La infantesa de les
persones està plegada de records. A vegades n’hi alguns que s’han sentit
explicar tantes vegades que amb els anys es visualitzen i tot. D’altres se n’és
plenament conscient d’haver-los viscut i
fer-ne memòria pot remoure sentiments adormits.
Al hivern del 1936,
el pare de la Fina baixant del tren havia preguntat a un veí si sabia com
estava la seva dona. Venia del front i havia marxat deixant la dona malalta.
“Arribes tard... Va morir ahir”. Amb aquesta mala notícia es va arrossegar fins
a casa i va entrar amb el cap cot. Tres fills de cinc, tres i un any
l’esperaven afamats i desatesos. La Fina
era la nena de tres anys, els altres dos eren nois: en Martí, el més gran, i en
Pere, el petit. S’havien quedat orfes i vivien com podien gràcies a la bona
voluntat dels veïns.
El pare estava
enfonsat. El seu matrimoni havia estat feliç, malgrat que l’època que els havia
tocat viure no havia estat fàcil. S’estimaven amb bogeria amb la mare. Ella era
bonica, llesta i capaç de treure profit de qualsevol cosa. Tenia tuberculosi i ell
l’havia portat a un hospital a Barcelona per curar-la, però el tractament no
havia estat eficaç. Després de parir el petit, ja mai més va ser d’altra i es va anar fonent.
Quan ell va marxar
a la guerra va ingressar al cap de poc a un hospital. Una gran sala amb tot de
llits posats en filera feien encara més esgarrifós l’espectacle i la poca
intimitat dels malats, exposada a la vista de tothom, era realment dramàtica...
La mare, els últims dies no gosava fer-los petons perquè patia per si els
encomanava la malaltia. Cada dia, quan veia allunyar-se els nens, es permetia
unes llàgrimes i es preguntava si demà encara hi els veuria... Només tenia
trenta-tres anys quan va morir.
El petit creixia
molt nyicris i el pare el va portar diverses vegades al metge. Tenien por que acabés
tísic com la mare, però gràcies a la dida que l’alimentava des de que la mare
s’havia quedat sense llet, tenia defenses.
El pare no va
tornar a marxar a la guerra i es va quedar a treballar a un escorxador. L’amo
li deixava tenir els nens amb ell i vivien pràcticament al lloc de la feina.
Així van passar durament dos anys. Era temps de misèria...
De tot això, se’n
recorda poc la Fina, però el que ve a continuació li va marcar tant que, avui,
vuitanta anys més tard, encara li fa mal pensar-hi:
Un dia, un home que
venia a matar el seu bestiar a l’escorxador, va fixar-se en la situació del
pare i li va dir que si volia es podia endur una de les criatures per fer-li
més lleugera la càrrega. Ell era solter i disposava de diners, però abans ho
consultaria a la seva germana que vivia amb ell. Uns dies més tard va tornar i
va dir que es podia emportar el petit.
El petit... El pare
es va mirar amb tendresa el seu fill de tres anys: en Pere, pobret... Tan menut
i delicat. Havia pujat sense la seva mare i aquesta mancança el marcaria tota
la seva vida. Quan plorava o estava malalt sempre demanava amb un fil de veu a
la mare... Era impossible que es recordés d’ella. Potser guardava en algun
raconet del seu cervell un record de la mare que no era necessàriament una
imatge sinó més aviat una sensació agradable, una olor característica o una
presència reconfortant. L’enyorava sense pràcticament haver-la coneguda...
El pare va
demanar-li una setmana de temps, per fer-se’n ell mateix a la idea i
explicar-ho després als nens. Era conscient d’aquella important decisió. Dubtava, però
aquell home podia oferir-li al seu fill pa blanc i pernil, ell tant sols ho
podia imaginar... En aquell moment era qüestió de supervivència i va pensar,
que a la llarga, seria millor per en el nen. En Pere es mantenia molt unit a la
seva germana de cinc anys i separar-los
es preveia dolorós.
Va arribar el dia i
van decidir que la Fina l’acompanyaria i s’hi quedaria a dormir la primera nit.
L’endemà ella tornaria i en Pere, no.
El seu equipatge
era un petit mocador de farcell que cabia en el palmell de la mà, on en Pere hi
duia lligades totes les seves pertinences. No tenia pràcticament res.
L’home els va venir
a buscar en una tartana vella amb vela i
els va esperar pacient, mentre el pare s’abraçava al nen i li prometia anar-lo
a veure els diumenges. El petit es va posar a plorar i assegut en la tartana va
marxar somicant consolat per la seva germaneta.
Van recórrer només cinc
quilòmetres, però per en Pere era una distància prou significativa per
separar-lo de la família.
Van plantar-se al
davant d’una gran masia. Una minyona i un mosso esperaven atents la seva
arribada i van baixar-los en braços de la tartana. Somreien mirant-los com si
mai haguessin vist nens. Però la mestressa de la casa va espatllar intencionadament
aquest petit moment feliç: va sortir al cap de munt de l’escala i amb un posat
arrogant, va dir que no calia perdre tota la tarda en foteses, que encara
quedava molta feina per fer... Va fer un cop de cap per indicar als nens que
entressin a dintre.
Tant l’amo com la
mestressa eren solters, una mica grans i maniàtics. L’home encara tenia un deix
de simpatia cap la canalla però ella es veia molt freda i esquerpa. Un nen
petit com en Pere no semblava encaixar massa en aquest ambient. S’intuïa que només
el volien com a futur mosso...
Van sopar bé i a la
nit els van instal·lar en la mateixa habitació que la minyona. Esporuguits, van
acabar dormint tots tres al mateix llit. La minyona era afectuosa i en Pere va
clissar de seguida que només en ella trobaria, furtivament, una mica de caliu
maternal.
L’endemà el matí després
d’esmorzar la Fina havia de marxar. En Pere es va aferrar a ella i no la volia
deixar. Plorava a llàgrima viva abraçat al seu cos, fins que la mestressa el va
separar bruscament de la seva germaneta, cansada de que l’escena s’allargués
tant. L’amo va pujar la Fina a la tartana. Ella plorava també. En Pere va
arrencar a córrer i la Fina el veia desesperat seguint-los. Finalment va
ensopegar i va caure llarg a terra... Es va tapar la boca amb la mà somicant,
mentre de lluny veia com la minyona corria amb la faldilla arremangada cap en
Pere i l’aixecava a coll. Tenia la cara plena de llàgrimes, mocs i terra.
Cridava com un boig...
Els plors del seu
germà petit van omplir-li les orelles gairebé tot el camí i quan va arribar a
casa, ella encara plorava. Aquell dia la Fina es va adonar que en temps de necessitat,
les persones es podien comprar, vendre o regalar com simples mercaderies, sense
tenir en compte per res els sentiments ni la sensació d’abandonament que devia
experimentar en aquell moment el seu germà . Ella tenia el cor trencat... El
seu pare li deia que en Pere allà no li faltaria res. La Fina ho dubtava, li
faltaria ella, li faltaria la seva família...
En Pere, no va
tornar a viure a casa seva, només en ocasions hi va anar de visita. Ells
l’anaven a veure sovint, però sempre l’acabaven deixant a la masia.
No li va faltar mai
menjar, però va créixer en aquella casa
mancada d’amor i tendresa, separat de la família. Va haver d’acostumar-se a fer
la seva vida sol i sense cap recolzament,... com molts nens de la postguerra
que van pujar allunyats de les seves llars.