divendres, 6 de novembre del 2015

DNI

La Maite havia hagut de demanar festa de la feina per anar a renovar-se el Dni. Treballava a seixanta quilòmetres lluny i venia per la carretera plovent amb el neteja parabrises espatllat. Anava tensa, amorrada al vidre, forçant la vista per veure per on passava.

Va aparcar just davant la prefectura quan faltaven cinc minuts per l’hora que tenia donada. Tot un miracle, tenint en compte el viatge.

Va entrar esverada per la porta i el policia de torn la va aturar amb la mà a l’alçada del pit:
—¿Donde va usted señorita con tantas prisas?
—A renovar el Dni.
—¿Trae usted todo lo necesario?
La Maite va posar cara de no saber de què li parlava.
—El Dni caducado, una foto de carnet y el dinero que vale la renovación.
—Ai, la foto no. Em pensava que me la feien aquí...
—No, guapa, no —va dir el policia anant de sobrat—Aquí de fotos las justas.
—I on vaig a aquestes hores? Totes les botigues han tancat?
—En la estación del tren encontrará un fotomatón, pero apresurese que cerramos en veinte minutos.

Només faltava això... Va decidir no agafar el cotxe, tampoc sabria on aparcar-lo. Va tibar just el paraigua i va sortir rabent cap a l’estació. Que lluny és tot quan tens pressa, mare meva... A més portava les maleïdes botes amb talons alts que no la deixaven afanyar-se perquè de tant en tant es torçava un turmell. Feia ganyotes de dolor i tot.

En un pas de zebra, un cotxe va enganxar un bassal i la va deixar ben esquitxada. Va maleir el conductor i una part de la seva família materna... Va eixugar-se la cara amb un mocador i es va fregar la jaqueta. Els baixos dels pantalons i les botes estaven ben xops.

Va arribar al desitjós fotomaton. Quants anys feia que no es retratava en una màquina d’aquestes?... Uff, des que era una nena que amb les amigues es tiraven fotos posant cares lletges. No recordava ni com anava. A veure... “Dues fotos, cinc euros” Carai!... Vinga és igual, tampoc es pot triar. “Només s’accepten bitllets de cinc euros. La màquina no torna canvi”. Va mirar el bitlleter. Un bitllet de deu. Merda!... I ara què? Va mirar al seu voltant. No hi havia ningú.

Va treure el cap de la barbacana. No caminava ningú a aquelles hores i menys amb la pluja que queia. Va veure a venir un cotxe que s’acostava a l’estació. Va saltar al mig de la calçada i va posar les mans enlaire obligant-lo a parar, però el conductor espantat va fer un cop de volant i la va esquivar. Es va quedar parada mirant com marxava el cotxe mentre es quedava xopa.

Llavors l’altaveu de l’estació va anunciar l’arribada d’un tren de Barcelona. En pocs minuts l’estació va quedar envaïda d’una riuada de persones. La Maite es va trobar empaitant la gent: “Per favor, em pots canviar el bitllet de deu per dos de cinc, si us plau...”. La gent passava d’ella, alguns l’esquivaven amb mala cara. Finalment una àvia va tenir la delicadesa d’aturar-se uns segons i li va permetre fer el canvi.

Amb la cara encesa de vergonya, molla i visiblement atabalada perquè el temps se li esgotava, es va asseure al fotomaton. Com funcionava aquesta màquina? Va prémer un botó i es va asseure. La foto es va disparar quan encara tenia la cara girada buscant el seient. “T’agrades?” va sentir que deia una veu que sortia de la màquina. Llavors va veure’s en una pantalla mig girada. Quèee??... Ja m’ha fet la foto? Però si encara no estava a punt. No, m’agrado, no! “Repetir foto?” Doncs és clar que sí... Amb les mans es va posar bé el serrell i va repetir-se els cabells amarats que duia. Si s’hagués passat la pinta potser hauria quedat millor. En fi, no importava... Va posar-s’hi bé i foto al canto. Bueeeno... Doncs haurà de ser aquesta, no em penso gastar cinc euros més, va pensar. I va enfilar el camí de tornada cap a la prefectura.

A la cantonada, un cop de vent li va girar el paraigües del revés i se li va escapar de les mans. El va veure volant amunt cap a la rambla. Va mirar el rellotge i va veure que no tenia pas temps de córrer a empaitar-lo. El va donar per perdut.

Dos-cents metres abans de la porta se li va trencar el taló de la bota just en el moment que acabava de pujar a la vorera. De poc li va anar de no caure... Sort d’un fanal on es va poder repenjar. Va intentar caminar però li era impossible. Va treure’s l’altra bota i va intentar arrencar el taló per caminar des de la mateixa alçada. El maleït taló estava ben aferrat aquest... Va haver de donar-li cops contra una bústia i al final va clavar el taló pel forat on es llencen les cartes i fent molta força, va acabar cedint. Se li va mullar el mitjó quan va perdre l’equilibri abans de tornar-se a posar la bota.

Molla, esquitxada, sense paraigua i un pam més baixa va arribar a la prefectura de policia. En aquell moment el policia que l’havia atès abans estava tancant la porta.
—Eiii!! No tanqui que vinc a renovar el Dni!!!—va dir tota esverada.
—Lo siento señorita pero se ha terminado el tiempo. Tendrá usted que volver otro día.

La Maite emprenyada es va posar a empènyer la porta amb totes les seves forces mentre des de dintre el policia intentava passar el baldó. Va fer tanta força que al final la porta va cedir i va acabar caient damunt del policia visiblement irritat.

El que va passar després... com us ho diria?

La Maite va aconseguir que aquesta vegada li fessin una foto allà, bé, més aviat, van ser dues: una de cara aguantant un número i una de perfil...



divendres, 28 d’agost del 2015

ANGELET

Aquella nit era molt especial i quan en Biel es fa ficar al llit, encara que la mare el tapés fins a sota el nas i li fes el petó al front com feia sempre, ja sabia que no dormiria.

Durant la tarda havia estat jugant a la piscina amb els seus dos cosins i, de sobte, en Lluc li havia donat, sense voler, un cop de colze a la dent, justament a la dent que feia dos dies que se li aguantava per un trist fil. El cop havia estat fort i malgrat s’havia aguantat les llàgrimes de la patacada, s’havia posat a plorar quan s’havia adonat que la dent havia caigut a l’aigua.

Gairebé mitja hora havia costat localitzar la dent i és que essent tan petitona i blanqueta costava molt de distingir-la en el fons de la piscina. Finalment la Bruna, que era molt bona capbussant-se, havia aconseguit trobar-la.  

Amb la dent ben tancada dins la mà i ulls encara plorosos, havia encarat el berenar amb un somriure desdentegat.
—Aquesta nit et passaran els angelets— li havia dit l’àvia per fer-li oblidar el mal tràngol.

En Biel havia obert els ulls com taronges. És veritat!! En Lluc, envejós i fent-se el gran, li havia dit que a ell ja ni havien caigut tres i que era molt guai mirar l’endemà sota el coixí. La Bruna, bessona d’en Lluc, li havia dit que a la seva classe hi havia nens que les dents els hi recollia un ratolí.

Un ratolí?? Com podia portar un ratolí un regal si ell era tan petit? I si mossegava les orelles mentre passava per damunt del coixí? Agggghhh!! Havien cridat els tres en pensar-hi. Només imaginar un ratolí pel mig dels llençols a en Biel se li posaven els pèls de punta.

Sort que a ells els hi venia un angelet.

–I com és l’angelet?—va preguntar en Biel als seus experimentats cosins.
–No l’hem vist mai. No es deixen veure. I si els veus no et deixaran el regal... És la norma—va dir convençuda la Bruna.

En aquell mateix moment en Biel s’havia fet un propòsit, el regal tan li feia, el que realment volia era... veure l’angelet.

I després de deixar la dent embolicada en un mocador sota el coixí i del petó de bona nit de la mare, es va quedar amb els ulls ben oberts esperant l’angelet. Quan l’estona se li començava a fer llarga li va venir al cap que la mare s’havia descuidat d’obrir la finestra. Ai, aquesta mare...  Per on entraria sinó l’angelet si tenia la finestra tancada?... Va saltar del llit i va obrir de pal a pal la finestra i la persiana d’una casa de planta baixa.

Al cap d’una estona va començar a pesar figues i va pensar que s’adormiria i es quedaria sense veure’l. Va buscar quelcom que el despertés en cas que s’adormís. Se li va ocórrer  abocar per terra el Lego que tenia ben endreçat sota l’escriptori, va tirar alguns peluixos i també hi va deixar uns quants cotxes escampats. Segur que el sentiria quan entrés.

I així va ser... Un parell d’hores més tard va sentir un terrabastall i uns gemecs.

–Angelet? Que ets tu?—va dir sobtadament obrint els ulls mentre veia davant seu una figura il·luminada amb la llum del fanal del carrer.
–Collons!! Quina trompada!!—va dir una veu.
–Angelet? Que t’has fet mal?—va demanar incorporant-se del llit en Biel—. Em sap greu, només et volia veure. Encenc el llum?
–Eh? Com dius? No,no... no cal.
–Ah, val. De fet, ja et veig una mica—va dir observant-lo—. Saps..., em pensava que aniries de color blanc i vas vestit de negre. Com és això, Angelet?
–Eh? Mnnn... És... és per no destacar. Sí, això... Si anem de blanc se’ns veu de lluny, de negre és més discret. Ho pilles, oi?
–Oh, clar!! És veritat, esteu en tot. I les ales? On tens les ales?
–Les ales?... No em fan falta, vius a planta baixa. No em fa pas falta volar per entrar per la teva finestra—va dir mig rient l’Angelet.
–Tens raó. Però en tens d’ales tu, o només fas plantes baixes?—va preguntar interessant per la seva feina.
–Doncs... Va com va. Avui que tenia les ales a reparar he pensat que podria treballar igualment fent només llocs més assequibles.
–I com és que les tens a reparar? Que te les vas espatllar?
–Doncs... sí. L’últim cop que vaig saltar d’un segon pis no se’m van obrir i em vaig trencar el braç. Ho vols veure? Encara se’m nota el lloc on es va soldar l’os—li va dir tot arromangant-se i mostrant-li un bony per on sol haver-hi el final del cúbit.
–Ostres!! Sí, ja el noto!—va dir en Biel entusiasmat—. Però jo em pensava que els angelets no teníeu ossos...—va afegir arrufant el nas—. No m’estaràs pas enganyat, oi?
–Noo, com pots pensar això—va dir amb veu dolça l’Angelet tot asseient-se al llit mentre s’adonava que en Biel s’emmurriava—. Com has dit que et deies?
–No t’ho he dit—va contestar desensopint-se—. Em dic: Biel. I tu?
–Em pots dir Esteve, si vols.
–Encantat, Esteve!—va dir tot encaixant-li li mà—. I el meu regal? Què m’has portat?
–Que què t’he portat?—va dir rumiant una mica—. Ah, sí! Mira! Aquesta llanterna—li va dir allargant-li la llanterna que duia a la mà.
–Uauuu!! Que guai!! I com pensa! Es nota que és de les bones. Segur que cap ratolí no seria capaç de portar un regal tan xulo com aquest...—va exclamar meravellat pel seu regal.
–Com dius? Quin ratolí?
–Res, coses meves—va dir content—. Et puc fer una abraçada? A mi m’agrada molt fer abraçades.
–Ah, com vulguis...—va contestar sorprès movent les espatlles.

Llavors el nen se li va tirar al damunt i després de retenir-lo en una abraçada el va acabar tibant cap al seu coixí. Es va quedar tots dos mirant la llum que projectava la llanterna al sostre. L’Angelet va ensenyar-li a fer el codi Morse i li va explicar que ell sovint el feia servir per comunicar-se amb altres companys seus. Li va explicar que molt a vegades quan entrava a les cases s’emportava sorpreses: gossos que l’empaitaven, alarmes que es disparaven, ensopegades, gent que l’amenaçava... En Biel l’escoltava meravellat. No imaginava que fer d’angelet pogués ser tan arriscat. L’Esteve li va dir que mai ho expliqués a ningú tot això, que seria el seu secret i el nen, que mai encara havia tingut secrets, es va sentir gran.

També  li va ensenyar a projectar ombres xineses a la paret, a fer animals i figures amb les mans. Van riure i s’ho van passar bé, fins que en Biel va començar a badallar. Llavors l’Esteve li va dir que si volia li explicaria un conte curt. Ell va fer que sí amb els ulls clucs i somrient es va adormir.

L’endemà quan es va despertar tenia encara la llanterna agafada. Va mirar sota el coixí i la dent hi era, l’Angelet es devia haver despistat i no se la havia endut.

I mentre somreia satisfet no sentia com el pare i la mare rabiaven pel menjador dient que no trobaven els mòbils ni el portàtil...


dijous, 9 de juliol del 2015

TENIR NAS

Mai una frase hauria estat tan certa en el cas de la pobra Zoé com aquell poema de Francisco de Quevedo que començava dient: “Erase un hombre a una nariz pegado”. Ella era una dona enganxada a una tarota esplèndida. Tenia un bon nas, sí Senyor!... D’aquells nassos que no deixen indiferent i que et fan pensar: “Carai, quin nas!” però educadament no goses dir-ho en veu alta.

Ja des de petita, en el mateix moment de néixer, va ser un xoc per la llevadora que dubtava de com mostrar-li a la mare ansiosa per veure la nena, allò que era indefugible. Va mirar de que l’impacte fos suau mig tapant-li la cara amb una tovallola mentre la partera impacient li preguntava:”Està bé? Li falta res?”. Faltar??... Noo! Més aviat n’hi sobrava, però no va gosar obrir boca. La mare sí que va obrir la boca, i ben oberta li va quedar, quan va veure aquella cosa...  I és que en la seva carona de nina: celles primes, ulls petits i boqueta de pinyó, hi ha havia allà al mig plantificat, plas!! ...un nas!!... excessivament gros, terriblement insolent i irremeiablement insultant que ho ocupava tot i deixava la resta en un ridícul segon o tercer terme. Pobra nena, van pensar les dues alhora. La llevadora li va dir que no hi donés importància, que de salut estava perfecte i que el nas... era secundari. Secundari?? ... No dona, no! De secundari, res! Era l’actor principal, el figurant més lluït de tota l’obra que seria la seva vida. La va voler animar dient-li que quan creixés, tot es proporcionaria, que les mides no serien tan descompensades, que no se li veuria tant... Falòrnies!! Ja es veia a venir que allò no marxaria d’allà de cap manera... Sa mare no va voler tornar temptar la sort i va desistir de tenir un segon fill, millor no córrer riscos...

I la Zoé va créixer juntament amb el seu nas que mai es quedava enrere, més aviat ella anava mig pam darrera d’aquella cosa. De la guarderia en tornava sempre esgarrapada i és que quan els nens li volien prendre una joguina i ella no volia, ja els tenia agafats en allò que sobresortia. I quan va començar a caminar, de nas per terra cada dos per tres.

A l’escola ben aviat va ser conscient que les burles i les bromes de mal gust l’acompanyarien sempre. Era de mena dòcil i deixava que tothom digués la seva, però les amigues, amb aquell deix cruel que té la canalla, quan s’enfadaven amb ella,  l’ insult era recurrent i malgrat tornaven a fer les paus, mig en serio mig en broma, la paraula “nas” tard o d’hora tornava a sortir.

Frases usuals com: “Ficar el nas”, “Arrufar el nas”, “Pujar-li la mosca al nas”, “Riure per sota el nas” o “No veure més enllà del nas” feien petar de riure la classe sencera mentre la senyalaven amb el dit. Però a la Zoé només hi havia una frase que li agradava: “Tenir nas”.

I és que ella tenia un olfacte tan fora del comú com la seva nàpia. El seu artilugi funcionava una cosa fina, capaç de captar olors i aromes com cap altre. De petita podia identificar l’olor de la seva mare abans de que tragués el cap per la porta. Ho ensumava tot: les seves mans, els seus peus, els cabells i fins i tot les aixelles dels altres nens de la guarderia. D’esquena sabia quina mestra s’acostava per l’aroma que desprenia.

A l’escola era capaç d’envinar els esmorzars que portaven els seus companys sense ni tant sols obrir la motxilla. Li agradava l’olor de guix, de tinta, de llibres nous, de llapis, de gomes de nata, de pintura d’aigua... Li encantava la flaire a terra molla, a herba tallada, a camp de blat abans de segar que li entrava per la finestra de la classe. Podia distingir a cada company d’escola per la seva olor amb els ulls clucs: hi jugaven sovint i ella sempre els encertava només ensumant-los. Amb aquest do podia salvar-se momentàniament de les mofes cap a la seva nàpia desmesurada, però ningú li hauria canviat la situació.

L’olor a benzina quan el pare omplia el dipòsit per anar a la platja era sinònim de vacances. Els estius eren una bogeria de sensacions quan el sol cremava i rebotia diferents aromes: l’aigua salada barrejada amb la pinassa, la farigola i l’espígol eren el seu record més genuí de les estades a la Costa Brava. La crema del sol dins el cistell de vímet, els préssecs madurs sucosos, el pernil de l’entrepà i la llimonada li obrien les narius encara més. El perfum de les acàcies o la dels til·lers florits li permetien endevinar per quin camí tornava a la casa d’estiueig sense obrir els ulls. Les magnòlies, els lilàs, els rosers i els clavells del jardí li despertaven els sentits. Passejar pel passeig marítim cap el tard, tanta gent, cadascú amb la seva pròpia olor, barreja de suat i colònia, desodorants i cremes corporals era un còctel difícil de pair. Si això hi sumava l’emanació d’aromes que sortien de les cuines dels diferents restaurants, cuina d’aquí amb bullits, fregits i sofregits amb cuines d’altres indrets del món carregats d’espècies desconegudes amb excessos de curry, soja o canyella  la portaven tan enllà que la marejaven.

Es va tornar una addicta a les olors i la seva peculiar qualitat la va portar a dedicar-se pel que estava clarament dissenyada. Quan va acabar la carrera de bioquímica es va decantar cap el món dels perfums. En les classes pràctiques li venia una mena de borratxera olfactiva que alguna vegada l’havia fet desplomar-se en rodó;  tal quantitat d’olor li provocava a vegades una ressaca duríssima amb migranya fins l’endemà.

Van passar el anys i el seu nas continuava allà, agosarat, al mig de la seva cara amb una certa vida pròpia. Mai van encaixar perquè eren massa diferents: ell orgullós i arrogant, ella  petita i tímida, discreta. Tenia el pitjor perfil, semblava una piràmide encastada i malgrat s’havia fet diferents tallats de cabells, gairebé tot li tapaven parcialment la cara, però la punta sempre sobresortia com un iceberg latent.

La gent li deia que li donava personalitat. Personalitat?... I una merda! La tarota se la menjava de totes totes. La Zoé no hi havia dia que no es preguntés: per què ella? Cap dels seus pares tenia un nas destacable, ni els tiets, ni els avis de cada banda. Simplement li havia tocat...els nassos el destí.

Un dia farta d’aguantar-lo va decidir posar fi a aquesta relació dissortada. Es faria una rinoplàstia i es desferia de la maleïda nàpia d’una vegada per totes. Podia triar en un catàleg quin nas li feia gràcia tenir, just allò que sempre havia fet inconscientment de petita quan mirava una revista: només es fixava amb els nassos de la gent que hi sortia. En va triar un de petit i diplomàtic, tampoc xato, no calia passar d’un extrem a l’altre però si una coseta discreta que equilibrés la seva cara i que harmonitzés amb la seva constitució física.

Va entrar a quiròfan nerviosa i en va sortir amb un gran somriure. Pel menys el nou nas embolicat ja era menys voluminós que el nas anterior desembolicat. Això ja era una gran esperança... Una setmana més tard es va mirar orgullosa davant del mirall. S’havia fet justícia. Ara tenia el nas que es mereixia.  

Es va reincorporar a la feina cofoia de les atencions del companys i una mica trasbalsada de les miradetes d’alguns en concret. Potser finalment lligaria... Ui! Quina nova vida l’esperava. Va entrar al laboratori i es va asseure davant les mostres de perfum. Estava tan contenta que encara no s’hi havia fixat que... No sentia res. Cap olor... Normalment només entrar per la porta el seu nas ja començava a processar informació, a analitzar les quantitats exactes de cada ingredient, a separar i distingir les proporcions exactes de cada producte abans de seure davant les provetes i avui... Res de res.

Va quedar callada. Va tancar els ulls i va esperar pacient amb la proveta sota el nas que li arribés la flaire del nou perfum per un spa d’un hotel de Shangai que estaven preparant. Van passar uns minuts i no passava res. Inconscientment va agafar un retolador permanent que tenia damunt la taula i el va olorar. Sovint els snifava quan necessitava pensar, era una manera de carregar piles o d’evadir-se quan alguna cosa la preocupava. Tan absorta estava que quan va entrar una companya i va fer un crit, va fer un bot espantada. “T’està sagnant el nas! Estàs bé?” li va dir. La Zoé es va aixecar esperitada cap al lavabo.

Quan es va mirallar tenia la cara vermella. Sang!! Va començar a fregar i no marxava. Llavors es va adonar que era tinta vermella, que s’havia buidat el retolador dins el nas i tot i així encara no en sentia ni l’olor. Va tardar uns minuts en reconèixer que en aquesta vida no es pot tenir tot. A partir d’ara hauria de canviar de feina...     

dimarts, 26 de maig del 2015

CAIXA TAL

L’Amadeu va sortir de casa emprenyat. Havia d’anar fer un encàrrec que no entenia i li feia molta ràbia haver de complir ordres que se li feien grans. Des de que es va jubilar formava part d’una entitat associativa en la qual participava de manera molt esporàdica i casual. Últimament se li va ocórrer aparèixer a l’assemblea general, just el dia que calia un canvi de junta, i el van anomenar a dit... tresorer! Es va atabalar, però la secretària de seguida li va voler descarregar feina i responsabilitats. Va dir-li: “Tranquil, Amadeu. Només de tant en tant el trucaré per algun assumpte però que no el molestaré massa, ja ho veurà. No pateixi...”
No va quedar gaire convençut. Ell no pretenia implicar-se, es va fer soci per sortir de casa cansat de sentir rondinar la dona de veure’l tot el dia ajagut al sofà. Va ser per fer alguna cosa, per relacionar-se una mica i prou. No volia embolics de papers i menys de calers que d’aquests llocs sempre se’n podia sortir escaldat...

Pocs dies després, un vespre la secretària el va trucar i li va demanar:
— Per favor, m’hauria de fer una gestió per fer possible el canvi de noms del compte corrent. Hauria d’anar personalment amb el dni a Caixa Tal i demanar les claus per poder operar en el nou compte mancomunat. El president també haurà de fer exactament el mateix. Li asseguro que no li posaran cap problema. Només li escanejaran el dni i immediatament li donaran les claus. I si de cas surt algun imprevist, em truca i me’ls passa...— li va dir la secretària tranquil·litzant-lo.On era Caixa Tal? Mai havia sentit a parlar d’aquesta entitat. Els bancs d’abans s’havien fusionat tantes vegades que ja no estava al cas d’aquests nous rebrots.
—Sí, home, sí, apunti... —li va dir la secretària—. Rambla de la Mercè número 2. Apuntis també el número de compte i el que ha de demanar.
—Unes claus... dius?
—Bé, només és una targeta de plàstic amb uns números per poder fer transferències i pagaments, res més...
—Val.
—És fàcil, no s’amoïni, ells ja saben de què va...

I de bon matí va sortir resolt a buscar la Caixa Tal aquesta amb el paper de l’adreça als dits. La ciutat on havia nascut i crescut se la coneixia tant que sovint no es fixava amb el nom dels carrers. La  Rambla del Carme, la Rambla de la Mercè... tot quedava a tocar.
Va mirar els números dels portals: a l’altra banda 1 i 3, doncs el 2 havia de ser aquí mateix... I decidit va empènyer una enorme porta de vidre. Una noia molt discreta amb un vestit jaqueta blau marí seia darrera un taulell. El va rebre amb un cordial somriure.
—Hola, que vinc a buscar unes claus.
La noia se’l va mirar amb cara de no entendre res. Va bufar... seria una més difícil del què semblava. Santa paciència!
—Mira, t’ho explico: sóc de l’associació “talqual” i tenim aquest número de compte—li va allargar el paper que duia als dits. La noia se’l va mirar fixament—. En la darrera assemblea es va fer un canvi de junta. M’envien a buscar unes claus per tal de poder operar.
Ella se’l va mirar desconcertada i va afegir amb una veu baixa que no l’entenia, que ella era nova a la feina de feia dos dies i no sabia de què li parlava.
—T’ho torno a explicar—i fent un esforç insuperable en un home nerviós com era ell, va deixar-li anar amb convicció per segona vegada la parrafada que duia apresa.
La noia va continuar amb cara de sorpresa sense entendre res. Només va gosar dir en veu baixa:
—Ara quan arribi la meva cap li preguntaré. Si em deixa un número de mòbil, ens posem en contacte amb vostè.
L’Amadeu li va dictar i ella, servicial, se’l va apuntar en el mateix paper que li havia donat.
—Ah! Escaneja’m el dni perquè et farà falta per comprovar les dades—va fer convençut.

Ella es va aixecar sol·lícita amb el seu dni als dits i es va acostar a l’impresora a escanejar-lo. Mentre, l’Amadeu va aprofitar per fer una ullada a l’entitat bancària. Cada dia les fan més modernes, tant que ja no semblen ni bancs... I només tenen un taulell! Si aquesta pobra noia ha d’atendre a tota la gent, amb la poca traça que hi té, es deuen formar unes cues que déu n’hi do. Ara entenc les cadires que hi ha... I tants despatxos petits que ja em diràs tu perquè tan secretisme... Pels pocs calés que tenim avui dia la gent, si cada vegada som més pobres... Això sí, es fan poca propaganda. Deu ser una banca justa d’aquelles que fan publicitat dels que patrocinen i no pas d’ells mateixos... En això m’agraden.

Va tornar la noia amb expressió atònita i li va tornar el dni. Li va dir que tan aviat com fos possible el trucaria.

L’Amadeu va sortir molest al carrer. Colla d’ineptes!! Encara hi hauré de tornar un altre dia, quina merda! La gent es pensa que no tinc res més a fer o què... Quin abús!! Veus com no m’havia d’haver deixat enredar...

Dues passes més enllà, davant de l’aparador de la pastisseria de la cantonada, els budells li van fer recordar que encara no havia esmorzat. Va entrar i es va fer passar el caprici d’una petita coca de llardons amb fruits secs. El sucre a prendre pel sac! Un dia és un dia i avui ja m’ho he guanyat...
Va sortir al carrer i la va mossegar amb delit. Mentre la gaudia, va caminar carrer amunt. Va veure un nom que li va cridar l’atenció: Caixa Tal... Caixa Tal??? Que estrany... Si aquí és Caixa  Tal, on se suposa que he entrat jo?... A veure...
Va recular uns deu metres. La Rambla de la Mercè canviava a Rambla del Carme, Ai carai! La Caixa Tal que ell es pensava haver entrat era en realitat... Queixal-vital!!... Una clínica dental!!
Valga’m Déu!! Què he fotut...

Va entrar esperitat de dret cap a la noia del taulell que encara tenia el paper als dits i se’l mirava intentant treure’n l’entrellat.
—Dóna’m el paper... i oblida’m !! —li va dir mentre li prenia dels dits amb una estrebada. I  va marxar amb presses sense donar més explicacions.

Collons!! Quin dia! Ara entenc perquè no m’entenia de res la pobra noia aquesta... Per un encàrrec que em donen i encara em confonc de lloc... Ai, Déu meu!!


dijous, 14 de maig del 2015

UNA OPERACIÓ COMPLICADA

El doctor va acabar de fer els darrers punts de sutura. Tenia les ulleres entelades quan la infermera li va eixugar amb una gasa les gotes de suor del front. Portaven moltes hores en aquest quiròfan i la operació per fi s’havia resolt.

Feia només una setmana  que un pacient havia entrat a la seva consulta. L’home estava abatut, emocionalment desmuntat. Havia consultat els millors psicòlegs i especialistes en matèria referent a depressions i malgrat havia provat tota mena de medicaments i mètodes d’auto-ajuda, res havia estat eficaç per ajudar-lo
.
Buscant en la part més íntima de la seva persona havia arribat a la conclusió que alguna mancança tenia a nivell personal que el portava a aquesta mena de tristesa innata. Potser tal vegada de petit no havia tingut les atencions necessàries, però la seva germana, nascuda i criada a la mateixa família, gaudia d’una salut emocional envejable. Ja de jove, amb la colla d’amics, s’havia adonat que sovint els acudits i les bestieses que als altres els feien caure de la cadira i cargolar-se per terra, a ell no li feien el fet i el deixaven més aviat... sec. Tot ho trobava absurd, estúpid, per dir-ho clarament. Potser tota la seva desgràcia es remetia en certa manera a una manca de disposició.

Quan va anar a veure el doctor, ho va fer empès per la seva bona reputació en trasplantaments. Una eminència dins de la medicina, el millor entre els millors. Ell el va atendre amb atenció, es va llegir de peapà el seu historial i la pregunta va ser:
–I realment què vol que faci jo?.
L’home es va moure un moment a la cadira i escurant-se la gola va afegir convençut de la seva petició:
–Un trasplantament de sentit de l’ humor.
El doctor va deixar-se caure al respatller aclaparat. Interessant, va pensar com home que era acostumat a posar-se nous reptes cada dia.
–Interessant! – va repetir amb veu alta mentre es fregava la barbeta–.  I quan ho voldria fer? – li va preguntar al pacient.
–Tant aviat com sigui possible. Crec que pròximament hi haurà un donant digne de ser aprofitat – va deixar anar.
–Qui és aquest donant que vostè veu tan clar? – va preguntar el metge encuriosit.
–Ahir vaig sentir a les notícies que el popular humorista Aicaratxus està molt greu. Es tem per la seva vida i pel que sembla el traspàs podria ser d’avui per demà.
–No em podeu venir amb presses, home de Déu! Això és una situació molt important i requereix un estudi molt exhaustiu abans d’emprendre tal aventura. Vostè sap què em demana?... Això no s’ha practicat mai ningú! No tinc cap estudi fet i per tant no li puc oferir cap mena de garantia de que funcioni – va dir el doctor posant-se una mica nerviós.
–Estic disposat a assumir riscos. Em faig responsable de tot el que vostè com a metge no em pugui assegurar. M’he informat i estic al cas: en operacions que acostumen a ser un experiment el pacient ha de donar el seu consentiment per escrit de que passi el què passi no hi haurà compensació pels perjudicis. Estic clarament convençut que no hi tinc res a perdre, de fet en aquest moment la meva vida... ja no val res.

El doctor va fer-lo fora amb bones paraules i es va tornar asseure a la seva cadira. Quines bestieses de dir aquest home! Un trasplantament de sentit de l’ humor!!! Com hi ha món...

Quan va tancar la consulta la curiositat el va portar a buscar per Internet. Va llegir foros mèdics i decàlegs sobre medicina i enlloc sortien els mots “sentit de l’humor”. Va fer un parell de trucades a col·legues seus. Un li va dir que què s’havia pres, que necessitava descansar i que s’oblidés de tal bajanada.  L’altre s’ho va prendre més seriosament i després de parlar llarga estona sobre el tema, van arribar a la conclusió que el repte feia pensar...

Cinc dies més tard, mentre buscava i estudiava a fons la proposta impossible, va rebre una trucada de l’hospital on l’humorista estava ingressat dient-li que l’home acabava de traspassar. Les notícies en van parlar a l’hora en punt i quan li va sonar el mòbil, ja sabia qui era. Calia actuar amb rapidesa.

Dues hores després el pacient estava estirat a la taula d’operacions i s’acomiadava del metge minuts abans de posar-li l’anestèsia intravenosa, mentre a l’altra llitera descansava  l’Aicaratxus de cos present. Només eren tres professionals dins el quiròfan: ell, el metge col·lega seu i una lleial infermera; la discreció era fonamental.

Passaren a obrir l’Aicaratxus en canal en un tall en forma de y capiculada. Van apartar vísceres i òrgans. On se suposava que es guardava el sentit de l’ humor?... Van estudiar amb deteniment el cos fraccionat del pobre humorista que en vida havia fet tanta gràcia. On emmagatzemava aquell optimisme sorneguer? No en tenien ni idea...

Van descartar els pulmons, ja que el traspassat havia mort d’un infecció degut a un cacahuet que se li havia anat per mal forat mentre reia d’un acudit. A un home tan eixerit se’l va emportar a l’altre barri un cacahuet malgirbat, un afer ben ridícul i absurd tanmateix.

Van estudiar-lo amb deteniment. Cap desproporció considerable de la resta de cossos que havien obert al llarg de les seves experiències quirúrgiques. Cap diferència remarcable, cap detall que pogués justificar un sentit de l’ humor desmesurat.

–I en cervell? – va suggerir amb veu baixa la infermera que, conscient del seu poc status, va insinuar amb timidesa el poc que podia aportar a tal recerca.

Els dos doctors es van mirar. Podrien considerar-ho... Per què no? Amb una serra li van tallar com un casquet la closca a l’Aicaratxus.  La massa grisa com totes, la blanca tampoc destacava.

El pacient va fer un moviment, li calia més anestèsia. A veure si es despertaria abans de començar. La infermera li va subministrar una segona dosi i això els va donar un respir per continuar investigant.

Dues hores més tard no tenien cap conclusió. Els seus coneixements tenien un límit i potser era aquell.

–Complicat, veritablement, complicat– va deixar anar el col·lega començant a decaure.

El temps passava i l’experiment no semblava avançar. Els dos metges esgotats de rebatre’s mútuament qualsevol proposta, es van deixar caure a les cadires.

–I ara què? No podem deixar a aquest home sense una alternativa. Això l’acabarà d’enfonsar més en el desànim i pot acabar fent una bestiesa.
–Bé, hi ha una solució... No cal que li diguin que han fracassat – va dir la infermera mirant-se les puntes de les sabates.
–Proposa que l’enganyem? – va dir el doctor en cap mirant-se-la incrèdul.
–Enganyar... no seria la paraula adequada. Podríem aplicar allò que s’anomena “efecte placebo”. Per provar...

I mitja hora més tard els darrers punts de satura semblaven gairebé bordats en el pobre pacient.

Quan l’home es va despertar, es va trobar adolorit. Encara sota l’afecte de l’anestèsia va intentar endevinar amb els ulls tancats a quina part del seu cos trobaria la ferida. Va bellugar-se amb suavitat fins a notar una fiblada a la natja. A poc a poc, va lliscar la mà fins a palpar-se el cul; hi va trobar una enorme vena que el comprimia. Va aixecar lleugerament el llavi dibuixant un somriure i seguidament es va posar a riure com un boig... I és que només pensar que el sentit de l’ humor de l’Aicaratxus estava en aquest lloc ja el va fer petar de riure...
 



dimecres, 29 d’abril del 2015

EL BLOC 2ª PART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Ostres! Déu n’hi do quin to que gastava als catorze,...
Tota aquesta arrogància es va diluir completament a l’hospital davant d’aquell neguit que em va fer estar pendent de la vida d’aquell nadó. Veig en el bloc la pàgina tacada de llàgrimes i la impotència d’aquelles hores:
 “Portem sis hores i només sabem que l’han operat i que l’operació ha anat més o menys bé, però no han donat més detalls. Les properes vint-i-quatre hores seran les més importants i les que decidiran si en Roger, així és com es diu el petit, viurà o no. No el deixen veure als seus pares, està a l’UCI. Té onze mesos, és fill únic i encara no camina. El seu pare m’han ensenyat fotos seves i ara veig que no s’assembla gens a en Bioy però en aquell moment, estava segur que era ell.
Quan tinc una estona, escric. En aquest bloc és l’únic lloc on puc dir tot el què em passa pel cap sense por a ser jutjat. Al final resultarà que la psiquiatra tindrà raó i tot. M’és bo escriure... Em sento molt culpable i impotent i encara em cago a sobre quan recordo com m’ha agafat la seva mare per la dessuadora...  M’he acollonit de debò, em pensava que em matava. Aquesta dona ho passa fatal. Les infermeres li han donat un calmant però no sé si li fa efecte.  
Fa vuit hores que estem asseguts a aquestes cadires. Són les quatre de la nit i em miro els pares d’en Roger dormint. La meva mare ha marxat a casa i el pare em fa companyia. Jo no em moc d’aquí. Ara veig que s’obre una porta i surt un metge esperitat... Què deu estar passant?
Hòstia! El què faltava... El petit està en coma!! Oh, merda, merda!! M’han obligat a anar cap a casa. Com volen que dormi jo? Ara sé com es devia sentir el seu pare quan en Bioy va morir per una badada seva...  Sóc una mala persona. Sóc un capullo i un desgraciat!”

Uff!!  Se’m neguen els ulls i tot...  Fa anys de tot plegat però aquell dia va ser un dels moments més durs de la meva vida. El bloc diu:
“En Roger està en coma. M’han deixat entrar a veure’l i m’he quedat molt fotut quan he vist que porta tubs que li entren i surten per tot arreu. Fot una pena, tan petit i desvalgut. M’he posat a plorar i li he agafat la maneta i li he dit per si em sentia:”Ho sento Roger... Jo sóc el que t’he fet tot això... Sóc un capullo, ho sé... Però et demano perdó...” He sortit esperitat i m’he tancat al lavabo a plorar una estona.
Ara què haig de fer? ... Demà ja hauran passat els tres dies d’expulsió i hauré de tornar a l’institut. Com em puc concentrar jo a les classes, si tinc ficat aquest nano al cap tot el dia?. És un malson que no desitjo a ningú.”

Carai, sí... Van ser uns dies difícils. Llegeixo:
“Avui fa dos mesos de l’accident i en Roger continua dormint. Fa un parell de dies el van pujar a planta. Ja no porta tubs i ha superat tots els problemes interns. Els metges estan contents i diuen però que només li falta despertar-se. Quan ho farà? Ningú ho sap...
La seva mare es passa el dia al seu costat. Li parla, li canta... Li ha portat els seus peluixos preferits i intenta creure que no passa res, que d’aquí una estona es despertarà, com si estigués fent una llarga migdiada. Està fatal, la pobra!
El vaig a veure cada dia i sempre està igual, sempre dorm. La seva mare em fa parlar-li i quan entro m’acosto al llit i li dic:” Hola Roger. Torno a ser jo, en Biel...” M’assec a una cadira i me’l miro i la seva mare m’explica coses d’ell. Em fa pensar tant amb la meva mare i en Bioy... Només tenia un any, ja em diràs tu que fan els nens d’un any?...  Doncs la meva mare encara es recorda de tot: de com arrufava el nas davant del plat de les verdures, com picava de mans quan sentia una cançó que posaven a la tele en aquella època, quin era el seu conte favorit... Coses d’aquestes. La mare d’en Roger fa el mateix.Crec que s’ha de ser mare per entendre això.
Avui quan he arribat, la seva mare havia d’anar al metge i m’ha demanat si m’hi podia quedar una horeta. Li he dit que sí, què li havia de dir? ... Li he parlat una mica, però de seguida acabo la conversa jo i li he llegit un conte que he trobat per allà al costat del llit. Em penso que li ha agradat, potser m’ho he imaginat però he tingut la sensació que les comissures dels llavis se li aixecaven i insinuaven un petit somriure. M’he emocionat i tot!”

Es veritat! Recordo com si fos ara aquell petit gest que em va semblar un miracle. Somric i continuo:
“Ara cada dia li llegeixo un conte diferent. Vaig a la biblioteca i n’agafo un. En porto trenta-tres... Com que sé que li agrada, és l’única cosa que puc fer per ell. Em sento útil.
La Marina m’acompanya un parell de dies a la setmana i llegim els contes a dues veus. Quan nosaltres entrem, sovint la mare d’en Roger aprofita per sortir una hora i fer algun encàrrec o simplement a passejar.
Ahir, jo tenia un mal dia d’aquells i després de llegir-li el conte em vaig fotre a plorar... No sé què em fa agafar, potser el conte era una mica trist o no sé. I la Marina em va agafar la cara amb les seves mans i em va fer un petó als llavis... Em vaig quedar tan parat que crec que em vaig posar vermell. Sort que al cap d’un minut va arribar la mare d’en Roger i vam marxar. No n’hem parlat del petó amb la Marina però em sento incòmode ara quan la veig.”

Va ser el meu primer petó! De fet, me’l va fer ella, jo no vaig reaccionar. Llegeixo:
Avui en Roger s’ha despertat!! Oh, Déu meu! Sembla increïble... Hi havia la seva mare amb ell i de sobte ha obert els ulls i l’ha cridat: Mama?...  Com si fes unes hores que dormís, aliè a tot i una mica espantat de veure’s en un hospital, però res més. Ha reconegut el seu peluix i l’ha abraçat content.
Jo estava a l’institut i m’ha vibrat el mòbil i quan he llegit el missatge, m’he aixecat d’un bot i he marxat pitant.
Quan he arribat a l’hospital m’he quedat a la porta de l’habitació, mirant-lo. En aquell moment m’he recordat que ell no em coneixia de res, mai m’havia vist abans i per tant no podia pas esperar cap mena de reacció cap a mi. Però la seva mare m’ha vingut a tibar i m’ha fet acostar a ell. “Roger, mira aquest noi és en Biel i t’ha vingut a veure cada dia quan dormies...” li ha dit. El nen ha fet un somriure meravellós i ha aixecat els braços cap a mi. L’he agafat a coll i m’ha abraçat... Les llàgrimes han començat a baixar-me per les galtes sense poder parar.
Crec que en aquell moment he set feliç. Feliç de debò... He sentit com si de sobte tot el meu neguit és desfés en els braços d’aquell marrec, com si la meva vida tornés a tenir sentit.
Estic bé! Em sento tan content que he trucat a la Marina per explicar-li. Xisclava d’alegria a l’altra banda de l’aparell... M’ha dit que ho hem de celebrar.”

Mesos  més tard vaig escriure:
“Cada tarda recullo en Roger a la guarderia i el porto a casa seva. La seva mare em deixa fer-ho i m’agrada. M’estima molt.
Ara ja camina i fa petar... A més ho repeteix tot i no calla. És un nen molt viu i espavilat i, encara que ell no ho sap que va estar tres mesos en coma, té una pressa a fer les coses que dóna la sensació que vol recuperar el temps perdut. No li ha quedat cap seqüela i això és un miracle.
A vegades penso que l’accident ha acabat essent una sort. En Roger forma part de la meva vida i en ell he recuperat el meu germà petit que va morir i gairebé no recordo. A més, ara puc parlar d’en Bioy sense ràbia, acceptant que encara que sigui mort, va formar part de la meva família i és normal que, sobretot la mare, el recordi sovint. Una mare no supera mai la mort d’un fill i ara realment m’adono com devia patir i lo difícil que jo li posava tot ...
És curiós: un accident em va prendre un germà i un altre accident me’n regala un altre al cap d’uns anys... Quines coses que té la vida!
La psiquiatra m’ha dit que ja estic bé. Que en un any he madurat moltíssim i que ja no cal que torni a la consulta. O sigui que si vull, ja no cal que escrigui més en aquest bloc.
En el fons, ha tingut raó: escriure m’ha anat molt bé... “

I just en el moment que tanco emocionat el bloc, sento la mare que em diu des del passadís que algú em ve ajudar. I un vailet ros amb uns ulls blaus molt vius d’uns dotze anys, treu el cap per darrera la porta.
– Hola, Roger! Precisament estava pensant en tu... – li dic mentre l’abraço.
M’adono que cada dia és més alt i que aviat m’atraparà. Com sempre es deixa massegar, li començo a fer pessigolles i el faig caure damunt del llit enriolat.
– Apa, Biel. Quantes caixes!! – diu tot sorprès.
– Sí, noi. Un munt de trastos. Si veus alguna cosa que et faci peça, te la regalo...
– De debò? Que guai!! – diu i comença a mirar.
Acabo tancant les caixes i em demana si es pot quedar la baldufa de la meva àvia. Li dic que sí. M’ajuda a baixar unes quantes caixes al rebedor i quan trec l’última, em miro amb tristesa la meva habitació. Em sap greu...
I quan passo per davant la llar de foc encesa, m’aturo i em trec el bloc de la butxaca dels texans. Me’l miro per darrer cop i el llenço al mig de les flames.
– Què llences, Biel? –  em demana en Roger encuriosit.
– Records, que ja no necessito... – li dic passant-li un braç per damunt l’espatlla–. Anem, que ja sento el cotxe de la Marina...

                                                                      Pseudònim: NATHAN DRAKE

dimarts, 28 d’abril del 2015

EL BLOC 1ªPART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Em moc entre caixes de cartró i calaixos oberts. Estic de mudança i per primera vegada a la vida haig d’encabir vint-i-cinc anys en sis caixes. Em sembla impossible que tingui tantes coses meves. De fet, ara seria una ocasió perfecte per despendre’m d’aquelles andròmines i trastos vells que fa anys que no tenen cap utilitat. El més fàcil serà agafar una bossa i llençar-ho directament del calaix. Ho faig. Ai!... hi ha una cosa que em fa gràcia guardar. M’assec al llit amb la bossa a les cames i busco. Una baldufa de fusta que m’havia regalat l’àvia!...  M’està costant una feinada que no entrava dins els meus plans.

Obro un segon calaix i apareix un objecte que feia anys que no veia i gairebé havia oblidat: el meu Bloc. Aquest bloc va marcar la meva vida quan era un adolescent i la seva troballa em trenca el ritme que tot just ara començava a agafar. Me’l miro. Petit de la mida d’una cartera amb tapes taronges. Li trec la goma. Està molt espatllat, té les puntes trencades. L’oloro i tanco els ulls. Durant un temps el portava sempre a sobre, a la butxaca de darrera dels texans. L’obro a l’atzar i llegeixo:
A l’ institut, em costen una mica els idiomes però en mates sóc un crack, m’agraden.
Però el que de veritat em fa anar de cul és jugar a la Play. El cap de setmana em connecto, faig equips i ens fotem unes pallisses que t’hi cagues! La mare a vegades em diu que prou i em desconnecta en plena partida. Em fa emprenyar sobretot quan estem a punt de guanyar. Quan ella diu: Prou!  Ha de ser: ja!... i no es pot esperar ni cinc minuts... Aviat sortirà la Play 3 amb uns gràfics espectaculars. Compto els dies... ”

Em fa gràcia això de la Play 3! Un dia d’aquests, quan hagi acabat el trasllat, la muntem i ens passem unes quantes tardes jugant. Continuo llegint:
“Tinc uns tres-cents amics al facebook però a l’institut acostumo a anar amb dos: l’Albert i en Lluc. També hi ha una tia, la Marina, l’única tia que conec que no es comporta de manera rara. Però a vegades llença l’esmorzar i li foto bronca. Li dic que si vol un cigarro vull veure com es fot l’entrepà davant meu. És collonuda, però aquesta mania de no menjar no la suporto. Les altres ties no em molen massa.   
Un dia algú va penjar al facebook una foto d’una de quart prenent el sol en boles. Va estar uns dies que no va venir, però quan va tornar tothom se’n fotia d’ella. Es veu que ara té una depre de pebrots... Jo m’estimo més no penjar-hi gaire res per si de cas.”

Alço els ulls i miro la habitació: quina feinada que m’espera! I quina mandra!  Llegeixo una mica més i plego...
“Dissabte passat va ser el meu aniversari i em vaig emprenyar molt. Estàvem a la meva festa i a l’hora del pastís, va venir en Carles, per darrera i em va enfonsar la cara dins el pastís... Imbècil! Ja em veus a mi a rentar-me la cara i els cabells emmerdats de xocolata al lavabo. Qui el va parir aquest! Em volia amargar la festa. Què hi feia allà? La meva mare el va convidar. Que elles dues siguin amigues no vol pas dir que nosaltres ho haguem de ser. Jo me’ls trio els amics i ell mai ho serà... A més, qui havia demanat una festa d’aniversari? No suporto les maleïdes festes dels collons. A catorze anys i la mare encara em tracta com si fos a parvulari. No hi hauran més festes, t’ho juro jo!...Quan vaig tornar del lavabo, n’hi havia que encara reien. Capullos!! I en Carles ja havia sortit del restaurant. A fumar, segur... És un malparit!”

Ostres, si! En Carles,... sempre en Carles. Em tenia ben amargat en aquella edat i aquella festa va marcar un abans i un després. Sembla mentida que un fet tan absurd pogués ser el desencadenant de tantes coses que es van succeir a partir d’aquell dia. Continuo llegint:
“En Carles és dos anys més gran que jo i va de sobrat. No sé qui es pensa que és. Les nostres mares són amigues de fa anys i quan érem  petits a vegades anàvem junts a la platja o al cinema. Sempre li ha agradat putejar-me. La meva mare sembla que no s’entera, a  vegades no sé on mira. No el suporto! A més, fuma i es creu que això el fa molt gran. Jo també fumo, què es pensa? Amb els meus amics i la Marina fumem porros.”

La mare entra de sobte a l’habitació i, amb un gest instintiu, amago el bloc darrera meu.
– Com va això? – diu ella – T’ajudo?
– No, no cal mare. Ja vaig fent però és més lent del que em pensava. Hi ha un munt de records que em fan anar a poc a poc. Deixa’m temps, ja m’ho faig...
– D’acord. Millor que et deixi sol. – diu ella amb un somriure i surt de la habitació.
Quasi m’enganxa... Ric per mi mateix: a vint-i-cinc anys i encara li amago el bloc a la mare? No creixeré mai...
Ara mateix no el puc deixar. El torno a obrir i em recolzo d’esquena a la paret. La brometa aquella del pastís es va escampar per l’institut,  algú ho va penjar al facebook. Continuo llegint:
“Porto tota la setmana emprenyat. Encara no he sabut qui va penjar el vídeo del pastís a la xarxa però m’està tocant bastant els collons. Tot primer en va ple i alguns cabrons de segon i tercer també es foten de mi. La gent és molt curta, si això els fa tanta gràcia. A l’hora del pati ens amaguem en un racó amb els meus amics. Passo de tota aquesta merda de gent.
I avui estàvem fumant al racó, quan ens han enganxat el profe de ciències. Ens han portat tots quatre al despatx de la directora i ens han enviat a casa expulsats per tres dies”

Mai abans havia anat al despatx de la directora. Però el pitjor va ser arribar a casa...
Quan ha arribat la mare m’ha fotut bronca i m’ha dit que els porros em maten neurones del cervell... No he pogut més i he esclatat:  ”Això mateix!  I què més?... I la teva merda de pastilles, no?... Quan fumo és l’únic moment del dia que em relaxo, no em vinguis amb hòsties, ara! Passo d’anar enpastillat tot el dia com tu i menester sessions de ioga per buidar el cervell... No em ratllis més!. Ah,  i saps què? Pensant-ho millor: vull que el pare tingui la meva custòdia i així et podràs passar el dia relaxada i somiant amb el teu Bioy...”  I llavors la mare s’ha acostat a mi  i m’ha pegat... No m’havia pegat mai .He agafat les claus de la moto i he fotut el camp.”

Uff! Respiro fondo. Tot el que va passar aquell dia em fa mal, fins i tot ara, onze anys després.
Potser que vagi per feina i m’encari a la mudança. Miro el rellotge i veig que fa mitja hora que no he tocat res. Ostres! Això es farà etern... Agafo el bloc i me’l fico a la butxaca de darrera dels texans i, amb poques ganes, començo a agafar roba i l’encabeixo en caixes.
Intento centrar-me en el que estic fent malgrat el meu cervell recula inevitablement a aquella tarda: recordo que conduïa emprenyat, volia anar a casa del meu pare. Ell sí que m’entenia, si més no, mai m’havia pegat... Plorava i les llàgrimes no em deixaven veure-hi bé. I no vaig veure una mare amb un cotxet que travessava pel pas de zebra  i quan doblava la cantonada, el vaig envestir... El cotxet va volar pels aires amb el nadó dintre.
Encara em sembla sentir els plors histèrics de la dona, el nen per terra, la gent, l’ambulància, la policia... Jo amb les mans el cap, esgarrifat del que acabava de passar. Em van portar a l’hospital i una revisió va descartar cap seqüela de la caiguda. Els pares m’esperaven al passadís quan vaig sortir. La mare em va abraçar i em va demanar perdó per la bufetada, però jo li vaig dir que era un imbècil i que me la mereixia. Em sentia molt malament amb mi mateix.
En aquell moment el que més el feia patir era el nadó. Quan em vaig acostar als pares del petit que seien esperant, la mare del nen es va abalançar cap a mi i em va agafar per la dessuadora. Va ser un moment violent que em va impactar. Els seus ulls em van fer por. De seguida el seu marit li va desfer les mans i els meus pares van córrer a excusar-se. Em vaig quedar blanc... Els meus pares creien que era millor que marxés cap a casa, però jo m’hi vaig negar: no marxaria sense saber com estava el nadó.
I el petit estava greu... Els seus pares es mostraven nerviosos asseguts en les cadires. Però finalment, amb molt de compte i coratge, vaig demanar-los perdó. Crec que en aquell moment em vaig fer gran...

Durant aquesta hora he omplert les sis caixes de roba i llibres. Però encara em queden els calaixos, que és on hi ha les cosetes més petites i absurdes que em costa més de decidir què en faig.
La mare m’ha portat un entrepà de pernil i un suc de taronja. Pararé per menjar i llegiré una mica més el bloc. Ha passat tan temps que gairebé no em reconeixo en aquest nano de catorze anys.

Per matar les llargues hores d’espera i angoixa a l’hospital, vaig escriure:
“Avui m’ha passat una cosa molt greu. M’he adonat que una emprenyada meva pot perjudicar a altres persones que no tenen res a veure amb la meva vida. Per culpa meva, hi ha un nadó que està apunt de morir... I jo en sóc l’únic responsable, jo i ningú més. Voldria borrar tot el que ha passat aquesta tarda: la discussió amb la mare, la bufetada i sobretot aquest accident... Donaria el que fos per tornar enrere. Merda! Quan he vist el nen com sortia volant del cotxet hi he reconegut en Bioy. Li he vist ben bé la cara i aquella fesomia familiar se m’ha presentat davant tan clara com una fotografia i l’he vist volant pels aires. Ha set com si en Bioy morís altra vegada... He sentit com amb tot el meu odi el matava. El  fantasma que fa tants anys plana per casa.
Si s’acaba morint aquest marrec, no m’ho perdonaré mai... Merda, ploro i tot.
Mentre sóc aquí les hores se’m fan eternes i penso en el meu germà Bioy...”

Reculo i obro el bloc per la primera pàgina i llegeixo:
“Em dic Biel i tinc catorze anys. La meva darrera psiquiatra m’ha demanat que ho escrigui tot en aquest bloc i que després li doni. Potser creu que servirà per alguna cosa escriure totes les bajanades que em passen pel cap?... Una altra que perd el temps intentant posar ordre a la meva caòtica vida. Pobre desgraciada!... Merda! Ara penso que això també ho llegirà... Tant me fot, ella em diu: ”Escriu Biel, escriu-ho tot”, doncs mira noia,... aquí ho tens.
A casa portem deu anys de psiquiatres i mai cap ni un ha pogut solucionar res i és que hi ha coses que no tenen solució. Quan una família passa una desgràcia com ho va passar la meva no hi ha res que ho arregli.
De fet, jo sóc el menys afectat perquè quan va passar tot només tenia quatre anys. En Bioy  era el meu germà,  tenia un any i aquell encant que tenen tots els nadons, què més haig de dir... Segons m’han explicat, aquell dia el pare el portava a la guarderia després de deixar-me a l’escola, plovia i anava tard. Potser corria massa, ara no ve al cas, la veritat és que el cotxe va patinar i es va desplaçar perillosament. No sabem perquè però la cadireta del meu germà no estava ben fixada i en Bioy va sortir disparat travessant el parabrises. Va morir allà mateix, ... el seu cosset va quedar encastat al darrera d’un camió.
Jo no ho vaig saber fins a la tarda quan l’àvia em va venir a buscar a l’escola plorant. Crec que aquest és el meu primer record: que plovia molt, com si el cel també plorés, per un nadó bavós i cap pelat... Tothom plorava. A la cuina el pare va voler abraçar a la mare per consolar-la i ella el va pegar amb els punys al pit i va marxar a tancar-se a l’habitació. El pare estava destrossat. Ningú volia que li passes res al Bioy...
Però la mare necessitava un culpable, i era el pare. L’havia lligat malament i mai l’ha perdonat...
Un any després es van separar i jo anant de l’un a l’altre i tots fotuts. Han passat deu anys i  en Bioy encara és a casa. Passa sovint que els pares canvien els noms als fills i als petits se’ls crida per el nom dels grans, a casa no.  La mare a vegades em diu Bioy en lloc de Biel i  jo m’emprenyo i crido: “Sóc en Biel jo, hòstia!!  En Bioy és mort!! A veure quan obriràs els ulls d’una puta vegada”. Llavors la mare marxa a tancar-se a la seva habitació i sento com plora. Sé que em passo, però estic fart que em confongui amb un mort.
Ella es pensa que no ho sé, però dorm abraçada a l’osset del meu germà. Només va viure un any, un any i encara en parlem. A vegades li tinc enveja i tot, potser hauria d’haver mort jo. Estic fart de tenir un germà fantasma.

Doncs això, que des d’aquell desgraciat accident que anem tots al psiquiatre i correm enpastillats. Jo, segons ells, tot el què faig és per cridar l’atenció. Oh, és clar!! Què haig de fer si a mi ningú em fot cas. Ostres, que ja fa deu anys i encara sembla que va ser la setmana passada. Ni me’n recordo de la cara d’en Bioy, si no fos per les fotos del menjador... Si ara  fos viu potser seria un capullo de cuidado i ens portaríem a matar i com que és mort tots creuen que seria el fill perfecte. Ja! “
(continuarà)

dimecres, 15 d’abril del 2015

LA PRINCESA (una versió diferent de la Llegenda de St Jordi)

La princesa està sola a la seva cambra. Sap que aquesta vegada el seu nom està inclòs dins el bombo del sorteig. Des que el rei va decidir incloure-la per solidaritat a la llista, està segura que només és qüestió de temps. Tard o d’hora, el seu nom sortirà. Serà avui?

Sent corredisses i els plors de la reina ressonen al passadís. S’obre la porta i la seva mare se li llença als braços: “Filla meva, t’ha tocat a tu...”, diu gemegant.  La Princesa no s’immuta, ho pressentia.

Després d’un dinar on només parla la reina que no para de retreure-li al seu marit el seu altruisme oferint la seva filla a una bèstia sanguinària, ningú és capaç d’empassar un mos.

Ella entra per última vegada a la seva habitació, no li cal agafar res per anar a morir. Repassa amb la vista les seves pertinences i ressegueix amb la punta dels dits els seus petits records que guarda dins una arqueta de fusta. S’acomiada de tot i no plora. No sap per què però no pot plorar, simplement accepta la seva sort sense cap queixa. Es resigna. No li ha semblat mai oportú fer grans escarafalls. Recorda altres nomenats fent crits i estripant-se les vestidures, tibant-se els cabells, lamentant-se en veu alta, maleint el sorteig, jurant i blasfemant. No, ella no ho farà.

Mentre camina pels carrers veu com la gent acota el cap al seu pas.  Una anciana li agafa les mans donant-li una benedicció i una nena li atansa una flor. Ella somriu. Per primera vegada a la vida s’adona que fa quelcom útil per el seu poble i se sent bé. Setze anys malgastats sense fer res divertit, ni emocionant, en res profitós. Ara que va a morir, veu una estimació real als ulls de la seva gent. Se sent important per primera vegada.

Quan arriba dalt el turó els seus pares s’han d’acomiadar d’ella, és el pacte. La reina no vol deixar-la, es posa histèrica i, fins i tot, esgarrapa al rei quan li arrenca la filla dels braços. La noia s’emociona uns moments i besa als seus pares. Marxa acompanyada de dos soldats, mentre es gira el cap i els fa adéu amb la mà.

Caminen durant una hora. Els soldats amb prou feines obren boca, estan molt espantats perquè molts d’ells tampoc acaben tornant al poble. A mesura que s’acosten al cau de la bèstia es veuen ossos humans escampats pel terra, restes d’animals, i se sent una pudor molt forta que prové dels seus excrements. Els soldats tremolen i ella resta a l’expectativa.
De sobte, un so gutural ressona dins d’una cova i els soldats, amb ulls suplicants, li demanen si ja és el moment. Ella els dóna les gràcies i els diu que sí, ja es poden retirar. Ells l'abandonen i corren, cames ajudeu-me, muntanya avall.

La princesa no sap què fer. No té pressa per morir i s’asseu en una pedra a esperar. El monstre deu dormir, se sent de tant en tant un so semblant a un ronc però no es belluga. Passa una hora, o potser més, quan finalment la bèstia decideix deixar el cau. Veu un cap enorme que surt a poc. Ella tanca els ulls i la fera se li acosta tant que sent el seu alè davant la cara. Un lleuger calfred li recórrer l’esquena però ella aguanta fermament.

El moment es fa etern. Quan a la fi obre els ulls, veu davant seu uns ullassos d’un blau preciós, com el d'un cel radiant d’un dia d’estiu. Les aletes del nas estan lleugerament obertes i l’expressió de la seva cara no amaga un somriure. La bèstia somriu? Ella creu que està delirant a les portes de la mort.

Sí, la bèstia somriu.

I de sobte, es posa a parlar. És en aquest instant quan la princesa gairebé cau d’esquena de la pedra on seu. La seva veu és més dolça del que un es podria imaginar, si és que algú es pot imaginar a una bèstia parlant. Li pregunta que com és que no té por, com és que no crida, ni gemega, ni suplica. Ella no diu res. No esperava cap conversa abans de ser l’àpat  de semblant criatura. Llavors s’ajau davant d’ella i se la mira fascinat, amb tendresa, expectant... Ella es redreça a la pedra on seu, s’escura la gola i li dóna conversa.

Parlen i parlen. Es cauen bé, riuen...

Ni s’adonen que se’ls hi comença a fer fosc.

De lluny, repiquen les peülles apressades d’un cavall al galop. “Qui dèu venir?”, es pregunta la princesa que fa hores que ha perdut la noció del perill. Un cavaller s’acosta. A salvar-la? Vaja!

Arriba el cavaller i es planta a una distància prudencial, desafiant a la bèstia.

La princesa se’l mira i pensa: “Qui és aquest pobre vell que ve a socorre’m? Però si té un munt d’anys i en prou feines s’aguanta dalt el cavall?”

“No patiu, princesa! Jo us salvaré!! Després us casareu amb mi, ja que el vostre pare m'ha promès la vostra mà si arribava a temps de salvar-vos”, diu el cavaller empitjorant-ho més encara.

La bèstia es mira a la princesa. La princesa es mira a la bèstia. Porten tantes hores parlant i tenen encara tantes coses per explicar-se. Entre ells s'ha creat una complicitat difícil de definir. Somriuen.

“Carrega-te’l”, li diu ella baixet i li pica l'ullet.

La fera s’incorpora mandrosa i d’un cop d’urpa ataca el vell cavaller, que no el veu ni a venir i cau desplomat. El cavall fuig esperitat abans de ser el sopar de la bèstia.

I els dos continuen la conversa on l’havien deixada, com si res no hagués passat. La princesa comença a tenir fred i la bèstia, d’una alenada, encén un focarret ben agradable per aguantar la llarga nit que els espera.