TRES

La Judit té un dia trist avui i és que: avui fa un any que va morir l’Héctor... L’Héctor era un dels seus millors amics juntament amb en Gil. De fet, eren un trio d’allò més ben avingut. Anaven junts a tot arreu, sortien de copes, anaven a la muntanya... La Judit se’ls estimava tant als dos que mai s’havia vist capaç de triar-ne només un.

Portaven junts en el mateix grup d’esplai des dels deu anys i cada cap de setmana es veien i participaven en totes les activitats. Es van anar fent grans i quan l’esplai va quedar aparcat, la seva amistat va continuar.

Sempre anaven els tres i la Judit s’hi sentia còmode entre els dos nois.  L’Héctor era alt i prim, de caràcter una mica tímid i reservat, però amb idees genials que li venien al cap de tant en tant. En Gil era de totalment al revés de l’altre, més baixet i corpulent, tot ell força física i de caràcter obert i alegre. Ella creia que els dos junts feien l’home ideal, ja el què li mancava a un, ho trobava a l’altre i al revés.

Un dia que l’Héctor estava malalt, en Gil li va demanar per sortir com a parella. Va ser una sorpresa... Ella no va saber què dir, era un afalac evidentment, però llavors què passaria amb l’Héctor?... El deixarien tirat i sol?  Pobre!... En Gil es va emprenyar i li va dir que això era problema d’ell, a veure si l’havien de portar d’espelma tota la vida darrera seu, que ja era grandet per buscar-se la vida...

La Judit no sabia què fer i va anar a veure l’Héctor a casa. Estava molt enfebrat i feia molt mala cara. De sobte, ell li va agafar la mà i li va començar a dir paraules boniques. Ella ho va atribuir a la febre i s’ho va prendre somrient. Encara no sap si emportada per la tendresa o per veure’l desvalgut, ella li va agafar la cara amb les dues mans i el va besar. L’Héctor, malgrat està malalt, va respondre àvidament.

Van estar uns dies despenjats tots tres. La Judit havia de pensar i no es veia en cor de decidir res sense fer-los mal. Els tenia a tots dos pendents i no sabia com encarar aquesta nova situació.

I va venir el pont de primers de desembre i tenien per costum passar-lo a la muntanya. Però en l’últim moment, la Judit va agafar una passa i li va ser impossible aixecar-se. Els va obligar a anar-hi ells dos sols, va pensar que, fins i tot, els hi aniria bé parlar sense ella al davant.

Ningú es pensava que un d’ells no tornaria. Què va passar? Un accident, un absurd i estúpid accident a la muntanya com n’hi ha tants: una relliscada, un mareig o un vertigen que va provocar una caiguda que va malbaratar una vida que encara prometia llarga.

Avui la Judit té un pes dins seu que fa que li costi llevar-se. Quan finalment s’aixeca, busca en Mixu. Troba estrany que no estigui miolant i fregant-li les cames com sempre. On carai s’ha ficat?

Fa dos mesos que viu amb en Gil, i ell i el gat no es porten gaire bé. Des de l’accident de l’Héctor, en Gil ha canviat; ja no és aquell noi alegre que la feia riure.  Quan li va demanar per anar a viure junts, la Judit no va gosar negar-s’hi, però la convivència no està sent com ella esperava. Hi ha alguna cosa que la fa està intranquil·la i hi ha dies que no es treu l’Héctor del cap... Sovint somia que ell la crida i l’avisa que estigui alerta, però no entén a què es refereix.

Tothom es va creure la versió del supervivent, per què no se l’havien de creure? Eren amics, no? Bé, amics... No sabem els matisos d’aquesta paraula: dos homes enamorats d’una mateixa dona poden ser amics o ja han deixat de ser-ho si abans ho eren? A vegades la Judit es mira de reüll en Gil i dubte...

Però aquest matí intenta fer fora aquests mals pensaments que no porten enlloc i es disposa a fer una mica de feina per distreure’s.  

Mixu?? Mixu??? El crida per tot el pis i no el troba. Que estrany... Recull tota la roba bruta i surt a la galeria. Obre la rentadora i veu una cosa peluda en el tambor i,... en aquell instant, reconeix el cadàver del gat asfixiat.