BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dilluns, 1 de desembre de 2014

TRES

La Judit té un dia trist avui i és que: avui fa un any que va morir l’Héctor... L’Héctor era un dels seus millors amics juntament amb en Gil. De fet, eren un trio d’allò més ben avingut. Anaven junts a tot arreu, sortien de copes, anaven a la muntanya... La Judit se’ls estimava tant als dos que mai s’havia vist capaç de triar-ne només un.

Portaven junts en el mateix grup d’esplai des dels deu anys i cada cap de setmana es veien i participaven en totes les activitats. Es van anar fent grans i quan l’esplai va quedar aparcat, la seva amistat va continuar.

Sempre anaven els tres i la Judit s’hi sentia còmode entre els dos nois.  L’Héctor era alt i prim, de caràcter una mica tímid i reservat, però amb idees genials que li venien al cap de tant en tant. En Gil era de totalment al revés de l’altre, més baixet i corpulent, tot ell força física i de caràcter obert i alegre. Ella creia que els dos junts feien l’home ideal, ja el què li mancava a un, ho trobava a l’altre i al revés.

Un dia que l’Héctor estava malalt, en Gil li va demanar per sortir com a parella. Va ser una sorpresa... Ella no va saber què dir, era un afalac evidentment, però llavors què passaria amb l’Héctor?... El deixarien tirat i sol?  Pobre!... En Gil es va emprenyar i li va dir que això era problema d’ell, a veure si l’havien de portar d’espelma tota la vida darrera seu, que ja era grandet per buscar-se la vida...

La Judit no sabia què fer i va anar a veure l’Héctor a casa. Estava molt enfebrat i feia molt mala cara. De sobte, ell li va agafar la mà i li va començar a dir paraules boniques. Ella ho va atribuir a la febre i s’ho va prendre somrient. Encara no sap si emportada per la tendresa o per veure’l desvalgut, ella li va agafar la cara amb les dues mans i el va besar. L’Héctor, malgrat està malalt, va respondre àvidament.

Van estar uns dies despenjats tots tres. La Judit havia de pensar i no es veia en cor de decidir res sense fer-los mal. Els tenia a tots dos pendents i no sabia com encarar aquesta nova situació.

I va venir el pont de primers de desembre i tenien per costum passar-lo a la muntanya. Però en l’últim moment, la Judit va agafar una passa i li va ser impossible aixecar-se. Els va obligar a anar-hi ells dos sols, va pensar que, fins i tot, els hi aniria bé parlar sense ella al davant.

Ningú es pensava que un d’ells no tornaria. Què va passar? Un accident, un absurd i estúpid accident a la muntanya com n’hi ha tants: una relliscada, un mareig o un vertigen que va provocar una caiguda que va malbaratar una vida que encara prometia llarga.


Avui la Judit té un pes dins seu que fa que li costi llevar-se. Quan finalment s’aixeca, busca en Mixu. Troba estrany que no estigui miolant i fregant-li les cames com sempre. On carai s’ha ficat?

Fa dos mesos que viu amb en Gil, i ell i el gat no es porten gaire bé. Des de l’accident de l’Héctor, en Gil ha canviat; ja no és aquell noi alegre que la feia riure.  Quan li va demanar per anar a viure junts, la Judit no va gosar negar-s’hi, però la convivència no està sent com ella esperava. Hi ha alguna cosa que la fa està intranquil·la i hi ha dies que no es treu l’Héctor del cap... Sovint somia que ell la crida i l’avisa que estigui alerta, però no entén a què es refereix.

Tothom es va creure la versió del supervivent, per què no se l’havien de creure? Eren amics, no? Bé, amics... No sabem els matisos d’aquesta paraula: dos homes enamorats d’una mateixa dona poden ser amics o ja han deixat de ser-ho si abans ho eren? A vegades la Judit es mira de reüll en Gil i dubte...

Però aquest matí intenta fer fora aquests mals pensaments que no porten enlloc i es disposa a fer una mica de feina per distreure’s.  

Mixu?? Mixu??? El crida per tot el pis i no el troba. Que estrany... Recull tota la roba bruta i surt a la galeria. Obre la rentadora i veu una cosa peluda en el tambor i,... en aquell instant, reconeix el cadàver del gat asfixiat.


1 comentari:

  1. Una llaminadura són aquests contes...
    No es d’estranyar que els esperem quasi amb vici.

    ResponElimina