dimarts, 27 d’agost del 2019

MICROCONTE D'ESTIU: LA LLUNA


Estem ajaguts en una hamaca a la terrassa, el meu fill de 5 anys i jo, contemplant a les fosques l’eclipsi de lluna. De sobte, el nen em demana:
—Mare, la lluna és la que fa de les marees, oi? Com ho fa?
I, ho sento, però no me’n puc estar:
—Amb un comandament a distància. Des d’allà dalt, clica i la marea puja, torna a clicar i la marea baixa. La lluna és molt..., com en diríem sense repetir la mateixa paraula? Inestable. És tremendament rampelluda; tant la veiem esplèndida i riallera com, de cop, desapareix una setmana sencera. A més, té una cara oculta que ningú coneix i això la fa encara més enigmàtica. Surt de nit però hi ha dies que es despista i el sol l’ha de despertar perquè s’ha oblidat de marxar. Està a la ll..., amb ella mateixa. Amb l’única cosa que és constant és amb els seus canvis d’humor, cada vint-i-vuit dies es repeteix. Ara, és complicada, complicada.
—Oh, mare! Saps tantes coses! Quan sigui gran vull ser astrònoma com tu.—em diu amb adoració.
—No, fill. Jo soc gastrònoma. L’única cosa astronòmica que hi ha aquí és el nostre amor.
Li estampo un petó al front i ens arrambem una mica més.

dissabte, 10 d’agost del 2019

PAÍS DE FOIX: 2n PREMI GUILLEM DE BELIBASTA 08/08/2019


Sota la llum de la lluna plena, la Dolça està donant a mamar a la seva filla, asseguda en un banc de pedra al castell de Montsegur. Per la comissura dels llavis de la Magalí regalimen unes gotes de llet que ella les hi frega amb el dit. Se la mira amb els ulls plens de tendresa. És tan bonica, tan meravellosament perfecte, que amb aquesta càlida llum sembla un àngel. Tenir una filla ha estat la sensació més colpidora de la seva vida; veure-la créixer seria un plaer que ara mateix no es pot atrevir a desitjar. Sap que aquesta nit s’hauran de separar per sempre i intenta gaudir d’aquestes darreres estones de la seva companyia.
Demà s’acaba aquesta treva que els hi han atorgat. Les pròximes hores estaran plenes d’esdeveniments que seran definitius. Mentre alimenta a la nena, mira des de la seva atalaia els boscos que s’insinuen lluny enllà i el seu pensament vola cap a temps enrere:

“Recorda un dia de principis de tardor de fa molts anys. Ella tenia uns sis anys i ajudava a la Guisla, la seva mare, a collir uns bolets en forma d’orelles que s’adherien a les roques de les zones vagues i humides del bosc. Eren molt rars i els collien amb molta cura perquè assecats adquirien un gran valor. Els utilitzaven dissolts en un beuratge que apaivagava els dolors irreversibles dels moribunds i els menava cap a un son profund abans d’abraçar la vida eterna.
S’havien allunyat bastant de la cabana on vivien i l’indret era desconegut per a la Dolça. Tafanejant, va oblidar-se de la seva feina tan bon punt va descobrir una cavitat enorme en la paret de la muntanya. Va escoltar i, en la quietud, va sentir una mena de somicó que provenia de l’interior. Va girar-se a mirar la Guisla, que concentrada en la seva tasca, no li prestava gens d’atenció. Sense pensar-s’ho dues vegades, decidida, hi va entrar. Després d’unes passes no va ser capaç de veure res, però el somicó se sentia molt més fort. Empesa per la seva curiositat insaciable, amb una mà recolzada a la paret, va continuar endinsant-se. Una olor forta a excrements, a restes de vegetals i a animals en descomposició li va fer pensar que estava entrant en el cau d’alguna bèstia del bosc. Va continuar, cautelosa, uns passos més enllà, fins que va veure uns ulls van brillar en la foscor. La Dolça es va quedar ben quieta, esperant. 

(i ho deixem aquí...Això és només un tastet. Trobareu el conte sencer publicat en El cant de sirenes i altres narracions d'Edicions Salòria)

dissabte, 3 d’agost del 2019

MICROCONTES D'ESTIU: CANVI (microconte publicat aquesta setmana al blog de LA BONA CONFITURA)


Arriba tard. S’ha perdut per aquestes carreteres comarcals un munt de vegades abans d’ensopegar amb el càmping. Tampoc costaria tant tenir-ho tot més ben indicat. Tenim el món rural sobrevalorat.
Pel camí s’ha creuat amb una rua de cotxes de pares i mares que ja han recollit els nanos. Encara en queden uns quants ajaguts a sota dels arbres, els monitors estan a peu dret. S’hi acosta i diu que ve a recollir en Marc Co..., però encara no acabat de dir el cognom que el monitor ja crida: “Marc! El teu pare!”
Un nano, alt com un sant pau, es posa dret, agafa una motxilla i fa adeu als altres. Ostres! Sí que ha crescut durant aquests quinze dies. El nano li passa pel costat i li diu: “Hola, pare!” I entra al cotxe sense fer-li ni un petó ni cap altre gest de confiança.
Ell ha quedat parat. Ja era tan alt? I el Marc feia aquesta veu? La veritat és que, ara mateix, recorda una veu estrident que es ficava al cervell que no s’assembla en res a aquesta veu fonda i gutural. És el Marc, oi? El seu Marc? No les té totes.
Es mira els que encara jauen per terra i tots els veu iguals.
En fi. Farà via cap a casa i la dona ja li dirà si ha portat el fill correcte o no.