Estava cansada de ser la
protagonista de la història. No era tan emocionant com li havien pintat quan li
van oferir aquest lloc de feina. Feia molts dies ja de tot plegat, ni recordava
quants... De fet, era una història intemporal i per tant mesurar-ho en temps
era una pèrdua de... temps?
Des de petita havia desitjant amb
tota l’ànima aquesta feina.
Sovint imaginava que vivia
històries de conte.
Quan tenia set anys, cada matí
després esmorzar, la mare la feia anar a buscar el pa abans d’anar a l’escola.
En el curt trajecte de casa seva fins al forn de pa, poc menys d’un centenar de
metres, acostumava a trobar-se amb un home que, dret en una cantonada,
l’observava. La mirava quan passava a l’anada i li somreia d’una manera
estranya i res més, però a ella la feia posar molt nerviosa. Un matí que
plovia, es va posar una capel·lina vermella i va suposar que ell no hi seria.
Anava tota decidida i alleujada quan ell va sortir d’un portal i se li va
plantar al davant. “Bon dia, Caputxeta!” li va dir arrossegant les paraules amb
una veu molt gutural. A ella, de l’ensurt, li va caure el moneder a terra. Es
va ajupir a agafar-lo i fa fugir cames ajudeu-me... De tornada a casa es va
mirallar en la vitrina de la porta de l’entrada i es va veure ben bé igual que
la Caputxeta. Encara tremolava i tenia el cor esverat.
Els matins que van venir després,
l’home tornava a ser a la cantonada habitual i va passar a saludar-la cada dia de la mateixa manera: ”Bon
dia, Caputxeta”. En el moment en que ell es posava a somriure, ella apretava a
córrer sense mirar enrere. Era una mena de joc que no li feia cap mena de
gràcia. Fins que un dia, va veure com es passava la llengua pels ullals mentre
la mirava i això li va despertar una mena de por i fàstic alhora.
A partir de llavors va suplicar a
la seva mare que no la fes més a anar a buscar el pa, que faria qualsevol altra
cosa a casa per ajudar, menys això... La mare mai va saber-ne el motiu, si li
hagués dit que el llop l’assetjava cada matí tampoc l’hauria cregut...
Durant un temps molt breu va
oblidar-se de viure moments de conte. Passava molt temps a casa tancada a la
seva habitació com fan la majoria dels adolescents. No li venia gens de gust
relacionar-se. Llegia totes les històries que li queien a les mans.
La seva imaginació la portava a
veure’s a ella mateixa com una mena de
Rapunzel tancada dalt la seva torre esperant al cavaller que vindria a
rescatar-la. S’havia recollit els cabells en una llarga trena i els capvespres d’estiu
es passava estones asseguda al terrat de l’àtic, mirant en algú punt de
l’horitzó, i somiant que algun lloc remot hi havia un noi que estava esperant
el moment oportú per venir a alliberar-la del seu captiveri.
Recolzada a la barana, una tarda
d’estiu es va adormir. Quan es va despertar el seu cabell s’havia desfet de la
trena i s’havia cabdellat de tal manera amb els fils d’estendre que no es podia
moure. Va començar a cridar fins que la mare va venir a socórrer-la. No hi va
haver altra sol·lució que agafar unes tisores i tallar els nusos que se li havien
fet.
Amb el cabell un pam i mig més
curt, va intentar oblidar el conte de la Rapunzel durant bastant temps...
Va decidir estudiar art dramàtic
i durant uns anys va poder satisfer les seves ganes de viure altres vides.
I un dia li va sortir aquesta
feina... Una feina estranya que li suposava un repte fascinant: ser la
protagonista d’una història.
Va veure l’anunci penjat en el
suro de l’escola d’art dramàtic. Se’l va llegir unes quantes vegades per arribar
a entendre què buscaven exactament. Va arrencar una pestanya, de fet la primera,
amb el telèfon de l’interessat i se la va guardar.
Al vespre, amb el paperet als
dits, va trucar agitada. Va pensar en la possibilitat que es tractés d’una
broma o una enredada. Va respondre una veu seriosa d’home i van quedar per
trobar-se a l’endemà en un bar molt conegut a prop de la rambla.
L’home devia tenir uns cinquanta
anys llargs i no semblava estar de broma. Era un escriptor que estava innovant.
La feina era per un mes, a jornada completa, millor dit, trenta dies seguits
amb les seves trenta nits. La remuneració era considerable i, a més, les dietes
estaven incloses.
Què havia de fer? No estava massa
clar, ell escriuria una història i ella seria la seva inspiració. Una mena de
musa?, va preguntar tota contenta... No ben bé, va tallar-la ell... D’entrada
era un experiment que s’aniria elaborant sobre la marxa... S’ho havia de
pensar, va dir ella... Ell no tenia pressa, tampoc hi havia més candidates...
Finalment va dir que sí. Va
inventar una mentida que la seva mare es va creure. Un mes fora en una estada
de pràctiques... No s’havia de pagar res, ja entrava dins la carrera. Es
trucarien cada dia al vespre. I així ho feia... La mare la feia a Argentina i
ella en realitat estava a Argentona, en una casa d’una urbanització dels
afores.
Tan bon punt obria els ulls, veia
l’escriptor observant-la darrera unes ulleres i escrivint en un petit
ordinador. Ella s’estirava, ell escrivia. Ella badallava, ell escrivia. Ella
tancava els ulls i el sentia teclejar amb dits incansables. S’aixecava i anava
descalça fins la cuina... i ell la seguia descrivint tots els seus gestos i
moviments. Estava avorrida... Portaven ja bastants dies escrivint, bé, ell
escrivia, ella no feia res en especial...
Havien baixat al poble algunes
vegades, a comprar menjar i... res més.
Ella li va proposar una mica
d’acció, el llibre estava quedant molt tediós i ensopit.
I si ella s’enamorava d’algú? Un
idil·li boig i apassionat d’aquells que et trastoquen la vida i et sacsegen
l’ànima?... Ell va dir que d’acord. De qui?... S’hauria de buscar un candidat.
Van recórrer amunt i avall Argentona, buscant algun xicot que li fes”til·lin”,
però no era senzill...
Hi havia un noi guapot en una
cafeteria. Va, aquest mateix... Ella va
anar-hi esmorzar uns quants dies seguits i se’l va guanyar ràpidament, però va
resultar ser gay... Idea descartada.
I si mataven a algú? Així, pim
pam, sense cap motiu especial. Resultaria ser el crim perfecte, el que porten
intentant tants escriptors... A qui podien matar?... Van estar pensant-hi tot
un matí... A la casa del costat hi vivia una iaia menuda de mirada entranyable envoltada
de gats. No costaria gens donar-li una empenteta quan sortia a agafar l’aigua
del pou que tenia al pati per regar les plantes. L’àvia ja els saludava
habitualment i seria fàcil que a ella li fes confiança.
Va aconseguir amb desimboltura
que la deixés a entrar al pati quan regava, mentre l’escriptor escrivia vigilant
des del jardí del costat. Anotava tot el que elles feien i deien. Però quan va
ser el moment d’empènyer-la... no s’hi va veure en cor. Li va saber greu. Era
tan bona i poca cosa aquella doneta... Tampoc va servir aquesta proposta.
Havia de ser una idea original,
una que mai se li hagués ocorregut a cap escriptor...
I si?...
Llavors ella va aixecar els ulls
i et va veure a tu. Te la miraves amb interès, expectant... Per un moment es va
aturar l’acció i es va fer un silenci etern.
Tu vas esternudar... i ella et va
dir: “Salut!!”, però ni la vas sentir.
Maleïda al·lèrgia primaveral!—vas
murmurar.
Et va veure uns ulls plorosos i
vermells i un nas humit amb una gota oscil·lant. Estaves com una sopa... Et vas
sonar amb un mocador de paper i vas tancar el llibre.
I ella va anar a dormir amb una nova
idea que li rondava pel cap.
Vas tardar tres dies a tornar a
obrir el llibre. Ella mentrestant havia preparat una aventura deliciosa per
encandilar-te, però tu, estirat al llit i amb febre, vas aguantar poc més de
mitja pàgina i et vas adormir. El llibre va quedar obert damunt del teu pit.
Et va mirar hores i hores.
Navegava dins el llibre en l’onatge de la teva respiració: ara amunt... ara
avall... Absorta en el teu rostre, va recórrer, una vegada i una altra, cada
contorn, cada solc, cada arruga... fins que es va aprendre de memòria la teva
geografia.
Es va perdre en el bosc del teu
cabell i va descobrir-te una ferida antiga al costat esquerra, just en el
naixement del serrell.
Va creure que els caragols de les
teves orelles eren d’una simetria exquisida i per un moment va imaginar-se que
eren la porta d’entrada al teu cervell. En què estaries somiant? I,
sorprenentment, llavors vas somriure adormit.
Ella anhelava que obrissis els
ulls, aquells ulls d’un blau intens com el cel d’un dia brillant d’estiu, però
no podies... La febre et consumia i tot tu cremaves.
Va posar-se de puntetes i va mirar
de resseguir tota l’envergadura del teu llarg cos.
Es va fer de nit i va esperar asseguda
al llom del llibre, mirant bocabadada el poc que veia de tu, fins que finalment
també es va adormir.
En una petita convulsió teva, el
llibre va caure al terra fent un soroll sec. I es va tancar...
L’endemà et vas despertar millor
i et vas vestir. Amb un cop de peu, sense voler, vas empènyer el llibre sota el
llit. Te’n vas anar a treballar...
Ara ella espera impacient: la
protagonista enamorada del seu lector.
Una història d’amor mai contemplada que
no se sap com pot acabar...
L’escriptor està satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada