HAMBURGUESES D'AMOR

En Felip es va convertir en un assidu del Mc Donalds de Manresa, des del dia que hi va descobrir la Mercè fent de cambrera. Cada dimarts s’afanyava a acabar la missa de vuit a St Vicenç, entrava a la sagristia i amb gest àgil es treia la sotana. Travessava de pressa el carrer i pujava amb quatre gambades a la rectoria. Es dutxava cantant a ple pulmó sense ni tant sols atinar que entonava cançons d’església. Es vestia amb roba moderna, unes gotes de colònia i enfilava carretera amunt a veure la Mercè.

De nou tornava a estar assegut amb una hamburguesa entre les mans mentre la contemplava com atenia als clients. La veia a moure’s d’una taula a una altra talment com si surés, atrafegada però amb un somriure etern dibuixat als llavis. Un rínxol ros se li escapava de la gorra i li queia graciosament a la cara; ella de tant en tant se’l bufava sense ser conscient de l’atractiu que despertava en el Felip aquest simple gest. L’uniforme se li ajustava perfectament a la seva silueta però el botó de dalt de la camisa amenaçava d’obrir-se en qualsevol moment i ell no podia de deixar de mirar aquell botó. Quan els seus ulls es van trobar, ella va envermellir , en Felip es va ennuegar amb la hamburguesa i va apartar la mirada avergonyit.

Allargava l’àpat expressament des del dia que va saber que la Mercè acabava el torn de les onze. L’esperava. Feia dos mesos que es trobaven amb l’excusa que marxaven al mateix moment i ell ronsejava pel pàrquing fins que la veia acostar-se al cotxe. I llavors, parlaven...

Es coneixien des de petits i havien estat grans amics. Havien anat junts a l’escola fins que la família d’en Felip va marxar a viure a seixanta quilòmetres de distància. Quan es van separar tenien catorze anys i ella ja era un esbós de la dona que acabaria essent; sempre li havia semblat preciosa i encantadora... I ara l’atzar havia fet possible el retrobament.

En aquests dos mesos de hamburgueses s’havien posat al dia de la vida de cadascú. El matrimoni de la Mercè havia estat un fracàs i ara intentava tirar endavant ella sola un fill. Li explicava els seus problemes i ell, devotament, l’escoltava. Però en Felip li havia mentit, li havia amagat que era capellà, i és que s’havia il·lusionat tant amb aquestes trobades que es deixava  portar sense pensar.

I aquell dia, mentre engolia la segona hamburguesa i devorava amb la mirada a la Mercè, va sentir una veu de nen que deia:

– Mare, mira! Hi ha mossèn Felip.

El cor li va fer salt quan va aparèixer del no res un nen de la parròquia assenyalant-lo amb el dit acompanyat de la seva mare. El petit se li va llençar als braços i en Felip va quedar sorprès.

– Quina sorpresa, Biel!- va dir una mica trasbalsat— Digue’m Felip, només Felip, ja ho saps.

I mentre amb una mà li esbullava els cabells, amb els ulls buscava la Mercè esperançat que fos prou lluny per no haver sentit la paraula mossèn. Per sort, ella estava enfeinada a l’altra banda del local i no s’havia adonat de res. Però quan ells van marxar, li va caure el món a sobre. “Mossèn Felip”, havia dit el petit. “Mossèn”... Què diantre estava fent cada dimarts al Mc Donalds esperant a la Mercè?... Però què hi tenia al cap? S’havia begut l’enteniment o què?...

Ridícul, es va sentir en aquell precís instant. Últimament s’havia sorprès pensant amb la Mercè a totes hores i encara no havia pres la decisió de dir-li que era capellà. No era capaç de revelar-li aquest detall, aquest petit i insignificant detall que ho canviava tot, ho trencava tot, que li feia perdre-ho  tot... I avui, que  ella estava especialment meravellosa, avui li havia de dir. No podia allargar més aquesta absurda farsa que un dia o altre ella acabaria sabent.

Va esperar-la al pàrquing, mentre mentalment buscava una manera suau de dir-li la veritat. Estava nerviós i per un moment va pensar en pujar el cotxe i desaparèixer de la seva vida sense dir res, com un covard. I llavors la va veure venir, amb els cabells al vent i un vestit de flors vaporós que li marcava suaument el contorn dels malucs. “Oh, Déu! Per què m’ho fas això?...” va pensar desarmat. Quan va tenir a prop aquells ulls verds espurnejants i aquell somriure captivador, es va destarotar.

– T’haig de dir una cosa important... – va dir ella decidida sense deixar de somriure.

– Jo també, tinc una cosa important per dir-te... – va fer ell neguitós.  

– Primer, jo. Estic molt contenta que ens haguem retrobat i em sento molt bé al teu costat. Crec que tu també n’estàs de mi i... Et volia demanar si vols que... Si et semblaria que tu i jo... Bé, que... – i prenent la iniciativa, la Mercè li va agafar sobtadament la cara entre les mans i el va besar amb passió.

A en Felip, aquest petó el va trasbalsar... Va tancar els ulls i es va deixar emportar pel caliu de la Mercè, pel seu embruix i la seva olor. Va sentir una corrent elèctrica que li va recórrer tot el cos i les cames li van flaquejar. La seva llengua va respondre àvida al joc que li proposava i es va enroscar i fregar amb la d’ella. Es va rendir completament a allò inaccessible i desitjable que feia tants dies que cobejava. Va enfonsar els dits entre els seus rínxols i les seves mans van buscar afamades el cos de la Mercè. Una escalfor el va inflamar i va notar com el seu jo masculí creixia sense mesura. Va abandonar el tsunami de salives i com un boig va començar a besar-la a la cara i el coll. Ella es va acomodar en el capó del cotxe i va obrir-se els botons del vestit. En Felip va buscar refugi entre els seus pits i en aquell moment de bogeria, una veu dins el seu cap va cridar:”Felip!! Que estàs fent??”. I es va aturar... Avergonyit. Perdut. Glaçat...  La Mercè el va reclamar encesa i famolenca, però en Felip s’havia petrificat...

– Felip, si us plau. No t’aturis.— I mirant-lo als ulls va descobrir que estava fent quelcom que el superava. – Què et passa? – va dir xiuxiuejant mentre li aguantava la barbeta i l’obligava a mirar-la a la cara.

I ell es va posar a plorar, talment com una criatura, totalment desconsolat.

– No pot ser, Mercè. No pot ser... – repetia en veu baixa.— No pot ser...

– Però, per què? Que no t’agrado?—va demanar dolçament ella.

– Sí, sí que m’agrades. Però ...—i buscant dins seu tot el coratge que va trobar, va ser capaç de mussitar —És que... sóc capellà.

Va deixar la Mercè garratibada, amb els cabells esbullats i el vestit descordat. I va enfilar-se al cotxe i plorant, va marxar...