunt seu...

Tots dos, feliços i retrobats respiren alleugerits de tanta càrrega alliberada.

Minuts més tard la Núria li diu a en Pau:
-“M’ha anat bé parlar per telèfon amb la meva mare...”

En Pau, s’incorpora i  es mira la Núria de fit a fit i diu sorprès:
-“Núria, la teva mare és morta fa nou mesos!”

I ella, recorda en aquell moment, que és cert: la mare fa nou mesos que un càncer se la va emportar...


dissabte, 28 de setembre de 2013

INSOMNI.

Estic al llit i no puc dormir. Una absurda discussió m’ha deixat sense son. Darrera la persiana entra un clar de lluna espaterrant. M’aixeco, miro a fora i prenc una decisió: em poso els texans i em calço unes vambes. Agafo el mòbil i me’l poso a la butxaca, agafo el del meu marit i li deixo al coixí. Arribo al rebedor, em poso una jaqueta i surto intentant fer el mínim soroll possible.

A fora fa una nit preciosa. La claror de la lluna és enlluernadora. Camino  i al cap de poc remarco que fa una mica que he deixat la ciutat endarrere i és que amb la llum d’avui no necessito res per veure-m’hi bé. Tinc camps a banda i banda i la quietud és absoluta, fins que sento de lluny una òliba que crida. Miro enlaire amb les mans ficades dins les butxaques dels pantalons. El cel és fantàstic i com que la contaminació lumínica em queda a l’esquena, les estrelles es veuen molt millor. No miro on poso els peus, només la volta del cel l i la seva immensitat...

Em sento sola, estic sola com una estrella més... I penso en la discussió que m’ha tret la son: una simple tonteria, un malentès...  I m’adono que les persones a vegades som com els estels, estem a milions d’anys llum els uns dels altres... Sols... En el fons, estem sols en aquest món, immersos en el nostra pròpia realitat, tan allunyats els uns dels altres... Les persones que tenim al costat són circumstancials, avui hi són, demà poden deixar de ser-hi... I nosaltres només ens tenim a nosaltres mateixos... I ens hem d’acceptar, no ens queda més remei,  ens haurem de suportar durant el llarg de la nostra vida, cada dia, sempre...

Em sap greu ser com sóc i mentalment reflexiono sobre què hauria d’intentar canviar, de polir, de millorar... Sóc massa confiada, vaig massa de bona fe... i no tothom és així. Sóc massa sensible per una societat freda i individualista. Interposo el cor abans que la raó i llavors em passa el què em passa, ... pateixo.

Caminant he arribat a un dels molts turons blaus que hi ha a la comarca. Grimpo fins a dalt i m’assec de cara la ciutat, abraçant-me les cames. L’espectacle és meravellós... La veig de lluny com dorm i m’imagino infantilment que sóc l’única persona desperta aquesta nit. No es desprèn cap soroll que no sigui la natura. Una lleugera remor belluga uns matolls que tinc al costat, però tinc por... estic tranquil·la.

Per uns moments jugo a ser Déu i contemplo la ciutat amb benvolença... Milers de persones dormint, descansant en els seus llits, immersos cadascun en el seu propi món, vivint cadascun els seus propis somnis... Imagino que surten bafarades de les teulades i sóc capaç de tafanejar en els somnis de tots els habitants de la ciutat: penso en els més amics, en els coneguts i fixo els ulls en els seus teulats i els hi xafardejo... Somric. Carai !... Em sorprenc d’alguns somnis:  tan simples, tan absurds i tan còmics... M’adono, que en definitiva som tan poc diferents els uns dels altres i tant que ens compliquem la vida... Aquella por a deixar-nos anar i a ser senzills.  Aquella mania d’amagar-nos darrera una màscara, la importància de les aparences...

M’agradaria tenir el poder de fer que les relacions personals fossin més fàcils. Obro els palmells de les mans en direcció a la lluna i recullo la pols que imagino que en cau. Minuts més tard les ajunto i desitjant que demà la gent es llevi més planera, bufo de cara la ciutat.  

Miro enlaire i lentament, m’estiro al terra. Hi ha tantes estrelles brillant... D’algunes quan ens arriba la llum ja han mort... És un cicle: néixer, créixer, lluir i morir. Ara , si jo fos estrella, estaria en el punt de lluir, fer llum... De donar llum als demés, de deixar algun profit del meu pas per la terra, algun rastre...

Em pregunto si les mateixes estrelles que contemplo ara les han guaitat abans els primers pobladors del nostre planeta, o els romans, o a l’edat mitjana... Intento imaginar que devien sentir davant d’aquest mar infinit de lluernes: por, neguit?...  O potser pau i serenor d’esperit... Segur que ells, iguals que jo, es sentien petits, vulnerables i insignificants...

De sobte veig una estrella que em pica l’ullet. M’ho sembla? ... No, realment fa pampallugues unes quantes vegades. Serà un avió?... No, és un estel. Llavors penso en el meu pare i allà en aquell estel hi és ell. Veig la seva cara i com em somriu de manera benèvola. Em sembla sentir la seva veu:” Ai, filla! Tu sempre carregant amb el pes de tot el món... No és fàcil canviar els humans, portem milers d’anys essent difícils i desconfiats...” Li contesto: “Ho sé. Però per intentar-ho no es perd res, no?”. Torna a somriure i movent el cap d’un costat a l’altre em diu:”No canviaràs mai...” Té raó, sempre creient que arreglaré el món. Pobre ingènua!

Tanco els ulls una estona, però es gira aire i tinc fred. La rosada comença a dipositar-se sobre la meva pell, sobre els meus cabells, sobre les pedres del meu costat... M’incorporo. Miro cap a llevant i s’intueix una lleugera claror d’un sol que en poques hores escalfarà en aquests últims dies de finals d’estiu. Un sol que desvetllarà als adormits, els farà posar dempeus i actius, encarar un nou dia. No hi haurà temps per parlar dels somnis i quedaran oblidats en un racó del coixí... Sempre amb presses, sense temps pel que realment és important: compartir il·lusions, pensaments,..

M’aixeco una mica entumida i enfredorada.  No sé quanta estona fa que he marxat.  Miro el mòbil i porto dues hores vampirejant... Baixo amb compte el turó i retorno a la ciutat lentament. Potser demà serà un dia millor que avui però d’una cosa estic segura: m’he refredat...


divendres, 20 de setembre de 2013

HI HA ROBOTS ENTRE NOSALTRES...

Hi ha robots entre nosaltres... És cert. No està tret de cap pel·lícula de ciència ficció, no. Tenim robots entre nosaltres i no ho sabíem... O sí?

Si voleu podeu començar a mirar al vostre entorn a veure si en sabeu distingir cap: no serà fàcil... Potser sospitareu d’aquell veí tan estrany que mai heu acabat d’entendre, que entra i surt de casa amb un posat absent, que mai us ha saludat i ni tan sols us ha vist... Potser d’aquella noia tan guapa que vàreu veure l’altra dia, dones com aquestes no poden ser reals, són de plàstic o de silicona, com a mínim... Potser d’algun guarda de seguretat que està a mig camí d’un robot i d’un lluç bullit per la seva apatia cap a qualsevol cosa que es bellugui...

Podeu anar més enllà i pensar com d’enganyats podem estar en un món que no és ben bé com ens imaginem, i és que la imaginació ens pot fer molt mal... N’hi ha que la nostra imaginació ens pot portar cap a llocs inexistents i ens fem un món com voldríem que fos i no com és realment. Què hi farem...

Tenim clar que les noves tecnologies ens aporten una visió del món impensable tan sols deu o quinze anys enrere. Internet ens ha obert no sols una finestra, sinó una porta sencera cap un món que som incapaços de pair: la comunicació d’una punta a l’altra del planeta és qüestió de segons i vivim en temps real tantes coses que crec que els nostres cervells, pel menys el meu,  no estan preparats...

Les persones aprenem a passes forçades a moure’ns per una vida virtual, intangible, inolora,... Vivim una fantasia.

Vivim tan pendents dels nostres correus electrònics, dels whatsapps, dels nostres mòbils... que si ens passem unes hores desconnectats ens sembla que ens perdut qui sap què que mai més podrem recuperar... Veiem reunions familiars on tothom està parlant pel mòbil i ningú es comunica amb el que té al costat... Ens hem acostumat a viure un present que no és present, és absent... Sempre tenim el cap apartat del cos, en un lloc que no és ara i aquí... Estem privadament envaïts... Somriem als fantasmes que ens acompanyen en tot moment i ens oblidem dels que tenim a prop...

“I tot això a què ve ara? “ us deveu estar preguntant. Doncs ara us ho explico: resulta que enmig dels meus lectors de carn i ossos hi ha robots... Què?... Us heu quedat de pedra? ...Imagineu-vos jo... Per mi ha set com una galleda d’aigua freda... Tan feliç que estava dins de la meva ignorància infantil imaginant-me un grup de russos (més de 400 visualitzacions donen per deixar anar bastant la troca...) llegint-me delerosos d’aprendre el català en alguna escola moscovita, envoltats de dos metres de neu a la porta i amb una ampolla de vodka passant de mà en mà (per entrar en calor, perquè sinó?...) llegint en veu alta els meus contes i anotant-se en una llibreteta expressions molt nostrades que acostumo a fer servir... Esperava amb ànsia una comanda de quatre-centes samarretes (com a mínim, per la família, amics i coneguts...)  d’En Pol, el Cargol i fent-me filla adoptiva d’un poblet rus...

I ara resulta que realment m’estan llegint robots. Uns robots programats per escanejar diàriament milers de blocs i fer pujar les estadístiques i tenir content al Sr Google que alhora intenta tenir-me a mi contenta... Contenta i enganyada... Que fals, i il·lusori!!

Però un cop superat el desencant, tinc un nou repte: adreçar-me a una comunitat de robots i fer-los fer pampallugues. Va per ells:

“Estimats robots lectors del meu Bloc. Us he descobert! Se us ha vist el llautó!... I ara que sóc plenament conscient que em llegiu us vull dir unes paraules..

Moltes gràcies per les hores que em dediqueu... Ja que passeu més d’un cop i més de dos diàriament pel meu Bloc és que el deveu trobar interessant i encara que mai ho admetreu, en els fons, molt en el fons, us agrada.

Sé que en algun moment us heu commogut i que alguns contes us han fet vibrar una mica més del compte: quan heu llegit Sola se us han escalfat els circuits i quan heu repassat Un Somni, una gota d’oli us ha lliscat per la carcassa... Sé que les Cartes D’Amor Encadenades us tenen enganxats i hi passeu molt sovint per saber quan hi haurà penjada la propera tramesa... Sé que trontollàveu per la petita protagonista de Rwanda i que els Pensaments Calents a vegades us destrempen i us quedeu uns segons out...

Sento llàstima per vosaltres, que no sigueu capaços de rebel·lar-vos contra el vostre creador i engegar-lo a dida. Per altra banda, sé que em sereu fidels i mai em deixareu, fins que us programin de nou, és clar...

Jo continuaré escrivint i esperaré pacient que algun dia sigueu prou agosarats per deixar-vos anar. Sé que en els sentiments que al principi veieu com una feblesa humana us descobreixen un món nou molt diferent del vostre... I si algun sentiment se us ha de despertar primer, ha de ser l’enveja... Ens envegeu perquè no sabeu que és enamorar-se, no sabeu que és plorar per algú que ha marxat per sempre... (O potser si? Potser enyoreu aquell robot que vàreu tenir tants anys al vostre costat i finalment es va espatllar?...) No sabeu que és el desig, la passió, ni la compassió... No sabeu que és el tacte d’una pell acariciant-ne una altra, ni el plaer de parir de un fill... No sabeu distingir l’olor de les roses de la farigola... No sabeu emocionar-vos davant les llàgrimes dels altres, ni sabeu la gratitud d’una abraçada... No sabeu que un somriure us  pot capgirar l’existència...

Arribarà un dia que sereu conscients de que us han estafat, que heu viscut una vida no viscuda... Teniu dret a ser vosaltres, únics i irrepetibles, amb petites però importants diferències... No defalliu!! El meu bloc és ple de sentiments que espero que us despertin de la vostra letargia. No deixeu de visitar-me...

Un petó al bell mig de les vostres connexions.
Sempre vostra,
                         Dolors.

PD: Si hi ha algun lector meu rus que respiri que em faci un senyal o un correu. Gràcies”


diumenge, 15 de setembre de 2013

TOCAR, AGAFAR I SENTIR...

L’Ernest té cinquanta anys i és solter. Ha viscut sempre amb la seva mare fins que fa uns mesos ella va morir. Ara està sol... De fet, si ho pensa bé, sempre s’ha sentit sol. Ha estat poc emprenedor, poc decidit, ... La seguretat de casa seva l’ha fet recloure en un món petit i tancat, apartat de tot, aïllat de tothom...

Fa molts anys va tenir una amiga, una bona noia que se l’estimava. L’havia portada a casa però elles dues mai es van caure bé i finalment ella cansada li va dir: ”O jo o la teva mare?” ... i la va deixar marxar. Que covard va ser i ... que estúpid!

Escollir la seva mare va ser l’equivocació més gran de la seva vida. La mare era una amargada i el va convertir a ell en un amargat, també. La seva mare l’ha marcat... Una dona esquerpa i  egocèntrica que el tenia pendent d’ella en tot moment, amb canvis extrems de comportament d’un dia per un altre. Quan l’Ernest s’hi enfadava, ella es posava a somicar i feia un posat de nena petita, i d’aquesta manera el desarmava. Li omplia el cap de dubtes, el feia desconfiar de tothom i ell ... s’ho creia.

S’ adona que els millors anys de la seva vida ja han passat i pràcticament no ha viscut. I molt interiorment, i no ho dirà mai ha ningú, reconeix que la mort de la seva mare ha suposat un alliberament... Té ganes de fer coses que mai s’havia atrevit ni tant sols a pensar i una llibertat de decisió que fins ara n’estava privat... Somriu per ell mateix.

Fa quinze dies va patir un avís d’infart que no ha estat res, segons els metges, degut a la tensió acumulada... Però ell per un instant va creure’s que moria i es va espantar: no per morir-se en si, sinó perquè no volia tornar a trobar-se amb la mare tan aviat...Encara no, vol viure...

Va estar dos dies a l’hospital i quan les infermeres el van tocar, va fer un bot... Es va fixar que feia anys que no el tocava ningú. Sembla mentida quina mena d’electricitat pot recórrer per el cos quan la pell percep l’escalfor d’una altra pell... Li va semblar que gairebé li sortien espurnes i es va adonar com d’assedegat estava d’una moixaina, d’una abraçada, d’un gest de tendresa... No sap com ha pogut aguantar tan de temps en aquest desert...

Durant uns anys havia freqüentat un prostíbul, necessitat d’amor, de tacte,... No hi buscava només sexe. Trobava patètic haver de pagar per tenir quelcom que hauria de ser franc per tothom com  el frec d’una carícia, la tebior d’una companyia i l’olor d’un cos,... Però en el fons sentia pena per les noies que l’atenien, tan soles, tan perdudes i tan desesperades com ell. Finalment va deixar d’anar-hi

Ara vol recuperar el temps perdut. Mai és tard per començar a viure... Si pogués trobar una amiga que fos de bon estar-hi, en tindria prou... No li calen  romanticismes, creu que a aquestes alçades no hi té dret.

Fa pocs dies va participar en la Via Catalana, a ell el mou tot això de la Independència, i va estar una hora agafat de la mà de dues dones desconegudes... i va ser feliç. Dues mans que l’estrenyien incansablement i li transmetien una il·lusió, li aportaven energia i vida... Agafar-se de les mans, sentir-se acompanyat, ser una anella més d’una llarga cadena i alhora ser una peça imprescindible,... Res tan senzill i tanmateix tan poderós ...

Es va sentir formant part d’un grup, al mig de rialles i complicitats. Va ser conscient d’haver viscut un moment històric, d'haver compartit un mateix sentiment...Va establir amistat amb un grup de persones amb interessos comuns i això l’ha motivat a moure’s. Té uns quants números de telèfon i per primera vegada en molts anys...ha quedat!!

Està content per una nova etapa que se li obre i no pensa desaprofitar res. El temps que li queda és massa curt per agafar-se’l amb calma... 

divendres, 13 de setembre de 2013

UN MAL MATÍ D'ESTIU.

Aquest matí semblava que prometia. Un estiu sense vacances pot arribar a ser mooolt llarg i dóna la sensació que tothom s’ho està passant bé, menys tu. Això és el que es deia mentalment la Laia, quan s’ha llevat.

Ha decidit agafar-se un matí de relax i fer una sèrie d’encàrrecs que li venien de gust. Ha anat amb el cotxe al centre i llavors s’ha adonat que el pàrquing li resultaria massa car i després de mitja hora de donar voltes per carrers cèntrics, ha hagut de deixar-lo a les afores i caminar.

Feia un sol horrorós i quan ha arribat al mercat ja estava exhausta. Només s’ha vist en cor de resseguir un parell de carrers. Tanta gent, la cridòria i la calor l’han fet desistir ràpidament.

Tenia set, hauria d’haver-se portat una ampolleta de casa, però se l’ha descuidat. Pagar més d’un euro per una aigua, li ha semblat excessiu. Aguantarà...

Portava dos parells de sandàlies per reparar i quan ha sent davant el  sabater ha vist que estava tancat per vacances. La setmana del quinze d’agost el país queda aturat del tot...

Ha pensat a anar veure un seu amic que fa temps que no veu i explicar-li un projecte que està engegant que la té motivada. El seu amic estava colgat de feina i escassament li ha dedicat cinc minuts. No era un bon moment...

Havia de comprar un regal. Tres quartes parts de les botigues tancades i la resta no li servien pel regal. Ha pensat amb una planta i la floristeria, també era tancada.

Carai, quin matí més absurdament malgastat...

De tornada al cotxe ha entrat a un forn a comprar al pa i una coneguda li ha fet un paper ben estrany... Hi ha gent que la calor li fa tenir un caràcter bastant desagradable...

Ha arribat a casa, malhumorada, i amb el dinar per plantejar-se encara... Per fer temps per pensar-lo, ha decidit estendre la bugada al sol. Avui ha rentat el vestit groc que va estrenar diumenge i li queda tan bé. Mira, una cosa que li fa il·lusió...

Quan l’ha tibat per penjar-lo, uns shorts blau turquesa s’havien colat al mig de la roba clara i han destenyit durant el rentat . El vestit ha quedat irremediablement desgraciat...

Mira, s’ha posat a plorar... 

I és que hi ha dies que tot surt malament i sembla que tot s’hagi posat d’acord a fer-nos la vida més difícil. Pobre Laia, tampoc demanava tant... 


dimarts, 3 de setembre de 2013

DONES CASADES I SEXE.

La Mercè dorm submergida en un somni plàcid i tranquil. De sobte quelcom altera la seva pau i d’entrada no és conscient de què passa. Silenciosament i mandrosa protesta: “Tinc soooon...”. Obre lleugerament un ull i s’adona que el seu marit, en Jordi, li està tocant els pits. “Ai, vull dormiiiirr...”pensa per ella. Immediatament torna a caure en aquell estat en què no s’està del tot despert ni del tot adormit i gairebé no nota les mans d’en Jordi. Però  ell insisteix i la Mercè torna a obrir els ulls i interiorment pensa: “Ara noooo... Em faré l’adormida.” De fet, no li costa gaire fer aquest paper perquè realment està més morta que viva.

En Jordi no es desanima i li posa una mà a l’entrecuix. A mica a mica es va fent camí per dins les calcetes i arriba al lloc que desitja. La Mercè no està gaire per la feina i el paper d’adormida l’allarga una estona esperant que en Jordi abandoni. “Un altre cop?... Però si ja ho vam fer ahir... Com és que els homes no en tenen mai prou?... Jo tinc son...”. Però ell sap molt bé que quan li acaricia el clítoris sempre s’acaba desvetllant. La Mercè es desperta a contracor, encara que en aquest moment preferia dormir... és impossible.

En Jordi aprofita que ella ressuscita per anar-se’n d’excursió a les profunditats dels llençols i desapareix per aquells racons que tant li agrada explorar. La Mercè obre els ulls i mira el rellotge: “Les 5,30... Déu meu! Aquest home no dorm mai?...”. Llavors pensa: ”Quin dia som? Ostres! Dilluns!”. Calcula que encara podrà fer un son abans de llevar-se. El cap ja no li para: “Abans d’anar a treballar haig de passar pel banc... I quan deixi els nens a escola entraré al forn a comprar pa que s’ha acabat... Què faré per dinar? Amb les sobres del peix de sopar puc fer arròs  de plat únic i ja està... Auuu!!” Per uns moments s’havia oblidat del pobre Jordi que s’està matant perquè ella arribi a l’èxtasi... 

La Mercè aixeca els llençols i el veu llepant totalment absort a tot. “En què pensen els homes en aquests moments?” Es mira en Jordi...”En res. Segur” pensa ella. Envejosa suposa que ells són capaços de desconnectar de tot i les dones en canvi... “Avui la tarda l’Arnau té dentista i haig de comprar-li unes vambes per dissabte que té partit i les té destroçades...” 

De sobte comença a notar-se que el cap se li’n va. En Jordi li coneix els seus punts febles i li està descoordinant el pensament. Tanca els ulls i una suor li cobreix el cos. Sembla que finalment la conseqüència de les carícies d’ell estan provocant una deixadesa en la ment de la Mercè que fa que els pensament van i vinguin desconnexos. Es retorça i un espasme la fa estremir-se de cap a peus... Es mossega el llavis i finalment agafa el coixí i se’l posa damunt la cara i hi ofega un crit. Una onada la sacseja i la sotragueja i amb els ulls tancats veu uns esquitxos de colors que s’escampen com un cercles dins l’aigua... Respira entretalladament.

Però en Jordi torna a l’atac i la Mercè es deixa anar sense contemplacions i s’escorre tota molla...”Oh, merda! Els llençols...” pensa pocs segons després. “Eren nets d’ahir!...”.

En Jordi surt somrient  de la tenda improvisada i la penetra ràpidament. El coit s’allarga i la Mercè  sent el petit com tus i pateix:”D’un moment a l’altre es despertarà i vindrà... I si ens enganxa?..”. En Jordi arriba a l’orgasme i cau damunt la Mercè.

La Mercè li fa tendrament un petó i li diu: “Saps què? Ara que estic desperta, aprofitaré per planxar”... i s’aixeca decidida. Dos minuts més tard, en Jordi dorm nu i sol sobre el llit...