VIOLACIONS

Durant la guerra dels Balcans, jo tenia tretze anys i vaig ser víctima d’una violació... Ja ho he dit. No us diré el meu nom,... tampoc importa. Només us vull dir que una guerra és el pitjor que pot viure una persona i allò viscut l’acompanya i el persegueix la resta de la seva vida.

Em costa entendre qui pren la iniciativa d’agafar una arma per començar un conflicte. Suposo que els dirigents polítics inflen el cap de la gent i aquesta guspira encén un foc que després no té aturador.

Però el que mai entendré és qui pren la decisió de violar a una altra persona... Sé que en el fons forma part d’una estratègia militar: afeblir l’enemic i anorrear-lo. Matar tants homes com sigui possible i violar dones i criatures és vèncer... Quina merda d’objectiu!! Deixar l’enemic mancat d’homes  és humiliar-lo;  deixar una població violada, malmesa, destrossada, plena de tarats, mutilats i  bastards és assegurar-se que durant un període de temps bastant llarg l’adversari no aixecarà cap.

Penso que segurament  jo  també podria ser soldat i lluitar per defensar quelcom que crec que hi tinc dret. Però violar?... Com es pot violar criatures i dones ?... Com es pot fer això sense sentir-te poc menys que una bèstia, una fera, un monstre?... Com es pot gaudir torturant, apallissant i vexant?... Com??... Mai ho entendré... Només sento dins meu un odi tan gran que em sobrepassa i em supera. No hi càstig prou dur per un violador, la mort és massa lleu.

En una guerra es mostra la vessant més sanguinària, sàdica, crua i despietada de l’ésser humà. La part més salvatge, brutal i ferotge. No crec que se’ls pugui tractar d’humans als que cometen aquestes accions, fins i tot dir: animals, em sembla un insult cap a les pobres bèsties...

En aquella guerra gairebé tota la franja d’edat de entre 8 anys i 55 anys van ser víctimes d’una o més violacions. El fet de ser tantes no consola ni enforteix, només n’anorrea més. Com es pot refer una persona després d’una violació?...  I una societat?...Ser dona i ser pobra dóna dret a ser una diana perfecta per rebre els embats dels abusos i les injustícies. 

Una guerra s’emporta i destrossa la vida dels morts, evidentment, però també la dels supervivents. Amb el pas dels anys  es pot viure fent veure que no ha passat res, però tothom sap que no és cert.

Jo vaig quedar embarassada de la violació i vaig tenir un fill. El vaig criar  juntament amb l’única persona de la família que em va quedar: la meva àvia. Ella em va assegurar que un nen es fa tal com el puges i no creix amb l’herència que arrossega. I ara, quinze anys més tard, tinc físicament al davant una rèplica exacte del meu violador... Hi ha moments que em repugna i li veig els mateixos ulls, la mateixa fesomia... Encara tinc malsons i quan em desperto m’hi trobo de cara a cara ... Com puc viure jo? Com puc oblidar? ...

Però quina culpa té ell?. Cap ni una, pobre fill ... He buscat dins meu tot l’amor que he pogut trobar i li he donat.  Segur que se’n mereix molt més... però no en sóc capaç. Sé que les seqüeles de la guerra estan impregnades en mi per sempre.

El meu fill és l’esperança d’un futur millor on les violacions siguin inimaginables i inconcebibles. Un futur on l’ésser humà evolucioni d’una vegada per totes i deixi de comportar-se com una fera.