L'HELENA I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 3.
L’Helena és orfe,
els seus pares van morir en un accident de cotxe quan ella tenia set anys. Té
alguns records d’ells i vàries fotografies però el que més recorda de la seva
infantesa són les olors: la de la seva mare,a violetes, la de la cara del seu
pare després de l’ afaitada, olor de sabó de Marsella de la seva roba de
petita, la d’espígol en les armaris de casa, l’olor de fusta de la llar de foc,
l’olor de les coques d’anís eixint de fer dels diumenges al matí,... A l’Helena
li fascinen les olors: la de les acàcies florides, les roses i els lilàs del
jardins de l’orfenat, dels til·lers de Roma a finals de maig,.. Recorda un
viatge amb els pares a Sevilla i l’olor de tarongina que omplia els carrers...
Li encanta l’olor d’encens de les esglésies i el de les espelmes enceses...
Ara està estudiant
psicologia a Girona, aquest és el seu segon any. Girona també té els seus
racons encantadors i les seves olors... L’Helena té un món interior molt ampli,
amb continus debats existencials i alhora una gran empatia cap els que pateixen.
Ella voldria dedicar-se a servir als altres, és el què la fa més feliç. L’únic
parent que té és el germà de la seva mare, un tiet que amb els anys ha arribat
a cardenal. El seu tiet ve d’un origen molt humil i al llarg de la vida ha anat
pujant esglaons a canvi de molts sacrificis personals, però sobretot d’una
entrega total als demés. Per ella és com un pare, li demana consell per tot. Va
ser ell qui li va suggerir estudiar psicologia i conèixer món abans de prendre
una decisió tan important: ella vol ser monja.
I ara, aquesta
noia, la Mar li ha deixat una carta damunt la taula quan han acabat la classe.
Se l’ha llegida i s’ha commogut, qui no es commou davant una declaració d’amor
així?... Mai havia rebut una carta com aquesta i té tants dubtes... No sap què
li ha de dir, ella també se l’estima però no sap quina mena d’amor és el que
sent. Se sent perduda, atordida, afalagada,emocionada...
Demanarà consell al
tiet:
“Girona , desembre de 2012.
Estimat tiet,
Com estàs? Espero de tot
cor que estiguis bé i que les teves continues migranyes et deixin tranquil.
Crec que tens masses coses al cap, t’has d’agafar la vida amb més calma que ja
et vas fent gran... És broma, tiet, encara ets un xavalet...
Volia trucar-te, però crec que escriure em va
millor per reflexionar i meditar
lentament tot allò que per telèfon podrien ser silencis malgastats.
Estic contenta d’haver-te
fet cas i aquest segon any de psicologia encara que pinta molt dur, me’n
sortiré, ja ho saps, sóc una supervivent, jo... Els estudis no em fan patir, altres
coses sí.
Tinc tants dubtes que últimament no tinc clar
res. Com més gran em faig més se’m complica tot... Sempre he volgut seguir el
teu camí, no perquè ho facis tu, no et culpis, sinó com a decisió pròpia.
M’agrada ajudar als demés, estimar-los i m’agradaria dedicar la vida a Déu. Ell és el meu company, li explico tot i
m’escolta, i en les meves pregàries sento com m’ajuda. Tenia clar que volia
fer-me monja, però sóc jove i ara descobreixo un munt de coses que m’ofereix
aquest món i hi ha moments que no estic segura de quin camí seguir...
Fa un mes i poc, una companya de classe em va
deixar una carta a la taula. La vaig obrir i era una carta d’amor!! Tiet, una
carta d’amor per mi!... Tinc una persona
que està enamorada de mi, una noia, de fet. Estic molt emocionada, em va dir
coses tan boniques... Però encara no li he contestat i la veig al matí de lluny
que m’espera i em fa patir... No tinc resposta per donar-li, estic tan
sorpresa... Però veig que no puc tardar a dir-li quelcom, crec que li estic
fent mal i em sap tan greu... És tan bonica i amb un cos fantàstic, és dolça i
simpàtica,... Jo mai havia sentit aquesta mena d’amor... Jo tinc un concepte genèric d’amor, un amor global,
un amor fraternal: potser és l’amor que m’han donat a l’orfenat, el que m’has
inculcat tu,... Però aquest amor passional, aquest amor carnal, em ve de nou.
Em desconcerta, em destarota, em trastoca...
Ahir quan estava asseguda a
classe, vaig sentir la seva olor a prop i vaig alçar els ulls i me la vaig
trobar inclinada davant meu fregant-me lleugerament amb els seus cabells la
cara mentre em demanava un bolígraf... Estava tan guapa, vaig tenir ganes
d’agafar-li el cap amb les dues mans i besar-la...
És normal això, tiet? Mai m’havia plantejat si
m’agradaven les noies i ara veig que sí, m’agrada la Mar... Després de la seva
carta i ara que sé que sent ella per mi, se’m desperten uns sentiments que no
sabia que tenia... Cada nit dormo abraçada a la seva carta que fa la seva olor,
crec que la devia portar molts dies a sobre abans no me es va decidir a
donar-me-la. Fa una olor deliciosa i captivadora que em regira el cervell ...
Em sembla que l’estimo...
Oh,
tiet! Estic tan confosa... Què faig? Quin amor m’omplirà més? Quin em farà més
feliç?... Sé que Déu és pacient, però jo no ho sóc tant. La Mar és una tentació
davant meu, vull abraçar-la, estimar-la,... Els seus ulls em reclamen i
m’ofereixen una passió febril que intento controlar però no sé fins quan em
podré aguantar ...
Digue’m, com vas saber tu
que volies clarament dedicar-te a Déu? Jo tinc tants dubtes ... Li estic
fallant?... Com ho has fet per ser tan fort i fidel a Jesús? T’admiro tant!
Ajuda’m, prega per mi,
perquè trobi el meu camí.
Una abraçada de la teva neboda,
Helena”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada