LA MASIA

Des de casa estant veig  el perfil esquerre d’una masia que  sempre m’ha semblat bonica. Per motius que no venen al cas, fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de poder acostar-m’hi i entrar-hi.

Mentre passava cap a l’era em vaig adonar del grau de deixadesa del seu entorn però no va ser fins que em vaig plantar al davant que no em va caure l’ànima als peus: un munt de deixalles i porqueria omplia la masia, una canilla de gossos caçadors (cadascun lligat a tota mena de andròmines que els hi feien de cau: un cistell foradat, una cadira esberlada, una caixa de fruita,... ) cridava esvalotada, gallines per tot arreu, xais i cabres apilats, un cotxe espatllat dins l’entrada colgat de trastos i ... molta, molta  brutícia.

Vaig recular unes passes per apartar-me de tot aquest destorb i vaig contemplar la casa cara a cara, com mai havia tingut l’ocasió de fer...

Llàstima de masia! Quines històries i quins secrets  deuen haver viscut aquestes parets? ...Mai ho sabré, pensava amb recança ... I llavors vaig sentir un sospir. Primer em vaig pensar que era jo mateixa qui l’havia fet però no, em vaig adonar que era la casa... La masia sospirava... Me la vaig quedar mirant i vaig veure-la com una vella dama que encara conserva algun traç de la bellesa que havia ostentat en la seva joventut.  La casa gemegava, abatuda, avergonyida de la seva imatge, tristament resignada... “Mira sota els teus peus” em va dir una veu a cau d’orella i vaig veure que estava trepitjant una data: 1871, escrita en una llosa.

Per un moment la cridòria de la canilla va ser ofegada per una altra de no tant insistent i vaig veure la casa reculant al pas del temps i lluint el seu millor vestit, la seu època daurada, el seus anys esplendorosos. La vaig veure amb una façana pintada, unes bigues fermes, un perfil altiu i una certa coqueteria. La masia estava preciosa, joiosa i radiant.

Se’m van figurar els habitants d’aquella època daurada: la canilla de gossos també cridava esverada, i uns quants jornalers amb les camises arremangades i els pantalons balders lligats amb un cordill, amb les cares colrades per el sol, suats i empolsinats, s’eixugaven el front amb la mànigues, mentre les minyones amb faldilles llargues i davantals els hi atansaven porrons i  càntirs plens d’aigua fresca. Rialles i converses, aclucades d’ullet i algun  pessic a les faldilles. Sons d’una bona època que animaven el capvespre d’una tarda de finals de juny, després de la sega.

A dalt, sota el porxo l’amo i la mestressa seien en una taula amb l’encarregat que els hi feia un capmàs de com havia anat enguany i guaitaven orgullosos de lluny els camps. Tothom estava content, era un bon any. L’amo havia promès un ball si la collita anava bé. Ara sabien que dissabte tindrien gresca i molts idil·lis insinuats podrien culminar durant el ball. El fill de l’amo estava recolzat a la barana del pis de dalt i llençava mirades interessades cap a la minyona que feia poc havia començat a treballar al mas. Ella, tota cofoia i enrajolada, li corresponia amb timidesa, era qüestió de ser prudent, la mare l’havia posada a servir i no podia embolicar-se amb el fill de la casa només acabada d’arribar: Vés que es podria pensar la gent, ni que fos una qualsevol...

La masia resplendia vitalitat, joventut, amors , ...  Vaig deixar-me portar per la tafaneria i vaig gosar treure el nas al ball: hi havia una orquestra de quatre músics que tocava  al costat del pou. Els segadors ballaven  animats amb les minyones amb dret a fer algun pas si algun xicot les demanava. Els amos d’altres masos entaulats i una apartats de la resta amb les senyores excessivament enjoiades per un simple ball de final de la sega . Veïns que entraven i saludaven abans de barrejar-se amb la gresca. El fill de l’amo i la minyona arrambats darrera un paller, flirtejant,... forcejant en certs moments. Nit d’estiu xafogosa . La roba s’enganxava a la pell. La calor feia  beure per necessitat i tothom acabava perdent una mica el seny. Es feien promeses que l’endemà no es recordarien, es feien petons que després s’oblidarien i s’estimaven  a persones equivocades...

Mesos més tard la minyona estava embarassada. Els amos la van fer fora. El fill incapaç de plantar cara a la situació es quedà a viure a Barcelona i s’envoltà d’un ambient més opulent, malgrat no va aconseguir trobar pau en lloc. Els amos cada cop van venir menys a la masia per oblidar el mal tràngol. La minyona va parir una criatura massa grossa i morta i ella morí poc després mentre maleïa entre dents la família. Quan l’hereu se n’assabentà, es  suïcidà. El pare va caure malalt i la mestressa sola, es recolzà en els coneguts de la ciutat sense tornar a pagès per res.

D’aquesta feta la masia no fou mai més d’altra. Quedà a mans del masover que la deixà caure, davant l’oblit dels amos. La decadència es féu cada vegada més evident. Es succeïren masovers i la mestressa ho deixà anys més tard a una neboda que no hi posà mai els peus.

Ara la masia es desfà de pena i de rancúnia per haver estat tant important a la comarca i a l’actualitat ser poc més que un corral abandonat. Té la tristesa al rostre, les teules trencades , les parets plenes d’escalivelles i el pes dels anys li fa fer gepa.

Sospira i somica. “Parla de mi, si et plau, no em deixi’s caure en l’oblit. Recorda als demés que vaig ser una gran dama... Mentre algú em recordi no m’enfonsaré...”: em demana.

Li prometo aquest record. Qui sap, potser un dia si tinc prou imaginació en podria fer una novel·la  i tornar-la fer resplendir... Qui sap...