BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dilluns, 26 d’agost de 2013

EL RECORD D'UNA SEPARACIÓ.

La infantesa de les persones està plegada de records. A vegades n’hi alguns que s’han sentit explicar tantes vegades que amb els anys es visualitzen i tot. D’altres se n’és plenament conscient d’haver-los viscut  i fer-ne memòria pot remoure sentiments adormits.

Al hivern del 1936, el pare de la Fina baixant del tren havia preguntat a un veí si sabia com estava la seva dona. Venia del front i havia marxat deixant la dona malalta. “Arribes tard... Va morir ahir”. Amb aquesta mala notícia es va arrossegar fins a casa i va entrar amb el cap cot. Tres fills de cinc, tres i un any l’esperaven  afamats i desatesos. La Fina era la nena de tres anys, els altres dos eren nois: en Martí, el més gran, i en Pere, el petit. S’havien quedat orfes i vivien com podien gràcies a la bona voluntat dels veïns.

El pare estava enfonsat. El seu matrimoni havia estat feliç, malgrat que l’època que els havia tocat viure no havia estat fàcil. S’estimaven amb bogeria amb la mare. Ella era bonica, llesta i capaç de treure profit de qualsevol cosa. Tenia tuberculosi i ell l’havia portat a un hospital a Barcelona per curar-la, però el tractament no havia estat eficaç. Després de parir el petit,  ja mai més va ser d’altra i es va anar fonent.

Quan ell va marxar a la guerra va ingressar al cap de poc a un hospital. Una gran sala amb tot de llits posats en filera feien encara més esgarrifós l’espectacle i la poca intimitat dels malats, exposada a la vista de tothom, era realment dramàtica... La mare, els últims dies no gosava fer-los petons perquè patia per si els encomanava la malaltia. Cada dia, quan veia allunyar-se els nens, es permetia unes llàgrimes i es preguntava si demà encara hi els veuria... Només tenia trenta-tres anys quan va morir.

El petit creixia molt nyicris i el pare el va portar diverses vegades al metge. Tenien por que acabés tísic com la mare, però gràcies a la dida que l’alimentava des de que la mare s’havia quedat sense llet, tenia defenses.

El pare no va tornar a marxar a la guerra i es va quedar a treballar a un escorxador. L’amo li deixava tenir els nens amb ell i vivien pràcticament al lloc de la feina. Així van passar durament dos anys. Era temps de misèria...

De tot això, se’n recorda poc la Fina, però el que ve a continuació li va marcar tant que, avui, vuitanta anys més tard, encara li fa mal pensar-hi:

Un dia, un home que venia a matar el seu bestiar a l’escorxador, va fixar-se en la situació del pare i li va dir que si volia es podia endur una de les criatures per fer-li més lleugera la càrrega. Ell era solter i disposava de diners, però abans ho consultaria a la seva germana que vivia amb ell. Uns dies més tard va tornar i va dir que es podia emportar el petit.

El petit... El pare es va mirar amb tendresa el seu fill de tres anys: en Pere, pobret... Tan menut i delicat. Havia pujat sense la seva mare i aquesta mancança el marcaria tota la seva vida. Quan plorava o estava malalt sempre demanava amb un fil de veu a la mare... Era impossible que es recordés d’ella. Potser guardava en algun raconet del seu cervell un record de la mare que no era necessàriament una imatge sinó més aviat una sensació agradable, una olor característica o una presència reconfortant. L’enyorava sense pràcticament haver-la coneguda...

El pare va demanar-li una setmana de temps, per fer-se’n ell mateix a la idea i explicar-ho després als nens. Era conscient  d’aquella important decisió. Dubtava, però aquell home podia oferir-li al seu fill pa blanc i pernil, ell tant sols ho podia imaginar... En aquell moment era qüestió de supervivència i va pensar, que a la llarga, seria millor per en el nen. En Pere es mantenia molt unit a la seva germana de cinc anys  i separar-los es preveia dolorós.

Va arribar el dia i van decidir que la Fina l’acompanyaria i s’hi quedaria a dormir la primera nit. L’endemà ella tornaria i en Pere, no.

El seu equipatge era un petit mocador de farcell que cabia en el palmell de la mà, on en Pere hi duia lligades totes les seves pertinences. No tenia pràcticament res.

L’home els va venir a buscar en una tartana vella amb vela  i els va esperar pacient, mentre el pare s’abraçava al nen i li prometia anar-lo a veure els diumenges. El petit es va posar a plorar i assegut en la tartana va marxar somicant consolat per la seva germaneta.

Van recórrer només cinc quilòmetres, però per en Pere era una distància prou significativa per separar-lo de la família.

Van plantar-se al davant d’una gran masia. Una minyona i un mosso esperaven atents la seva arribada i van baixar-los en braços de la tartana. Somreien mirant-los com si mai haguessin vist nens. Però la mestressa de la casa va espatllar intencionadament aquest petit moment feliç: va sortir al cap de munt de l’escala i amb un posat arrogant, va dir que no calia perdre tota la tarda en foteses, que encara quedava molta feina per fer... Va fer un cop de cap per indicar als nens que entressin a dintre.

Tant l’amo com la mestressa eren solters, una mica grans i maniàtics. L’home encara tenia un deix de simpatia cap la canalla però ella es veia molt freda i esquerpa. Un nen petit com en Pere no semblava encaixar massa en aquest ambient. S’intuïa que només el volien com a futur mosso...

Van sopar bé i a la nit els van instal·lar en la mateixa habitació que la minyona. Esporuguits, van acabar dormint tots tres al mateix llit. La minyona era afectuosa i en Pere va clissar de seguida que només en ella trobaria, furtivament, una mica de caliu maternal.

L’endemà el matí després d’esmorzar la Fina havia de marxar. En Pere es va aferrar a ella i no la volia deixar. Plorava a llàgrima viva abraçat al seu cos, fins que la mestressa el va separar bruscament de la seva germaneta, cansada de que l’escena s’allargués tant. L’amo va pujar la Fina a la tartana. Ella plorava també. En Pere va arrencar a córrer i la Fina el veia desesperat seguint-los. Finalment va ensopegar i va caure llarg a terra... Es va tapar la boca amb la mà somicant, mentre de lluny veia com la minyona corria amb la faldilla arremangada cap en Pere i l’aixecava a coll. Tenia la cara plena de llàgrimes, mocs i terra. Cridava com un boig...

Els plors del seu germà petit van omplir-li les orelles gairebé tot el camí i quan va arribar a casa, ella encara plorava. Aquell dia la Fina es va adonar que en temps de necessitat, les persones es podien comprar, vendre o regalar com simples mercaderies, sense tenir en compte per res els sentiments ni la sensació d’abandonament que devia experimentar en aquell moment el seu germà . Ella tenia el cor trencat... El seu pare li deia que en Pere allà no li faltaria res. La Fina ho dubtava, li faltaria ella, li faltaria la seva família...

En Pere, no va tornar a viure a casa seva, només en ocasions hi va anar de visita. Ells l’anaven a veure sovint, però sempre l’acabaven deixant a la masia.

No li va faltar mai menjar, però va  créixer en aquella casa mancada d’amor i tendresa, separat de la família. Va haver d’acostumar-se a fer la seva vida sol i sense cap recolzament,... com molts nens de la postguerra que van pujar allunyats de les seves llars.


diumenge, 25 d’agost de 2013

En Pol, el Cargol ja té facebook!

Si, si, ho heu sentit bé. En Pol , el Cargol s'ha decidit a fer el salt a les xarxes socials.
A partir d'ara també el podreu seguir a www.facebook.com/enpolelcargol 
Ell, lentament, va fent el seu propi camí i jo li segueixo el rastre que deixa mentre avança.
Ves qui ho havia de dir que el noi es faria un nom... Me'n alegro.
Els seves aventures les trobareu penjades al Racó Independent del Bloc o bé al seu propi facebook.
El seu mèrit és tot vostre. Gràcies!


dissabte, 24 d’agost de 2013

HOSPITALS

Aquest estiu ens han tocat unes vacances a l’hospital. A vegades passa a les famílies que es posa algú malalt i la rutina diària es capgira amb relleus hospitalaris. A casa tenim fa un mes, un familiar a l’hospital i encara no es veu a prop la tornada a la normalitat. Per tant, ha estat un estiu de hores lentes i eternes, d’esperes compartides, de converses inusuals i de silencis...

I és que els hospitals són un món apart... Quan en som a fora ni hi pensem en la quantitat de gent que s’hi aplega; només en som conscients quan, per força, hi entrem.

Admiro a les persones que hi treballen, s’ha de ser d’una pasta especial...  Perquè hi ha malalts de moltes menes, n’hi ha que són conformistes, lluitadors i amables. Però també n’hi ha d’exigents, pessimistes i molt desagraïts, ... Els metges i les infermeres han de trobat la manera de tractar amb cadascú i ajudar-los, no només mèdicament, sinó també com a persones a superar aquest tràngol que els està tocant viure. I no ha de ser gens fàcil...

No hi ha millor lloc per fer una cura d’humilitat. Quan a una persona la despulles i li poses una simple bata cordada a l’esquena es converteix en molt poca cosa... I si a més està greument malalta, passa a ser tan vulnerable que t’adones de la terrible fragilitat humana... Allà cauen ràpid les classes socials i els privilegis... tots som igualment febles.

Les hores compartides en els hospitals creen una mena de lligams entre malalts, entre malalts i acompanyants i entre acompanyants mateix.

A vegades de compartir la mateixa habitació, s’han creat vincles d’amistat que  s’han conservat després de les altes hospitalàries.

De sempre els malats agraeixen molt les visites esporàdiques ja que suposen una atenció expressa de part seva de fer l’esforç d’anar-los a veure i trenquen amb l’avorrida dinàmica del centre.

Els acompanyants són una altra cosa, una companyia respectuosa vers el malalt: ajudar-los amb els àpats, acomodar-los, però també saber respectar el ritme del malalt, callar quan vol dormir, parlar quan vol parlar i moltes vegades és simplement estar allà... Fins i tot silenciós, però ser-hi... S’estableix una bonica connexió de respecte.

I entre acompanyants també es crea un clima especial. Avui mateix, s’han emportat al meu familiar a fer-li una petita intervenció i després de prendre’m un tallat de màquina he buscat un graó a prop dels ascensors per controlar la seva tornada del quiròfan. Quan m’hi he assegut ja hi seia un noi... He obert un llibre i m’he posat a llegir. Al cap de cinc o vuit minuts m’he adonat que el noi m’anava mirant i somrient de tant en tant. Finalment hem començat a parlar i he acabat tancant el llibre. També esperava... Estava sol. M’ha parlat de la seva família, d’on vivia, d’on venia(era immigrant), què feia... Que potser hauria de tornar a casa els pares però que per ell era reconèixer haver fracassat... Els seus dubtes, les seves pors... En fi, la seva vida. Es veu que necessitava parlar amb algú i ha trobat unes bones orelles i un càlid somriure... Una hora més tard, quan s’han obert les portes de l’ascensor i ha sortit la persona que jo esperava en cadira de rodes, ens hem aixecat els dos  i hem encaixat les mans... Mentre marxava, m’he girat i l’he vist dret, sol i ... altrament perdut.

I és que els hospitals tenen aquest clima que porta a fer confidències. Perquè es viu el present i no es gosa preguntar pel futur... El futur pot ser incert i fa por... Només esperem un futur ple de promeses que tal vegada es compliran... Pots passar hores i dies sense cap canvi i en cinc minuts tot es pot modificar... Una notícia inesperada pot suposar un gir de 180º a la teva vida.


Perquè als hospitals es viu intensament al límit: al límit de la vida, al límit de la mort...    

dimarts, 20 d’agost de 2013

MAGALÍ, 2ª PART.

La Magalí treu el cap de darrera uns matolls i veu un home davant la cabana. Té el cavall agafat per les rendes i però quan la bèstia tiba per menjar herba, l’home la deixa. La Magalí intenta esbrinar qui és i reconeix el marit d’una dona del poble que fa temps que està malalta. No li agrada massa la seva presència però creu que pot necessitar ajuda i amb coratge surt cap a ell.
-“On és la teva àvia?” diu ell molt directe.
-“És morta”contesta en veu baixa la Magalí.
-“I ara què?... La meva dona no millora, qui em donarà els remeis?” demana molest.
 La Magalí empeny la porta de la cabana i, sense dir res, comença a fer-li un preparat com havia vist fer a l’àvia. Mentre l’home  passeja els seus ulls amb una certa arrogància per la cabana i pregunta:
-“Quan fa que és morta la teva àvia?”
-“Ahir la vaig enterrar a sota els lilàs” contesta la Magalí.
L’home surt a fora i ella suposa que ha anat a comprovar que deia la veritat. Tarda una mica i ella ho aprofita per enllestir el remei perque marxi el més aviat possible. Sent fressa al galliner i les gallines criden esverades. Entra amb una gallina agafada per les potes que dóna cops d’ala.
-“A la meva dona li anirà bé un brou, també. Per tu sola no et calen tres gallines...Mata-me-la!”
La Magalí està apunt de protestar però la mirada prepotent de l’home l’obliga a callar. Agafa un ganivet i dubte un instant... Pren la gallina de les mans de l’home i surt a fora l’hort. S’acosta al femer i posant-se la gallina al mig de les cames, li aixeca el cap i amb un tall certer, la degolla. La gallina en un darrer espasme li esquitxa la cara de sang. L’home riu. Ella es gira i li entrega la bèstia morta. L’home la rebutja i movent el cap diu: “Ploma-la!”
La noia enfadada entra a la cabana i fica la gallina dins l’olla d’aram que hi ha damunt el foc eternament encès. L’escalda un parell de vegades. S’asseu a un escambell i comença a arrencar les plomes a grapats, mentre ell la contempla divertit. Quan la gallina està plomada, s’aixeca i la diposita a la falda de l’home. Però ell l’agafa pel canell i li diu:
- “Estàs per menjar-se’t: tacada de sang i plena de plomes...” 
La Magalí sent un calfred per l’espinada i té por. Inesperadament, l’home la deixa, s’aixeca, recull el remei i la gallina i marxa. La Magalí, palplantada i amb els ulls clucs, espera a sentir com el cavall s’allunya.

Es deixa caure altre cop a l’escambell i amb les mans es tapa la cara. Se n’ha sortit prou bé, aquesta vegada... Potser la pròxima no tindrà tanta sort. Li fa ràbia ser petita i dèbil, se sent massa vulnerable. Tan de bo fos un tros de noi fort i gros, ningú es veuria en cor de molestar-la llavors.

Pateix que quan corri la veu pel poble que s’ha quedat sola, hi haurà més homes que vindran... Ella només vol tranquil·litat, però la gent li agrada aprofitar-se dels desvalguts... Sent interiorment la veu de l’àvia que la renya:”Tu no ets tan vulnerable, ets més forta del què et penses...A més tens un do”. Es troba dèbil i llavors recorda que fa hores que no ha fet un mos. Reconeix que es comporta com una nena, sempre va tenir qui li deia què havia de fer i quan. Ara haurà d’aprendre a organitzar-se i a créixer. Mentre menja pensa en la seva mare.

Després de la violació la mare mai va ser d’altra. Aquells podrits d’homes li devien encomanar alguna malaltia sexual que, malgrat el compromís d’ intentar oblidar aquell maleït succés, li va anar minant el cos. L’àvia ni se’n va adonar, fins que mesos més tard la mare va caure desmaiada. Potser si no haguessin callat l’àvia hauria tingut un remei que l’hagués pogut salvar, però no hi va poder fer res...  Als deu anys va quedar sense mare. Aquests darrers deu anys ha viscut enganxada a les faldilles de l’àvia, sense fer res més que seguir-li les passes.

A fora és fosc. Asseguda a la taula, amb la gata a la falda, repassa els seus maldestres apunts i fa altres anotacions de receptes que va fent memòria. Li parla a la gata i així es creu més acompanyada. Se li comencen a aclucar els ulls i decideix dormir. Bufa l’espelma, es descalça, es treu la faldilla i amb la brusa es fica al jaç.

Quan porta hores dormint, un soroll a fora la desperta. S’incorpora tensa i queda aspectant. Sent un cop sec a la porta. Oh, merda! Ja s’ha acabat la tranquil·litat...  Ha corregut la veu que està sola i ja venen a molestar-la. No han esperat ni un dia...
S’aixeca i s’acosta a les fosques a la porta. Sent un cop sec a l’altra banda i li sembla sentir una respiració feixuga i un gemec. Escolta uns minuts i no sent res més. Obre a poc a poc el forrellat i el pes d’un cos recolzat a la porta li obre la porta sense poder-ho evitar. La Magalí ofega un crit  quan , com si fos un sac, un home li cau desplomat als peus...


(Continuarà) 

dijous, 15 d’agost de 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES: nº 5.

EN TOMÀS I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 5:

Últimament, a en Tomàs li passen tantes coses inesperades que li costa posar ordre al seu esperit.

És cardenal i fa pocs mesos estava a la Capella Sixtina escollint un nou Papa quan va rebre una carta d’amor. Vés, quines coses i a la seva edat... El més colpidor és que era d’un altre cardenal, company seu. A en Tomàs mai li han agradat els homes. No sap què va portar a l’Anton a reaccionar d’aquella manera que va haver de marxar a mig Concili perquè no es veia en cor de contenir-se en presència dels demés. No recorda què li va dir una nit a la seva cambra però està segur que l’Anton va interpretar malament les seves paraules. Li sap greu... Eren bons companys... No l’ha vist més, no ha gosat contestar-li la carta. “A una certa edat, ens aferrem a qualsevol mena d’amor encara que sigui un miratge...” pensa amb tristesa en Tomàs.

De fet, ara té un problema molt més important. Feia mesos que no es trobava massa fi i quan ha anat al metge li han diagnosticat un càncer pulmonar en un estat bastant avançat. Només li resten dos mesos de vida, a tot estirar...

Està passant uns dies de descans a la Toscana. “Si la mort ha de venir, que em vingui a buscar aquí” li va dir ahir per telèfon al seu germà Ferran. Aquest matí, ell ha agafat el primer vol i l’ha vingut a veure. Han estat parlant tot el dia, fent balanç del passat, de la vida en general i com de ràpid que passa tot. Han recordat els pares, la seva infantesa,...  També han parlat de la Rosalia...

La Rosalia havia estat la xicota d’en Tomàs abans que ell fes els vots. S’estimaven, però l’amor cap a Déu i l’església sempre va ser més temptador que la vida de parella. En Tomàs l’ha vista de tant en tant, però el seu germà hi ha viscut més a prop perquè encara són veïns . Avui, en Ferran, ha revelat un secret molt ben guardat que l’ha deixat trasbalsat. Quan el seu germà ha marxat, en Tomàs ha pres una decisió.

Es posa les ulleres i intentant agafar una postura còmoda per escriure, li fa una carta:


“La Toscana, maig del 2013.

       Estimada Rosalia,
                                 T’escric una carta perquè estic amb deute amb tu. Estic malalt i m’estic morint. Si us plau, no et vull fer pena, de tu no vull compassió, no hi tinc dret... No m’espanta la mort, estic bé, estic preparat. De fet, “morir és caure en braços del pare”, qui pot tenir por d’això?... Déu m’està esperant i quan sigui l’hora m’hi lliuraré sense recança.

                                   Només vull que m’escoltis abans no sigui massa tard i marxi sense haver-te dit tot el que fa tants anys tinc per dir-te.

                                  Sempre t’he estimat, ho saps, però no he estat capaç de donar-te la mena d’amor que tu esperaves. Tu volies una família, jo tenia altres plans. Tenies una competència molt desmesurada, lluitar contra Déu et deixava en un clar desavantatge... Estic satisfet de la meva vida, però potser no t’ho creuràs: no hi ha hagut dia que no pensés en tu... Recordo la nit abans de marxar al seminari, fa cinquanta anys. Em vas donar el regal més bonic del món: se’m vas entregar sense reserves i vas fer que aquella nit fos meravellosa, màgica... No només es van unir dos cossos, es van unir dues ànimes... Però l’endemà jo vaig marxar. Ho sabies que res em faria canviar d’opinió,oi?...  Sóc molt ferm amb les meves decisions i ho tenia clar.

                               T’he portat sempre al cor. En cada viatge m’has acompanyat i quan contemplava un bell paisatge, eres al meu costat... Quan sentia una bonica cançó, eres amb mi... Fins i tot ara, mentre escric, m’arriba l’olor de les magnòlies florides, sento la teva presència... Tu has estat sempre el meu ideal de bellesa i d’amor terrenal, i Déu sap que hi hagut moments que he necessitat tibar del teu record per mantenir-me serè. Jo he estat feliç així, i m’he sentit complet.

                                    Però mai m’he plantejat com hauria estat una vida en comú. El meu destí era aquest.

                                 Vam estar uns anys sense veure’ns i quan en Ferran em va dir que et tenia per veïna no vaig trigar a venir-te a veure. Mai ha sortit de la teva boca un retret, ni una mirada de despit. Sempre has estat dolça amb mi i has entès la meva tria.

                                Ets l’única dona que he estimat. Aquest amor m’acompanyarà fins l’últim alè i el meu darrer pensament serà per tu.

                                Però avui m’ha vingut a veure en Ferran i hem parlat de tu. Sou veïns fa una pila d’anys i ha viscut molt a prop teu... T’ha vist cada dia, t’ha parlat, t’ha vist fer-te gran...  Cap dels dos us heu casat i m’ha confessat ell t’ha estimat tant o més que jo. M’he sorprès i m’ha fet mal, no t’ho nego,... M’he sentit infantilment gelós... En canvi mai s’ha atrevit a fer un pas cap a tu per respecte a mi. Ens hem vist vells i enamorats d’una mateixa dona... Ridículs? No ho crec... El ridícul està en els ulls dels que jutgen, nosaltres som part implicada. Estimar mai és ridícul, estimar és la cosa més meravellosa que es pot viure...

                                 Em sento culpable ... El meu germà no ha estat feliç i ha viscut amagant el seu amor per tu. Jo li he dit que mai t’he demanat res, si no t’has casat no ha estat perquè jo t’ho demanés. No podria exigir-te una cosa així, mai de la vida.

                            Ara sí que et demano, no, t’ho prego..., que , quan en Ferran tingui valor per venir-te a veure, facis el què hagis fer. Si us plau, no deixeu passar més temps... Som grans i això és ja una cursa a contra rellotge... Gaudiu junts de la vida que us queda. Tu sempre l’has apreciat molt, ho sé. És un gran home i una persona fantàstica que encara et pot donar allò que en mi no vas trobar. No ho desaprofiteu...

                              Tard m’adono del què sempre he tingut davant els ulls i és que jo sempre he estat mirant enlaire, cap al cel, cap a Déu... Em sap greu.

                            Quan arribi davant del pare, sentiré una gran pau si sé que les dues persones que més estimo estan bé. Des d’allà vetllaré per vosaltres.

                                Que Déu us guardi als dos i us doni una vida molt llarga.
                                 Rebeu una tendra abraçada del vostre,

                                                                                               Tomàs”

diumenge, 11 d’agost de 2013

LA VIDA AL PARADÍS.

Ella està adormida nua sota una arbre. Es desperta i mira al seu voltant. Ell no hi és. Pensa mentre fa el mandra:

”On ha anat l’Adam?... Vés a saber, aquest sempre va a la seva ...  Em sembla que està una mica sonat,... Diu que sent una veu, jo no en sento cap ... Diu que ell va arribar fa uns dies i la veu li va preguntar:”Ets feliç?” i ell va contestar: ”Home,... estic molt bé, però... em sento sol.”. ”Doncs hi haurem de posar remei”, va afegir la veu i al cap d’un moment es va quedar profundament adormit. Quan es va despertar, jo jeia al seu costat i li feia mal una costella...
No recordo res d’abans d’ara però aquí s’està bé... El paisatge és preciós, hi ha menjar abundant i no fa ni fred ni calor. L’Adam diu que som els primers de ser aquí, que som uns privilegiats... Guai!!
Des de que vaig arribar es veu que he despertat una part de l’anatomia de l’Adam que ell mateix desconeixia. Es passa el dia tocant-se i tocant-me. Fa poc ha descobert que la seva part motivada es complementa perfectament amb un forat que tinc. Estem enganxats a totes hores,... A mi m’agrada, però la veritat és que ja em comença a cansar aquest joc. Potser li diré que tinc mal de cap, a veure si em deixa una mica tranquil·la...
No para d’anar-me al darrera i dir-me que sóc la noia més bonica del món. Home,... jo no n’he vist cap més com jo. De fet, aquí no hi ha ningú.”

S’aixeca i s’acosta al riu i es miralla. Sí que és bonica, té una boca encisadora, uns ulls blaus com el cel i uns cabells daurats, llargs i rinxolats. Es contempla orgullosa el seu cos proporcionat: els pits plens, els malucs i les llargues cames. De fet, l’Adam tampoc està gens malament  però els seus cossos són molt diferents: una cara llarga i un nas prominent, una boca gran i uns ulls verds maragda sota una bona forra de cabell fosc. El seu pit és ample, els braços forts i aquesta cosa a l’entrecuix que el fa anar de bòlit...

Fa uns quants dies que estan aquí i de tant en tant l’Adam desapareix una estona i després li surt amb històries estranyes. Ahir va dir que la veu, aquesta que sent, li ha manat que posin nom a les coses.
-”A totes?” li va demanar ella. Ell va fer que sí amb el cap.
-”Sí, a totes. Comencem per mi: jo em vull dir Adam i tu et diràs Cuca”
-“Cuca? Estàs boig... Aquest nom no té gens de personalitat! A mi m’agrada més...Eva? Sí, Eva està bé...”
-“Doncs a mi no m’agrada gens Eva. Et diré Cuca i no em parlem més!” va contestar ell.
Ella està una mica enfadada amb aquest nom tan ridícul... “Li diré : o Eva o s’ha acabat el joc de tocar-nos. Segur que rectificarà. No se’n pot estar... “(Riu)

“Quina feinada posar noms!! (Pensa) A més l’Adam no té gaire imaginació i em sembla que n’hem repetit algun: pa, pi, por,...sal, cel, sol, ... pal, pèl, ... cera, pera, terra,... Ara ja anem per noms més complicats com: cavall, cabell,...  Uff!! Això no s’acaba mai i el problema és que després no ens en recordem dels que ja hem posat...
De fet, tampoc tenim res més a fer.... (Sospira). Està bé això però... no sé.... A mi em sembla que em falta alguna cosa. No sé ben bé què... L’Adam diu que amb mi ja ho té tot. Ja m’agradaria ser tan simple com ell, però jo no sé què vull... Alguna cosa més... Potser parlar amb algú que no sigui l'Adam i preguntar :qui som? Què fem? D’on venim? A on anem? ... No sé tonteries com aquestes que em fan bullir el cap. Però a aquí no hi ha ni Déu... Fora d’ell, és clar.”

S’allunya del riu i fa camí cap els arbres fruiters. Guaita una pomera i barrina:
“Des d’ahir, que hi ha una serp enroscada en aquell arbre que m’espia tota l’estona. Quan hi passo a prop em xiuxiueja:
-”Menja’t una poma, menja’t una poma...”
Ostres! Que pesada!... Ja me la menjaré quan em vingui de gust!. És que les pomes les veig  molt grosses i em costarà d’acabar-me’n una... Potser més tard.”

S’acosta al cirerer i estirant el braç n’agafa un bon grapat. Camina i escup pinyols sense deixar de rumiar:
“A la nostra relació li falta emoció... No sé alguna cosa que ens faci viure amb intensitat. Aquesta mena de vida és tan summament fàcil que es fa avorrida...”

Sense adonar-se, s’arramba a la pomera. Se la mira i de sobte recorda:
“Ai!,és veritat... L’Adam ahir em va dir:” Sobretot, les pomes, ni tocar-les!...” .Vés quina tonteria! Per què ho devia dir això?... Té les seves manies, però fins ara mai  m’havia prohibit res... Qui es pensa que és per prohibir-me res?... Què li agafa amb les pomes?... Mira, ara no sé perquè em venen ganes de menjar-ne una. I si l’agafo?... Vés, què pot passar... Res.”

I estira el braç i n’arrenca una. La serp se la mira, sembla que rigui, i li treu la llengua. Ella li torna la llengota. Es mira la poma i li clava una queixalada...

-“Eeeeeva!!... Què has fet???...”.-Sent una veu fonda que la crida.
I ella es queda parada i pensa:“Oh... Merda! ... La veu.”

dijous, 8 d’agost de 2013

LA TEVA ABSÈNCIA.

Des de que tu no hi ets no tinc esma per res. El sol em visita al llit cada matí i m’hi giro d’esquena. Tant que m’agradaven els dies assolellats i ara no el vull ni veure. L’odio perquè em desperta i em mostra cruament la teva absència. M’aparta del teu costat, del món dels somnis on ets amb mi...M’aparta de l’únic lloc on sóc feliç...

Prefereixo la pluja, per amagar-me sota els llençols i no haver-me d’esforçar per viure. Em deixaria arrossegar per la seva inèrcia i les meves llàgrimes es sumarien a les gotes que lliscarien pels vidres. Em taparia el cap i entre plor i plor em deixaria bressolar en els somnis...

Tan de bo no em despertés mai... Quan estic desperta, dins del meu cap visc una tempesta que em té desorientada. Un vent bufa sense treva i en el meu mar interior s’aixequen unes onades que no paren d’espetegar d’un costat a l’altre. A més, de tant en tant, es veuen llamps que m’enceguen i després venen els trons... Uns trons fondos i profunds que fan tremolar tot el meu cervell... Tinc por, molta por... Sempre m’han fet por els temporals i aquest no remet mai, es succeeix un dia i un altre en el meu cap i no puc pensar... Estic esgotada, agafada en un tronc pollat i corcat  aguantant les seves embranzides... No crec que pugui aguantar gaire més... Al final em deixaré anar i que se m’emporti al fons... De fet, sense tu ja no em queda res perquè lluitar...

Només les llàgrimes em poden alliberar d’aquest malson perpetu. Les llàgrimes buiden com un rellotge de sorra,de mica en mica, aquest mar del meu cervell. Però quan s’escola no millora pas la situació, en el meu cap es fa un buit total , absent a qualsevol entusiasme... Res m’emociona ja: ni el cant dels ocells que m’eixamplava el cor, ni la sàlvia fa la mateixa olor, ni la xocolata té el mateix sabor... La vida no té cap sentit. Sento com si totes les penalitats del món estiguessin sobre les meves espatlles. No podré sostenir-ho, aviat m’esfondraré...

Vas marxar i no tornaràs. Només em queda de tu els records que repasso i repasso tant que al final se m’esborren. Després els haig de resseguir per no perdre’ls i crec que, quan els redibuixo, els modifico. No sé si intencionadament o no, però els canvio... Segur que els idealitzo i els acabo fent al meu gust... Si fossis amb mi, em corregiries i em renyaries com sempre feies quan magnificava les coses... Però no hi ets.

El meu món ha naufragat i m’he perdut. Em desperto cada dia dins d’una roda sense fi: el sol que em ve a buscar, la tempesta interna, les llàgrimes i el buidatge... I repto durant el dia amb el cap absent a tot, pendent de res... Només per tornar a la nit al llit i somiar amb tu i sentir-me cada matí més desgraciada que el dia abans...

Caic en la misèria de la meva pròpia existència. No espero res, no desitjo res...
Mentida, sí que desitjo una cosa: tenir-te... Però això ja és impossible. D’allà on ets ara no en torna ningú...