Arriba tard. S’ha
perdut per aquestes carreteres comarcals un munt de vegades abans d’ensopegar
amb el càmping. Tampoc costaria tant tenir-ho tot més ben indicat. Tenim el món
rural sobrevalorat.
Pel camí s’ha
creuat amb una rua de cotxes de pares i mares que ja han recollit els nanos.
Encara en queden uns quants ajaguts a sota dels arbres, els monitors estan a
peu dret. S’hi acosta i diu que ve a recollir en Marc Co..., però encara no
acabat de dir el cognom que el monitor ja crida: “Marc! El teu pare!”
Un nano, alt com un
sant pau, es posa dret, agafa una motxilla i fa adeu als altres. Ostres! Sí que
ha crescut durant aquests quinze dies. El nano li passa pel costat i li diu: “Hola,
pare!” I entra al cotxe sense fer-li ni un petó ni cap altre gest de confiança.
Ell ha quedat
parat. Ja era tan alt? I el Marc feia aquesta veu? La veritat és que, ara
mateix, recorda una veu estrident que es ficava al cervell que no s’assembla en
res a aquesta veu fonda i gutural. És el Marc, oi? El seu Marc? No les té
totes.
Es mira els que
encara jauen per terra i tots els veu iguals.
En fi. Farà via cap
a casa i la dona ja li dirà si ha portat el fill correcte o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada