BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

diumenge, 1 de setembre de 2013

UN AMIC.

La Júlia té un amic, en Jan, que es van conèixer fa quatre anys a la facultat. Tots dos anaven igual de perduts el primer dia de classe i es van trobar buscant pels passadissos la mateixa aula. Es van somriure, van entrar junts i es van asseure de costat. Sense adonar-se es van posar a parlar, com si ja es coneguessin, i van passar el matí plegats. Altres companys que van fer amistat dies més tard creien que ja es coneixien d’abans, de fet, ells també comparteixen aquesta sensació, és com si es coneguessin de sempre...

Durant aquests quatre anys van compartir moltes hores i a vegades quedaven per estudiar o preparar exàmens. Tenien una certa complicitat que feia que la seva relació fos senzilla, divertida i harmoniosa. Mentre estaven a la universitat en Jan sabia concentrar-se a les hores de classe però a la sortida sovint hi havia alguna noia que l’esperava. La Júlia estava contenta que l’escollís per amiga, les novies no li duraven gaire a en Jan. Ells dos eren i són amics,... amics i prou.

En Jan sempre ho tingut fàcil per sortir amb noies, és alt, ros, amb uns ulls blaus preciosos i un cos cuidat de fer molt esport. La Júlia però no és ni de bon tros tan espectacular: baixeta, morena, de constitució rodoneta i amb cara de nena. Ell era força popular, la Júlia no.

Ara fa un any que en Jan va marxar a fer un màster a Estocolm i la Júlia el va anar a acomiadar a l’aeroport, junt amb la seva família. Els primers dies es comunicaven per mail quatre o cinc cops a la setmana. Ell li explicava el seu dia a dia, anècdotes, feien broma,... Però a vegades en Jan deixava anar els seus sentiments i deia que es sentia sol i es posava melancòlic... A la Júlia la feia sentir bé ser la seva taula de salvament, la feia creure’s especial i necessitada. En Jan li obria el cor més fàcilment per mail que cara a cara. De mica en mica, ella se’n va enamorar i el seu amor s’alimentava de l’absència... Durant aquell temps la Júlia era molt feliç, fins i tot més que quan el veia cada dia.

Però mesos més tard els correus es van anar espaiant i la Júlia contemplava amb ànsia la seva bústia. Fins que un dia, li va dir en un mail que sortia amb una noia i que estava molt enamorat: una sueca rosa, blanca i de cames llargues l’havia ben atrapat.  Vaja... A la Júlia li va caure el món a sobre... Què es pensava? Que tonta que era!

La Júlia mai ha tingut clar el que sent per en Jan, potser perquè es menysté. A vegades s’ha posat bonica per agradar-li però quan es troba amb els seus ulls s’oblida de la roba que porta ni fa el posat que ha practicat davant el mirall. Davant d’ell, és ella i res més... És ella en essència, en cos i , sobretot, en ànima,... en tota l’ànima. Sent com la seva mirada arriba al seu interior i sense massa esforç en Jan entén l’entramat dels seus pensaments. No li passa amb ningú més.

Ella li té una devoció que seria capaç d’agafar un avió a mitja nit cap a Estocolm si li escriu dient que s’han deixat i està trist... Ho faria tot per ell, li donaria tot...  Dubte que en Jan fes el mateix per ella.

Però per altra banda mai no hi hagut res entre ells, mai cap intent per part d’en Jan que fes creure que sentia per ella quelcom més que una amistat. I la Júlia tampoc ha gosat mai dir-li res per por a perdre’l. Ella ja n’ha tingut algun de nòvio però d’amic així, com en Jan, només és ell.

A vegades pensa que ella no deu ser el seu tipus, vist amb les noies boniques que es tria que no se li assemblen ni en pintura. De fet, quan més se li ha acostat  és quan no es veien... La Júlia no patia pel seu físic i es sentia segura.

Es consola pensant que potser ella es queda la part més personal d’en Jan, els seus neguits, les seves pors, les seves il·lusions i aquestes noies són només un passatemps.

Però avui, quan s’ha despertat ha tingut un pressentiment, i quan ha obert l’ordinador ha trobat un missatge d’en Jan que deia que ahir va arribar a Barcelona i que es mort de ganes de veure-la. El cor li ha fet un salt tan gran que gairebé li surt del pit!!... Unes ratlles més avall diu que ha vingut ben acompanyat... I el cor que encara estava saltant de content ha quedat suspès en l’aire uns moments i ha caigut en picat... Ha portat la sueca i la vol presentar als seus pares: “Hi haurà casori...” diu en Jan content ” És un encant, t’agradarà”.

La Júlia ha passat de l’emoció més intensa a una gran tristesa. A què treu cap tot plegat? Potser és que a ella li costa entendre el sentit de l’amistat?... S’adona que s’ha equivocat i ho ha confós amb amor. No és fàcil una relació d’amistat entre home i dona, a vegades no està clar on és el límit, fins a on es pot arribar i fins a on no... Ella reconeix el seu error i prefereix ser amics a perdre’l. De fet, si es casa amb la sueca, també l’acabarà perdent com amic... Segur que sí, els homes es deixen portar molt per les seves parelles. Plora amargament.

Una estona més tard, s’eixuga les llàgrimes que brollen dels seus ulls... Se les empassarà i anirà al retrobament amb un somriure als llavis. Li envia un correu per quedar en el lloc i l’hora.

Mai li dirà a en Jan que se l’estima massa. Serà el seu secret i se n’alegrarà per ell de que hagi trobat una noia que s’estimin de debò.

És l’únic que pot fer... és el que ha de fer per un amic.

2 comentaris:

  1. Dolors,fantàstic!
    T'ho torno a dir...fantàstic.

    Xevi Cunill

    ResponElimina
  2. Una passada Dolors! Contes interessants, divertits, emocionants, ufff..... i molt constant. Bona feina!

    ResponElimina