L’Ernest té cinquanta
anys i és solter. Ha viscut sempre amb la seva mare fins que fa uns mesos ella
va morir. Ara està sol... De fet, si ho pensa bé, sempre s’ha sentit sol. Ha
estat poc emprenedor, poc decidit, ... La seguretat de casa seva l’ha fet
recloure en un món petit i tancat, apartat de tot, aïllat de tothom...
Fa molts anys va
tenir una amiga, una bona noia que se l’estimava. L’havia portada a casa però
elles dues mai es van caure bé i finalment ella cansada li va dir: ”O jo o la
teva mare?” ... i la va deixar marxar. Que covard va ser i ... que estúpid!
Escollir la seva
mare va ser l’equivocació més gran de la seva vida. La mare era una amargada i
el va convertir a ell en un amargat, també. La seva mare l’ha marcat... Una
dona esquerpa i egocèntrica que el tenia
pendent d’ella en tot moment, amb canvis extrems de comportament d’un dia per un
altre. Quan l’Ernest s’hi enfadava, ella es posava a somicar i feia un posat de
nena petita, i d’aquesta manera el desarmava. Li omplia el cap de dubtes, el
feia desconfiar de tothom i ell ... s’ho creia.
S’ adona que els
millors anys de la seva vida ja han passat i pràcticament no ha viscut. I molt
interiorment, i no ho dirà mai ha ningú, reconeix que la mort de la seva mare
ha suposat un alliberament... Té ganes de fer coses que mai s’havia atrevit ni
tant sols a pensar i una llibertat de decisió que fins ara n’estava privat...
Somriu per ell mateix.
Fa quinze dies va
patir un avís d’infart que no ha estat res, segons els metges, degut a la
tensió acumulada... Però ell per un instant va creure’s que moria i es va
espantar: no per morir-se en si, sinó perquè no volia tornar a trobar-se amb la
mare tan aviat...Encara no, vol viure...
Va estar dos dies a
l’hospital i quan les infermeres el van tocar, va fer un bot... Es va fixar que
feia anys que no el tocava ningú. Sembla mentida quina mena d’electricitat pot recórrer
per el cos quan la pell percep l’escalfor d’una altra pell... Li va semblar que
gairebé li sortien espurnes i es va adonar com d’assedegat estava d’una moixaina,
d’una abraçada, d’un gest de tendresa... No sap com ha pogut aguantar tan de
temps en aquest desert...
Durant uns anys havia
freqüentat un prostíbul, necessitat d’amor, de tacte,... No hi buscava només
sexe. Trobava patètic haver de pagar per tenir quelcom que hauria de ser franc
per tothom com el frec d’una carícia, la
tebior d’una companyia i l’olor d’un cos,... Però en el fons sentia pena per
les noies que l’atenien, tan soles, tan perdudes i tan desesperades com ell.
Finalment va deixar d’anar-hi
Ara vol recuperar
el temps perdut. Mai és tard per començar a viure... Si pogués trobar una amiga
que fos de bon estar-hi, en tindria prou... No li calen romanticismes, creu que a aquestes alçades no
hi té dret.
Fa pocs dies va participar
en la Via Catalana, a ell el mou tot això de la Independència, i va estar una hora
agafat de la mà de dues dones desconegudes... i va ser feliç. Dues mans que
l’estrenyien incansablement i li transmetien una il·lusió, li aportaven energia
i vida... Agafar-se de les mans, sentir-se acompanyat, ser una anella més d’una
llarga cadena i alhora ser una peça imprescindible,... Res tan senzill i tanmateix
tan poderós ...
Es va sentir
formant part d’un grup, al mig de rialles i complicitats. Va ser conscient d’haver
viscut un moment històric, d'haver compartit un mateix sentiment...Va establir amistat amb un grup de persones amb
interessos comuns i això l’ha motivat a moure’s. Té uns quants números de
telèfon i per primera vegada en molts anys...ha quedat!!
Està content per
una nova etapa que se li obre i no pensa desaprofitar res. El temps que li queda
és massa curt per agafar-se’l amb calma...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada