Estem ajaguts en
una hamaca a la terrassa, el meu fill de 5 anys i jo, contemplant a les fosques
l’eclipsi de lluna. De sobte, el nen em demana:
—Mare, la lluna és
la que fa de les marees, oi? Com ho fa?
I, ho sento, però
no me’n puc estar:
—Amb un comandament
a distància. Des d’allà dalt, clica i la marea puja, torna a clicar i la marea
baixa. La lluna és molt..., com en diríem sense repetir la mateixa paraula? Inestable.
És tremendament rampelluda; tant la veiem esplèndida i riallera com, de cop,
desapareix una setmana sencera. A més, té una cara oculta que ningú coneix i
això la fa encara més enigmàtica. Surt de nit però hi ha dies que es despista i
el sol l’ha de despertar perquè s’ha oblidat de marxar. Està a la ll..., amb
ella mateixa. Amb l’única cosa que és constant és amb els seus canvis d’humor,
cada vint-i-vuit dies es repeteix. Ara, és complicada, complicada.
—Oh, mare! Saps
tantes coses! Quan sigui gran vull ser astrònoma com tu.—em diu amb adoració.
—No, fill. Jo soc gastrònoma.
L’única cosa astronòmica que hi ha aquí és el nostre amor.
Li estampo un petó
al front i ens arrambem una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada