La Sílvia està
enorme, acaba de complir quaranta setmanes d’embaràs i el seu cos està al
límit. S’ha engreixat vint quilos, sembla impossible, però la balança no
menteix, per desgràcia…
Es mira al mirall
despullada. La seva cara plena li dóna una fesomia de nena que la fa molt
bonica però la seva insultant feminitat perilla de desbordar-se a qualsevol
moment. Mai més tornarà a tenir el cos que tenia abans, d’això n’està segura.
De perfil li costa
reconèixer-se: els pits inflats i els mugrons negres estan preparats per la
seva missió, el ventre voluminós i tibant cova una criatura que es presenta
gran, la pell amenaça de trencar-se al primer estossec però encara no se li ha
dibuixat ni una estria. Sap que el compte enrere està a punt de començar però
l’espera s’està eternitzant.
Ahir va anar a
veure una companya de les classes de prepart que ja ha parit: una nena menuda
que ha sortit en dues empentes. Ella ja està, un part gens complicat ni dolorós.
Mentre era allà de
visita, la nena es va embrutar i la recentment estrenada àvia es va oferir a
canviar-la. Un cop neta i arreglada, li van deixar agafar la menuda uns minuts.
Quan la va tornar a la mare, es va adonar que tenia unes marques vermelles
darrera el clatell.
—Què són aquestes
taques?— va demanar estranyada.
—Es el pico de la
cigüeña—va contestar l’àvia d’origen castellà. La Sílvia va posar cara de no
entendre res. La dona va afegir—La cigüeña, cuando los lleva de camino, los
sujeta por el cogote y les deja esta marca—I va riure.
Llavors va entendre que era una manera humorística de
dir que era una taca de naixement. Li van assegurar que acaba marxant aquesta
taca i que, de fet, quan creixien els cabells quedava tapada.
Curiós! No ho havia
sentit a dir mai…
Es fica al llit i
intenta agafar una postura còmoda que li permeti poder dormir una mica. Cada
dia es belluga més la criatura i sovint
no coincideixen en les hores de descans. En Marcel dorm ben tranquil ocupant més
espai del que li correspon i ella es veu obligada a empènyer-lo i guanyar-se així un pam més de matalàs.
S’adorm ràpidament
però, cap a les dues de la nit, una forta fiblada la desperta. Agafa aire… Potser
només ha estat un cop de peu del nen. Però dos minuts més tard en ve un altre.
Bufa!!... I un tercer s’ encadena poc després. Collons!!!
S’incorpora i
sacseja el seu marit per les espatlles.
—Marcel! Marcel!
Desperta!!
Però ell ni es mou.
Una nova contracció li fa mossegar-se els llavis i l’engrapa fortament pel
braç.
—Marcel!! Hòoooostia!!!—brama
entre dents.
En Marcel fa un xiscle
i es mira sorprès a una Sílvia que sembla posseïda.
—Au va!! Que ha
arribat l’hora!!— crida mentre s’aguanta la panxa cargolada davant una nova envestida.
Ell, nerviós, es posa
els pantalons del revés, no troba les sabates i busca desesperat unes ulleres
que ja duu posades. Ella es treu la camisa de dormir i agafa el primer vestit que troba a l’armari. Entre una contracció i
l’altra aconsegueix arribar a l’habitació del petit per agafar la bossa que té
preparada des de fa dies. Les fiblades són tan seguides que gairebé no li dóna
temps a refer-se.
Mentre esperen
l’ascensor, ella s’agafa fort a la barana de l’escala. A en Marcel li costa ensopegar
les claus del cotxe i li cauen al mig dels pedals. Ella se’l mira callada però
interiorment l’està maleint.
De camí a hospital
pensa que potser hauria hagut d’anar al lavabo quan nota una mullena a la part
baixa. S’adona que està trencant aigües i xiscla espantada. Ell fa un cop de
volant de l’ensurt.
—Cony, Sílvia!! La
tapisseria!!—exclama molest.
Ella intenta
aixecar el cul del seient però no sap com aturar-ho.
—A prendre pel cul
la tapisseria i el cotxe i... tot!! Afanyat a arribar d’una vegada!!!
Cinc minuts més
tard estan davant de l’hospital. En Marcel surt esperitat a buscar ajuda i
torna amb una infermera i una cadira de rodes.
Tres hores més tard
la Sílvia creu que no podrà aguantar. Es tenia per una dona soferta però mai havia
sentit un dolor tan acarnissat i ferotge. Hi ha moment que és ben conscient de
com els seus ossos es desplacen i té la sensació que es partirà pel mig. Ajupida
i agafada al capdavall del llit de la sala de dilatació està xopa i nota com un
regalim verd li baixa per les cames.
De tant en tant
l’obliguen a estirar-se per comprovar el grau de dilatació. El ginecòleg, la
llevadora i una infermera... tots mirant, se sent com una vaca parint i ells
són els veterinaris.
Com pot ser que en
el segle XXI encara les dones pareixin com en el temps de les cavernes?
Deixa anar un udol ben ancestral i en Marcel
se la mira espantat.
—No em tocaràs mai
més! T’ho juro!!!—diu rabiosa—. L’epidural!! Vull l’epidural!! –crida perdent
la mica de dignitat que li quedava.
La llevadora corre
al seu costat i intenta animar-la. Ella perd els papers i els engega tots a la
merda.
La fan ajaure a la
llitera però ella crida esverada. La criatura ja ve diuen però ella està farta
que l’enganyin. Aquesta criatura no sortirà mai...
La Sílvia està a
punt del col·lapse. En un gest ràpid enganxa la mà d’en Marcel i li estreny tan
fort que a la seva cara es dibuixa una ganyota de dolor, amb l’altra mà aferra
a la llevadora per la bata i no els deixa com si en aquells punys tancats li
anés la vida.
Un moviment estrany
al mig de les cames li fa creure que li estan sortint els budells però en
realitat acaba de donar llum a un nen preciós de quatre quilos llargs.
Ja està!! Ja ha
sortit! Valga’m Déu...
En Marcel plora de
content. Tallen el cordó umbilical i li donen el nen perquè de seguida li
acosti a la mare. Però ella no els fa gaire cas, encara esbufega i les
contraccions no s’han aturat. La llevadora diu que li falta expulsar la
placenta.
Minuts més tard la
placenta cau directament a terra fent un soroll esmorteït però el dolor no
s’atura.
El ginecòleg troba
estrany el desesper de la dona que s’agafa a les barres de ferro de la llitera i continua gemegant com si encara hagués de
parir. Un rebombori dins el ventre la fa retorçar de mal.
Tothom s’oblida del
nen i de l’alegria que fa uns instants omplia la sala. S’aboquen a calmar la
partera. Alguna cosa anormal està passant i no hi troben una explicació
científica.
La Sílvia brama
embogida.
La llevadora es fa
creus de què està veient... El metge no s’havia trobat mai en res semblant...
Entre tots dos
tiben amb força alguna cosa que li surt de dins.
Llavors s’adonen
esglaiats que el què tenen entre mans és el coll d’una au que treu el cap.
De dins la Sílvia
en surt un ocellot moll de sang i de líquid amniòtic. La bestiassa s’espolsa les
ales i amb el bec es treu les restes que té enganxades a les ales.
La cigonya emprèn
el vol dins la sala de parts davant la consternació del personal mèdic i dels
crits enfollits de la pobra partera.
La Sílvia s’aixeca
d’un salt del llit... Suada i alarmada.
Només era un somni!
Un somni, un
somni... es repeteix una vegada i una altra mentre el seu cor desbocat amenaça
de sortir-li per la boca.
Una humitat li
baixa per les cames mentre en Marcel se la mira endormiscat.
Acaba de trencar
aigües...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada