Sota la llum de la
lluna plena, la Dolça està donant a mamar a la seva filla, asseguda en un banc
de pedra al castell de Montsegur. Per la comissura dels llavis de la Magalí
regalimen unes gotes de llet que ella les hi frega amb el dit. Se la mira amb
els ulls plens de tendresa. És tan bonica, tan meravellosament perfecte, que amb
aquesta càlida llum sembla un àngel. Tenir una filla ha estat la sensació més
colpidora de la seva vida; veure-la créixer seria un plaer que ara mateix no es
pot atrevir a desitjar. Sap que aquesta nit s’hauran de separar per sempre i
intenta gaudir d’aquestes darreres estones de la seva companyia.
Demà s’acaba aquesta
treva que els hi han atorgat. Les pròximes hores estaran plenes d’esdeveniments
que seran definitius. Mentre alimenta a la nena, mira des de la seva atalaia
els boscos que s’insinuen lluny enllà i el seu pensament vola cap a temps
enrere:
“Recorda un dia de
principis de tardor de fa molts anys. Ella tenia uns sis anys i ajudava a la
Guisla, la seva mare, a collir uns bolets en forma d’orelles que s’adherien a
les roques de les zones vagues i humides del bosc. Eren molt rars i els collien
amb molta cura perquè assecats adquirien un gran valor. Els utilitzaven
dissolts en un beuratge que apaivagava els dolors irreversibles dels moribunds
i els menava cap a un son profund abans d’abraçar la vida eterna.
S’havien allunyat
bastant de la cabana on vivien i l’indret era desconegut per a la Dolça.
Tafanejant, va oblidar-se de la seva feina tan bon punt va descobrir una
cavitat enorme en la paret de la muntanya. Va escoltar i, en la quietud, va
sentir una mena de somicó que provenia de l’interior. Va girar-se a mirar la
Guisla, que concentrada en la seva tasca, no li prestava gens d’atenció. Sense
pensar-s’ho dues vegades, decidida, hi va entrar. Després d’unes passes no va
ser capaç de veure res, però el somicó se sentia molt més fort. Empesa per la
seva curiositat insaciable, amb una mà recolzada a la paret, va continuar
endinsant-se. Una olor forta a excrements, a restes de vegetals i a animals en descomposició
li va fer pensar que estava entrant en el cau d’alguna bèstia del bosc. Va
continuar, cautelosa, uns passos més enllà, fins que va veure uns ulls van
brillar en la foscor. La Dolça es va quedar ben quieta, esperant.
(i ho deixem aquí...Això és només un tastet. Trobareu el conte sencer publicat en El cant de sirenes i altres narracions d'Edicions Salòria)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada