BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dimarts, 30 de desembre de 2014

TEMPS DE CANVIS

Per què els homes i les dones tenim comportaments tan diferents? Perquè la societat ens tracta diferent, de manera més o menys conscient, i ens transmet una sèrie de normes i pressions que ens fa ser com som.

Des de l’època de les cavernes el rol de l’home ha estat pràcticament el mateix: el dominant, el protector, el triomfador... Però el paper de la dona, clarament secundari, ha anat evolucionant en aquest darrer segle i s’ha produït una revolució femenina que sembla no tenir marxa enrere. I és que hi ha tantes diferències de gènere i pressions socials que sovint no hi posem esment...

Popularment al món s’accepta com una sort l’arribada d’un fill mascle i en canvi és viscut amb menys gràcia si es tracta d’una nena, els avortaments massius de fetus femenins de la Xina en són un trist exemple.

I és que aquesta diferència de tracte està tan acceptada des de les famílies, que fins i tot les mares tractem inconscientment de manera diferents als nostres fills de les nostres filles: els colors, les joguines,...  Els elogis cap a les nenes són gairebé sempre estètics, que boniques les nostres petites princeses, i en canvi en els nens ens referim més al caràcter:  forts i valents.

Els anuncis infantils de la televisió abans ens inculcaven a les nenes el rol de mares i les nines eren nadons que havíem de cuidar per la seva aparent fragilitat. Ara no hem millorat gaire: la maternitat ha estat substituïda per la seducció (estoigs de maquillatge) i l’adolescència prematura (nines que aparenten adolescents amb cossos desproporcionats: llavis grans, cintures impossiblement estretes..., en les quals la nena s’emmiralla i desitja imitar). Però els anuncis destinats als nens continuen sent bàsicament els mateixos de sempre: armes, jocs violents, robots,... Un món caòtic, buit, virtual, sense sentiments... Matar sense cap amenaça, agressió sense motiu, la vida no té cap valor: “Game over” i tornar a començar.

En els patis de les escoles hi ha una pista de futbol on la majoria dels nens juguen i les nenes s’ho miren. Els professors sovint es comporten diferent amb els nens i les nenes i se’l valora diferents aptituds. Normalment els nens creen més conflictes i les nenes reclamen menys atenció, però existeixen tristament situacions de bulling amagades en els nens perquè no es queixen, perquè fa dèbil i no poden plorar... En canvi, les nenes acostumen a queixar-se davant de situacions semblants.

On la diferència de gènere és molt evident és en els llibres d’història:  no hi surten les dones, no hi ha textos ni cites de dones... La presència femenina només apareix en exemples de converses en llibres de llengua.  També existeix una greu invisibilitat de les dones en termes genèrics: “Som-hi nois!... Tots els homes de la terra...” que assumim calladament.

Un altre component social que fa pensar és l’alta taxa de mortalitat masculina: moren molts homes en baralles, en curses de velocitat, prenent drogues... i en riscos presos de manera  innecessària per voler ser més que els altres. Els homes estan programats per triomfar i se’ls crea una pressió que si no ho aconsegueixen, a vegades, poden caure en el suïcidi i l’alcoholisme... A les dones se’ns demana ser físicament seductores i agraciades, complir uns cànons de bellesa inabastables que porta a la bulímia i l’anorèxia en persones amb poca autoestima. Però després s’espera de nosaltres que siguem unes excel·lents mares i eternes cuidadores. Per què estudiar i preparar-se tant si hem d’acabar a casa? Es veu que amb això n’hem de tenir prou i ens hem de sentir completes.

Uf!! Quanta pressió desmesurada que ens bloqueja a tots i ens fa sentir infeliços!

Ens queda molt per fer... Hem de fer un canvi a la societat i intentar educar des de casa i des de l’escola en busca d’un equilibri. Hem de donar a cadascú el que li falta: permetre als homes treure tota la seva part sentimental tradicionalment mal vista, i no obligar a les dones a ser el que no han triat. Potser els homes, conservadors de mena, ho viuran amb cert patiment per por a perdre certs privilegis  i per la inestabilitat que genera adaptar-se a nous canvis perquè tot plegat significa un gir en les relacions i en el què esperem els uns dels altres. I és que:

“Les dones busquem un home que ENCARA NO existeix i els homes busquen una dona que JA NO existeix.”

Les dones d’ara busquem un home que no s’assembli gens als nostres pares, un home que ens escolti, ens estimi però que ens doni llibertat per estudiar, treballar i ens deixi ser nosaltres mateixes. Un home que ens ajudi en la feina de la casa, que cuini i tingui cura dels fills amb paritat. Un home amb una part femenina desenvolupada sense cap mena de vergonya.

Els homes que busquen en la seva parella una segona mare no la trobaran. Nosaltres no volem ser com les nostres mares abocades eternament a la família a ajudar a realitzar els desitjos dels altres aparcant els propis en un racó. Ho volem fer tot, compaginar tot... Serà difícil, ho sé. Ens equivocarem moltes vegades i haurem de tornar a començar, però tot serà més fàcil si tots ens hi impliquem.

Aquesta evolució és un camí cap a la llibertat per poder ser cadascú qui vulgui ser. Els homes i les dones som persones amb desitjos i il·lusions per realitzar. Busquem simplement igualtat d’oportunitats i despendre’ns a poc a poc de totes aquestes capes de pressió social que ens han encasellat.  Trencarem barreres i farem un món nou on tots, homes i dones, puguem viure amb plenitud.



dimarts, 9 de desembre de 2014

SINCERITAT

Hi ha persones que vivim enganyades. Ens pensem que en aquest món es pot viure dient la veritat i essent sincer i autèntic. Ens pensem que essent bones persones com som, no hi pot haver problemes, perquè no tenim res a amagar, però aquesta idea és sovint errònia.

A vegades la franquesa topa amb persones amb qui creies que podies obrir-te, però quan ho fas la seva reacció no té res a veure amb l’esperada: es tanquen en banda amb un sonor cop de porta que et deixen glaçat. Dir la veritat no vol dir ser honestament cruel, ans el contrari, em refereixo a parlar en veu alta de les coses bones que aquella persona t’aporta a la teva vida. Hi ha persones que aquest gest l’interpreten com una intrusió a la seva intimitat. No tots busquem el mateix en les relacions i ens costa entendre-ho... Haurem d'aprendre a respectar que per alguns la sinceritat és excessiva.
    
“Qui diu les veritats, perd les amistats” em deia la meva àvia. Doncs, que trist... Em sembla patètic haver de viure en un món ple de farsants. Que fingir o aparentar sigui la cara que es vol oferir als demés. De petons forçats a les galtes, d’abraçades poc estretes, de somriures mentiders...

Aquests dies passejant per les botigues he vist :”Amics Invisibles a 5 euros”. Em sembla una idea genial... Qui no té un amic és perquè no té cinc euros... Crec que entraré a la botiga i me’n compraré un. No sé quin ventall d’estoc tenen, espero que n’hi hagin per triar. Vull un amic sincer, que em digui les coses tendrament clares i que me’n pugui refiar. No vull ni que me l’emboliquin, me l’emportaré de braçet!  


dilluns, 1 de desembre de 2014

TRES

La Judit té un dia trist avui i és que: avui fa un any que va morir l’Héctor... L’Héctor era un dels seus millors amics juntament amb en Gil. De fet, eren un trio d’allò més ben avingut. Anaven junts a tot arreu, sortien de copes, anaven a la muntanya... La Judit se’ls estimava tant als dos que mai s’havia vist capaç de triar-ne només un.

Portaven junts en el mateix grup d’esplai des dels deu anys i cada cap de setmana es veien i participaven en totes les activitats. Es van anar fent grans i quan l’esplai va quedar aparcat, la seva amistat va continuar.

Sempre anaven els tres i la Judit s’hi sentia còmode entre els dos nois.  L’Héctor era alt i prim, de caràcter una mica tímid i reservat, però amb idees genials que li venien al cap de tant en tant. En Gil era de totalment al revés de l’altre, més baixet i corpulent, tot ell força física i de caràcter obert i alegre. Ella creia que els dos junts feien l’home ideal, ja el què li mancava a un, ho trobava a l’altre i al revés.

Un dia que l’Héctor estava malalt, en Gil li va demanar per sortir com a parella. Va ser una sorpresa... Ella no va saber què dir, era un afalac evidentment, però llavors què passaria amb l’Héctor?... El deixarien tirat i sol?  Pobre!... En Gil es va emprenyar i li va dir que això era problema d’ell, a veure si l’havien de portar d’espelma tota la vida darrera seu, que ja era grandet per buscar-se la vida...

La Judit no sabia què fer i va anar a veure l’Héctor a casa. Estava molt enfebrat i feia molt mala cara. De sobte, ell li va agafar la mà i li va començar a dir paraules boniques. Ella ho va atribuir a la febre i s’ho va prendre somrient. Encara no sap si emportada per la tendresa o per veure’l desvalgut, ella li va agafar la cara amb les dues mans i el va besar. L’Héctor, malgrat està malalt, va respondre àvidament.

Van estar uns dies despenjats tots tres. La Judit havia de pensar i no es veia en cor de decidir res sense fer-los mal. Els tenia a tots dos pendents i no sabia com encarar aquesta nova situació.

I va venir el pont de primers de desembre i tenien per costum passar-lo a la muntanya. Però en l’últim moment, la Judit va agafar una passa i li va ser impossible aixecar-se. Els va obligar a anar-hi ells dos sols, va pensar que, fins i tot, els hi aniria bé parlar sense ella al davant.

Ningú es pensava que un d’ells no tornaria. Què va passar? Un accident, un absurd i estúpid accident a la muntanya com n’hi ha tants: una relliscada, un mareig o un vertigen que va provocar una caiguda que va malbaratar una vida que encara prometia llarga.


Avui la Judit té un pes dins seu que fa que li costi llevar-se. Quan finalment s’aixeca, busca en Mixu. Troba estrany que no estigui miolant i fregant-li les cames com sempre. On carai s’ha ficat?

Fa dos mesos que viu amb en Gil, i ell i el gat no es porten gaire bé. Des de l’accident de l’Héctor, en Gil ha canviat; ja no és aquell noi alegre que la feia riure.  Quan li va demanar per anar a viure junts, la Judit no va gosar negar-s’hi, però la convivència no està sent com ella esperava. Hi ha alguna cosa que la fa està intranquil·la i hi ha dies que no es treu l’Héctor del cap... Sovint somia que ell la crida i l’avisa que estigui alerta, però no entén a què es refereix.

Tothom es va creure la versió del supervivent, per què no se l’havien de creure? Eren amics, no? Bé, amics... No sabem els matisos d’aquesta paraula: dos homes enamorats d’una mateixa dona poden ser amics o ja han deixat de ser-ho si abans ho eren? A vegades la Judit es mira de reüll en Gil i dubte...

Però aquest matí intenta fer fora aquests mals pensaments que no porten enlloc i es disposa a fer una mica de feina per distreure’s.  

Mixu?? Mixu??? El crida per tot el pis i no el troba. Que estrany... Recull tota la roba bruta i surt a la galeria. Obre la rentadora i veu una cosa peluda en el tambor i,... en aquell instant, reconeix el cadàver del gat asfixiat.