LA BÈSTIA

La dona s’afanyava a acabar la seva feina quan de sobte va quedar parada davant l’escena que se li mostrava als ulls i no va saber reaccionar.

Hi havia una víctima feta presonera al mig del paratge, traçudament lligada, que intentava amb tots els seus esforços afluixar les cordes que l’empresonaven, però tot era endebades. Els seus ulls esbatanats reflectien el desesper i l’angoixa creixent que l’amarava de suor. La dona, per un instant, li va passar pel cap la possibilitat de socorre-la, però el pensament es va esfumar tan ràpidament com va fer acte de presència la bèstia.

La bèstia es mostrava grandiosa, brutal i peluda. Caminava amb molta agilitat enfilada en vuit llargues potes. El seu cap monstruós tenia dos petits ulls laterals que li servien per vigilar el seu entorn, mentre dos ulls enormes centrals no deixaven d’observar la presa. La seva fesomia com una màscara aterridora de somriure esbiaixat , mostrava una espectacular mandíbula adequada per desencaixar-se i engolir d’una sola queixalada la presa.

Va avançar afamada cap al seu banquet, mentre emetia un xiuxiueig hipnòtic. La captiva va tancar els ulls tremolant, però inesperadament va aparèixer del no-res una altra fera d’aparença similar a la primera. Es van contemplar uns breus instants i la bèstia posseïdora del botí es va llançar a la carrera cap a la seva rival.  Es produí un embat d’una contra l’altra. Se sentiren els espetecs dels òssos en estavellar-se. El segon animal va caure de l’embranzida de l’agressora. Va aixecar-se ràpidament i començà la lluita. Tres potes retronaren amb destresa damunt el cos de la primera. Reculà sobtada de la força que manifestava la seva contrincant. Agafà embranzida i utilitzà les dues potes davanteres per atacar-li els ulls. L’intrusa feu un esgarip de dolor i quedà parcialment cega. Les seves potes buscaren el cos de l’altra i van descarregar  damunt d’ella la seva desgràcia. La primera fera notà com el seu abdomen s’obria i quelcom semblant a unes vísceres li lliscaven fins arribar al terra. La ràbia continguda li permeté un altre esforç. S’encabrità damunt de la competidora i  li arrencà a mossegades dues potes. Crits de dolor, sang i entranyes s’escampaven dins el ring. En un darrer intent, la primera bèstia s’acostà arrossegant-se fins a la segona i aprofitant el seu costat cec, l’atacà per sorpresa. Però aquesta reaccionà  i obrint àvidament la seva mandíbula li arrencà d’un queixalada l’abdomen que ja tenia obert. Un udol esfereïdor s’escampà per tot el paratge. La bèstia va caure vençuda. Morta.

La segona aprofità el seu moment de glòria per refer-se de la lluita. Buscà dins el seu reduït camp de visió la presa. L’olor de la seva suor l’havia manat cap aquí i ara obtindria el premi.  Malgrat li mancaven dues potes, es va moure encara amb certa agilitat fins al costat  del seu botí.

Per la víctima el seu destí no havia canviat, acabaria dins la panxa d’una fera sí o sí. Tancà els ulls i somicà. La boca de la caníbal s’obrí i l’engolí tota sencera ...

La dona observava l’escena palplantada. Va fer una esgarrifança. Va agafar una escombra i, d’una manotada, desfé la teranyina.