dimarts, 24 de juny del 2014

LA BÈSTIA

La dona s’afanyava a acabar la seva feina quan de sobte va quedar parada davant l’escena que se li mostrava als ulls i no va saber reaccionar.

Hi havia una víctima feta presonera al mig del paratge, traçudament lligada, que intentava amb tots els seus esforços afluixar les cordes que l’empresonaven, però tot era endebades. Els seus ulls esbatanats reflectien el desesper i l’angoixa creixent que l’amarava de suor. La dona, per un instant, li va passar pel cap la possibilitat de socorre-la, però el pensament es va esfumar tan ràpidament com va fer acte de presència la bèstia.

La bèstia es mostrava grandiosa, brutal i peluda. Caminava amb molta agilitat enfilada en vuit llargues potes. El seu cap monstruós tenia dos petits ulls laterals que li servien per vigilar el seu entorn, mentre dos ulls enormes centrals no deixaven d’observar la presa. La seva fesomia com una màscara aterridora de somriure esbiaixat , mostrava una espectacular mandíbula adequada per desencaixar-se i engolir d’una sola queixalada la presa.

Va avançar afamada cap al seu banquet, mentre emetia un xiuxiueig hipnòtic. La captiva va tancar els ulls tremolant, però inesperadament va aparèixer del no-res una altra fera d’aparença similar a la primera. Es van contemplar uns breus instants i la bèstia posseïdora del botí es va llançar a la carrera cap a la seva rival.  Es produí un embat d’una contra l’altra. Se sentiren els espetecs dels òssos en estavellar-se. El segon animal va caure de l’embranzida de l’agressora. Va aixecar-se ràpidament i començà la lluita. Tres potes retronaren amb destresa damunt el cos de la primera. Reculà sobtada de la força que manifestava la seva contrincant. Agafà embranzida i utilitzà les dues potes davanteres per atacar-li els ulls. L’intrusa feu un esgarip de dolor i quedà parcialment cega. Les seves potes buscaren el cos de l’altra i van descarregar  damunt d’ella la seva desgràcia. La primera fera notà com el seu abdomen s’obria i quelcom semblant a unes vísceres li lliscaven fins arribar al terra. La ràbia continguda li permeté un altre esforç. S’encabrità damunt de la competidora i  li arrencà a mossegades dues potes. Crits de dolor, sang i entranyes s’escampaven dins el ring. En un darrer intent, la primera bèstia s’acostà arrossegant-se fins a la segona i aprofitant el seu costat cec, l’atacà per sorpresa. Però aquesta reaccionà  i obrint àvidament la seva mandíbula li arrencà d’un queixalada l’abdomen que ja tenia obert. Un udol esfereïdor s’escampà per tot el paratge. La bèstia va caure vençuda. Morta.

La segona aprofità el seu moment de glòria per refer-se de la lluita. Buscà dins el seu reduït camp de visió la presa. L’olor de la seva suor l’havia manat cap aquí i ara obtindria el premi.  Malgrat li mancaven dues potes, es va moure encara amb certa agilitat fins al costat  del seu botí.

Per la víctima el seu destí no havia canviat, acabaria dins la panxa d’una fera sí o sí. Tancà els ulls i somicà. La boca de la caníbal s’obrí i l’engolí tota sencera ...

La dona observava l’escena palplantada. Va fer una esgarrifança. Va agafar una escombra i, d’una manotada, desfé la teranyina.



dissabte, 7 de juny del 2014

SIMÓ - 2ª PART

La tia Amàlia se li va costar amb un moviment brusc i agafant-li la maleta va dir:”Tira!”, empenyent-lo de mala gana cap a dins la casa. Badant i ensopegant, en Simó va passar a una entrada de sostre alt, plena de sacs, eines, un banc de fusta i sabates velles. Hi havia tres portes que definien les direccions: a l’esquerra, una cort amb una vaca i una mula que les veia per la porta partida pel mig que només estava tancada la meitat i en podia sentir l’olor dels seus excrements; al mig, una porta tancada que més tard va descobrir que hi havia les escales que portaven a les habitacions del pis de dalt i, a la dreta, la cuina que és on el va fer entrar la tia donant-li petits cops a les cames amb la seva maleta. Va quedar palplantat a l’estança: una enorme xemeneia envoltada per  tres bancs de pedra, s’empassava el fum d’un foc a terra que s’anava consumint, una taula de fusta massissa al mig de l’estada amb bancs per banda, armaris a la paret amb estris de cuina, un tocador amb retrats descolorits de gent estranya i un rellotge de paret amb pèndol. A l’altra paret, sota la finestra, una pica de marbre i, al costat, una cuina econòmica encesa on una  altra dona també vestida de negra remenava els fogons.

 – Ja el tenim aquí, el dispeser? – va dir encara d’esquena quan se li va acostar la tia Amàlia.  La dona es va girar davant la resposta muda de la tia. Se’l va mirar i no va dir res quan va veure la piga gran que tenia en Simó en un costat de la cara. Va somriure —I com es diu aquest xicot?— Era una dona rossa de faccions agradables, amb uns rínxols rebels que se li escapaven del monyo. El seu somriure acollidor va ajudar a que el cor d’en Simó no li sortís per la boca quan va dir amb un fil de veu el seu nom.— Molt de gust, Simó. Deus estar cansat del viatge. Seu, aviat podràs sopar.

La tia Amàlia li havia deixat la maleta als peus i ell va estar apunt de caure quan es va asseure al banc. La dona li va dir que es deia Mercè i que feia de cuinera, entre moltes altres coses, en aquella casa. La tia va sortit sense adreçar-li ni una mirada i la Mercè va preguntar si li venia de gust un brou. En Simó va fer que sí i d’una olla amb un cullerot n’hi va servir un got. De mica en mica, la cuinera va aconseguir arrencar-li alguna paraula al pobre vailet espantat i quan ja estaven tenint quelcom semblant a una conversa, va callar de sobte quan la tia Amàlia va entrar altra vegada a la cuina.

 – Soparem avui o no? Amb tanta xerrameca les mans no es belluguen, Mercè – va dir rondinat.
– Que sí, dona, que sí. Això ja està. Bé prou que haig de conèixer al convidat si volem ser amics, no?—i li va picar l’ullet secretament a en Simó. Es va posar vermell i de seguida es va adonar que només en la Mercè trobaria una certa complicitat...

La tia va continuar rondinant mentre la Mercè parava taula sense deixar de somriure. Semblava estar acostumada al mal caràcter de la seva mestressa i sabia com portar-la sense patir-hi gaire. Però de sobte ella va dir:
—A sopar de gust. Bona nit! – I en Simó es va quedar atemorit al veure que soparia davant la sola presència de la seva tia— Tornaré demà matí. – Li va prometre mentre amb la mà li despentinava els cabells. Va agafar un jersei i un cabàs i va marxar.

Van sopar verdura, una truita i una pera. Cap dels dos va dir res. Després la tia li va dir que el portaria a la seva habitació. Va agafar la seva maleta i va marxar rabent escales amunt. En Simó amb la pilota va córrer esperitat a seguir-la. A dalt era fosc, les bombetes cremaven escasses i hi havia un munt de portes, totes elles tancades amb clau. Al fons li va mostrar la comuna compartida  i la seva habitació era el recambró del costat, petit i mal ventilat. Tenia un llit alt arrambat a la paret, una cadira i una calaixera petita. Li va dir que no sortís de la habitació fins l’endemà, quan el vingués a cridar i, tot seguit, va tancar la porta.

En Simó va treure les poques coses que duia i les va ficar als calaixos. Va esperar assegut al llit, amb els peus penjant fins que li va venir la son i va caure rendit. Va somiar amb la mare que es tornava blanca, tan blanca com un àngel, fins que es feia transparent com les gotes de la pluja i regalimava per el vidre i es desfeia quan queia a terra. Ell desesperat la volia recollir i se li escapava de les mans i ho intentava però no aconseguia ni arreplegar-la ni recomposar-la, només es mullava... Es va despertar cridant, desesperat, aterrat d’haver perdut la mare per sempre i va adonar-se que estava moll però no era l’aigua de la pluja, sinó les seves pròpies llàgrimes que li baixaven de les galtes... I llavors ho va sentir.

Uns crits llunyans, uns cops, uns plors,... Algú també estava plorant. Va quedar-se escoltant, atent, amb la boca oberta mentre s’eixugava la cara amb les mànigues. Qui plorava? La tia Amàlia? No ho podia dir. Va saltar del llit i va obrir la porta molt a poc a poc, però va grinyolar i en Simó va serrar les dents. Va caminar uns metres pel passadís però de sobte va sentir un cop i unes passes que baixaven d’on suposava que hi havia les golfes. Va tornar corrent sense fer soroll a la seva habitació i va quedar-se darrera la porta amb el cor ressonant-li a les orelles.

Tenia ganes de fer pipí i va pensar que calia anar-hi abans no fos massa tard. Quan va obrir a les fosques la porta de la comuna es va trobar cara a cara amb algú. Va fer un crit d’horror. La cara de la tia amb aspecte sufocat i despentinada van fer que en Simó no la reconegués d’entrada i s’espantés de veritat.

—Calla, ximple!—el va renyar – Què fas passejant pels passadissos? Que no t’he dit que no et moguessis de la teva habitació. Eh?
—Tinc pipí— va dir gairebé xiuxiuejant en Simó.
—Doncs fes! Però no et vull veure enlloc més que no sigui la teva habitació. Ho has entès?

No es va fer pregar. Va fer les seves necessitats ràpidament i sense rumiar-s’ho gens ni mica no es va moure del llit en tota la nit. Cap a la matinada, la son el va vèncer...


 (Continuarà)