BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

diumenge, 30 de juny de 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES: nº 4

L'ANTON I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 4:

L’Anton és cardenal des de que el Papa li va concedir aquesta gràcia. Està content de la trajectòria on l’ha portat la seva vida, es considera afortunat. S’ha dedicat  a Déu, a servir als demés, oblidant-se moltes vegades d’ell mateix, refugiant-se en l’oració, creient-se poc important davant els problemes realment importants dels altres, essent només un instrument guiat per les mans de Déu...

Quan un accident desgraciat li va prendre la germana, va guanyar una filla. La tristesa va ser compensada en fer-se càrrec d’una nena meravellosa que li ha permès fer de pare. L’ha vista créixer a l’orfenat del costat de la seva residència, molt a prop seu, visitant-la cada dia. Una nena desperta i llesta, amb un olfacte tan fi  capaç de captar un món d’olors i donar-li a cada olor un sentiment... Una criatura extremadament sentimental i sensible. La seva neboda, l’Helena, ha estat el seu veritable tresor.

Ell mateix, fa dos anys li paga els estudis a Girona. No vol que es precipiti en les decisions, vol que conegui món. Però l’Helena li va enviar una carta que el va desconcertar: s’ha enamorat... Internament, i mai li dirà, li sap greu... Li sap greu que l’amor carnal li sigui més tentador que el celestial, però ella, pobreta, li demana consell... No la vol pressionar en cap sentit. Només la vol veure feliç, vestida de monja o no.

De fet, ell si que necessitaria un consell en aquest moment... Des de fa un temps està trasbalsat, no dorm, no menja,... Està neguitós i mai havia estat tan capficat com ara. No ho vol admetre... Li costa creure que a ell també li ha arribat... l’amor?. Un amor diferent del de Déu, un amor humà , que a la seva edat sembla impossible, ridícul...potser. Tants anys descartant  aquest sentiment i ara se li presenta, sense avisar,a aquestes alçades de la vida quan ja no hi ha volta enrere, quan el camí ja està fet,... Un altre cardenal n’és el culpable.

Des d’ahir, reunits en conclave pel l’elecció del nou papa, ha pogut tornar a veure’l emocionat. Però avui, dins la Capella Sixtina, el seu món se li ha capgirat... i ha hagut de sortir. Ara plora i resa en un murmuri desesperat.

S’arma de coratge i humilment li dirà el què sent en una carta. S’asseu posant-se la sotana bé i davant d’un paper en blanc , obre el seu cor :


"Roma, Ciutat del Vaticà, març del 2013.

Car amic meu:
                           Estaré eternament agraït al Papa Benet XVI que hagi decidit renunciar al càrrec perquè així tenim l’oportunitat de retrobar-nos en aquest conclave. Anhelava tant aquest moment...T’he enyorat tant... He pregat per tu cada nit.

                           Recordo amb tot detall la nostra última trobada i el què ens vam dir. Feia temps que creixia dins meu un sentiment cap a tu que m’aclaparava. No gosava dir-t’ho i quan a la fi em vaig atrevir,... ens vam sorprendre l’un a l’altre sentint el mateix. Jo em  negava a creure que fos correcte, tot i que sé que en el nostre ambient n’hi d’altres que ho pateixen furtivament... Ara m’adono que no sóc qui per jutjar ningú, ja que tinc el cap perdut per un company... Com hem pogut arribar a aquí?... És amor de debò això nostre, oi?

                           ”El qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell”... No pot ser dolent si a mi em fa feliç... Però la força de l’Esperit Sant m’ha abandonat i m’he donat per vençut: t’estimo... Crec que tu també m’estimes, m’ho vas dir aquell capvespre a la teva cambra. Espero que no hagis canviat de parer, però et veig tan ferm i segur... No entenc com ho portes tan bé, com dissimules tan elegantment davant dels altres cardenals....Jo no sóc tan fort com tu, em desfaig davant la teva mirada i tinc por que se’m noti.

                             Ahir quan et vaig veure entrar amb la cúria, em vaig sentir orgullós de ser jo el teu escollit. Quan les nostres mirades es van trobar em vaig atabalar tant que em va costar molt seguir el protocol. Esperava poder trobar un moment per acostar-nos i donar-nos una fingida i cordial abraçada, però no va ser possible.

                            Avui, saber-te tan a prop meu i no poder tocar-te se m'ha fet un suplici. Asseguts dins la Capella Sixtina i en mig del murmuri de veus, he alçat els ulls i he contemplat una vegada més meravellat les pintures de MIchelangelo. La meva vista resseguint el sostre tan ricament pintat i s’ha aturat en una pintura: La Creació... Veient els dits de l’home intentant tocar els de Déu i m’he adonat que ... Som tu i jo!!... Tu ets Déu i jo el simple mortal... Tu ets el pare i jo el fill... Tan a prop i alhora tan lluny... Un amor intocable...

                             Amb els ulls plens de llàgrimes he buscat la teva mirada. M´has mirat, però no has sabut interpretar el què intentava dir-te. No trobant el consol en els teus ulls i m'he sentit sol, molt sol...  M’he aixecat i m’he excusat al camarlenc per una falsa indisposició.  Ràpidament caminant pels passadissos i m´he  tancat a la meva cel·la, ...necessitava calmar el meu esperit..

                            T’escric aquesta carta que deixaré sota la teva porta. Marxo, no puc més. Això em supera i jo no tinc la teva fortalesa. T’estimaré sempre però tu ja has decidit el teu futur. Jo no sé que faré amb el meu però allà on vagi tu estaràs sempre en el meu cor.

                            Queda’t amb Déu.
                                                                                  Teu, Anton."

divendres, 28 de juny de 2013

INVISIBLE

En Narcís estava dormint tant llarg com era al seu llit quan un raig de sol va il·luminar-li la cara. Va fer una ganyota i obrint els ulls enlluernats va mirar el rellotge. Ostres, merda!... s’havia adormit. D’un salt es va aixecar i va entrar al lavabo a fer les seves necessitats fisiològiques. Va mullar una tovallola i sense emmirallar-se es va rentar la cara. Avui no tindria temps per empolainar-se com a ell li agradava.

En Narcís era un home atractiu, alt, amb un cos esvelt que li proporcionava una elegància innata. Tenia uns cabells tallats curts de nuca i una mica llargs i arrissats de dalt que li donava  un aire despistat totalment intencionat. Els seus ulls d’aigua marina ressaltaven en un rostre eternament bronzejat. Era  un home de bon gust i per treballar al bufet d’advocats vestia amb vestits cars i impecables. Era presumit, molt presumit i tardava la seva estona a empolainar-se però avui no, avui feia tard... Tot per culpa del llibre de Kafka que havia llegit ahir a la nit, on el protagonista es transformava en un escarabat. Quin malson... Quin fàstic!  A ell , tan guapo, li seria un mal tràngol no poder gaudir del seu físic.

Es va vestir ràpid i mentre agafava les claus va  mirar-se d’esquitllentes al mirall del rebedor, però va anar tan de pressa que no es va veure.

Va sortir al carrer caminant amb pas enèrgic i elàstic. Es va passar la mà pels cabells quan va veure la Natàlia que se li acostava en direcció contrària. Que bona  que estava la Natàlia!... Va posar a punt la seva mirada seductora i el seu millor somriure i just quan es creuaven ella va mirar cap una altra banda... Que estrany... La Natàlia li havia girat la cara, de manera intencionada?... Segur que no, aquesta la tenia al pot... Potser anava despistada i no l’havia vist... Segur que era això.

Va continuar caminant cap a la feina i va saludar al quiosquer, però no li va tornar la salutació. Carai, per un dia que no li comprava el diari ja ni el saludava...  Va travessar per un pas de zebra i si no arriba a fer un bot un motorista l’atropellava sense immutar-se... Quin matí més estrany!

Va entrar a la feina i va saludar al conserge que no va alçar el cap del diari. Quin penques, aquest!... Va entrar i va veure tothom al seu despatx treballant: aquí tothom és puntual, uns professionals, sí senyor... Ningú va aixecar els ulls quan ell es va situar. Va treballar fins a mig matí sense que ningú el molestés per res. Va aixecar-se i va estirar l’esquena posant els braços als malucs. Necessitava un cafè. Va anar fins a la sala on hi havia la cafetera i se’n va servir un. L’Àngel i en Mateu estaven parlant d’un cas que estaven portant i quan ell se’ls va acostar van passar-li pel costat sense ni mirar-se’l... Ei, què passava? Quin poc companyerisme!... Això el va emprenyar... No li agradava sentir-se ignorat, no hi estava avesat.

Acabat el cafè va anar al lavabo i quan es rentava les mans, capficat, va aixecar el cap al mirall. No es va veure... Com??... No hi havia ningú al mirall, només el reflex de la habitació buida. Es va rentar la cara amb les dues mans plenes d’aigua... Es va mirallar altre cop... Res, no es veia... Es va espantar... Era un malson, això?... No podia veure’s, què passava?... Podria ser que altres tampoc no el veiessin?... Això explicava l’actitud de la Natàlia, del quiosquer, el motorista, els companys...

Va tornar al despatx i va posar-se a prova. Va entrar als despatxos de l’Àngel, de la Cristina i d’en Mateu i ningú li va dir absolutament res. Va asseure’s davant la Sònia, la secretària, amb qui flirtejava sovint i tampoc se’l va mirar... Era invisible...

I ara què?... Què faria? De sobte es va posar a riure. Ei, podria fer entremaliadures... Podria espiar als arxivadors dels altres detalls que s’amagaven entre ells, secrets professionals... Que guai! ... Faria el tafaner... Mitja hora més tard, ja sabia tot el què volia saber.

Ei, podria fer bajanades... Va tombar totes les papereres i ningú entenia que passava. Va engegar la fotocopiadora a fer cent còpies, va apagar els llums,... Els companys es van començar a espantar. Li va semblar que potser ja n’hi havia prou, tampoc era tan divertit.

Va sentir que en Mateu deia:” I en Narcís? On s’ha ficat avui aquest cregut?” Ostres, no sabia que el tenien per un cregut...  “Segur que és a depilar-se, on si no?” va dir l’Àngel. I tots dos van esclafir a riure burletes. Envejosos..., ells no tenien ni la seva planta ni el seu atractiu. No li va agradar gens que el critiquessin.

La Sònia i la Cristina estaven al lavabo. En Narcís va fer el què molts homes es moren de ganes: entrar al lavabo de les noies. La Cristina es repassava el maquillatge i la Sònia es rentava les mans. “Com et va amb en Narcís?” li va demanar l’advocada. “Això nostre no va enlloc. Només se’m passeja...” va contestar tristament la Sònia. “Però a tu t’agrada de debò, aquest cretí?”li  va preguntar la Cristina. “Jo me l’estimo des del primer dia que va començar a treballar en aquest bufet. Ja ho sé que és un arrogant i que només s’estima ell mateix... Però no hi puc fer res. Sé que en el fons no és mal tio, però dubto que mai s’adoni realment dels meus sentiments...” A la Sònia se li van humitejar els ulls. “Dona, passa d’ell. És un imbècil si no et valora” va dir-li la Cristina posant-li la mà a l’espatlla i van sortir.

En Narcís es va quedar de pedra. No sabia que la Sònia l’estimava, ell només hi jugava... Com sempre ha fet amb totes les noies, mai n’ha trobat cap de prou bona per ell,  les feia  tornar boges i quan se’n cansava, les deixava... Es va sentir malament.

Va decidir marxar al carrer. Les converses sobre ell l’havien fet posar trist. Que els seus propis companys el critiquessin i pensessin aquestes coses no el feien sentir gaire orgullós.

Ningú es fixava en ell, perquè ningú el veia. Ni es podia emmirallar en els aparadors com tenia el  costum de fer. Va pensar en anar a casa dels seus pares, feia dies que no hi anava. Va pujar al tercer pis amb quatre gambades i va buscar la clau sota la torratxa. Va entrar sense fer soroll.

Els pares dinaven amb la tele engegada. Es va asseure al sofà. Quan ja portava una estona allà el pare va preguntar: ”Ha trucat en Narcís?”. “No, deu estar enfeinat...” va disculpar-lo la mare. “Enfeinat? Enfeinat a emportar-se mosses al llit i a fotre el cafre... No ha estat mai capaç de fer res per ningú que no fos ell, aquest nano! L’hem pujat malament, sempre t’ho he dit... Massa consentit. És un egoista i un interessat! La seva cara bonica no el salvarà sempre. Aviat es farà vell i se li haurà acabat el joc...” va dir el pare emprenyat. La mare es va posar trista i va callar. Com podia pensar tothom que era un egocèntric?...

Es va aixecar i va marxar a fora. Tan malament s’havia comportat sempre?... Ell creia que era el centre del món i el món girava al seu voltant tal com ell volia. Però ara s’adonava que la gent del seu entorn en el fons el despreciaven per la seva arrogància, la seva petulància i la seva vanitat. Només es preocupava el seu aspecte físic i mai s’havia parat a pensar quina imatge real oferia  als altres. Tothom el considerava menyspreable, incapaç de sentir empatia per ningú. Potser hauria de canviar d’actitud...

Encaparrat en aquests pensaments no va sentir el tramvia que venia. El conductor no va minorar la velocitat perquè no el va veure i el impacte li va segar les cames en sec. Va cridar dessagnant-se  al mig del carrer. Ningú el va veure ni el va sentir, era invisible. La sang brollava del seu cos i es va adonar que en pocs minuts moriria.

Es va penedir... Es va penedir de totes les ofenses i dels greuges ocasionats... Es va lamentar de no haver estat més considerat amb els sentiments aliens, no haver sabut ser sensible... Va pensar en la Sònia que l’estimava de veritat, en els seus pares que estaven dolguts amb ell... Va reconèixer que ser guapo no li donava dret a menysprear els altres, que el físic no era tan important... Ell havia estat agraciat en aquest aspecte però estava mancat de tacte, sensibilitat i empatia.Plorava.

 I just en el moment que moria, ... es va despertar.


dimecres, 26 de juny de 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES: nº 3

L'HELENA I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 3.
L’Helena és orfe, els seus pares van morir en un accident de cotxe quan ella tenia set anys. Té alguns records d’ells i vàries fotografies però el que més recorda de la seva infantesa són les olors: la de la seva mare,a violetes, la de la cara del seu pare després de l’ afaitada, olor de sabó de Marsella de la seva roba de petita, la d’espígol en les armaris de casa, l’olor de fusta de la llar de foc, l’olor de les coques d’anís eixint de fer dels diumenges al matí,... A l’Helena li fascinen les olors: la de les acàcies florides, les roses i els lilàs del jardins de l’orfenat, dels til·lers de Roma a finals de maig,.. Recorda un viatge amb els pares a Sevilla i l’olor de tarongina que omplia els carrers... Li encanta l’olor d’encens de les esglésies i el de les espelmes enceses...

Ara està estudiant psicologia a Girona, aquest és el seu segon any. Girona també té els seus racons encantadors i les seves olors... L’Helena té un món interior molt ampli, amb continus debats existencials i alhora una gran empatia cap els que pateixen. Ella voldria dedicar-se a servir als altres, és el què la fa més feliç. L’únic parent que té és el germà de la seva mare, un tiet que amb els anys ha arribat a cardenal. El seu tiet ve d’un origen molt humil i al llarg de la vida ha anat pujant esglaons a canvi de molts sacrificis personals, però sobretot d’una entrega total als demés. Per ella és com un pare, li demana consell per tot. Va ser ell qui li va suggerir estudiar psicologia i conèixer món abans de prendre una decisió tan important: ella vol ser monja.

I ara, aquesta noia, la Mar li ha deixat una carta damunt la taula quan han acabat la classe. Se l’ha llegida i s’ha commogut, qui no es commou davant una declaració d’amor així?... Mai havia rebut una carta com aquesta i té tants dubtes... No sap què li ha de dir, ella també se l’estima però no sap quina mena d’amor és el que sent. Se sent perduda, atordida, afalagada,emocionada...

Demanarà consell al tiet:



 “Girona , desembre de 2012.

Estimat tiet,
                       Com estàs? Espero de tot cor que estiguis bé i que les teves continues migranyes et deixin tranquil. Crec que tens masses coses al cap, t’has d’agafar la vida amb més calma que ja et vas fent gran... És broma, tiet, encara ets un xavalet...

                        Volia trucar-te, però crec que escriure em va millor per reflexionar i  meditar lentament tot allò que per telèfon podrien ser silencis malgastats.

                       Estic contenta d’haver-te fet cas i aquest segon any de psicologia encara que pinta molt dur, me’n sortiré, ja ho saps, sóc una supervivent, jo... Els estudis no em fan patir, altres coses sí.

                      Tinc tants dubtes que últimament no tinc clar res. Com més gran em faig més se’m complica tot... Sempre he volgut seguir el teu camí, no perquè ho facis tu, no et culpis, sinó com a decisió pròpia. M’agrada ajudar als demés, estimar-los i m’agradaria dedicar la vida a  Déu. Ell és el meu company, li explico tot i m’escolta, i en les meves pregàries sento com m’ajuda. Tenia clar que volia fer-me monja, però sóc jove i ara descobreixo un munt de coses que m’ofereix aquest món i hi ha moments que  no estic  segura de quin camí seguir...

                    Fa un mes i poc, una companya de classe em va deixar una carta a la taula. La vaig obrir i era una carta d’amor!! Tiet, una carta d’amor per mi!...  Tinc una persona que està enamorada de mi, una noia, de fet. Estic molt emocionada, em va dir coses tan boniques... Però encara no li he contestat i la veig al matí de lluny que m’espera i em fa patir... No tinc resposta per donar-li, estic tan sorpresa... Però veig que no puc tardar a dir-li quelcom, crec que li estic fent mal i em sap tan greu... És tan bonica i amb un cos fantàstic, és dolça i simpàtica,... Jo mai havia sentit aquesta mena d’amor...  Jo tinc un concepte genèric d’amor, un amor global, un amor fraternal: potser és l’amor que m’han donat a l’orfenat, el que m’has inculcat tu,... Però aquest amor passional, aquest amor carnal, em ve de nou. Em desconcerta, em destarota, em trastoca...

                    Ahir quan estava asseguda a classe, vaig sentir la seva olor a prop i vaig alçar els ulls i me la vaig trobar inclinada davant meu fregant-me lleugerament amb els seus cabells la cara mentre em demanava un bolígraf... Estava tan guapa, vaig tenir ganes d’agafar-li el cap amb les dues mans i besar-la...

                   És normal això, tiet? Mai m’havia plantejat si m’agradaven les noies i ara veig que sí, m’agrada la Mar... Després de la seva carta i ara que sé que sent ella per mi, se’m desperten uns sentiments que no sabia que tenia... Cada nit dormo abraçada a la seva carta que fa la seva olor, crec que la devia portar molts dies a sobre abans no me es va decidir a donar-me-la. Fa una olor deliciosa i captivadora que em regira el cervell ... Em sembla que l’estimo...

                   Oh, tiet! Estic tan confosa... Què faig? Quin amor m’omplirà més? Quin em farà més feliç?... Sé que Déu és pacient, però jo no ho sóc tant. La Mar és una tentació davant meu, vull abraçar-la, estimar-la,... Els seus ulls em reclamen i m’ofereixen una passió febril que intento controlar però no sé fins quan em podré aguantar ...

                      Digue’m, com vas saber tu que volies clarament dedicar-te a Déu? Jo tinc tants dubtes ... Li estic fallant?... Com ho has fet per ser tan fort i fidel a Jesús? T’admiro tant!

                    Ajuda’m, prega per mi, perquè trobi el meu camí.

                    Una abraçada de la teva neboda,
                                                                               Helena”

diumenge, 23 de juny de 2013

VIOLACIONS

Durant la guerra dels Balcans, jo tenia tretze anys i vaig ser víctima d’una violació... Ja ho he dit. No us diré el meu nom,... tampoc importa. Només us vull dir que una guerra és el pitjor que pot viure una persona i allò viscut l’acompanya i el persegueix la resta de la seva vida.

Em costa entendre qui pren la iniciativa d’agafar una arma per començar un conflicte. Suposo que els dirigents polítics inflen el cap de la gent i aquesta guspira encén un foc que després no té aturador.

Però el que mai entendré és qui pren la decisió de violar a una altra persona... Sé que en el fons forma part d’una estratègia militar: afeblir l’enemic i anorrear-lo. Matar tants homes com sigui possible i violar dones i criatures és vèncer... Quina merda d’objectiu!! Deixar l’enemic mancat d’homes  és humiliar-lo;  deixar una població violada, malmesa, destrossada, plena de tarats, mutilats i  bastards és assegurar-se que durant un període de temps bastant llarg l’adversari no aixecarà cap.

Penso que segurament  jo  també podria ser soldat i lluitar per defensar quelcom que crec que hi tinc dret. Però violar?... Com es pot violar criatures i dones ?... Com es pot fer això sense sentir-te poc menys que una bèstia, una fera, un monstre?... Com es pot gaudir torturant, apallissant i vexant?... Com??... Mai ho entendré... Només sento dins meu un odi tan gran que em sobrepassa i em supera. No hi càstig prou dur per un violador, la mort és massa lleu.

En una guerra es mostra la vessant més sanguinària, sàdica, crua i despietada de l’ésser humà. La part més salvatge, brutal i ferotge. No crec que se’ls pugui tractar d’humans als que cometen aquestes accions, fins i tot dir: animals, em sembla un insult cap a les pobres bèsties...

En aquella guerra gairebé tota la franja d’edat de entre 8 anys i 55 anys van ser víctimes d’una o més violacions. El fet de ser tantes no consola ni enforteix, només n’anorrea més. Com es pot refer una persona després d’una violació?...  I una societat?...Ser dona i ser pobra dóna dret a ser una diana perfecta per rebre els embats dels abusos i les injustícies. 

Una guerra s’emporta i destrossa la vida dels morts, evidentment, però també la dels supervivents. Amb el pas dels anys  es pot viure fent veure que no ha passat res, però tothom sap que no és cert.

Jo vaig quedar embarassada de la violació i vaig tenir un fill. El vaig criar  juntament amb l’única persona de la família que em va quedar: la meva àvia. Ella em va assegurar que un nen es fa tal com el puges i no creix amb l’herència que arrossega. I ara, quinze anys més tard, tinc físicament al davant una rèplica exacte del meu violador... Hi ha moments que em repugna i li veig els mateixos ulls, la mateixa fesomia... Encara tinc malsons i quan em desperto m’hi trobo de cara a cara ... Com puc viure jo? Com puc oblidar? ...

Però quina culpa té ell?. Cap ni una, pobre fill ... He buscat dins meu tot l’amor que he pogut trobar i li he donat.  Segur que se’n mereix molt més... però no en sóc capaç. Sé que les seqüeles de la guerra estan impregnades en mi per sempre.

El meu fill és l’esperança d’un futur millor on les violacions siguin inimaginables i inconcebibles. Un futur on l’ésser humà evolucioni d’una vegada per totes i deixi de comportar-se com una fera.

divendres, 21 de juny de 2013

ELS SENTIMENTS

Què són en realitat els sentiments? És allò que sentim, tan simple com això. Els sentiments és el que ens diferencia dels animals, malgrat hi ha animals que demostren també sentiments cap els seus congèneres, però hauríem de dir que és una qualitat humana. Quan els homes primitius van començar a demostrar els sentiments entre ells és quan va començar en certa manera la civilització, el fet de pertànyer en un grup i sentir empatia per la gent que el forma.Una primera mostra del sentiment fou enterrar els morts, no deixar-los a la intempèrie, protegir-los encara que ja no hi fossin.

Però per què ens costa tan demostrar els sentiments? Perquè tenim por, en definitiva. Tenim por de ser massa vulnerables, de semblar dèbils... Amagar-los és esperit de supervivència. Si callem allò que sentim ningú ho sabrà i es pensaran que som més forts. No sabran per on atacar-nos, no sabran les nostres febleses...

Hi ha persones que els sentiments ens poden: a vegades per bé i a vegades ens posen en situacions complicades, però ens surten, sinó potser explotaríem... Jo crec que si em callés una cosa molt endintre em faria mal, em posaria malalta, ... crec que fins i tot...moriria. No sé si això és bo o no, tinc els meus dubtes. Però amb els anys m’he adonat que m’haig d’aprendre a acceptar com sóc i jo sóc així... No em puc callar moltes coses i les dic... 

Si deixem de fer o dir per el què poden pensar els demés haurem viscut una vida mancada de sentiments. Nosaltres serem els únics enganyats. Hem de viure tot allò que és important per nosaltres. Tot és pot dir si se sap com fer-ho, però potser que les reaccions dels altres no siguin les esperades... Això és un risc que cal córrer, si no ho fem no ho sabrem mai: Nosaltres no tenim el baròmetre dels sentiments dels altres...

A vegades ens pensem que si expliquem molt bé el que sentim a algú, aquest ens entendrà. No és veritat... Només si l’altre està predisposat a entendre, entendrà... Depèn del seu bon cor, de la seva bona voluntat. Sinó no hi ha entesa possible... Perquè hi ha persones que són incapaces de dialogar, de posar-se en el lloc de l’altre i el fan sentir ridícul... N’hi ha que viuen a la defensiva, tancades dins de la seva bombolla, apartats de la resta, que prefereixen la solitud. Creen un cercle molt gran al seu voltant i no deixen que ningú s’acosti massa i si algú ho fa, encara que sigui amb la millor de les intencions, ho veuen com una agressió. És un sistema d’autodefensa o de supervivència per no patir.

Qui no tem res és perquè no estima res. Si estimem: patim... i hi ha molta gent que no vol patir... Però que és una vida sense estimar, sense sentiments?... Res, una vida desaprofitada, una vida no viscuda...

Tenim una societat molt cruel i despietada i es fa difícil conviure amb tantes desgràcies i injustícies. A mi el dolor dels altres em fa patir molt. Si un dia em tornés immune a tot això seria que m’hauria tornat de pedra... I jo, no vull ser una pedra.



dimarts, 18 de juny de 2013

SOLA

La Sara surt de la dutxa regalimant. S’embolica amb el barnús i es posa una tovallola al cap. Està xopa, sent fred i s’abraça ella mateixa  per donar-se calor. Entra a la seva habitació i agafa l’oli del tocador. Lentament se’l comença a escampar per les cames i ascendeix cap a les cuixes. Quan les veu untades d’oli , para i se les mira. Les cames és el que més ràpid s’espatlla d’una dona, pensa . S’acosta al terrat i observa petites venetes i varius que s’insinuen, cel·lulitis i altres defectes que només ella percep.

Deixa caure el barnús als peus i s’eixuga enèrgicament els cabells. Es gira nua cap al mirall de l’armari. S’omple generosament la mà i es posa oli als braços tornejant-los. Es ressegueix  les espatlles i el començament de l’escot. S’espia ella mateixa... S’unta els pits i la panxa. Així i ara, morena com està i amb la llum del capvespre que travessa les cortines, li dóna un aspecte de deessa, li sembla que per tenir més de quaranta anys, no està pas malament...

Es ressegueix els pits i es pessiga lleument els mugrons. Dues criatures s’ han alimentat d’ells, generosos de llet quan va caldre i ara buits, però la Sara està satisfeta d’haver-ho fet. Es repassa la panxa on dos fills grossos i bonics hi van fer cabuda. S’acaricia el ventre i recorda amb enyorança els moviments dels fills dins seu i com d’acompanyada se sentia. Es creia valenta i capaç d’enfrontar-se al món sencer, mai s’havia sentit tan completa com durant els embarassos, tan plena, tan dona...

Baixa la mà cap el pubis i es cargola nerviosa els pèls que hi troba. Enfonsa el dit tímidament  cap a dintre vergonyosa i es posa vermella. Se sent estúpida ruboritzant-se si està sola, però no hi pot fer res. Mou lentament el dit i en pocs segons es troba humida... S’acaricia el clítoris que està erecte i espectant. Fa moviments circulars al seu voltant i nota com la suor amara el seu cos. S’acaba de dutxar i torna a suar. No l’importa, ara ja està excitada... Es deixa portar i el reflex del mirall es fa borrós als seus ulls i s’hi acosta tant  que s’entela. No pararà de moure el dit, però necessita urgentment una imatge i pensa en ell... En l’home que va tenir, en l’home que desitja que la torni a fer seva, que la rebregui, que l’exprimeixi, que se la mengi... Es mossega els llavis per evitar un gemec que li surt de molt endintre de la gola, un somicó que no vol que senti ningú  ja que té el terrat obert... Se sent portar enlaire com si un ganxo la tibés pel clítoris cap el cel, uns espasmes li fan tremolar tot el cos... Però en vol més, fa massa temps que aquest cos passa sed d’amor i ningú el venera. Decidida empren ,sense plànyer, un segon orgasme i flaquejant s’estira al llit.

Un cop al llit plora amargament. Mai ha tingut gaire necessitat de sexe, però avui no sap què ha passat...

Quan vivia amb en Carles era ell qui sempre n’hi pregava i ella mandrosa es deixava fer. Li semblava normal, com que ho tenia, no ho valorava. Fins que un dia en Carles se li va plantar al davant molt seriós i li va dir que hi havia una altra dona. Va tenir un instant d’aquells que sembla que no és real, com si fos un malson, però en Carles ho deia de debò... Era veritat. Ho recorda i plora... Per què?... No sap com el va perdre, per descuit, per mandra, per tenir-lo massa segur,... Els amors no són eterns, s’han de cuidar... Potser no el va cuidar com ell necessitava... Potser va estar massa pels fills i ell va ocupar un segon terme. Ella s’havia casat per sempre, com els seus pares, com els avis. Durament va aprendre que per sempre no hi ha res...

En Carles viu ara enamorat d’una altra dona i és feliçment correspost. No hi va haver un intent de reconciliació, ell ho tenia molt clar. Els nens ho van acceptar bé i continuen estimant bojament al seu pare.

I ella sola... Qui l’estima a ella? La Sara sap que s’està fent gran i el pas del temps comença a passar factura. A més cada cop és menys necessària per uns fills gairebé adolescents. A vegades unes amigues la conviden a sortir,  però no vol.

Se sent sola, que no importa a ningú. En Carles  ha estat l’únic home de la seva vida, el seu millor amic,...  Porta més d’un any sense en ell i creu que mai l’ha estimat tant com ara, mai l’ha desitjat d’aquesta manera boja... Fa tard, ell ja no és seu... Com pot haver estat tan imbècil de deixar-lo perdre? És dur ser rebutjada, la fa sentir molt poca cosa, res, gairebé... Quan li va dir que ja no l’estimava, que havia  trobat algú, pensava que es moria... L’hauria d’odiar i en comptes, l’estima... Ara que el veu de lluny s’adona  què ha perdut, abans de tan a prop no el veia... Plora i s’empassa les llàgrimes... L’enyora i a vegades li ve una necessitat d’ell com mai havia tingut.

Sent la veu de la seva mare dins el cap dient-li: ”Cap home que et deixi per una altra es mereix tantes llàgrimes. Quan deixis de plorar descobriràs que hi ha altres homes al món que també et poden fer feliç”. Però ella està passant un dol i cal un procés i un temps d’acceptació.

Deixa de plorar i s’aixeca del llit escabellada. Es contempla novament al mirall i pensa en unes  paraules de la seva àvia:”Quan tinguis noranta anys com jo, t’adonaràs que als quaranta-cinc estaves estupenda”. Respira fondo, empassant-se l’últim somicó i intenta somriure. És veritat, encara és a temps de refer la seva vida, amb un home al costat ...o sola.

Agafa el telèfon i truca a una seva amiga i li diu que sí, que anirà al sopar de les nou del vespre. Ella li diu contenta que molt ben fet, que s’ho passaran molt bé, segur... Penja.

Mira el rellotge, té una hora encara. Es dutxa altre cop, es posa oli ràpidament i es maquilla una mica. S’eixuga el cabell i es fa un recollit amb uns blens que li vénen a la cara. Es posa un vestit blanc que li queda fantàstic, es calça unes sandàlies i unes gotes de perfum. Es miralla per última vegada, es dibuixa un somriure i es repeteix per si mateixa: “Cap home no es mereix tantes llàgrimes...”  I surt.



diumenge, 16 de juny de 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES :nº 2

LA MAR I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 2.

La Mar està passant quinze dies de vacances a Lloret. Aquest any ha accedit a venir a passar aquests dies amb els pares perquè està tipa de sentir-los a dir que només va a la seva. És dur ser filla única i tenir la família tan pendent d’una. Sort que ha marxat quinze dies a Itàlia amb unes tres amigues i s’ho han passat molt bé. Tan bé... Porten un any compartint pis a Girona i s’avenen molt. A la Mar li va molt bé tenir la universitat i la piscina molt a prop per poder combinar els estudis amb la natació. Potser aquest any començarà a deixar-ho això de competir, ja n’està cansada de tantes i tantes hores dins l’aigua.

Des de fa un temps cap aquí s’ha adonat que li agraden les noies. És estrany, perquè amb el cos i la planta que té hi ha un munt de nois que li van al darrera al campus i al club. Ja ha sortit amb algun però quan ha set el moment de fer un pas endavant i deixar-se portar, doncs...no. Li han vingut ganes de deixar-ho córrer. No sap si ho hauria de dir algú, però li fa vergonya.

Ja fa temps que coneix l’Helena. Ai... L’Helena... Des del curs passat que coincideixen en algunes assignatures i sovint parlen. La Mar se n’ha enamorat. Pensa en ella a totes hores, a vegades sembla que estigui en un altre món, li diu la mare. I és que està en un altre món... Al seu món amb l’Helena... A vegades, hi ha dies que tot és fantàstic, parlen, riuen,comenten alguna cosa del cap de setmana,...connecten. Ella se sent tan feliç... Però hi ha dies que l’Helena té pressa i no li fa cas. Llavors ella s’enfonsa... Es quedaria al fons de la piscina i no en sortiria més.

 I ara, aquest brètol del xiringuito li ha donat una carta. Se l’ha llegida i ni tan sols ha alçat els ulls cap el noi. Simplement s’ha aixecat i l’ha deixada on era.


Li ha donat una idea, ella també li pot fer una carta a l’Helena. Serà la carta d’amor més bonica del món, dolça i sentimental. Li obrirà el cor de bat a bat per primera vegada a una altra persona, a una noia...  I marxa pensant que li dirà,  oblidant-se del pobre noi que l’observa trist de lluny...   



"Girona, octubre de 2012.

Amiga molt especial,
                                          saps qui sóc, no et cal el meu nom.

                                       Ja fa tan temps que et conec, que t’escolto, que et parlo, que et miro... Et conec però per mi continues sent un misteri on cada dia faig passes per descobrir alguna cosa nova sobre tu. T’escolto amb atenció per saber què penses. Et parlo per obrir una mica el meu cor ansiós i assedegat. Et miro amb ulls enamorats que veuen més del què mostres. M’encanta quan tu em mires igual...El meu cor s’omple d’una efervescència i es fa tan gran que em sento a tocar del cel. En moments així em podria morir i no m’importaria...

                                     Malgrat hi ha dies que les presses t’allunyen de mi i la teva mirada m’intimida . Llavors em faig petita, molt petita, minúscula... M’enfonso en el meu món de misèria i desil·lusió. Submergida  en la meva pròpia por i sense coratge per dir-te el que sento,  la covardia em venç i no valc res.

                                    Tu no ho saps, però la meva vida depèn de la teva . Només sóc feliç quan et veig a tu sent-ho. Donaria la meva ànima per passar un dia sencer al teu costat, impregnar-me de tu fins a la sacietat, sentir-te tan meva , només meva...

                                    El temps passa i no sé fins quan puc esperar. La vida se m’escapa com la sorra entre els dits i potser demà ja serà tard.

                                    Necessito saber si tu també sents el mateix per mi. La incertesa em crea un neguit que no em deixa viure.  No puc continuar per més temps amagant els meus sentiments desesperats que bullen dins el meu cap i amenacen d’ explotar. Acceptaré sense queixes la teva resolució sigui quina sigui. No et puc obligar a sentir el què no sents  perquè per damunt de tot vull que siguis feliç. El què és evident és que res serà com abans. No podré aguantar-te la mirada, les paraules no em sortiran i intentaré no coincidir amb tu. No puc martiritzar-me d’aquesta manera, seria massa humiliant per mi. No et sentis culpable. Me’n sortiré, suposo...

                                    Però si el teu cor també batega per mi et podré agafar la mà i encarar el demà sense por. No et puc oferir gran cosa, però el meu món serà tot teu...Tinc un paper  en blanc com aquest on pintarem el nostre futur: hi posarem molts colors, un camp de blat, un turó i al darrera el mar. Dibuixi la casa més bonica i senzilla que vulguis , envoltada de flors i un sol radiant al cel que ens escalfi . A les nits t’abraçaré perquè no tinguis fred i contemplarem el cel estirades a l’herba. Gastaré tota la meva energia en fer-te feliç , fins l’últim alè... Serà una vida ben aprofitada i plena.

                                    Vull que t’ho pensis bé, sense presses. Si dubtes, pot ser que no m’estimis tant com jo a tu. Sigues sobretot molt sincera amb tu mateixa, no vull fer-te pena. De la pena no es pot viure. Si escoltes el teu cor ja sabràs si m’estimes de debò quan arribis a aquestes línies de la carta. Espero delerosa la teva contesta. No cal que m’escriguis. Saps on trobar-me cada dia.    
                                                                                     
                                     Qui tu ja saps."

dimecres, 12 de juny de 2013

NO RECORDO...

M’acabo de despertar i no sé què faig aquí en aquest llit i en aquesta habitació... No recordo com hi he arribat. De fet últimament no sé què em passa que no recordo moltes coses. De sobte em quedo en blanc i és com si caigués al buit, sense res al voltant, totalment desorientada, com si hagués perdut alguna cosa però sense saber què exactament... M’hauria d’espantar però m’oblido fins i tot de fer-ho.

M’incorporo una mica i aguaito per la finestra. Ui,mira !... Quina vella que em mira... Coi, de dona que insistent!. Saps què?... Faré veure que no la miro... Carai, cada vegada que  la miro ella també em mira... Em fa posar nerviosa. Miraré cap una altra banda.

Ara entra una noia. Es veu que és una infermera. Ei, que jo no estic pas malalta!...  No sé que tinc però no em fa mal res. Li demano que faig aquí i em diu que el mateix que ahir. Què vol dir?... Jo ahir estava a casa amb en Joan i el petit i ara no entenc perquè em tenen aquí... 

Li dic que hi ha una vella a la finestra que no deixa de mirar-me. Riu... Em diu que no és cap finestra, que és un mirall. Com vol dir que és un mirall?... Doncs qui és la vella aquesta?... S’abraça a mi i em fa mirar la finestra i la veig a ella amb la vella abraçada...La vella sóc jo?... No pot ser! Jo no sóc vella, tinc trenta anys!! ... Em diu que no cridi, que cada dia la mateixa història de la vella ja es fa pesada... Què vol dir? ... Em vol fer tornar boja, aquesta mossa que no sé qui és!

Ara entra un vell. Qui és aquest? Es dèu haver equivocat d’habitació... Per què em fa un petó? Què s’ha pensat aquest pocavergonya! ... Ja veurà quan ho sàpiga en Joan, tan gelós com és! Per què riu? Em diu que ell és en Joan... Ai, va! És casualitat que es digui Joan també. Però el meu Joan és jove i  molt guapo i té uns cabells preciosos de color coure. Aquest és cap pelat , lleig i arrugat... Ara diu que és el meu Joan! I què més!! ... Que no home, que no! M’enreda... Tots m’enreden... Em faran tornar boja.

I el petit? On és el petit? Em trobarà a faltar si no sóc a casa quan torni de l’escola. Sempre em fa un petó i em diu: “La mare més bonica del món té la xocolata més bona del món” . I després somriu i posa una careta... És tan maco ! ... I que n’és de bitxo!... Li encanta la xocolata, però li haig de controlar perquè si no li faria mal.

Demano pel petit i aquest vell que no hi ha manera que marxi em diu que és Amèrica. Amèrica?? ... Però què diu? Només té nou anys! No pot anar tan lluny tot sol. Si només va fins a l’escola i a buscar el pa. Amèrica!! ... On és Amèrica? Ara no me’n recordo, però dèu ser lluny, segur...

I així no vindrà a fer-me un petó? Li guardo xocolata, però no sé on la tinc. Em sembla que me l’han pres... Aquesta colla de gent rara!!

I ara no sé què fem aquí. Per què m’agafa la mà i em somriu el vell aquest que no sé com ha dit que es deia?... Em parla de quan anàvem a ballar a la Sala de Ball La Conxa. Ja me’n recordo! Jo portava un vestit vermell amb puntets marins que em quedava de cine. Llavors tenia un cabells ondulats com aquella actriu que es deia Rita.  I en Joan me’ls tibava enrere quan em volia fer un petó  i em deia: ”Quieta, quieta...” ... Ostres! Aquest home també ho sap això... Em pensava que només ho sabíem nosaltres dos. 

Potser sí que és en Joan, però molt vell... Com s’ha passat, pobre!! Quan es miri al mirall, ja veuràs com li canvia la cara. El tibo cap al mirall i ric...  Ai, mira quin parell de vellets! ... Som nosaltres? ... No potser, no som nosaltres... De debò que sí?... Què ens ha passat, doncs?... Que diu que ens hem fet vells... Ah , si?... Que estrany! Si jo només tinc trenta anys...

Ara plora. No sé per què plora?...  Ai, mira! Que pesat que és!

I en Joan? Que vindrà avui?... Si que triga... Segur que portarà el petit i li donaré xocolata... On tinc la xocolata? Segur que me l’han amagada... Em volen fer tornar boja!!


dimarts, 11 de juny de 2013

LA MASIA

Des de casa estant veig  el perfil esquerre d’una masia que  sempre m’ha semblat bonica. Per motius que no venen al cas, fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de poder acostar-m’hi i entrar-hi.

Mentre passava cap a l’era em vaig adonar del grau de deixadesa del seu entorn però no va ser fins que em vaig plantar al davant que no em va caure l’ànima als peus: un munt de deixalles i porqueria omplia la masia, una canilla de gossos caçadors (cadascun lligat a tota mena de andròmines que els hi feien de cau: un cistell foradat, una cadira esberlada, una caixa de fruita,... ) cridava esvalotada, gallines per tot arreu, xais i cabres apilats, un cotxe espatllat dins l’entrada colgat de trastos i ... molta, molta  brutícia.

Vaig recular unes passes per apartar-me de tot aquest destorb i vaig contemplar la casa cara a cara, com mai havia tingut l’ocasió de fer...

Llàstima de masia! Quines històries i quins secrets  deuen haver viscut aquestes parets? ...Mai ho sabré, pensava amb recança ... I llavors vaig sentir un sospir. Primer em vaig pensar que era jo mateixa qui l’havia fet però no, em vaig adonar que era la casa... La masia sospirava... Me la vaig quedar mirant i vaig veure-la com una vella dama que encara conserva algun traç de la bellesa que havia ostentat en la seva joventut.  La casa gemegava, abatuda, avergonyida de la seva imatge, tristament resignada... “Mira sota els teus peus” em va dir una veu a cau d’orella i vaig veure que estava trepitjant una data: 1871, escrita en una llosa.

Per un moment la cridòria de la canilla va ser ofegada per una altra de no tant insistent i vaig veure la casa reculant al pas del temps i lluint el seu millor vestit, la seu època daurada, el seus anys esplendorosos. La vaig veure amb una façana pintada, unes bigues fermes, un perfil altiu i una certa coqueteria. La masia estava preciosa, joiosa i radiant.

Se’m van figurar els habitants d’aquella època daurada: la canilla de gossos també cridava esverada, i uns quants jornalers amb les camises arremangades i els pantalons balders lligats amb un cordill, amb les cares colrades per el sol, suats i empolsinats, s’eixugaven el front amb la mànigues, mentre les minyones amb faldilles llargues i davantals els hi atansaven porrons i  càntirs plens d’aigua fresca. Rialles i converses, aclucades d’ullet i algun  pessic a les faldilles. Sons d’una bona època que animaven el capvespre d’una tarda de finals de juny, després de la sega.

A dalt, sota el porxo l’amo i la mestressa seien en una taula amb l’encarregat que els hi feia un capmàs de com havia anat enguany i guaitaven orgullosos de lluny els camps. Tothom estava content, era un bon any. L’amo havia promès un ball si la collita anava bé. Ara sabien que dissabte tindrien gresca i molts idil·lis insinuats podrien culminar durant el ball. El fill de l’amo estava recolzat a la barana del pis de dalt i llençava mirades interessades cap a la minyona que feia poc havia començat a treballar al mas. Ella, tota cofoia i enrajolada, li corresponia amb timidesa, era qüestió de ser prudent, la mare l’havia posada a servir i no podia embolicar-se amb el fill de la casa només acabada d’arribar: Vés que es podria pensar la gent, ni que fos una qualsevol...

La masia resplendia vitalitat, joventut, amors , ...  Vaig deixar-me portar per la tafaneria i vaig gosar treure el nas al ball: hi havia una orquestra de quatre músics que tocava  al costat del pou. Els segadors ballaven  animats amb les minyones amb dret a fer algun pas si algun xicot les demanava. Els amos d’altres masos entaulats i una apartats de la resta amb les senyores excessivament enjoiades per un simple ball de final de la sega . Veïns que entraven i saludaven abans de barrejar-se amb la gresca. El fill de l’amo i la minyona arrambats darrera un paller, flirtejant,... forcejant en certs moments. Nit d’estiu xafogosa . La roba s’enganxava a la pell. La calor feia  beure per necessitat i tothom acabava perdent una mica el seny. Es feien promeses que l’endemà no es recordarien, es feien petons que després s’oblidarien i s’estimaven  a persones equivocades...

Mesos més tard la minyona estava embarassada. Els amos la van fer fora. El fill incapaç de plantar cara a la situació es quedà a viure a Barcelona i s’envoltà d’un ambient més opulent, malgrat no va aconseguir trobar pau en lloc. Els amos cada cop van venir menys a la masia per oblidar el mal tràngol. La minyona va parir una criatura massa grossa i morta i ella morí poc després mentre maleïa entre dents la família. Quan l’hereu se n’assabentà, es  suïcidà. El pare va caure malalt i la mestressa sola, es recolzà en els coneguts de la ciutat sense tornar a pagès per res.

D’aquesta feta la masia no fou mai més d’altra. Quedà a mans del masover que la deixà caure, davant l’oblit dels amos. La decadència es féu cada vegada més evident. Es succeïren masovers i la mestressa ho deixà anys més tard a una neboda que no hi posà mai els peus.


Ara la masia es desfà de pena i de rancúnia per haver estat tant important a la comarca i a l’actualitat ser poc més que un corral abandonat. Té la tristesa al rostre, les teules trencades , les parets plenes d’escalivelles i el pes dels anys li fa fer gepa.

Sospira i somica. “Parla de mi, si et plau, no em deixi’s caure en l’oblit. Recorda als demés que vaig ser una gran dama... Mentre algú em recordi no m’enfonsaré...”: em demana.


Li prometo aquest record. Qui sap, potser un dia si tinc prou imaginació en podria fer una novel·la  i tornar-la fer resplendir... Qui sap... 

dijous, 6 de juny de 2013

RWANDA: 2ª PART.

Ells van marxar... I jo em vaig quedar mirant el cadàver del mosso decapitat, incapaç d’entendre el perquè de tot plegat. Les meves germanes ploraven i el petit agafat a les faldilles de la minyona cridava espantat. La mare es va girar cap a nosaltres sanglotant encara. Amb el revés de les mans es va eixugar les llàgrimes i va respirar fondo,... li calia ser valenta.

Va entrar a casa i va anar de dret al telèfon. Des del pati la sentíem parlant en francès amb algú d’Europa, segurament amb uns amics que tenien ella i el pare de quan van viure allà. Nosaltres continuàvem quietes al pati en una mena d’estat catatònic... La mare parlava ràpid i molt afectada, el seu to semblava un prec, una súplica... Va penjar i ens va cridar. “Agafeu tot el menjar que hi ha i una mica de roba. Marxem...” La vam quedar mirant:” A on?” va demanar la meva germana gran. “Tan lluny com puguem...” va contestar sense més detalls. La minyona va fer un plany estrany i llastimós. La mare la va abraçar i li va dir que agafés el què volgués i marxés també, abans no fos massa tard.

Quan vam sortir de casa ens vam adonar que la ciutat s’havia convertit en un infern: la gent fugia esperitada, se sentien crits. Veiem homes amb matxets per tot arreu...  Un pànic terrible...

Quan vam passar per davant de casa de la meva millor amiga, vaig deixar sense pensar la mà de la mare i vaig entrar corrent al seu pati. Ella jeia a terra juntament amb els seus pares i el seu germà,... morts i cruelment mutilats dins un bassal de sang. Una radio estava engegada dins la casa i una veu incitava a la violència: “eliminar els escarabats...” Llavors vaig entendre qui eren els escarabats: el meu pare, la meva millor amiga, ... milers de rwandesos...

Em vaig agenollar a terra i vaig cridar de ràbia, d’ impotència i desesperació... La mare es va agenollar al meu costat  i em va abraçar molt fort. El meu germà petit ens mirava a les dues... En aquell instant em vaig fer gran i vaig saber que la meva vida canviaria per sempre si sortíem vius d’aquella bogeria.

Vam continuar fugint, sense aturar-nos per res ni per ningú. Intentant no veure les atrocitats que hi havia a cada cantonada. Només fugir, deixar enrere la ciutat ... Anar cap al camp, cap a casa dels avis materns..., ens havia dit la mare.

Vam caminar molt, però cap al tard el meu germà que per tenir quatre anys era fort i valent, estava cansat... Ens vam aturar en un racó del bosc i vam menjar. La meva germana gran va dir que li calia anar al wàter, tot mirant a totes bandes. A casa teníem wàter, una comoditat a l’abast de pocs, però molt pràctica. La mare va dir que a partir de llavors no hi havia wàter, que s’hauria d’espavilar en algun raconet. Ella tota molesta es va apartat bastant de nosaltres, li calia intimitat... Trigava a tornar i la mare es va començar a posar nerviosa. No gosava cridar-la per no delatar la nostra posició. Va decidir anar-la a buscar... Va sentir uns sorolls estranys darrera uns matolls i va veure com un home forcejava amb ella. La mare va mirar al seu voltant i agafant la pedra més grossa que va trobar la va estampar al mig del cap de l’home. Va caure desplomat i la meva germana, espantada i escabellada va sortir de sota seu. La mare xisclava horroritzada però ella la va calmar dient: “Mare, no m’ha fet res, no m’ha fet res...”

Van tornar cap a nosaltres molt esverades i la mare va decidir que a partir d’aquell moment aniríem sempre en grup de dos o tres i no ens deixaríem mai. Hores més tard va trobar una corda i la va tallar. Ens vam lligar: les dues meves germanes juntes, jo amb la mare i també el meu germà amb un tros més llarg perquè ella pogués moure el braç sense fer-lo caure.

De dies intentàvem estar-nos quiets en algun racó amagat. Fent torns per dormir i sempre vigilant. Costava tenir el meu germà quiet. Recordo un dia que ens va dir que li havia agradat molt aquest joc de l’amagada però que ja estava cansat i  que ja volia tornar a casa. Per uns moments vam riure i tot...

Però la realitat era molt cruel i passàvem molta por. A les nits caminàvem molt, però quan no hi havia lluna no vèiem pràcticament res. No hi ha res més fosc que la nit a l’Àfrica...

Un dia ens va arribar una olor... era com de rostit. El meu germà tenia gana i deia que en volia un tall. Quan van ser al cap damunt de la carena vam veure de lluny una església en flames... Se sentien crits, estava plena de gent a dintre, però els hi havien tancat la porta i els hi havien calat foc... A fora els assassins festejaven  la salvatjada... Vam caure de genolls a terra i vam plorar, vam plorar tant... Els crits van deixar de sentir-se però dins els nostres caps encara ressonaven...

Aquella nit em vaig fixar que al cel hi havia més estrelles que mai i vaig dir que cada cop que moria un rwandès el cel guanyava una estrella... La mare dolorosament em va contestar que aviat faltaria cel per tants morts...

La meva segona germana va demanar aquella mateixa nit:”Qui ens ajudarà?” i la gran va contestar molt dolguda:”Qui vols que ens ajudi? Que no t’adones que ens han abandonat? Som africans nosaltres! A nosaltres ningú ens vol...”. Tristament cert... En cinc dies havien mort desenes de milers de persones i ningú va fer res per impedir-ho. La mare confiava secretament en els seus amics europeus, encara...


Però una dia ens van sorprendre adormits un grup d’homes armats. Estàvem tots cinc lligats, la mare ens lligava junts quan dormíem... Ens van obligar a aixecar-nos i ens van fer caminar cap el riu. Tremolàvem de por, era el final...

A la riba hi havia molts cossos al terra, morts d’un tret al cap.  Ara ens tocava a nosaltres, se’ns havia acabat la sort... Els soldats tenien pressa per marxar. El cap va ordenar a un noi que ens executés i els seguís després. El van deixar sol amb nosaltres... El noi que devia tenir poc més de quinze anys aguantava la seva arma amb escassa fermesa i tremolava gairebé tant com nosaltres...

Ens va fer agenollar al terra i acotar el cap. Jo plorava i els sanglots m’impedien estar-me quieta. Mirava de reüll a les meves germanes que plorant llastimosament cridaven a la meva mare. Ella abraçada fortament al meu germà movia la boca mentre les llàgrimes li baixaven per les galtes. Crec que resava...

El noi li apuntava a la nuca...


(Continuarà)

dimecres, 5 de juny de 2013

EL RASTRE DELS FILLS

Els fills deixen rastre en la vida dels pares, és quelcom evident: són una prolongació nostra, el fruit del nostre ventre i alhora el nostre bé més preuat.

Ara, però, em voldria referir a una altra mena de rastre, quelcom més palpable i quotidià. Els pares i mares amb fills adolescents sabran de seguida a què em refereixo: al desordre o la deixadesa del dia a dia.

Us explicaré una història:
Una parella amb un fill de quinze anys van haver de marxar tot un dia fora, des de les cinc del matí fins passada la mitja nit. El fill va dir que seria perfectament capaç de valer-se per si sol, anar al institut i fer-se el menjar. Els pares van decidir donar-li un vot de confiança i hi van accedir.

Quan van tornar a quarts d’una de la nit, van entrar per la porta del garatge que donava  directament a la cuina i van quedar esglaiats amb l’espectacle que van veure: la cuina estava totalment bruta i desmanegada, amb les portes dels armaris obertes i deixalles tirades... La taula amb els plats acumulats dels àpats.

La mare gairebé li va venir un cobriment, però el pare amb un sentit del humor envejable a aquelles hores intempestives, li va proposar fer un joc de pistes: seguint el rastre del desordre del seu fill, endevinarien el què havia fet mentre ells no hi eren...

El pare va començar a dient: ”Al matí, s’ha llevat i ha entrat a la cuina. Ha obert la nevera i s’ha agafat el bric de la llet. Ha obert l’armari dels gots, que encara està obert, i s’ha posat la llet... Se li ha acabat perquè hi ha un bric buit al marbre i ha obert l’armari on hi ha més brics, que també ha deixat obert, i se n’ha posat més...El segon bric encetat s’ha quedat fora de la nevera. S’hi ha posat colacao, perquè el pot destapat està aquí sobre i l’ha remenat amb una cullera que ha deixat bruta al marbre...”

El pare va sortir de la cuina, avisant a la mare de que no tanqués cap porta dels armaris per no perdre pistes del cas. Van anar cap a la sala d’estar: “El got de la llet se l’ha begut davant la televisió perquè encara hi és i el paquet de magdalenes està esberlat al sofà amb les engrunes i papers corresponents.. .”

El pare va pujar l’escala d'un bot i va entrar al bany de les habitacions. “S’ha dutxat: la tovallola molla és a terra i els calçotets... també. Suposem que s’ha vestit i ha anat al institut.”: va dir mentre baixava.

Va tornar a la cuina: “Quan ha tornat per dinar s’ha fet espaguetis i ha calculant malament la mesura perquè hi ha l’olla plena de pasta enganxada. S’hi ha posat tomàquet triturat i la llauna oberta és sobre el marbre. Ha menjat fuet, encara hi ha el fil i... s’ha tallat!” va dir el pare mentre va seguir el rastre de sang pel terra. ”I ha anat al lavabo de baix a posar-se una tireta. Encara hi ha la farmaciola oberta i els papers... És clar!”

Va recular altre cop a la cuina i va observar uns papers de gelat bruts: “Ei! De postres ha menjat gelat... Com es cuida, el nen!”. En aquest moment la mare ja reia asseguda en una cadira i deixava al seu marit tota la tasca detectivesca.

“A la tarda ha menjat pipes davant l’ordinador, encara hi ha totes les pellofes...” va afegir  mirant la taula del menjador.

“Suposem que ha anat a futbol...” Va dir mentre caminava cap al rebedor. Va comprovar la bossa al terra, les bambes tirades i un mitjó... “L’altre deu ser sota el sofà o vés a saber on...” va  fer observant el mitjó desaparellat. ” Ha jagut al sofà, encara hi ha la dessuadora que put a suat de manera ofensiva i ... tornem a la cuina. A veure què ha sopat? ”

Va caminar altra cop a la cuina i va exclamar ”Ei, ha menjat pizza i ha llençat el cartró a la paperera! Carai, quin èxit!!... Això sí, escalfada al microones que s’ha oblidat de tancar. I de postres un iogurt que ha deixat ...” va dir mirant la tapa d’alumini i traient al cap per la porta del menjador “... al costat del sofà”.

La mare reia davant de l’acurada investigació del seu marit, que ja hauria volgut l’Estimat  Watson per estar al nivell de Sherlock Holmes.

“I ara ens falta comprovar el més important...” va dir tibant la mare per la mà i pujant tots dos  les escales cap a l’habitació del noi. I a poc a poc, van obrir la porta i el van veure dormint al seu llit totalment escarxofat, amb els peus penjant i la boca oberta... ”Una imatge encantadora...” va exclamar baixet el pare i es van posar a riure tapant-se la boca... Van tancar la porta.

 A l’endemà al noi l’esperava una xerradeta una miiica llarga...



dilluns, 3 de juny de 2013

UN SOMNI

El meu pare tenia un somni: arreglar-se la casa i pintar-la. No sembla gran cosa, però ningú ha dit que els somnis de les persones hagin de ser forçosament  grans utopies i quimeres... Era el seu somni i li va costar molt aconseguir els diners per fer-ho. Quan finalment van arribar els paletes, el meu pare estava malalt... Pocs dies després li diagnosticaven una d’aquelles malalties cruels i despietades on l’esperança no hi té cabuda.

Les obres avançaven a ritme ràpid. Mai havia vist uns paletes que des de dalt les bastides estiguessin tan pendents del que passava al peu del carrer: s’afanyaven en una cursa a contrarellotge amb la malaltia del meu pare. Hi havia moments que no sabria dir qui anava més despresa...

Els quinze dies de les vacances d’estiu van descompassar la cursa, la malaltia avançava posicions de manera vertiginosa... Passat el setembre les obres, gairebé ja estaven. El meu pare les contemplava en un estat molt dèbil, però satisfet. Faltava pintar... L’última decisió que va prendre  va ser el color: groc- crema...

L’endemà, un dia plujós d’octubre, va marxar cap a l’hospital amb ambulància. Tots érem conscients que mai més tornaria, ell també... Va morir tres dies més tard.


Després d’una setmana de dol, els pintors van tornar i van pintar la casa. Al vespre la meva mare em va trucar: “El teu pare estaria tan content, si ho pogués veure...”. Era evident.

Aquella nit vaig somiar... Vaig somiar que arribava a casa dels meus pares i ell estava allà dret esperant-me. Anava vestit amb el seu jersei obert marró i es recolzava en el bastó. Els seus ulls vius en la seva cara menuda es veien contents, somreia... La mort li provava bé... “Mirem com ha quedat això?” em va dir sense cap preàmbul. “Som-hi” vaig fer jo. Es va agafar al meu braç i molt lentament vam caminar al voltant de tota la casa. Es fixava en tot i em comentava detalls de l’obra que jo desconeixia. Jo notava la seva mà fortament agafada al meu braç i era conscient de la seva debilitat. Ens vam recolzar en la paret de la tanca. Estava cansat, però alhora molt satisfet de contemplar el seu somni fet realitat... Transmetia pau i serenor...

Ens vam quedar mirant... Volia dir-li tantes coses, però no em sortia res. “Me’n haig d’anar...” feu ell massa aviat. “Queda’t!” li vaig dir gairebé com una súplica per retenir-lo una mica més amb mi. “Saps que no puc...” va contestar somrient al meu acte de rebel·lia. Em va fer un petó al front i ,lentament ,va desaparèixer davant els meus ulls... gairebé al mateix moment que jo em despertava.

Al matí vaig trucar a la meva mare i li vaig dir: “Estigues tranquil·la, ja ha vist la casa acabada i li ha agradat molt”. Mentre li explicava el què havia somiat, sentia com ella plorava a l’altra banda del telèfon.


Sempre recordaré aquest somni. Ha estat el més real i més gratificant de la meva vida: passar una estona amb el meu pare després de la seva mort i contemplar en els seus ulls el gaudi de la realització del seu somni... Aquella nit se’n van complir dos de somnis... el seu i el meu.