dilluns, 30 de maig del 2016

LA PROTAGONISTA

Estava cansada de ser la protagonista de la història. No era tan emocionant com li havien pintat quan li van oferir aquest lloc de feina. Feia molts dies ja de tot plegat, ni recordava quants... De fet, era una història intemporal i per tant mesurar-ho en temps era una pèrdua de... temps?

Des de petita havia desitjant amb tota l’ànima aquesta feina.

Sovint imaginava que vivia històries de conte.
Quan tenia set anys, cada matí després esmorzar, la mare la feia anar a buscar el pa abans d’anar a l’escola. En el curt trajecte de casa seva fins al forn de pa, poc menys d’un centenar de metres, acostumava a trobar-se amb un home que, dret en una cantonada, l’observava. La mirava quan passava a l’anada i li somreia d’una manera estranya i res més, però a ella la feia posar molt nerviosa. Un matí que plovia, es va posar una capel·lina vermella i va suposar que ell no hi seria. Anava tota decidida i alleujada quan ell va sortir d’un portal i se li va plantar al davant. “Bon dia, Caputxeta!” li va dir arrossegant les paraules amb una veu molt gutural. A ella, de l’ensurt, li va caure el moneder a terra. Es va ajupir a agafar-lo i fa fugir cames ajudeu-me... De tornada a casa es va mirallar en la vitrina de la porta de l’entrada i es va veure ben bé igual que la Caputxeta. Encara tremolava i tenia el cor esverat.
Els matins que van venir després, l’home tornava a ser a la cantonada habitual i va passar a  saludar-la cada dia de la mateixa manera: ”Bon dia, Caputxeta”. En el moment en que ell es posava a somriure, ella apretava a córrer sense mirar enrere. Era una mena de joc que no li feia cap mena de gràcia. Fins que un dia, va veure com es passava la llengua pels ullals mentre la mirava i això li va despertar una mena de por i fàstic alhora.
A partir de llavors va suplicar a la seva mare que no la fes més a anar a buscar el pa, que faria qualsevol altra cosa a casa per ajudar, menys això... La mare mai va saber-ne el motiu, si li hagués dit que el llop l’assetjava cada matí tampoc l’hauria cregut...   

Durant un temps molt breu va oblidar-se de viure moments de conte. Passava molt temps a casa tancada a la seva habitació com fan la majoria dels adolescents. No li venia gens de gust relacionar-se. Llegia totes les històries que li queien a les mans.

La seva imaginació la portava a veure’s  a ella mateixa com una mena de Rapunzel tancada dalt la seva torre esperant al cavaller que vindria a rescatar-la. S’havia recollit els cabells en una llarga trena i els capvespres d’estiu es passava estones asseguda al terrat de l’àtic, mirant en algú punt de l’horitzó, i somiant que algun lloc remot hi havia un noi que estava esperant el moment oportú per venir a alliberar-la del seu captiveri.
Recolzada a la barana, una tarda d’estiu es va adormir. Quan es va despertar el seu cabell s’havia desfet de la trena i s’havia cabdellat de tal manera amb els fils d’estendre que no es podia moure. Va començar a cridar fins que la mare va venir a socórrer-la. No hi va haver altra sol·lució que agafar unes tisores i tallar els nusos que se li havien fet.
Amb el cabell un pam i mig més curt, va intentar oblidar el conte de la Rapunzel durant bastant temps...

Va decidir estudiar art dramàtic i durant uns anys va poder satisfer les seves ganes de viure altres vides.

I un dia li va sortir aquesta feina... Una feina estranya que li suposava un repte fascinant: ser la protagonista d’una història.

Va veure l’anunci penjat en el suro de l’escola d’art dramàtic. Se’l va llegir unes quantes vegades per arribar a entendre què buscaven exactament. Va arrencar una pestanya, de fet la primera, amb el telèfon de l’interessat i se la va guardar.
Al vespre, amb el paperet als dits, va trucar agitada. Va pensar en la possibilitat que es tractés d’una broma o una enredada. Va respondre una veu seriosa d’home i van quedar per trobar-se a l’endemà en un bar molt conegut a prop de la rambla.
L’home devia tenir uns cinquanta anys llargs i no semblava estar de broma. Era un escriptor que estava innovant. La feina era per un mes, a jornada completa, millor dit, trenta dies seguits amb les seves trenta nits. La remuneració era considerable i, a més, les dietes estaven incloses.
Què havia de fer? No estava massa clar, ell escriuria una història i ella seria la seva inspiració. Una mena de musa?, va preguntar tota contenta... No ben bé, va tallar-la ell... D’entrada era un experiment que s’aniria elaborant sobre la marxa... S’ho havia de pensar, va dir ella... Ell no tenia pressa, tampoc hi havia més candidates...

Finalment va dir que sí. Va inventar una mentida que la seva mare es va creure. Un mes fora en una estada de pràctiques... No s’havia de pagar res, ja entrava dins la carrera. Es trucarien cada dia al vespre. I així ho feia... La mare la feia a Argentina i ella en realitat estava a Argentona, en una casa d’una urbanització dels afores.

Tan bon punt obria els ulls, veia l’escriptor observant-la darrera unes ulleres i escrivint en un petit ordinador. Ella s’estirava, ell escrivia. Ella badallava, ell escrivia. Ella tancava els ulls i el sentia teclejar amb dits incansables. S’aixecava i anava descalça fins la cuina... i ell la seguia descrivint tots els seus gestos i moviments. Estava avorrida... Portaven ja bastants dies escrivint, bé, ell escrivia, ella no feia res en especial... 
Havien baixat al poble algunes vegades, a comprar menjar i... res més.

Ella li va proposar una mica d’acció, el llibre estava quedant molt tediós i ensopit.
I si ella s’enamorava d’algú? Un idil·li boig i apassionat d’aquells que et trastoquen la vida i et sacsegen l’ànima?... Ell va dir que d’acord. De qui?... S’hauria de buscar un candidat. Van recórrer amunt i avall Argentona, buscant algun xicot que li fes”til·lin”, però no era senzill...
Hi havia un noi guapot en una cafeteria. Va, aquest mateix...  Ella va anar-hi esmorzar uns quants dies seguits i se’l va guanyar ràpidament, però va resultar ser gay... Idea descartada.

I si mataven a algú? Així, pim pam, sense cap motiu especial. Resultaria ser el crim perfecte, el que porten intentant tants escriptors... A qui podien matar?... Van estar pensant-hi tot un matí... A la casa del costat hi vivia una iaia menuda de mirada entranyable envoltada de gats. No costaria gens donar-li una empenteta quan sortia a agafar l’aigua del pou que tenia al pati per regar les plantes. L’àvia ja els saludava habitualment i seria fàcil que a ella li fes confiança.
Va aconseguir amb desimboltura que la deixés a entrar al pati quan regava, mentre l’escriptor escrivia vigilant des del jardí del costat. Anotava tot el que elles feien i deien. Però quan va ser el moment d’empènyer-la... no s’hi va veure en cor. Li va saber greu. Era tan bona i poca cosa aquella doneta... Tampoc va servir aquesta proposta.

Havia de ser una idea original, una que mai se li hagués ocorregut a cap escriptor...

I si?...
Llavors ella va aixecar els ulls i et va veure a tu. Te la miraves amb interès, expectant... Per un moment es va aturar l’acció i es va fer un silenci etern.
Tu vas esternudar... i ella et va dir:  “Salut!!”, però ni la vas sentir.
Maleïda al·lèrgia primaveral!—vas murmurar.
Et va veure uns ulls plorosos i vermells i un nas humit amb una gota oscil·lant. Estaves com una sopa... Et vas sonar amb un mocador de paper i vas tancar el llibre.
I ella va anar a dormir amb una nova idea que li rondava pel cap.

Vas tardar tres dies a tornar a obrir el llibre. Ella mentrestant havia preparat una aventura deliciosa per encandilar-te, però tu, estirat al llit i amb febre, vas aguantar poc més de mitja pàgina i et vas adormir. El llibre va quedar obert damunt del teu pit.
Et va mirar hores i hores. Navegava dins el llibre en l’onatge de la teva respiració: ara amunt... ara avall... Absorta en el teu rostre, va recórrer, una vegada i una altra, cada contorn, cada solc, cada arruga... fins que es va aprendre de memòria la teva geografia.
Es va perdre en el bosc del teu cabell i va descobrir-te una ferida antiga al costat esquerra, just en el naixement del serrell.
Va creure que els caragols de les teves orelles eren d’una simetria exquisida i per un moment va imaginar-se que eren la porta d’entrada al teu cervell. En què estaries somiant? I, sorprenentment, llavors vas somriure adormit.
Ella anhelava que obrissis els ulls, aquells ulls d’un blau intens com el cel d’un dia brillant d’estiu, però no podies... La febre et consumia i tot tu cremaves.
Va posar-se de puntetes i va mirar de resseguir tota l’envergadura del teu llarg cos.
Es va fer de nit i va esperar asseguda al llom del llibre, mirant bocabadada el poc que veia de tu, fins que finalment també es va adormir.
En una petita convulsió teva, el llibre va caure al terra fent un soroll sec. I es va tancar...

L’endemà et vas despertar millor i et vas vestir. Amb un cop de peu, sense voler, vas empènyer el llibre sota el llit. Te’n vas anar a treballar...

Ara ella espera impacient: la protagonista enamorada del seu lector. 
Una història d’amor mai contemplada que no se sap com pot acabar...

L’escriptor està satisfet.