NO RECORDO...

M’acabo de despertar i no sé què faig aquí en aquest llit i en aquesta habitació... No recordo com hi he arribat. De fet últimament no sé què em passa que no recordo moltes coses. De sobte em quedo en blanc i és com si caigués al buit, sense res al voltant, totalment desorientada, com si hagués perdut alguna cosa però sense saber què exactament... M’hauria d’espantar però m’oblido fins i tot de fer-ho.

M’incorporo una mica i aguaito per la finestra. Ui,mira !... Quina vella que em mira... Coi, de dona que insistent!. Saps què?... Faré veure que no la miro... Carai, cada vegada que  la miro ella també em mira... Em fa posar nerviosa. Miraré cap una altra banda.

Ara entra una noia. Es veu que és una infermera. Ei, que jo no estic pas malalta!...  No sé que tinc però no em fa mal res. Li demano que faig aquí i em diu que el mateix que ahir. Què vol dir?... Jo ahir estava a casa amb en Joan i el petit i ara no entenc perquè em tenen aquí... 

Li dic que hi ha una vella a la finestra que no deixa de mirar-me. Riu... Em diu que no és cap finestra, que és un mirall. Com vol dir que és un mirall?... Doncs qui és la vella aquesta?... S’abraça a mi i em fa mirar la finestra i la veig a ella amb la vella abraçada...La vella sóc jo?... No pot ser! Jo no sóc vella, tinc trenta anys!! ... Em diu que no cridi, que cada dia la mateixa història de la vella ja es fa pesada... Què vol dir? ... Em vol fer tornar boja, aquesta mossa que no sé qui és!

Ara entra un vell. Qui és aquest? Es dèu haver equivocat d’habitació... Per què em fa un petó? Què s’ha pensat aquest pocavergonya! ... Ja veurà quan ho sàpiga en Joan, tan gelós com és! Per què riu? Em diu que ell és en Joan... Ai, va! És casualitat que es digui Joan també. Però el meu Joan és jove i  molt guapo i té uns cabells preciosos de color coure. Aquest és cap pelat , lleig i arrugat... Ara diu que és el meu Joan! I què més!! ... Que no home, que no! M’enreda... Tots m’enreden... Em faran tornar boja.

I el petit? On és el petit? Em trobarà a faltar si no sóc a casa quan torni de l’escola. Sempre em fa un petó i em diu: “La mare més bonica del món té la xocolata més bona del món” . I després somriu i posa una careta... És tan maco ! ... I que n’és de bitxo!... Li encanta la xocolata, però li haig de controlar perquè si no li faria mal.

Demano pel petit i aquest vell que no hi ha manera que marxi em diu que és Amèrica. Amèrica?? ... Però què diu? Només té nou anys! No pot anar tan lluny tot sol. Si només va fins a l’escola i a buscar el pa. Amèrica!! ... On és Amèrica? Ara no me’n recordo, però dèu ser lluny, segur...

I així no vindrà a fer-me un petó? Li guardo xocolata, però no sé on la tinc. Em sembla que me l’han pres... Aquesta colla de gent rara!!

I ara no sé què fem aquí. Per què m’agafa la mà i em somriu el vell aquest que no sé com ha dit que es deia?... Em parla de quan anàvem a ballar a la Sala de Ball La Conxa. Ja me’n recordo! Jo portava un vestit vermell amb puntets marins que em quedava de cine. Llavors tenia un cabells ondulats com aquella actriu que es deia Rita.  I en Joan me’ls tibava enrere quan em volia fer un petó  i em deia: ”Quieta, quieta...” ... Ostres! Aquest home també ho sap això... Em pensava que només ho sabíem nosaltres dos. 

Potser sí que és en Joan, però molt vell... Com s’ha passat, pobre!! Quan es miri al mirall, ja veuràs com li canvia la cara. El tibo cap al mirall i ric...  Ai, mira quin parell de vellets! ... Som nosaltres? ... No potser, no som nosaltres... De debò que sí?... Què ens ha passat, doncs?... Que diu que ens hem fet vells... Ah , si?... Que estrany! Si jo només tinc trenta anys...

Ara plora. No sé per què plora?...  Ai, mira! Que pesat que és!

I en Joan? Que vindrà avui?... Si que triga... Segur que portarà el petit i li donaré xocolata... On tinc la xocolata? Segur que me l’han amagada... Em volen fer tornar boja!!