PERDRE EL CAP

Fa estona que està avorrit en una mena de letargia ensopida en aquesta tarda de finals d’estiu. Sent com el seu cos llarg i esprimatxat s’escalfa sota els potents rajos d’un sol que crema com mai. Tot i tenir els ulls clucs, una intensa llum vermella li travessa les parpelles i el fa fixar en una mena de cucs negres que es belluguen d’un costat a l’altre del seu camp de visió i  li impedeixen adormir-se.  De fet, no s’hauria d’adormir, al contrari, hauria d’estar al cas per si la veu venir. Alguna cosa molt a dins seu li recorda que avui pot ser l’última oportunitat de tornar-la a veure.

No té noció del temps que fa que espera però intenta posar el metabolisme al mínim per no gastar energia de manera absurda i innecessària. Només es permet, molt de tant en tant, fer espetegar les mandíbules, una mania que ha agafat últimament i que repeteix sense pensar.

De sobte s’adona que té gana, seria una pena que el seu estómac malbaratés l’esforç que porta fent des de bon matí. No és cap urgència, pot esperar...

Una lleugera remor de fulles el posa en alerta i obre els ulls. Un borinot negre i pelut passa arran de la seva cara i emet un soroll molest i impertinent. Sort que desapareix amb la mateixa rapidesa que ha aparegut.

Un núvol fosc i espès es col·loca davant el sol i la temperatura baixa uns graus durant uns minuts. El seu cos tremola. Es comença a neguitejar, potser està fent el préssec... Valdria més  deixar-ho córrer i anar a fer un mos.

Fa dos dies que la va veure i els seus peus l’han manat inconscientment cap aquí, al mateix lloc. No té la certesa que ella torni. Potser només va ser una casualitat que es trobessin en aquest racó del parc, potser ella estava de passada, potser...

No en sap res d’ella, senzillament, la va mirar i li va agradar. Va despertar en ell una mena d’atracció inexplicable i irracional que l’ha portat a esperar-la, pacientment, i ha convertit aquesta trobada en una prioritat vital durant aquest parell de dies.

No busca res, pensa, ... o sí?... 

Seria absurd enganyar-se ell mateix, espera el què esperen tots, però reconèixer-ho el converteix de manera irremeiable en un ésser primari. Sap amb certesa que busca una  passió boja i desenfrenada, que vol desfermar els instints més animals i sadollar d’una vegada la seva ànsia de sexe, que vol satisfer una necessitat delirant que no aconsegueix calmar. Només això, res més...

Està tan absort en els seus pensaments que no s’ha fixat que està acompanyat. Quan gira el cap té un sobresalt que el fa posar dret de cop. La veu allà, dreta, esplèndida, fitant-lo amb uns ulls immensos. És ella, sí.

Impossible oblidar aquests ulls preciosos, enormes, que contenen un univers sencer. Ostres... Que bonica que és! Dubta que hi pugui haver al món res més encisador i ara la té al davant, just a dues passes, mirant-lo. Increïble.

No es diuen res. S’observen.

No deixa traspuar la seva alegria i així, hermètic, s’escuda sota un rostre que es manté inexpressiu. Té por a mostrar-se massa vulnerable.

Ella tampoc fa cap mena de gest de simpatia però s’acosta una mica. Ell interpreta aquest moviment  com un senyal de confiança i fa un pas endavant. Se situen cara a cara però ella és més alta del que esperava i es veu obligat a alçar lleugerament la vista per seguir mirant-la als ulls.

Guiat per un instint que no sap d’on surt, pren la iniciativa amb molta tendresa, i s’arrisca a tocar-li la cara amb els seus llargs dits. Ho fa molt a poc a poc, temorenc que ella fugi al mínim moviment brusc. Ella roman quieta i quan tanca els ulls durant uns segons creu superada la primera prova.

Ara és l’altra qui col·loca la mà damunt l’espatlla i l’empeny suaument cap a terra. Es deixa caure complagut quan veu que ella el segueix fins a tocar l’herba. Amb els dits entrellaçats, es queden estirats cara el sol mentre els seus cossos afluixen la tensió. Respiren rítmicament.

Poc després es tomba cap a un costat i la contempla. Ella li respon amb un somriure esbiaixat que tradueix com un permís i, sense perdre temps, comença a acariciar-la. Com un vent amable i lleuger la despulla de totes les pors, li treu les capes de vergonya, li llepa les esgarrinyades i borra totes les llàgrimes del passat.

La deixa nua i pura com si tornés a néixer, com si tot comencés ara i aquí. No existeix res més que aquest present, aquest regal... Els dos tremolen.

Agosarat, s’enfila damunt d’ella i es miren. Queda absort en el mar dels seus ulls tan rodons, tan humits, tan transparents que li sembla veure-hi peixos que neden en un anar venir interminable; uns ulls que tenen una força d'atracció tan forta que mirant-los creu que s’hi podria ofegar. S’espanta  i es veu obligat a desviar la mirada.

Ella aprofita el seu astorament i en un descuit, el subjecta fort per les espatlles i el col·loca  d’esquena a terra en un moviment extraordinàriament ràpid. S’han intercanviat els papers, ara ell està a sota. Sorprès per aquesta decisió, s’adona de l’empenta que té i de la força amb què el subjecta. El seu cos queda cobert sota el d’ella. L’ha subestimada. A ella no li queda el mínim vestigi de fragilitat mentre que ell es reconeix ínfim. La nova posició el perjudica a l’hora de portar la iniciativa d’aquest joc seductor i perillós. Se sent empresonat.

Inexplicablement, s’excita...

Ella li manté les extremitats atrapades amb força mentre l’olora. El ressegueix de cap a peus, a escassos centímetres, i ell nota l’alè calent que li recorre el cos. El cor li batega tan fort que no dubta gens que ella el pugui sentir. Mai abans havia estat en una situació semblant ni havia sentit res així tan salvatge.

Quan intenta moure’s ella el priva. Veu en la seva mirada una agressivitat que el fa embogir encara més. Té ganes d’ella, d’anar al gra, de clavar-s’hi com un clau roent però ella, maliciosa,  posposa l’acte una vegada i una altra mentre allarga l’estona.

Es deixa de fer, vençut. És una derrota agradable, la millor que ha viscut de totes les batalles anteriors. Tanca els ulls i s’abandona.

Es nota la gola seca i té set.

Com si li hagués endevinat el pensament, ella pivota damunt seu i li dóna a beure del seu sexe. Una maniobra ràpida que no li ha donat temps a reaccionar, ni a canviar de posició, però ara ja no li importa. Satisfà la seva ànsia i calma el seu deler mentre xarrupa el nèctar del seu cos.

Ella es retorça melosa. El seu cos vibra. De la seva gola en surt un ronc profund que s’escampa parc enllà.

Ella es tomba i li llença una mirada encesa. Ell no sap què més fer, en canvi l’altra té ben clar cada pas que fa i es demana quantes vegades deu haver repetit el mateix amb altres amants. No importa, ara és l’afortunat.

Amb una agilitat esborronadora, l’abraça bruscament mentre els sexes es complementen amb facilitat. Ell fa un gemec gutural, sorprès per aquesta sobtada onada de goig que li recórrer d’una punta a l’altra el seu cos menut.

Tanca els ulls i assaboreix el premi. Oh, sí... oh sí!

Els seus cossos convulsen en un únic batec extasiant durant uns llargs minuts.

El plaer pot esdevenir dolorós?

No té clara la frontera però una terrible fiblada li fa obrir els ulls. S’esgarrifa. Ella està mastegant quelcom que podria ser part de la seva anatomia.

Queda petrificat però no fa el mínim intent de moure’s o defensar-se. Ella somriu amb la boca plena. La seva expressió esdevé monstruosa i una nova queixalada se li emporta un tros de cara. Ell fa un crit que ella emmudeix quan d’una estrebada li arrenca el cap.

Malgrat està decapitat, el seu cos encara es manté sexualment actiu una hora llarga.

Quan ella s’ha menjat tot el cap, es desfà de la despulla del seu amant i busca un recer per passar la nit.

D’això se’n diu: “Perdre el cap per una femella”, pobres mantis mascles...

 

VA PARIR

La Sílvia està enorme, acaba de complir quaranta setmanes d’embaràs i el seu cos està al límit. S’ha engreixat vint quilos, sembla impossible, però la balança no menteix, per desgràcia…

Es mira al mirall despullada. La seva cara plena li dóna una fesomia de nena que la fa molt bonica però la seva insultant feminitat perilla de desbordar-se a qualsevol moment. Mai més tornarà a tenir el cos que tenia abans, d’això n’està segura.

De perfil li costa reconèixer-se: els pits inflats i els mugrons negres estan preparats per la seva missió, el ventre voluminós i tibant cova una criatura que es presenta gran, la pell amenaça de trencar-se al primer estossec però encara no se li ha dibuixat ni una estria. Sap que el compte enrere està a punt de començar però l’espera s’està eternitzant.

Ahir va anar a veure una companya de les classes de prepart que ja ha parit: una nena menuda que ha sortit en dues empentes. Ella ja està, un part gens complicat ni dolorós.

Mentre era allà de visita, la nena es va embrutar i la recentment estrenada àvia es va oferir a canviar-la. Un cop neta i arreglada, li van deixar agafar la menuda uns minuts. Quan la va tornar a la mare, es va adonar que tenia unes marques vermelles darrera el clatell.

—Què són aquestes taques?— va demanar estranyada.

—Es el pico de la cigüeña—va contestar l’àvia d’origen castellà. La Sílvia va posar cara de no entendre res. La dona va afegir—La cigüeña, cuando los lleva de camino, los sujeta por el cogote y les deja esta marca—I va riure.

Llavors  va entendre que era una manera humorística de dir que era una taca de naixement. Li van assegurar que acaba marxant aquesta taca i que, de fet, quan creixien els cabells quedava  tapada.

Curiós! No ho havia sentit a dir mai…

Es fica al llit i intenta agafar una postura còmoda que li permeti poder dormir una mica. Cada dia es belluga més la criatura  i sovint no coincideixen en les hores de descans. En Marcel dorm ben tranquil ocupant més espai del que li correspon i ella es veu obligada a empènyer-lo i  guanyar-se així un pam més de matalàs.

S’adorm ràpidament però, cap a les dues de la nit, una forta fiblada la desperta. Agafa aire… Potser només ha estat un cop de peu del nen. Però dos minuts més tard en ve un altre. Bufa!!... I un tercer s’ encadena poc després. Collons!!!

S’incorpora i sacseja el seu marit per les espatlles.

—Marcel! Marcel! Desperta!!

Però ell ni es mou. Una nova contracció li fa mossegar-se els llavis i l’engrapa fortament pel braç.

—Marcel!! Hòoooostia!!!—brama entre dents.

En Marcel fa un xiscle i es mira sorprès a una Sílvia que sembla posseïda.

—Au va!! Que ha arribat l’hora!!— crida mentre s’aguanta la panxa cargolada davant una nova envestida.

Ell, nerviós, es posa els pantalons del revés, no troba les sabates i busca desesperat unes ulleres que ja duu posades. Ella es treu la camisa de dormir i  agafa el primer vestit que  troba a l’armari. Entre una contracció i l’altra aconsegueix arribar a l’habitació del petit per agafar la bossa que té preparada des de fa dies. Les fiblades són tan seguides que gairebé no li dóna temps a refer-se.

Mentre esperen l’ascensor, ella s’agafa fort a la barana de l’escala. A en Marcel li costa ensopegar les claus del cotxe i li cauen al mig dels pedals. Ella se’l mira callada però interiorment l’està maleint.

De camí a hospital pensa que potser hauria hagut d’anar al lavabo quan nota una mullena a la part baixa. S’adona que està trencant aigües i xiscla espantada. Ell fa un cop de volant de l’ensurt.

—Cony, Sílvia!! La tapisseria!!—exclama molest.

Ella intenta aixecar el cul del seient però no sap com aturar-ho.

—A prendre pel cul la tapisseria i el cotxe i... tot!! Afanyat a arribar d’una vegada!!!

Cinc minuts més tard estan davant de l’hospital. En Marcel surt esperitat a buscar ajuda i torna amb una infermera i una cadira de rodes.

Tres hores més tard la Sílvia creu que no podrà aguantar. Es tenia per una dona soferta però mai havia sentit un dolor tan acarnissat i ferotge. Hi ha moment que és ben conscient de com els seus ossos es desplacen i té la sensació que es partirà pel mig. Ajupida i agafada al capdavall del llit de la sala de dilatació està xopa i nota com un regalim verd li baixa per les cames.

De tant en tant l’obliguen a estirar-se per comprovar el grau de dilatació. El ginecòleg, la llevadora i una infermera... tots mirant, se sent com una vaca parint i ells són els veterinaris.

Com pot ser que en el segle XXI encara les dones pareixin com en el temps de les cavernes?

 Deixa anar un udol ben ancestral i en Marcel se la mira espantat.

—No em tocaràs mai més! T’ho juro!!!—diu rabiosa—. L’epidural!! Vull l’epidural!! –crida perdent la mica de dignitat que li quedava.

La llevadora corre al seu costat i intenta animar-la. Ella perd els papers i els engega tots a la merda.

La fan ajaure a la llitera però ella crida esverada. La criatura ja ve diuen però ella està farta que l’enganyin. Aquesta criatura no sortirà mai...

La Sílvia està a punt del col·lapse. En un gest ràpid enganxa la mà d’en Marcel i li estreny tan fort que a la seva cara es dibuixa una ganyota de dolor, amb l’altra mà aferra a la llevadora per la bata i no els deixa com si en aquells punys tancats li anés la vida. 

Un moviment estrany al mig de les cames li fa creure que li estan sortint els budells però en realitat acaba de donar llum a un nen preciós de quatre quilos llargs.

Ja està!! Ja ha sortit! Valga’m Déu...

En Marcel plora de content. Tallen el cordó umbilical i li donen el nen perquè de seguida li acosti a la mare. Però ella no els fa gaire cas, encara esbufega i les contraccions no s’han aturat. La llevadora diu que li falta expulsar la placenta.

Minuts més tard la placenta cau directament a terra fent un soroll esmorteït però el dolor no s’atura.

El ginecòleg troba estrany el desesper de la dona que s’agafa a les barres de ferro de la llitera  i continua gemegant com si encara hagués de parir. Un rebombori dins el ventre la fa retorçar de mal.

Tothom s’oblida del nen i de l’alegria que fa uns instants omplia la sala. S’aboquen a calmar la partera. Alguna cosa anormal està passant i no hi troben una explicació científica.

La Sílvia brama embogida.

La llevadora es fa creus de què està veient... El metge no s’havia trobat mai en res semblant...

Entre tots dos tiben amb força alguna cosa que li surt de dins.

Llavors s’adonen esglaiats que el què tenen entre mans és el coll d’una au que treu el cap.

De dins la Sílvia en surt un ocellot moll de sang i de líquid amniòtic. La bestiassa s’espolsa les ales i amb el bec es treu les restes que té enganxades a les ales.

La cigonya emprèn el vol dins la sala de parts davant la consternació del personal mèdic i dels crits enfollits de la pobra partera.

La Sílvia s’aixeca d’un salt del llit... Suada i alarmada.

Només era un somni!

Un somni, un somni... es repeteix una vegada i una altra mentre el seu cor desbocat amenaça de sortir-li per la boca.

Una humitat li baixa per les cames mentre en Marcel se la mira endormiscat.

Acaba de trencar aigües...  

LA USURPADORA

Quan la Carmeta va anar per obrir la porta de casa, es va adonar amb sorpresa que estava oberta. Va creure que potser no havia tancat bé. Últimament tenia el cap tan despistat que se’n feia creus dels disbarats que arribava a fer. Començava a preocupar-se, s’estava fent gran, potser hauria d’anar al metge...

En empènyer la porta, va veure, esgarrifada, els calaixos del moble del rebedor tirats per terra i tot el seu contingut abocat... De l’ensurt, li van caure les bosses de la compra dels dits i les taronges van començar a rodolar pel pis.

—Mecasum!! Lladres!!!—es va posar la mà a la boca per ofegar un crit – Ohhhh... Quina ràbia!

Va avançar unes passes amb cautela passant per damunt del desgavell de bufandes, mocadors de coll, guants i paraigües que guardava en el moble del rebedor.  

Va entrar a la cuina; tots els calaixos oberts i les portes també. El menjar tirat pel marbre: els macarrons barrejats amb les llenties, l’arròs vessat, la farina escampada... Però quina mena de gent era capaç de fer una cosa així? Quina mala sombra...

De sobte va sentir un soroll i es va espantar. I si els lladres encara hi eren?... Com no se li havia ocorregut pensar abans en això?

Va agafar el primer ganivet d’un calaix que va trobar i va caminar fins al menjador.

El bufet, que ocupava tota la paret del fons, tenia totes les portes obertes, però, per sort, li havien respectat la vaixella i la cristalleria que s’havia comprat pel casament. Es va mirar amb tendresa aquelles copes i va pensar en el munt d’hores de treballar a la fàbrica que li havien costat; tot per permetre’s aquest caprici i, en canvi, no les havia fet servir mai... Un grapat d’anys tancades dins un bufet acumulant pols, una despesa era en debades però que en el seu moment li havia fet il·lusió.

Totes les cadires estaven fora del seu lloc habitual, posades al mig del pas, barrant-li el pas. Sense poder evitar-ho, es va trobar, col·locant-les al seu lloc i alçant el gerro de flors seques tombat al mig de la taula. Però, Déu del cel... quin desmanec!

Els coixins ratllats del silló també estaven tirats damunt la petita taula de centre. Què es pensaven trobar-hi entre els coixins? És ben bé, Senyor!

La televisió estava intacta, això sí. Sempre s’havia pensat que els lladres anaven de dret per aquesta mena d’articles que després es revenien, però en aquest cas no semblava pas que hi estiguessin interessats.

Va sentir un altre soroll... Es va mirar les mans i va veure que ja no duia el ganivet, l’havia deixat damunt la taula quan havia mogut les cadires. Tant li era, estava enfadada.

Quan va treure el cap al passadís, va veure els armaris esbudellats, i tot el que tenien dintre estava escampat pel corredor enllà. Els peus se li enredaven amb les tovalloles i les mantes, els abrics i les jaquetes amb olor de naftalina. Hi havia capses de sabates i tota mena de coses que ni recordava que tenia. Semblava mentida, no quedava res penjat ni cap calaix tancat.

Va arribar a la seva habitació ensopegant.

La sorpresa final va ser colossal... Una dona gran, d’una edat semblant a la seva, estava asseguda a la punta del llit, amb tot de papers a la falda.

Va tardar uns moments a reconèixer-la.

—Maria? Maria??—va dir incrèdula mentre abaixava el cap i intentava veure la cara de la dona.

Ella va alçar la cara i la va mirar els ulls. Era la Maria, sí.

Tenia la cara encesa i els ulls esverats. Uns reguerons de llàgrimes li havien deixat una marca blanca que li travessava la cara en diferents direccions. Duia els cabells blancs esbullats, desfets de la pinça que penjava al mig del seu clatell. Anava arremangada i semblava tenir calor, encara que tremolava.

Va agafar els papers que tenia la falda amb una mà fortament tancada i els va alçar davant la cara de la Carmeta.

—M’ha costat, eh?...  Però finalment les he trobades.

Llavors es va adonar que el què la Maria tenia entre dits: eren cartes... Les seves cartes!!

En un impuls incontrolat, se li va abraonar i va intentar prendre-les-hi. En l’estrebada va notar una fiblada dins seu quan va sentir el lleuger xiulet del paper estripant-se. Estaven fent malbé les cartes que ella tant apreciava...

En aquell moment va decidir atacar directament els cabells de la Maria i se li va agafar a l’esclarissada cabellera. Van caure totes dues del llit fins en un soroll sec i sord. La patacada va ser dolorosa  i van quedar-se quietes uns segons, recuperant-se.

La Carmeta es va refer de pressa i, amb una agilitat sorprenent per una dona de la seva edat, es va asseure d’un bot damunt la panxa de la Maria. La va immobilitzar i va intentar afluixar-li els dits que, com urpes, estrenyien amb força els papers.

Van forcejar una estona però algunes cartes més es van estripar i, com papallones, es van posar a voleiar pel mig de les seves cares vermelles.

La Maria es va posar a riure de manera cruel.

La Carmeta va enretirar-se i va començar a recollir, entre sanglots, tots els paperets que podia mentre les seves llàgrimes relliscaven per les galtes calentes. L’altra cridava:

—Ho sabia!!!... Ho sabia!! Sabia que tu i en Domènec us escrivíeu... Durant anys us heu estat escrivint a la meva esquena i ara que és mort, no m’he pogut estar de saber que us dèieu. He entrat quan has marxat; sé que guardes una clau a sota la torratxa de l’entrada.

Però la Carmeta ni l’escoltava, cada trosset de carta era un bocí del seu cor trencat... La mort d’en Domènec havia estat un cop dur, però això era com si morís per segona vegada. La Maria li esquinçava els únics records que tenia d’ell, les seves cartes.

En Domènec i la Carmeta es coneixien del poble de tota la vida. Havien estat uns anys festejant i s’havien promès.

Un dia va aparèixer la Maria, una forastera que venia a estiuejar, que es va encapritxar d’en Domènec. No va deixar d’assetjar-lo, d’intentar seduir-lo, fins que una nit de Festa Major, ell  havia begut una mica i, després de deixar la Carmeta a casa, la Maria va aconseguir el que volia...

Hauria estat una beneiteria si la Maria no hagués aparegut tres dies abans del casament, acompanyada del seu pare, dient que en Domènec l’havia deixat embarassada.

En un poble petit, allò va ser un gran escàndol... El safareig es va rebaixar amb el casori que es va fer un mes més tard, però amb la núvia canviada.

En Domènc li va explicar tot a la Carmeta i ella s’ho va creure, el coneixia prou bé. Ell va acceptar l’agreujant de la seva irresponsabilitat casant-se amb la Maria i pujant la seva filla.

Durant uns mesos, la Carmeta i en Domènec, evitant-se i trobant-se pel poble. Fins que ella no va suportar-ho més i un dia va marxar deixant el pis parat.

Va tornar dotze anys més tard quan va morir la seva mare. Va obrir la bústia i va trobar-hi  dotze cartes d’en Domènec, una per cada aniversari que havia passat.

No es va veure en cor de tornar a marxar.  Va quedar-se a casa per cuidar del pare, però cada vegada passava més estones sola al pis que amb tant d’amor s’havien arreglat.

I un dia va topar-se amb en Domènec pel carrer i, tot i la distància i els anys transcorreguts, a l’instant va recordar perquè li agradava i mai cap altre home li havia fet ombra. Va ser com refer un dibuix, com si totes les peces d’un puzle es posessin màgicament en ordre. Li va agrair les cartes i ell li va dir que, si li volia escriure, podia deixar-li les cartes a la bústia de la feina, només ell l’obria.

A partir d’aquell moment, la Carmeta li va començar a escriure cartes sense una freqüència acordada, simplement quan li sortia o en tenia moltes ganes; al principi, curtes i vergonyoses, però amb el temps van acabar essent llargues i íntimes.

En Domènec tenia una vida aparentment normal. Era feliç? Qui és capaç de saber si algú ho és realment o representa el paper que la societat espera que faci? Era un home reservat, discret i poc donat a fer confidències, com molta altra gent.

Només la Carmeta sabia a través de les seves cartes què sentia i què es callava. Segurament que enfrontar-se a un paper era, per en Domènec, més senzill que verbalitzar-ho.

Aquest va estar el seu secret, però els secrets arriba un dia que se saben.

I per segona vegada a la vida, la Maria li usurpava el què més estimava.

LA PROTAGONISTA

Estava cansada de ser la protagonista de la història. No era tan emocionant com li havien pintat quan li van oferir aquest lloc de feina. Feia molts dies ja de tot plegat, ni recordava quants... De fet, era una història intemporal i per tant mesurar-ho en temps era una pèrdua de... temps?

Des de petita havia desitjant amb tota l’ànima aquesta feina.

Sovint imaginava que vivia històries de conte.

Quan tenia set anys, cada matí després esmorzar, la mare la feia anar a buscar el pa abans d’anar a l’escola. En el curt trajecte de casa seva fins al forn de pa, poc menys d’un centenar de metres, acostumava a trobar-se amb un home que, dret en una cantonada, l’observava. La mirava quan passava a l’anada i li somreia d’una manera estranya i res més, però a ella la feia posar molt nerviosa. Un matí que plovia, es va posar una capel·lina vermella i va suposar que ell no hi seria. Anava tota decidida i alleujada quan ell va sortir d’un portal i se li va plantar al davant. “Bon dia, Caputxeta!” li va dir arrossegant les paraules amb una veu molt gutural. A ella, de l’ensurt, li va caure el moneder a terra. Es va ajupir a agafar-lo i fa fugir cames ajudeu-me... De tornada a casa es va mirallar en la vitrina de la porta de l’entrada i es va veure ben bé igual que la Caputxeta. Encara tremolava i tenia el cor esverat.

Els matins que van venir després, l’home tornava a ser a la cantonada habitual i va passar a  saludar-la cada dia de la mateixa manera: ”Bon dia, Caputxeta”. En el moment en que ell es posava a somriure, ella apretava a córrer sense mirar enrere. Era una mena de joc que no li feia cap mena de gràcia. Fins que un dia, va veure com es passava la llengua pels ullals mentre la mirava i això li va despertar una mena de por i fàstic alhora.

A partir de llavors va suplicar a la seva mare que no la fes més a anar a buscar el pa, que faria qualsevol altra cosa a casa per ajudar, menys això... La mare mai va saber-ne el motiu, si li hagués dit que el llop l’assetjava cada matí tampoc l’hauria cregut...   

Durant un temps molt breu va oblidar-se de viure moments de conte. Passava molt temps a casa tancada a la seva habitació com fan la majoria dels adolescents. No li venia gens de gust relacionar-se. Llegia totes les històries que li queien a les mans.

La seva imaginació la portava a veure’s  a ella mateixa com una mena de Rapunzel tancada dalt la seva torre esperant al cavaller que vindria a rescatar-la. S’havia recollit els cabells en una llarga trena i els capvespres d’estiu es passava estones asseguda al terrat de l’àtic, mirant en algú punt de l’horitzó, i somiant que algun lloc remot hi havia un noi que estava esperant el moment oportú per venir a alliberar-la del seu captiveri.

Recolzada a la barana, una tarda d’estiu es va adormir. Quan es va despertar el seu cabell s’havia desfet de la trena i s’havia cabdellat de tal manera amb els fils d’estendre que no es podia moure. Va començar a cridar fins que la mare va venir a socórrer-la. No hi va haver altra sol·lució que agafar unes tisores i tallar els nusos que se li havien fet.

Amb el cabell un pam i mig més curt, va intentar oblidar el conte de la Rapunzel durant bastant temps...

Va decidir estudiar art dramàtic i durant uns anys va poder satisfer les seves ganes de viure altres vides.

I un dia li va sortir aquesta feina... Una feina estranya que li suposava un repte fascinant: ser la protagonista d’una història.

Va veure l’anunci penjat en el suro de l’escola d’art dramàtic. Se’l va llegir unes quantes vegades per arribar a entendre què buscaven exactament. Va arrencar una pestanya, de fet la primera, amb el telèfon de l’interessat i se la va guardar.

Al vespre, amb el paperet als dits, va trucar agitada. Va pensar en la possibilitat que es tractés d’una broma o una enredada. Va respondre una veu seriosa d’home i van quedar per trobar-se a l’endemà en un bar molt conegut a prop de la rambla.

L’home devia tenir uns cinquanta anys llargs i no semblava estar de broma. Era un escriptor que estava innovant. La feina era per un mes, a jornada completa, millor dit, trenta dies seguits amb les seves trenta nits. La remuneració era considerable i, a més, les dietes estaven incloses.

Què havia de fer? No estava massa clar, ell escriuria una història i ella seria la seva inspiració. Una mena de musa?, va preguntar tota contenta... No ben bé, va tallar-la ell... D’entrada era un experiment que s’aniria elaborant sobre la marxa... S’ho havia de pensar, va dir ella... Ell no tenia pressa, tampoc hi havia més candidates...

Finalment va dir que sí. Va inventar una mentida que la seva mare es va creure. Un mes fora en una estada de pràctiques... No s’havia de pagar res, ja entrava dins la carrera. Es trucarien cada dia al vespre. I així ho feia... La mare la feia a Argentina i ella en realitat estava a Argentona, en una casa d’una urbanització dels afores.

Tan bon punt obria els ulls, veia l’escriptor observant-la darrera unes ulleres i escrivint en un petit ordinador. Ella s’estirava, ell escrivia. Ella badallava, ell escrivia. Ella tancava els ulls i el sentia teclejar amb dits incansables. S’aixecava i anava descalça fins la cuina... i ell la seguia descrivint tots els seus gestos i moviments. Estava avorrida... Portaven ja bastants dies escrivint, bé, ell escrivia, ella no feia res en especial... 

Havien baixat al poble algunes vegades, a comprar menjar i... res més.

Ella li va proposar una mica d’acció, el llibre estava quedant molt tediós i ensopit.

I si ella s’enamorava d’algú? Un idil·li boig i apassionat d’aquells que et trastoquen la vida i et sacsegen l’ànima?... Ell va dir que d’acord. De qui?... S’hauria de buscar un candidat. Van recórrer amunt i avall Argentona, buscant algun xicot que li fes”til·lin”, però no era senzill...

Hi havia un noi guapot en una cafeteria. Va, aquest mateix...  Ella va anar-hi esmorzar uns quants dies seguits i se’l va guanyar ràpidament, però va resultar ser gay... Idea descartada.

I si mataven a algú? Així, pim pam, sense cap motiu especial. Resultaria ser el crim perfecte, el que porten intentant tants escriptors... A qui podien matar?... Van estar pensant-hi tot un matí... A la casa del costat hi vivia una iaia menuda de mirada entranyable envoltada de gats. No costaria gens donar-li una empenteta quan sortia a agafar l’aigua del pou que tenia al pati per regar les plantes. L’àvia ja els saludava habitualment i seria fàcil que a ella li fes confiança.

Va aconseguir amb desimboltura que la deixés a entrar al pati quan regava, mentre l’escriptor escrivia vigilant des del jardí del costat. Anotava tot el que elles feien i deien. Però quan va ser el moment d’empènyer-la... no s’hi va veure en cor. Li va saber greu. Era tan bona i poca cosa aquella doneta... Tampoc va servir aquesta proposta.

Havia de ser una idea original, una que mai se li hagués ocorregut a cap escriptor...

I si?...

Llavors ella va aixecar els ulls i et va veure a tu. Te la miraves amb interès, expectant... Per un moment es va aturar l’acció i es va fer un silenci etern.

Tu vas esternudar... i ella et va dir:  “Salut!!”, però ni la vas sentir.

Maleïda al·lèrgia primaveral!—vas murmurar.

Et va veure uns ulls plorosos i vermells i un nas humit amb una gota oscil·lant. Estaves com una sopa... Et vas sonar amb un mocador de paper i vas tancar el llibre.

I ella va anar a dormir amb una nova idea que li rondava pel cap.

Vas tardar tres dies a tornar a obrir el llibre. Ella mentrestant havia preparat una aventura deliciosa per encandilar-te, però tu, estirat al llit i amb febre, vas aguantar poc més de mitja pàgina i et vas adormir. El llibre va quedar obert damunt del teu pit.

Et va mirar hores i hores. Navegava dins el llibre en l’onatge de la teva respiració: ara amunt... ara avall... Absorta en el teu rostre, va recórrer, una vegada i una altra, cada contorn, cada solc, cada arruga... fins que es va aprendre de memòria la teva geografia.

Es va perdre en el bosc del teu cabell i va descobrir-te una ferida antiga al costat esquerra, just en el naixement del serrell.

Va creure que els caragols de les teves orelles eren d’una simetria exquisida i per un moment va imaginar-se que eren la porta d’entrada al teu cervell. En què estaries somiant? I, sorprenentment, llavors vas somriure adormit.

Ella anhelava que obrissis els ulls, aquells ulls d’un blau intens com el cel d’un dia brillant d’estiu, però no podies... La febre et consumia i tot tu cremaves.

Va posar-se de puntetes i va mirar de resseguir tota l’envergadura del teu llarg cos.

Es va fer de nit i va esperar asseguda al llom del llibre, mirant bocabadada el poc que veia de tu, fins que finalment també es va adormir.

En una petita convulsió teva, el llibre va caure al terra fent un soroll sec. I es va tancar...

L’endemà et vas despertar millor i et vas vestir. Amb un cop de peu, sense voler, vas empènyer el llibre sota el llit. Te’n vas anar a treballar...

Ara ella espera impacient: la protagonista enamorada del seu lector. 

Una història d’amor mai contemplada que no se sap com pot acabar...

L’escriptor està satisfet.