BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

diumenge, 2 d’octubre de 2016

VA PARIR



La Sílvia està enorme, acaba de complir quaranta setmanes d’embaràs i el seu cos està al límit. S’ha engreixat vint quilos, sembla impossible, però la balança no menteix, per desgràcia…
Es mira al mirall despullada. La seva cara plena li dóna una fesomia de nena que la fa molt bonica però la seva insultant feminitat perilla de desbordar-se a qualsevol moment. Mai més tornarà a tenir el cos que tenia abans, d’això n’està segura.
De perfil li costa reconèixer-se: els pits inflats i els mugrons negres estan preparats per la seva missió, el ventre voluminós i tibant cova una criatura que es presenta gran, la pell amenaça de trencar-se al primer estossec però encara no se li ha dibuixat ni una estria. Sap que el compte enrere està a punt de començar però l’espera s’està eternitzant.

Ahir va anar a veure una companya de les classes de prepart que ja ha parit: una nena menuda que ha sortit en dues empentes. Ella ja està, un part gens complicat ni dolorós.
Mentre era allà de visita, la nena es va embrutar i la recentment estrenada àvia es va oferir a canviar-la. Un cop neta i arreglada, li van deixar agafar la menuda uns minuts. Quan la va tornar a la mare, es va adonar que tenia unes marques vermelles darrera el clatell.
—Què són aquestes taques?— va demanar estranyada.
—Es el pico de la cigüeña—va contestar l’àvia d’origen castellà. La Sílvia va posar cara de no entendre res. La dona va afegir—La cigüeña, cuando los lleva de camino, los sujeta por el cogote y les deja esta marca—I va riure.
Llavors  va entendre que era una manera humorística de dir que era una taca de naixement. Li van assegurar que acaba marxant aquesta taca i que, de fet, quan creixien els cabells quedava  tapada.
Curiós! No ho havia sentit a dir mai…

Es fica al llit i intenta agafar una postura còmoda que li permeti poder dormir una mica. Cada dia es belluga més la criatura  i sovint no coincideixen en les hores de descans. En Marcel dorm ben tranquil ocupant més espai del que li correspon i ella es veu obligada a empènyer-lo i  guanyar-se així un pam més de matalàs.
S’adorm ràpidament però, cap a les dues de la nit, una forta fiblada la desperta. Agafa aire… Potser només ha estat un cop de peu del nen. Però dos minuts més tard en ve un altre. Bufa!!... I un tercer s’ encadena poc després. Collons!!!
S’incorpora i sacseja el seu marit per les espatlles.
—Marcel! Marcel! Desperta!!
Però ell ni es mou. Una nova contracció li fa mossegar-se els llavis i l’engrapa fortament pel braç.
—Marcel!! Hòoooostia!!!—brama entre dents.
En Marcel fa un xiscle i es mira sorprès a una Sílvia que sembla posseïda.
—Au va!! Que ha arribat l’hora!!— crida mentre s’aguanta la panxa cargolada davant una nova envestida.
Ell, nerviós, es posa els pantalons del revés, no troba les sabates i busca desesperat unes ulleres que ja duu posades. Ella es treu la camisa de dormir i  agafa el primer vestit que  troba a l’armari. Entre una contracció i l’altra aconsegueix arribar a l’habitació del petit per agafar la bossa que té preparada des de fa dies. Les fiblades són tan seguides que gairebé no li dóna temps a refer-se.
Mentre esperen l’ascensor, ella s’agafa fort a la barana de l’escala. A en Marcel li costa ensopegar les claus del cotxe i li cauen al mig dels pedals. Ella se’l mira callada però interiorment l’està maleint.
De camí a hospital pensa que potser hauria hagut d’anar al lavabo quan nota una mullena a la part baixa. S’adona que està trencant aigües i xiscla espantada. Ell fa un cop de volant de l’ensurt.
—Cony, Sílvia!! La tapisseria!!—exclama molest.
Ella intenta aixecar el cul del seient però no sap com aturar-ho.
—A prendre pel cul la tapisseria i el cotxe i... tot!! Afanyat a arribar d’una vegada!!!
Cinc minuts més tard estan davant de l’hospital. En Marcel surt esperitat a buscar ajuda i torna amb una infermera i una cadira de rodes.
Tres hores més tard la Sílvia creu que no podrà aguantar. Es tenia per una dona soferta però mai havia sentit un dolor tan acarnissat i ferotge. Hi ha moment que és ben conscient de com els seus ossos es desplacen i té la sensació que es partirà pel mig. Ajupida i agafada al capdavall del llit de la sala de dilatació està xopa i nota com un regalim verd li baixa per les cames.
De tant en tant l’obliguen a estirar-se per comprovar el grau de dilatació. El ginecòleg, la llevadora i una infermera... tots mirant, se sent com una vaca parint i ells són els veterinaris.
Com pot ser que en el segle XXI encara les dones pareixin com en el temps de les cavernes?
 Deixa anar un udol ben ancestral i en Marcel se la mira espantat.
—No em tocaràs mai més! T’ho juro!!!—diu rabiosa—. L’epidural!! Vull l’epidural!! –crida perdent la mica de dignitat que li quedava.
La llevadora corre al seu costat i intenta animar-la. Ella perd els papers i els engega tots a la merda.
La fan ajaure a la llitera però ella crida esverada. La criatura ja ve diuen però ella està farta que l’enganyin. Aquesta criatura no sortirà mai...
La Sílvia està a punt del col·lapse. En un gest ràpid enganxa la mà d’en Marcel i li estreny tan fort que a la seva cara es dibuixa una ganyota de dolor, amb l’altra mà aferra a la llevadora per la bata i no els deixa com si en aquells punys tancats li anés la vida. 
Un moviment estrany al mig de les cames li fa creure que li estan sortint els budells però en realitat acaba de donar llum a un nen preciós de quatre quilos llargs.
Ja està!! Ja ha sortit! Valga’m Déu...
En Marcel plora de content. Tallen el cordó umbilical i li donen el nen perquè de seguida li acosti a la mare. Però ella no els fa gaire cas, encara esbufega i les contraccions no s’han aturat. La llevadora diu que li falta expulsar la placenta.
Minuts més tard la placenta cau directament a terra fent un soroll esmorteït però el dolor no s’atura.
El ginecòleg troba estrany el desesper de la dona que s’agafa a les barres de ferro de la llitera  i continua gemegant com si encara hagués de parir. Un rebombori dins el ventre la fa retorçar de mal.
Tothom s’oblida del nen i de l’alegria que fa uns instants omplia la sala. S’aboquen a calmar la partera. Alguna cosa anormal està passant i no hi troben una explicació científica.
La Sílvia brama embogida.
La llevadora es fa creus de què està veient... El metge no s’havia trobat mai en res semblant...
Entre tots dos tiben amb força alguna cosa que li surt de dins.
Llavors s’adonen esglaiats que el què tenen entre mans és el coll d’una au que treu el cap.
De dins la Sílvia en surt un ocellot moll de sang i de líquid amniòtic. La bestiassa s’espolsa les ales i amb el bec es treu les restes que té enganxades a les ales.
La cigonya emprèn el vol dins la sala de parts davant la consternació del personal mèdic i dels crits enfollits de la pobra partera.

La Sílvia s’aixeca d’un salt del llit... Suada i alarmada.
Només era un somni!
Un somni, un somni... es repeteix una vegada i una altra mentre el seu cor desbocat amenaça de sortir-li per la boca.
Una humitat li baixa per les cames mentre en Marcel se la mira endormiscat.
Acaba de trencar aigües...  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada