SIMÓ - 3ª PART

L’endemà el foc de terra de la cuina era encès i la Mercè el va rebre amb un vol de farinetes i un somriure dibuixat al rostre. La tia se’l va mirar i ni tant sols li tornar el bon dia. Quan ella va sortir, en Simó es va asseure a esmorzar i amb la boca plena es va atrevir a preguntar:

—Mercè? Qui més hi viu en aquesta casa?—Ella se’l va mirar seriosa.

—Ningú més que l’Amàlia. Per què ho demanes?

—Ahir a la nit vaig sentir sorolls, com si algú plorés...

La Mercè es va asseure al banc i posant les mans damunt la taula, va afegir:

—És la casa, Simó —va fer una breu pausa.— Totes les cases respiren, però sovint no ens hi fixem perquè tenim el cap ocupat amb les nostres cabòries i passem per alt aquests sorolls.  Però aquesta casa a més de respirar, gemega... i no és per falta de motius.—En Simó va parar de menjar i se l’escoltava amb uns ulls ben oberts. La Mercè va pensar que es mereixia una explicació. Va mirar un moment cap a la porta. L’Amàlia encara trigaria a tornar.—Els Senyors Pladelasala eren els teus avis, els amos d’aquesta casa i la majoria de les terres del voltant. Eren rics. El teu avi va ser alcalde del poble i també el teu rebesavi  durant molt anys. Eren persones molt respectades i influents a la comarca. Aquesta casa va ser la més bonica i senyorial en quilòmetres a la rodona i molta gent amb diners la va intentar imitar. Hi treballaven mossos i minyones, i també llogaven temporers en temps de sega. Una època esplendorosa que semblava que no havia d’acabar mai, però no hi ha res que duri sempre...

—Què va passar?—va preguntar mentre escurava el plat. Fins aquell instant la seva vida començava en un humil pis de setanta metres d’un barri de Barcelona. Es va adonar que aquella història era, en part, la seva història i mai ningú n’hi havia parlat abans. En volia saber més...

—Una tragèdia, Simó... – va dir lamentant-se la Mercè. – El teu avi va entestar-se a comprar un cotxe i conduir-lo. Mai havia estat massa traçut. Una nit, tornant de Barcelona, es van estimbar. Van caure a baix a un riu i ningú els va veure. Van passar dos dies abans no els van localitzar al fons del barranc: el teu avi havia mort a l’acte, però la teva àvia encara era viva, pobreta... Va morir l’endemà de ser rescatada.—La Mercè va fer un gest compungit. Semblava afectada en recordar aquesta desgràcia.—Va ser molt sentida la mort dels teus avis... I llavors van venir problemes d’herència. No havien deixat un testament reglat i la família de la teva àvia volia la casa, però la família del teu avi no volien ni parlar-ne. Els teus pares eren jovenets i l’Amàlia havia de ser la pubilla, però encara era menor. Tothom va tibar del pastís: un batibull d’advocats i procuradors s’ho van menjar tot en plets i distorsions... I res!—va dir sacsejant les espatlles—.  L’Amàlia va ser hereva de les sobres d’aquests rapinyaires i al teu pare només li va quedar el piset de Barcelona— va dir mentre feia un sospir.

La Mercè es va aixecar just en el moment que l’Amàlia entrava renegant.

—La vaca no s’aixeca. Maleïda!! I ara com la munyiré jo, eh?

—Hauràs d’avisar en Badó. Ell sabrà que fer—va dir la Mercè mentre es posava a endreçar la cuina.

—Ja saps que no m’agrada que vingui gent estranya a casa— va afegir rampelluda.

—En Badó és un bon home i et pot ajudar. Ell hi entén de vaques, però si tu no vols, que no vingui...

La tia es va posar la mà esquerra a la boca i nerviosa s’esgarrapava els llavis amb les ungles. En Simó va aprofitar per aixecar-se i demanar permís per sortir a fora. Ella amb un cop de mà el va aviar.

Es va cordar la jaqueta i, sense atrevir-se  a moure gaire, va quedar-se contemplant la casa que evidentment lluïa un vestit gastat. Aclucant els ulls va imaginar-se-la amb la façana pintada, les bigues fermes i el perfil altiu. La masia devia haver estat preciosa i radiant durant uns anys. Dalt de l’arc de l’entrada hi havia una data: 1771. Va estar-se una estona pensant en tot allò que li havia explicat la Mercè.  

Al davant de la casa hi havia una bassa amb ànecs i oques, amb una aigua verdosa que pudia bastant. Va posar-se a jugar amb la pilota: la feia botar contra la paret de la bassa i la recollia. Quan la pilota li va marxar disparada, es va girar i va veure un moviment a la finestra de les golfes. Va deixar-la escapar a posta unes quantes vegades més per girar-se de manera improvisada, però no va veure res.

Quan es va avorrir, va decidir anar a explorar. Al costat dret de la casa hi havia una figuera i un caminet que menava cap a l’ hort. I a la banda esquerra, un cobert obert amb un sostre molt alt. Les eines que en penjaven no tenien cap sentit per en Simó i, amenaçadores, li van provocar un calfred a l’esquena. També hi va trobar cistells, sacs de pinso, bales de palla i tres gossos lligats que no paraven de bordar. El gos petit que la nit abans li havia llepat la mà, va sortir al seu encontre i se li va fer amic.

Finalment, cap al migdia va venir en Badó i van poder fer aixecar la vaca. En Simó mai n’havia vist una de tan a prop i li va semblar una bestiassa. Va quedar parat amb quina decisió la tia Amàlia va agafar un escambell i, en un tres i no res, va omplir una galleda de llet.  

El dia li va passar de pressa i la nit va ser plàcida.

De mica en mica, va començar a gaudir de la seva estada a la masia. Disposava de llibertat per campar per fora tant com volgués i descobrir nous racons al voltant de la casa acompanyat sempre del gos i la seva inseparable pilota. A vegades donava un cop de mà a la Mercè i ella, a canvi, li explicava històries de la gent que apareixia en els retrats descolorits de la cuina. Només li estava prohibit pujar a les habitacions durant el dia; de fet la porta estava tancada amb una clau que reposava en el fons de la butxaca del davantal que portava la tia. En Simó, dins del que li era possible, intentava evitar-la tant com podia.

Va ser a la segona setmana, una nit, quan ja creia que els plors de la primera havia estat un malson, que uns cops a la seva porta el van despertar...

(Continuarà)