BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 28 de setembre de 2013

INSOMNI.

Estic al llit i no puc dormir. Una absurda discussió m’ha deixat sense son. Darrera la persiana entra un clar de lluna espaterrant. M’aixeco, miro a fora i prenc una decisió: em poso els texans i em calço unes vambes. Agafo el mòbil i me’l poso a la butxaca, agafo el del meu marit i li deixo al coixí. Arribo al rebedor, em poso una jaqueta i surto intentant fer el mínim soroll possible.

A fora fa una nit preciosa. La claror de la lluna és enlluernadora. Camino  i al cap de poc remarco que fa una mica que he deixat la ciutat endarrere i és que amb la llum d’avui no necessito res per veure-m’hi bé. Tinc camps a banda i banda i la quietud és absoluta, fins que sento de lluny una òliba que crida. Miro enlaire amb les mans ficades dins les butxaques dels pantalons. El cel és fantàstic i com que la contaminació lumínica em queda a l’esquena, les estrelles es veuen molt millor. No miro on poso els peus, només la volta del cel l i la seva immensitat...

Em sento sola, estic sola com una estrella més... I penso en la discussió que m’ha tret la son: una simple tonteria, un malentès...  I m’adono que les persones a vegades som com els estels, estem a milions d’anys llum els uns dels altres... Sols... En el fons, estem sols en aquest món, immersos en el nostra pròpia realitat, tan allunyats els uns dels altres... Les persones que tenim al costat són circumstancials, avui hi són, demà poden deixar de ser-hi... I nosaltres només ens tenim a nosaltres mateixos... I ens hem d’acceptar, no ens queda més remei,  ens haurem de suportar durant el llarg de la nostra vida, cada dia, sempre...

Em sap greu ser com sóc i mentalment reflexiono sobre què hauria d’intentar canviar, de polir, de millorar... Sóc massa confiada, vaig massa de bona fe... i no tothom és així. Sóc massa sensible per una societat freda i individualista. Interposo el cor abans que la raó i llavors em passa el què em passa, ... pateixo.

Caminant he arribat a un dels molts turons blaus que hi ha a la comarca. Grimpo fins a dalt i m’assec de cara la ciutat, abraçant-me les cames. L’espectacle és meravellós... La veig de lluny com dorm i m’imagino infantilment que sóc l’única persona desperta aquesta nit. No es desprèn cap soroll que no sigui la natura. Una lleugera remor belluga uns matolls que tinc al costat, però tinc por... estic tranquil·la.

Per uns moments jugo a ser Déu i contemplo la ciutat amb benvolença... Milers de persones dormint, descansant en els seus llits, immersos cadascun en el seu propi món, vivint cadascun els seus propis somnis... Imagino que surten bafarades de les teulades i sóc capaç de tafanejar en els somnis de tots els habitants de la ciutat: penso en els més amics, en els coneguts i fixo els ulls en els seus teulats i els hi xafardejo... Somric. Carai !... Em sorprenc d’alguns somnis:  tan simples, tan absurds i tan còmics... M’adono, que en definitiva som tan poc diferents els uns dels altres i tant que ens compliquem la vida... Aquella por a deixar-nos anar i a ser senzills.  Aquella mania d’amagar-nos darrera una màscara, la importància de les aparences...

M’agradaria tenir el poder de fer que les relacions personals fossin més fàcils. Obro els palmells de les mans en direcció a la lluna i recullo la pols que imagino que en cau. Minuts més tard les ajunto i desitjant que demà la gent es llevi més planera, bufo de cara la ciutat.  

Miro enlaire i lentament, m’estiro al terra. Hi ha tantes estrelles brillant... D’algunes quan ens arriba la llum ja han mort... És un cicle: néixer, créixer, lluir i morir. Ara , si jo fos estrella, estaria en el punt de lluir, fer llum... De donar llum als demés, de deixar algun profit del meu pas per la terra, algun rastre...

Em pregunto si les mateixes estrelles que contemplo ara les han guaitat abans els primers pobladors del nostre planeta, o els romans, o a l’edat mitjana... Intento imaginar que devien sentir davant d’aquest mar infinit de lluernes: por, neguit?...  O potser pau i serenor d’esperit... Segur que ells, iguals que jo, es sentien petits, vulnerables i insignificants...

De sobte veig una estrella que em pica l’ullet. M’ho sembla? ... No, realment fa pampallugues unes quantes vegades. Serà un avió?... No, és un estel. Llavors penso en el meu pare i allà en aquell estel hi és ell. Veig la seva cara i com em somriu de manera benèvola. Em sembla sentir la seva veu:” Ai, filla! Tu sempre carregant amb el pes de tot el món... No és fàcil canviar els humans, portem milers d’anys essent difícils i desconfiats...” Li contesto: “Ho sé. Però per intentar-ho no es perd res, no?”. Torna a somriure i movent el cap d’un costat a l’altre em diu:”No canviaràs mai...” Té raó, sempre creient que arreglaré el món. Pobre ingènua!

Tanco els ulls una estona, però es gira aire i tinc fred. La rosada comença a dipositar-se sobre la meva pell, sobre els meus cabells, sobre les pedres del meu costat... M’incorporo. Miro cap a llevant i s’intueix una lleugera claror d’un sol que en poques hores escalfarà en aquests últims dies de finals d’estiu. Un sol que desvetllarà als adormits, els farà posar dempeus i actius, encarar un nou dia. No hi haurà temps per parlar dels somnis i quedaran oblidats en un racó del coixí... Sempre amb presses, sense temps pel que realment és important: compartir il·lusions, pensaments,..

M’aixeco una mica entumida i enfredorada.  No sé quanta estona fa que he marxat.  Miro el mòbil i porto dues hores vampirejant... Baixo amb compte el turó i retorno a la ciutat lentament. Potser demà serà un dia millor que avui però d’una cosa estic segura: m’he refredat...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada